Quarta i última sessió de curtmetratges: retrats personals i èxtasi visual

2018053011014193762

Ferran Calvet

La quarta i última sessió de curtmetratges començà amb un dels plats forts d’aquesta secció del festival, la multi-premiada Los desheredados, dirigida per Laura Ferrés i guardonada a Cannes, als Goya o als Gaudí entre altres.

Aquest curt, de naturalesa documental ambigua degut a la seva excessiva guionització, aporta una reflexió interessant sobre com afectà la crisi a la petita i mitjana empresa. El punt de vista és el de Pere Ferrés, un home de 53 anys que veu com el seu negoci familiar ha de tancar les portes definitivament. El màxim encert del film és no caure en el melodrama i mostrar-nos aquesta difícil situació d’una manera més contemplativa, pel fet de veure’s inevitable.

El tractament de la llum, els enquadraments i la fotografia son esplèndids, i estan en concordança amb allò que vol significar el curtmetratge. Tots aquests elements tècnics culminen en una escena final desoladora però de la que no podríem prescindir per entendre el film.

El següent curtmetratge projectat en aquesta última sessió és Xisca, una cinta de vint-i-un minuts dirigida per Sergi Lara, que ens fa sentir tendresa per una ovella del Pallars que estableix una relació amb en Ramon, un noi que viu tranquil·lament en una casa de camp. Aquest film retrata molt bé les relacions i la vida en els pobles remots del Pirineu lleidatà, i s’atreveix, amb gran èxit, a intentar establir una connexió entre un animal i un humà, cosa que fàcilment podria haver resultat fallida. Aquesta relació sembla suficient com per omplir tot el film però Lara intenta cosir una relació d’en Ramón amb una pagesa que queda molt forçada i resulta desconcertant.

La directora Judith Colell, també presentà el seu curtmetratge Aniversari, el qual té un missatge molt marcat que ja se’ns fa conèixer a través de la sinopsi: “Hi havia una vegada una petita lleona que tenia un somni, ser un lleó”. Aquest treball forma part dels cinc curtmetratges d’una col·lecció de material didàctic per a la igualtat i la lluita contra la discriminació per raons sexuals, que a part de Colell també ha conegut participacions de cineastes com Isabel Coixet o Isaki Lacuesta.

Aniversari toca la transsexualitat d’una manera molt delicada i simbòlica, però és un film que en un festival de cinema sap a poc i té un difícil encaix, ja que el seu espai està lluny d’aquests circuits. Tot i això, a títol personal, crec que és necessària la seva projecció en cercles molt més educatius i pedagògics, als que al cap i a la fi està dirigit, i on compleixen els seus objectius.

L’última projecció és potser la més peculiar i interessant de la sessió, un film difícil d’imaginar en un festival com el FIC-CAT, on s’hi veuen pel·lícules de tall més clàssic. Lluna captiva serp vermella safata de plata és un deliri visual molt ben elaborat que tot i el bombardeig d’imatges i conceptes en un principi incongruents, aconsegueix endinsar-te en el misteri que planteja, amb una inspiració que remet a l’impressionisme francès, sobretot al film Napoleón d’ Abel Ganz (1927), amb aquesta divisió en tres de la pantalla i imatges que interactuen visualment entre elles.

El festival conclou amb aquesta sessió la selecció oficial de curtmetratges, on s’hi ha vist durant quatre passes disset obres, més les tres presentades sota el paraigües de “Pantalla Sitges”. Com a reflexió, les sessions en un conjunt han estat quelcom desequilibrades, algunes molt fluixes, com la del dijous.

A unes hores de saber quins son els premiats, hi ha la convicció de que 72% de Lluís Quílez, Les bones nenes de Clara Roquet, L’escarbat al final del carrer de Joan Vives i Los desheredados de Laure Ferrés, són els màxims candidats a aconseguir algun guardó durant la gala d’aquest vespre.

Anuncis

“La vida lliure”, la vida millor

Lavidalliure1

Albert Picola

En la quarta jornada del FIC-CAT, el director Marc Recha rebia el Premi Honorífic d’enguany, ja que en la seva obra sempre hi ha una gran vinculació amb les localitzacions, eix temàtic de la present edició del festival. En les seves pel·lícules, els paisatges i els escenaris adquireixen una gran importància i es converteixen en personatges principals que condicionen els relats. D’aquesta manera, Antonio Barrero, director del festival, assegurava en l’acte que aquest premi només podien donar-lo a Recha, mentre que aquest el rebia tot dient: “Que et donin un premi per les localitzacions és meravellós. És el millor”.

