Alice Tapiol

Sempre dic que cada pel·lícula compleix una funció particular, sigui arribar a un gran públic, remoure consciències o exaltar els recursos que ofereix el setè art; la qüestió, al meu parer, és que un film satisfaci la raó per la qual s’ha creat. Tot i que diferents teòrics de la crítica cinematogràfica (i de qualsevol altra disciplina artística) podrien estar hores discernint sobre el tema, la manera en la qual s’analitza una pel·lícula té tantes possibles interpretacions com experts en la matèria hi ha.
És per això que fer una crítica cinematogràfica em produeix una sensació molt semblant a la que em va produir la primera pel·lícula que recordo veure, m’explico: Amb quatre anys vaig veure Nightmare Before Christmas, la qual em va fer una por increïble. Tot i això, em va produir tal fascinació que no podia deixar de veure aquell VHS una vegada i una altra. Enfrontarme a l’escriptura d’una crítica de cinema doncs, és quelcom semblant per mi.
Mai se sap suficient, però els mecanismes que tenim els amants del cinema per desglossar cadascun dels elements que formen un film i tot allò que l’envolta, fan que realment qualsevol opinió formada pugui ser igual d’apta que una altra.

Des de ben petita sempre m’ha fascinat la ficció i la narrativa; però les influències de Buster Keaton i el “British Humour” de Monty Python, varen fer que m’interessés pel cinema i lluitar sempre per que em deixessin veure aquella pel·lícula que no estava recomanada per la meva franja d’edat. El meu interès va anar creixent amb els anys juntament amb la meva afició a l’escriptura, per la qual cosa cada cop vaig anar tenint sempre molt clar que el meu lloc era darrere d’una llibreta o un teclat. D’altra banda, la meva formació a la Universitat en tant l’Audiovisual com el Periodisme, m’han donat les eines per poder adonar-me que el meu lloc és el cinema. Molta de la meva formació no va ser a les aules sinó per iniciativa dels meus companys que encara em van contagiar més aquest afany creador, rodant diversos curtmetratges al llarg dels anys amb els quals vàrem guanyar diverses edicions del certamen Llanterna Digital.
L’escriptura del meu primer llargmetratge com a projecte de final de carrera, va ser l’instigador que em va portar a endinsar-me en el món del guió i a estudiar un postgrau Guió per a llargmetratge i televisió a la Fundació Taller de Guionistes, tasca a la qual, actualment, dedico la major part del meu temps lliure, una passió que a més s’ha convertit en la meva vocació.

Retornar a un vessant més periodística de l’escriptura com és la crítica, és per mi una oportunitat per aprofundir a l’anàlisi fílmic i una manera d’assimilar i reflexionar sobre la meva experiència fins al dia d’avui en el món del cinema. Formar part de la secció Nova Crítica en el Festival de Cinema Internacional del Cinema Català, doncs, és un exercici privilegiat que em permet estar a l’altra banda de la pantalla, fomentar el meu esperit analític i conèixer en profunditat l’obra de professionals catalans actuals.

Anuncis

Entrevista a Pere Portabella

Pere Portabella és una de les figures més fonamentals del nostre cinema, del cinema que estimem. Probablement el director amb més prestigi i reconeixement en l’actualitat. Vell precursor i mestre encara. El jove cineasta de 89 anys ens convida al repte d’aventurar-nos pels plecs i les sinuositats de pensar –discutir, abordar– ni més ni menys que el nostre temps amb la seva darrera pel·lícula Informe general II. El nuevo rapto de Europa. Comencem l’entrevista tot just després de l’acte d’entrega del Premi Honorífic del festival. Li dic què és la meva primera entrevista, la primera que faig en la meva vida, i somriu, complaent: “M’encanta que sigui així”. Proper, amistós i profundament lúcid, al Pere no se li acaben les ganes de xerrar, d’explicar, de compartir. Ni el plaer ni l’entusiasme de fer-ho. Em recorda l’amic que –descobreixo– tenim en comú, el Pepe Corredor-Matheos.

