Rodant món

Amb La plaga (2013), la directora Neus Ballús va impulsar un cinema social per fi diferent del que continua imperant avui dia, on directors com Ken Loach fugen de la descripció i contemplació per donar-nos missatges pamfletaris clars i irreflexius. Mitjançant una construcció de personatges documentalista i l’absència de causalitat en els conflictes, la Neus Ballús aconseguia transmetre la seva visió de la crisi econòmica en les poblacions més rurals. Ara, de la mà d’Staff Only (2019), la directora catalana retorna a la subtilesa per a parlar del que li interessa, però assolint un ritme i una narració més accessible i dinàmica, que li permet arribar a més públic, i, per tant, complir sobradament amb la seva funció social, però alhora d’entreteniment.

El conflicte és senzill: una noia de disset anys, amb la decisió i rebel·lia inherents a l’adolescència, tracta d’escapar del ramat burgès en el seu viatge turístic al Senegal. La falsa llibertat que ven l’agència de viatges —o el seu pare— és en realitat una experiència controlada i occidental de la que ella vol escapar, ni que sigui anant a la platja, però que resulta infranquejable. A no ser que infringeixi les normes. Així, la Marta, des de la ingenuïtat i la inexperiència, comença a explorar un país de forma inconscient, però alhora honesta. El seu objectiu, més enllà de descobrir llocs inaccessibles pel turista mitjà, és superar el caos inicial per arribar a connectar realment amb la societat senegalesa. Però com pot apropar-se a algú tan diferent d’ella? Com s’estableix una relació correlativa amb qui treballa per tu, directa o indirectament? Podria ser un fake it until you make it? La Marta adquireix una posició activa i valent, es decidida a forçar qualsevol moment de possible autenticitat, per molt contradictori que sembli. Si per arribar a l’amistat vertadera cal comprar-la o falsejar-la, quin remei.

Mitjançant un muntatge paral·lel entre la narració clàssica i la del càmera contractat per l’hotel per a fer vídeos de record, la Neus Ballús combina coming-of-age i cinema social amb la naturalitat de qui sap a on vol arribar en tot moment. El fil narratiu, que parteix del personatge de la Marta, es divideix només en dos, com el muntatge, per aconseguir una veritat profunda sobre les relacions paternofilials i les relacions turístiques, però torna a unir-se en un final catàrtic i realment emocionant. És en l’abraçada d’un pare i una filla on la comprensió és vertaderament reflexiva i concisa, on el personatge protagonista ha après què és ser responsable en la màxima amplitud. Però tota aquesta feina s’ha construït des de molt abans, des de les insubstancials partides de billar amb el seu germà, des de “l’aniversari feliç” més amarg.

En un temps on viatjar és més a l’abast que mai, resulta inexplicable que mai no ens hagin educat a fer-ho. Dia a dia patim el turisme de masses a les grans ciutats, on les activitats de cartó-pedra són les que més acaben agradant al viatger que, per desconeixença i comoditat, prefereix quedar-se al ressort amb la polsereta. L’interessant de Staff Only recau en què la seva visió sobre què és el turisme sostenible es mou en l’ambigüitat de qui no es creu amb la veritat absoluta de res, de qui escapa del maniqueisme de jutjar a personatges com a bons i dolents, de qui sap que hi ha un problema però no cau en la gosadia de dir-nos com arreglar-ho.

Jaime Lapaz

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s