Curts documentals

El Testament de la Rosa (2015), film d’Agustí Villaronga parteix del projecte d’adaptació d’El testament de Maria, la novel·la de Colm Tóibín, pel teatre, que l’actriu no va poder finalment realitzar a causa del càncer que patí i que la deixà, com a seqüela, invident. És, així mateix, un present cap a l’actriu catalana, que, com ella deia, li hagués agradat haver estat protagonista en una pel·lícula.

El film ens mostra els assajos de la Rosa a casa seva, la memorització i la repetició gràcies a l’ajuda de l’actriu Cesca Piñón i del realitzador. Poca cosa es pot dir del prodigi de la Novell i l’inesgotable talent que resta, amb tot, intacte en ella fins als seus últims dies. La mirada encesa, quasi verge, de la Rosa encarnant la mare de Déu davant la mort del seu fill és profundament colpidora. Al ser preguntada pel que hi ha d’ella al personatge: “Dolor, serenor i por”, respon ella.

el_testament_de_la_rosa-37820_655x

La pel·lícula transmet l’alè de l’actriu amb una molt cuidada i curosa intimitat. Tot i així peca en alguns moments de cert efectisme visual, d’una voluntat excessivament poetitzadora, quasi recreant –amb la sobreexposició fotogràfica que difuminar les imatges del cos de la Rosa, primers plans reiteratius de mans i peus – la mateixa fragilitat de l’actriu, el seu aprenentatge d’anar a palpentes en una mena d’impressionisme esteticista que no casa amb el respecte reverencial que intenta fer palès el film vers la Rosa. Potser aquest problema ve donat per la mateixa concepció en què es basa el film: el paral·lelisme, no ja entre la Verge i la Rosa, sinó més profundament entre el testament teatral que deixa l’actriu i el testament en què es converteix la pròpia pel·lícula. El film alterna les lectures de Rosa –la part més commovedora de la pel·lícula– amb el diàleg amigable entre l’actriu i el mateix Villaronga, que a voltes sembla voler estar a prop de l’actriu més a través de la inscripció de la seva pròpia imatge dins el quadre, de la seva pròpia presència física –com a Villaronga– dins la posada en escena davant de la càmera, que en un apropament altre on la traces de l’escriptura cinematogràfica i d’estil o l’empremta de l’autor quedin autolimitades o redefinides en coherència amb –o en favor de– la preeminència de la retratada. La qüestió és especialment problemàtica donat que la persona què observa i modela l’objectiu de la càmera no ens retorna, en aquest cas, la mirada, i no pot oferir més que la seva presència física i l’extraordinària bellesa del seu treball –el seu fer, el seu dir, el seu interpretar–.

Aquest joc de perspectives es combina també imatges d’Aro Tolbukhin: en la mente del asesino (2002), l’anterior documental del realitzador.

Estrenada a l’última edició del Festival Julius basat en la frase de John Ford: “Sóc John Ford i faig pel·lícules de l’oest”, Directors del desert (2014) retrata la situació dels directors que lluiten per fer-se un lloc dins el desèrtic panorama del cinema de curtmetratges. Cris Gambín i Toni Pinel, productors i directors del curt, donen la veu a un grapat de realitzadors que parlen del seu ofici i de la seva relació amb el cinema en el silenci d’un teatre buit. Asseguts a una cadira sobre l’escenari i girant l’esquena a un públic inexistent, com en un sarcàstic gest de descaradura propi dels personatges de Ford, apunten tots ells en la defensa i la dignificació de la figura del director i del gènere.

desert

La composició repeteix una mateixa sèrie on cada director és filmat a partir de dos angles diferents, dos punts estratègics de la càmera que, alternats sempre en el mateix ordre, produeixen un salt en mig del discurs de cada director: d’un pla mitjà lateral a un fred pla general: des de la perspectiva personal (gairebé còmplice) d’interrogar sobre la singularitat pròpia de l’experiència de rodar curtmetratges a la perspectiva distanciada, en tant que figures distingides (en el sentit de Bourdieu), agents diferenciats i diferenciants dins el propi camp. Aquí, els directors, situats en la mateixa posició abstracta –la cadira típica de “realitzador”– són situats en un marge –una posició desplaçada– de la centralitat de quadre on sembla llegir-se la igual condició d’adversitat de qui decideix dedicar-se al documental i als curtmetratges.

Per últim, hem gaudit de tres documentals, tot fent un recorregut de dalt a baix del territori: del Vallès a les terres de l’Ebre i d’aquestes a Mallorca. Soleá, els néts dels altres catalans, dirigit per Marc Hernández, Maria Llinàs, Natàlia Morales i Marta Vivet –tots ells estudiants de Comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra–, parteix de la impossibilitat del Marc, estudiant també de guitarra des de ben petit, d’interpretar correctament la partitura d’una soleá de Julián Arcas, i de la necessitat d’entendre la seva incapacitat de comprensió d’allò propi, en aquest cas el flamenco. Els avis, tiets i la mare del Marc, que van emigrar fa 50 anys d’Andalusia cap al barri sabadellenc de Campoamor, conten les terribles condicions de misèria a les barraques, inclosa la famosa inundació de la Riuada del 62. El Marc interroga així les transformacions de la identitat dels seus familiars, i  a través d’ells, la seva pròpia. La pel·lícula estableix una connexió amb la immigració actual als mateixos barris i la formació de guettos tot qüestionant, per una banda, el discurs dominant de la integració a partir de la realitat de les forces econòmiques d’exclusió, i, per altra, la mateixa idea d’identitat catalana i de “ser català”, recordant el caràcter artificial, impur, construït i interessat de qualsevol identitat nacional.

Soléa-els-néts-dels-altres-catalans_2-1024x576

L’arròs, el cicle de la vida al Delta (2015), de Pau Bertomeu, ens porta a conèixer la història d’aquestes terres, els seus habitants i el desenvolupament fins als nostres dies d’aquest sistema de cultiu. Homenatge al territori i a l’arròs com a part del paisatge, el documental descriu la història de les transformacions tècniques en la preparació i fertilització de les terres, la mecanització en la sembra i les noves màquines per fer-ho. I ho fa, en bona mesura, a partir de la conversa dos pagesos veterans que van veure i fer possible tot aquest procés en un Delta encara verge. Té aquest curt un caràcter clarament promocional. Ens dóna a conèixer la Festa de la Plantada, on es practiquen les velles tradicions de cultiu i on es reuneixen pagesos retirats i joves o la Festa de la Sega, dirigida a mantenir les tradicions, no només en el cultiu sinó també de la música i les danses.

36560e4e37a45c8

Per últim, hem de parlar d’una petita joia, tant per la seva realització com per la fascinant història del seu protagonista. Som pastor (2015), de Borja Zausen, ens regala el retrat d’en Miquel, un nen d’onze anys que viu a Ses Olleries, als afores de Santa Eugènia (Mallorca). El ràpid muntatge i els plans subjectius contribueixen ea ndinsar-nos, de cap, en el món extraordinari d’aquest nen, que aprèn del seu tiet pastor a cuidar i a estimar els animals i que parla amb una expressivitat tan lúcida com la d’un avi de vuitanta anys. Envoltat de pericos, gallines, conills, ovelles… en Miquel sembla un home forjat en aquest únic entorn. En veu off ens parla de la felicitat i de la vida. A voltes ensenya als seus amics les tècniques del pastor, el camí de vida que sembla haver decidit. Mudat igual que el seu tiet, el veiem tocar els instruments de la música rural tradicional. Un retrat ple de màgia i d’imatges justes.

som pastor

 

Anuncis

One thought on “Curts documentals

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s