– D’on sorgeix la necessitat de fer aquest nou Informe? És en el fons un acte “d’optimisme de la voluntat”, com deia Gramsci, per a què vingui o esdevingui ja el que no acabar de venir, per a què s’ensorri o mori ja el que no acaba d’ensorrar-se?

Està molt ben vist. Del que  més preocupació el poder és quan hi ha la insubmissió, quan de sobte el què funcionava, la capacitat per mantenir als ciutadans en una situació d’acceptació dels seus interessos, ja no es pot mantenir. Hi ha una espècie de capgirament que es veu en les manifestacions d’ara, que no són corporatives i que són transversals –als avis, als nens, als pares… que canten i ballen i estan de bon humor. És la voluntat que neix d’una necessitat, d’una evidència de l’ocult del poder que es fa insuportable, i d’ocupar ells l’espai de la política. Jo estic implicadíssim fins a les celles. Quan vaig veure això vaig dir: jo, com a cineasta –perquè aquesta pel·lícula no té res de documental– vaig a construir, vaig a utilitzar-ho per fixar aquest moment, com ho vaig fixar en el 76. El final de la pel·lícula és un optimisme de collons.

– Suposo que volies fer un diagnòstic general, però no amb una voluntat totalitzadora d’abastar tot l’escenari, és així?

No, jo vaig fer al revés: posar quins són els vectors importants, en aquest cas quins espais queden ocupats i qui són els protagonistes, que això és la força. No ha sortit ningú dels partits que estaven al poder, sinó gent al carrer. Hi ha quatre debats modèlics: un per exemple són els de l’Assemblea Nacional Catalana que fan la reunió a un despatx –perquè no tenim més puesto on anar– i sempre parlen entre ells: no hi ha veu en off ni res. El pacte que jo vaig fer amb ells va ser dir: escolteu, mediàticament, la vostra existència no ha bastat. Què penseu fer quan arribin les eleccions? Aquest [el de la ANC] és un model que és assembleari i és estupendu. Amb Podemos ho vaig fer amb una càmera zenital i les cadires d’ells en cercle. L’altre espai és un diàleg entre els “experts” sobre el tema de la corrupció filmat en blanc i negre. Per altra banda estan els científics i els intel·lectuals i les elits del principi, els analistes de l’art, que sempre són exclosos: no els veuràs mai en llistes electorals. Els polítics, fora.

– Veus limitacions en aquest nou discurs ciutadanista? No pot tenir com a perill la difuminació o l’arraconament de les contradiccions del món del treball i de l’opressió de classe que encara existeix?

El pas de les places a les institucions la fan els que són delegats de la plaça. El comportament d’ells pot ser el mateix que la plaça, però ha de resoldre les idees comunes de canvi en un escenari que està ocupat de dalt a baix, ple de portes i de finestres que semblen que donin a un balcó i et fots una castanya de tres pisos. Però la vigilància de la gent sobre el poder, tot això és un canvi fonamental. En aquest sentit, és un èxit que no es pugui fer govern: ha sigut la gent. S’ha acabat això d’un o dos.

– Tu tens una visió bastant optimista respecte les noves tecnologies, els nous models de producció i difusió audiovisual. En aquest context de sobreabundància d’imatges, on hi ha una evident saturació, és possible una experiència estètica i ètica a partir de la imatge tal com s’havia entès fins ara?

Tots aquests nous mitjans, en si mateixos, no són promiscus: depèn de l’ús, de qui l’agafi. La força que tenen aquests nous instruments –tot i que provoca una allau de ludòpates, especuladors, és lògic– és que hi ha una franja important de gent per què tots aquests instruments els ha servit per mobilitzar-se. Hi ha un contingent important de gent sensibilitzada que ha fet experiències amb el món digital amb un èxit important, com els nous partits polítics o les convocatòries dels primers moviments antiglobalització.

20160601_193656

– Però en el cas de l’experiència cinematogràfica o audiovisual: no pot ser que aquesta exposició a shocks permanents no deixin espais per una experiència transformadora? És possible seguir pensant l’experiència de la imatge com una ocasió de desvetllament, de revelació colpidora que transformi la consciència, la mirada, en última instància la praxi dels espectadors?