Tot seguit, es projectava el darrer treball del cineasta català, “La vida lliure”. Aquest cop Recha ens desplaça a l’illa de Menorca per narrar un relat intimista, explicat a través de la mirada de la Tina (Mariona Gomila), una nena que viu amb el seu germà Biel (Macià Arguimbau) i el seu oncle. El dia a dia dels nens, però, canvia amb l’arribada d’un foraster a l’illa, en Rom (Sergi López), amb qui acaben establint una bona relació. En el context de les acaballes de la Primera Guerra Mundial, les llegendes i els contes tenen una gran presència al llarg del relat, inclús es converteixen en la solució de l’insomni dels nens. De fet, podríem dir que el mateix film pren forma de conte, explicat en primera persona per la veu de la Tina, una nena madura i innocent alhora que viu en un món d’adults.

L’any passat descobríem a la Laia Artigas a “Estiu 1993”, de Carla Simón, i sens dubte el descobriment d’aquest any són la Mariona i el Macià. Ambdós interpreten a la Tina i en Biel respectivament amb una gran naturalitat i humanitat, sent el resultat d’un gran treball de càsting. Sergi López, ja habitual en les pel·lícules de Recha, també aconsegueix una sòlida actuació, donant vida a un personatge que resulta simpàtic alhora que obscur.

El director, després de “Petit indi” i “Un dia perfecte per volar”, torna a fer un retrat de l’univers de la infància, mostrant els aspectes més intangibles de les persones i les seves relacions. I com dèiem, sempre amb un gran protagonisme per part de la localització, aquest cop immersa en plena naturalesa, caracteritzada per uns paisatges sensorials i pictòrics que emanen vida i llibertat. Recha juga, doncs, amb plans detalls d’animals, de la vegetació mediterrània, del bufar del vent… que aporten una determinada textura al llargmetratge, gravats amb una càmera lliure de trípode, que busca també aquesta naturalitat. A més, en diverses ocasions aprofita el so directe d’aquesta natura, que transmet la insularitat en la qual habiten els protagonistes.

Marc Recha aconsegueix a “La vida lliure” una oda a la naturalesa en forma de drama intimista, amb un guió interessant i unes interpretacions que fan total justícia als personatges ideats pel director i guionista. Queda remarcat amb aquest treball, doncs, que Recha és un dels cineastes més consolidats del panorama català, amb una obra amb una clara identitat pròpia i personal.

Vida i mort: 2ª sessió conjunta de curtmetratges

DR97VV0W4AAi9BT

Joan Miquel Gual 

En aquesta sessió, vam poder veure cinc obres, presentades seguint el següent ordre: 72% (Lluís Quílez, 2017, 21′); La roda (Mateu Ciurana, 2017, 14′); Elefants blancs (Artur Trias, 2016, 13′); El nen i l’eriçó (Marc Riba i Anna Solanas, 2016, 3′); Doble angoixa (Dani Morell, 2017, 3′). De tots ells, voldria destacar el primer.

72% és la composició d’aigua que tenim en el cos els éssers humans. Cada cop més, l’aigua potable resulta un bé escàs, i en aquesta faula humana tot, com la vida, gira al seu voltant.

L’escenari desèrtic on té lloc l’acció -qüestió important en un festival dedicat a posar en valor les localitzacions en el cinema català-, s’ubica físicament a Aragó. L’aridesa del territori actua com a  protagonista visual.

El món es presenta com una immensa deforestació, gràcies a les panoràmiques. La vida es troba  en extinció, només aguantada per una gota d’aigua que cau sempre en el mateix punt, fet que permet omplir una ampolla que conté la quantitat diària per a que els sis personatges no morin deshidratats.

El contrast entre les preses panoràmiques i els rostres de les persones marca una dinàmica narrativa feta de silenci, el protagonista sonor.

Només els sons de la natura escassa i dels glops que calmen la sed, miracle quotidià, interrompen l’absència de llenguatge. Les paraules resulten inútils, els humans han abandonat la comunicació verbal, però això no evita la fonda introspecció en les seves mentalitats, mitjançant els gestos i l’expressió de les cares, filmades en primeríssim primer pla.