El control dels continguts i de les grans finestres busquen això, l’alienació, el desmembrament crític capaç de portar una mirada crítica contra els seus interessos. I per això creen constantment noves formes que van des de la pornografia barata fins a la capacitat de fer uns jocs interminables… està tot pensat. En aquest sentit no és gens innocent. Hi ha una pressió fortíssima dels grups i les grans companyies. És un poder que estan utilitzant amb molta intensitat. Estant creant nous jocs i expectatives per mantenir un tipus de persona alienada, això vol dir fascinada i incomunicada. Volen tenir tot controlat. Amb això, està el problema de la implosió informàtica. Avui la humanitat podem arruïnar l’espècie, tenim els mecanismes. El sistema és insostenible. En el cas del cinema, s’ha de saber bé què es vol fer amb l’instrument i amb els codis dominants per poder incidir col·lectivament.

– Has produït i acompanyat projectes de realitzadors com José Luís Guerín o Albert Serra. Com veus les propostes actuals del cinema català?

Estic encantat amb la gent jove –jove d’esperit–, que puc ajudar. I no faran el que faig jo, però si a ells els hi funciona, perfecte.

– Estàs tan entusiasmat amb el procés sobiranista com en els moviments de transformació sorgits de les places?

Van lligats. Les reformes es mantindran en la mesura que es mantingui el procés.

– Políticament vas ser company de viatge del comunisme i del PSUC; estèticament, has sigut company de molts corrents, artistes i disciplines –el surrealisme de Dau al Set, el conceptualisme del Grupo El Paso…–, dibuixant una constel·lació que escapa a una categorització o enquadrament fixa. Tot i així, la contundència de la teva resistència davant qualsevol tipus de representació i codificació estable del discurs, i el teu allunyament del realisme cinematogràfic, dóna l’aparença d’una actitud més aviat llibertària. Ho consideraries així?

Poder sí. Els llenguatges serveixen per desmitificar, per pensar. Jo no he sigut mai comunista, però sempre he estat per les lluites. El cine que jo faig és una deconstrucció total dels llenguatges i dels codis.

– En concret, les relacions amb la poesia, presents en el teu cinema des de la teva primera pel·lícula No compteu amb els dits amb Joan Brossa, les veus presents en altres realitzadors? On la trobes? Creus que té recorregut l’apropament a la poesia i les recerques de relació amb ella per part del cine?

Les tenen. Hi ha pel·lícules molt maques on la poesia apareix de sobte. Els meus clàssics són el Sokurov, el Tarkovsi

– …Angelopoulos també?

És clar. L’Angelopoulos… també el Dreyer. Aquests són els clàssics perquè estableixen una ruptura entre l’espai i el temps del cinema i introdueixen aquests “temps morts” que són meravellosos. Hi ha la poètica, mística, el sentiment… és fantàsitc. Jo sóc més radical, però ho sóc perquè, mira, la radicalitat és molt important si estructuralment ets capaç de crear-te uns codis, una manera de fer. Això és una eina important perquè trasllades l’estètica a una pel·lícula que l’espectador habitual, si se la mira com les veu totes, no s’assabentarà de res, i en canvi el convida des de l’entrada a dir: nen, si tu no vens, si tu no et mous… És el que has de fer a una pel·lícula. L’Eisenstein ja va dir que el cinema, la pel·lícula, està entre el projector i la mirada, entre plano i plano, als plecs.

Homenatge a un mestre

De manera inesperada, la segona jornada del 9è Festival Internacional de Cinema en Català va estar marcada per un gran halo d’esperança. Dos alumnes del cicle superior de l’ESC Piaget van prendre l’escenari per presentar la projecció de Centres Educatius d’Educació Primària, tot afirmant que “d’aquí a uns anys no recordarem les classes de matemàtiques, però el que sí recordarem és els dies que hem passat fent aquest curt”. Tot i que la sentència pot semblar una mica dràstica venint d’una generació que quasi ha nascut amb un “smartphone” sota el braç, és commovedor que s’interessin pel món del cinema i visquin amb passió la creació d’un curtmetratge. Raps, consciència social i molt d’humor es varen combinar amb una sorprenent quantitat de referents cinematogràfics, des de Chaplin a Les Misèrables, que van mantenir a tots els infants de la sala atents a la pantalla durant més d’una hora.

Escoles_ficcat
De les promeses més joves del cinema, vàrem passar a l’homenatge a una de les més grans i transcendents figures del cinema en català, Pere Portabella. Un premi no només a una trajectòria professional avantguardista que insta a transgredir els cànons del cinema generalista, sinò també a la rellevància que ja té i tindrà en un futur, la seva obra en l’anàlisi de la història social i política del país. Segurament per aquestes raons, el director del festival Antoni Barrero va deixar molt clar que en aquesta edició dedicada a la figura del director, no va tenir cap dubte que el premi honorífic d’enguany havia de ser pel director català.
Sí, els temps estan canviant, la societat ha passat de ser espectadora a usuària, de fet, Portabella assegurava en el seu discurs d’acceptació que les seves obres no duraven ni deu dies en sala, però en canvi la seva seqüència del metro, la qual forma part de El Silencio Antes de Bach (2007) s’ha vist més d’un milió i mig de vegades. Portabella també va tenir unes paraules per als joves cineastes als quals va animar a trencar els codis establerts i que si algú que realment té la vocació d’explicar una història a la pantalla gran “no treptigi mai una escola de cinema”; paraules d’esperança per tots aquells cineastes que tenen la vocació de transgredir i fer que el cinema no s’estanqui en un estàndard i continuï evolucionant.
40 anys després d’Informe General (1976), Portabella ens presentà Informe General II, el nou rapte d’Europa; un anàlisi de la situació política actual que ens porta a una nova visió de la política. Si a Informe General retratava la transició a la democràcia, Portabella s’endinsa en els nous moviments polítics sorgits del mateix poble.
“Tot allò contemporani no té sentit que estigui en un museu”, amb aquesta afirmació comença aquesta pel·lícula de ficció (com el mateix Portabella la defineix), en la qual el cineasta enfoca la seva particular lupa a cadascun dels moviments socials que s’han produït en els darrers dos anys i que auguren un canvi, el qual segons el director “Ja no és un esprint, sinó una marató lenta, i com més lluny arribem millor”.
Després del visionat d‘Informe Semanal II, va arribar l’hora de rebre al productor de Game Over, Jordi Ambrós, el qual presentà aquest curiós documental. Amb una posada en escena estilitzada, la directora Alba Sotorra ens endinsa en el món de Djalal, un exmilitar desencantat per la seva experiència en combat que està obsessionat amb les armes. Sotorra es fixa en la relació del jove amb la seva família i en com la seva experiència vital l’ha dut fins a un punt d’inflexió en el que Djalal es planteja la seva situació actual.
Un cop finalitzat el documental, Alba Sotorra va respondre a les preguntes d’un públic entusiasmat i totalment fascinat pel retrat de la directora, la qual explicà com va conéixer en Djalal i el que la va atrapar d’aquest personatge enamorat de la “American way of life”. Gràcies a la sorprenent feina de documentació audiovisual de la seva vida, la directora va explicar com utilitza aquest mitjà per crear un lloc en el qual es sentia còmode, en el que podia ser ell mateix.
“L’esperit d’en Djalal m’ha posseït”, afirmava l’Alba quan explicava com aquesta història l’ha portat a investigar més en el món bèl·lic i l’ha dut a seguir dues dones kurdes en lluita a l’Orient Mitjà, on s’hi està vivint una vertadera revolució de gènere que s’enfronta a les forces d’ISIS. L’últim visionat del dia va tancar la jornada amb un últim bri d’esperança, el d’una cineasta lluitadora i compromesa la qual ens demostra que el gènere documental és moltíssim més que allò que veiem per fer la becaina.

Alba Sotorra: “A nivell de públic, és el millor moment que ha viscut mai el documental”

 

Alba Sotorra ens presenta al 9è Festival Internacional de Cinema en Català, Game Over, una aproximació desencantada a l’univers fictici del Djalal, un jove obsessionat per les armes i els videojocs, que amb la crisi econòmica familiar despertarà de sobte al món real per adonar-se’n que el joc s’ha acabat i que ara és el moment de prendre decisions i trobar el seu lloc i paper en el món.

  • La sensació que pot produir el documental durant bona part del metratge, és que hi ha determinades actituds i comportaments com impostats, teatralitzats, poc naturals, va ser una opció forçada, pactada?

Per tal de mostrar aquest món en el que habita el Djalal vam jugar a favor de tot allò que ell ens proposava, això implicava mostrar la seva fascinació per l’”american way of life”, les armes, els cotxes esportius,… i amb aquesta intenció vam col·locar la càmara, intentant crear imatges “cool” fins el punt de convertir-ho tot plegat en una gran caricatura. Ell intenta ser algú que no existeix, reproduir aquesta masculinitat extrema i bàsica, el símbol de l’heroi. En definitiva, aquesta teatralitat de la posada en escena és plenament intencionada.

  • Fins a quin punt la família era conscient del que volíeu retratar, mostrar amb la pel·lícula?

La idea del documental va anar canviant des del principi, ni jo mateixa sabia cap a on anava.

Al principi la idea era fer un projecte absolutament diferent, sobre els plans que tenia el Djalal en aquell moment de fer-se mercenari. Quan comencem a filmar, ha passat un temps i aquesta idea ha desaparegut del seu cap. Això provoca que ens adaptem a la nova situació, no passa absolutament res, no hi ha cap pla immediat. Apareix la família de forma casual i comencem a filmar de forma absolutament natural tot el que passa, ells s’interessen per la pel·lícula, pregunten què volem fer,… i la meva resposta és que ara mateix no ho sé.

  • Tot l’aspecte de crisi econòmica, el sabíeu, estava previst?

No, no, no estava gens previst, això va arribant. És cert que, quan filmem l’escena de la reunió, de la discussió, els hi diem que estem retratant la crisi a través d’ells. Va ser molt incòmode, aquesta escena en concret, va ser molt més pujada de to del que mostra la pel·lícula i vam haver d’intervenir perquè el diàleg fos més constructiu amb la intenció de poder aprofitar després alguna cosa del material filmat.

  • Quins van ser els límits de la teva implicació?

És molt difícil, és molt complicat decidir què és allò que ensenyaràs dels teus personatges. Per una banda, vols protegir la seva intimitat, però per altra banda, si no mostre suficient, la pel·lícula no té cap interès i llavors és edulcorada i hi ha manca de realitat i de drama. No és una pel·lícula morbosa, no ho pretèn en absolut, és un film sobri en quant al posicionament, hi ha una mirada però sense jutjar. És un mirall, un retrat desencantat.

IMG-20160602-WA0002

  • La crisi del Djalal és també una metàfora sobre la crisi dels joves avui dia, els seus somnis truncats, les frustracions, les promeses trencades…

Avui en dia els joves a Internet troben la seva fàbrica de somnis. Potencialment tot és posible, possibilitats infinites. Els joves estudien, treballen,… tornen a casa, al seu niu sobreprotegit i alhora hiperestimulat. I quan s’han d’enfrontar als problemes de la realitat, es troben descol·locats, no entenen res. Els pares col·loquen els nens en una bombolla i el mon de les tecnologies, videojocs,…fa la resta. El Djalal a través del seu alter ego i de les xarxes socials troba un mitjà per fer tot allò que no pot fer i no pot ser a la vida real.

  • Ens podries parlar dels teus projectes actuals?

Estic filmant a dues comandants kurdes de l’exèrcit de la YPJ, Unitat de Protecció de les Dones, que lluiten en una milícia de Dones al nord de Síria en contra de l’Estat Islàmic. La seva lluita, però, va molt més enllà, lluiten contra el Patriarcat, volen crear una societat nova en la que les dones tinguin els mateixos drets que els homes. De fet, no només ho volen, sino que ja ho han aconseguit i fet. Hi ha un territori al nord de Siría anomenat Rojava, en el que hi ha una mena de govern autoproclamat en el que hi ha un president i una presidenta, en cada poble hi ha un alcalde i alcaldessa, i a nivell de presa de decisions funciona per assemblea. Assemblees de dones. Defensen aquest sistema, proposen exportar i instaurar aquest sistema no només a Síria sinó a tot el món. Espero que la pel·lícula estigui acabada a finals d’any.

  • Què opines de la desigualtat notable de gènere en l’àmbit de la direcció cinematogràfica i televisiva?

Ho trobo escandalós, crec que hauríem de fer entre tots plegats que això canviés, a les escoles i Universitats de Cinema són meitat i meitat, llavors, per què no hi ha tantes dones directores i ens estem perdent la meitat de les mirades? Defenso que cada mirada és independent, única, però que només hi hagi un 12% d’aquesta mirada femenina és una llàstima pel cinema i per la societat en general.

  • Cóm veus el moment de la indústria audiovisual del documental?

Viu un molt bon moment en quant a públic i cada cop hi ha més gent interessada en veure documentals i espais on projectar-los. Els festivals de ficció cada vegada donen més espai i obren les seves portes per atorgar un lloc amb identitat pròpia al documental. A nivell de públic, sens dubte, és el millor moment que ha viscut mai.

GAME OVER (2015)

Pràcticament es podria determinar una categoria de documentals estructurats sobre quantitats ingents de material fílmic que han sigut gravades pel mateix objecte d’estudi del documentalista, amb exemples representatius com Capturing the Friedmans (2003) o la més recent Amy (2015). Game Over (2015) també sembla pertànyer a aquesta tipologia de pel·lícules amb la particularitat que el protagonista i director de les cintes domèstiques és un esteta consumat que coneix perfectament la imatge que vol donar.

El nou film d’Alba Sotorra es centra en Djalal Banchs, un jove fanàtic de les armes i fill únic d’una família disfuncional d’origen iranià. Es tracta d’un personatge complex i de vegades contradictori que conjumina aspiracions violentes primitives amb reflexions que racionalitzen les seues pròpies obsessions.

En un primer lloc, la pel·lícula és un retrat fascinant d’una persona capficada en representar o directament viure un model de vida estereotipat i proper al “american way of life” més exagerat, com el propi protagonista indica. La possessió malaltissa d’armes i d’un cotxe esportiu clarament “xulesc”, la seua relació amb una noia que pareix una Barbie i les referències a importants icones de la cultura popular nord-americana com les samarretes del Capità Amèrica o una conversa sobre els “hipermasculinitzats” personatges de la segona part de la saga Els mercenaris (2010-2014) són elements que creen la idiosincràsia del personatge, però el que fa que aquest siga tan atractiu és la forma en la que ell mateix els gestiona. La utilització de xarxes com Facebook i Youtube per autopromocionar-se com un adonis militar i sobretot el control de la seua gestualitat corporal durant les sessions fotogràfiques que ell mateix s’organitza són la representació perfecta del patològic culte a la imatge en què degenera cada vegada més sovint la societat actual.

Game-over_02-1024x567

Desafortunadament, la pel·lícula abasta ja des del començament també els conflictes paternofilials del personatge principal (la dedicatòria inicial es molt clara al respecte: “A la meva família, i a totes les famílies imperfectes”) creant una discutible, i sobretot poc interessant, relació de causa i efecte entre el fanatisme armamentístic de Djajal i els traumes familiars, que igualment no explicarien algunes de les imatges més potents del documental com la del protagonista, de menut, disfressat com una Tortuga Ninja i brandant amb una inquietant fúria una espassa de joguina.

Per sort, el discurs estilístic de la directora no deixa de ser sòlid en cap moment degut a la simbiosi perfecta que aconsegueix entre l’obsessió per la imatge del personatge i la forma en la que la càmera el filma conservant el seu caràcter artificiós i exhibicionista. D’aquesta forma, Game Over acaba assolint una calculada posada en escena on malgrat això la realitat es manifesta.