Com a faula, reflexiona sobre la solidaritat, els accidents, l’avarícia, la tendresa i l’esperança, mitjançant sis arquetips, protagonistes humans que desenvolupen un paper determinat. Potser, el principal mèrit de Quílez és haver aconseguit, en 21 minuts, una sensació d’espera eterna, sense deixar de presentar, amb gran factura visual i tècnica, girs i esdeveniments inesperats.

Tres fotografies de famílies

cftv17400[1]

Gina Barichello

En el segon dia del festival, es van presentar tres projeccions en l’espai Pantalla Sitges, introduïdes pel director del Festival de Sitges, Àngel Sala, qui va remarcar la importància d’elaborar més cinema en català.

UNA CAPSA TANCADA
Dirigit per Anna Aguiló i guanyador del premi SGAE Nova Autoria 2017 al millor guió Sitges. La pròpia directora, després de la mort de la seva àvia, troba una capsa plena de cartes d’amor firmades pel seu avi. Aquestes estan dirigides a la seva dona des de Rússia, ja que l’avi va lluitar amb els nazis a la II Guerra Mundial. Si més no, narra la història en veu de diferents membres de la família que coneixien als avis, i que van explicant i llegint part de les cartes. Un recurs que resulta intrigant i que fa que el documental sigui dinàmic, i no tan monòton, creant així un cert ritme amb un to realista. Crida l’atenció que l’autora doni a conèixer que el seu avi formés part de la División Azul, un assumpte delicat, però que per això denota valentia per part de la cineasta. Sembla interessant el fet que fa referència a la censura i al control de les cartes que s’enviaven a l’estranger. De tota manera, la filmació és molt bruta, artísticament no està ben resolta, descuida els detalls, encara que alguns resulten interessants com el joc dels plans detalls i els apropaments de càmera. Pot resultar massa llarg, lent i a vegades molest pel fet que no s’entenia o se sentia malament el que deien els actors. No obstant això, per contextualitzar la trama i donar-li credibilitat, hi havia material d’arxiu de la Filmoteca Espanyola. La història, amb un to trist, ens endinsa en la vida personal d’aquests dos personatges dels quals estaran sempre entre aquelles paraules d’amor que van sobreviure a la més devastadora guerra.

CELEBRACIÓ
Guanyador del Premi SGAE Nova Autoria 2017 a la millor direcció Sitges. Els directors, Pau Cruanyes i Gerard Vidal, per presentar-lo, van dir que sempre hi ha quelcom a celebrar, i així es plasma en aquest curtmetratge de tan sols nou minuts. Nou minuts que donen per pensar, creant confusió (tan a nivell conceptual com estètic), i fent-nos perdre entre els convidats d’un suposat casament.
Tot comença amb una noia vestida de blanc que no sabem que és la núvia fins al final del film, ja que no es comporta com a tal i els assistents la tracten com una convidada més. Emergida en una atmosfera surrealista, sensorial fora del que és tradicional, trobem en diverses ocasions que es vol encendre un cigarret i no pot, simbolitzant la frustració i el fracàs. A mesura que es va desenvolupant la trama, els convidats van morint (o això sembla) a causa del vi. En un moment donat, a la protagonista se li taca el vestit d’aquesta beguda, i decideix tallar-lo. Si més no, hi ha certs elements que poden tenir moltes lectures però no acaba de ser clar el seu significat.

CUNETAS
Dirigit per Pau Teixidor, el curtmetratge està ambientat en la guerra civil espanyola, on una família de pagesos han de fer front a l’amenaça feixista. El contingut resulta ser un detonant potent i captivador, tot donant una altra visió d’aquesta part de la història, i fent insistència en la por que se sentia sent civil en un conflicte que exigia escollir bàndol. Tècnicament, és una pel·lícula molt ben treballada, on es posa l’accent en les escenes nocturnes, molt ben aconseguides. Cal fer esment al bon tractament de la llum i el recurs que s’utilitza per mostrar com es filtren els petits rajos de llum en la foscor, com també la simbologia de l’espelma. Es respira l’ambient de violència i incertesa constantment acompanyat d’una banda sonora que emfatitza aquesta tensió. Encara que també hi ha escenes difoses, com un record, plenes de llum natural amb colors vius que denoten felicitat. Felicitat que s’acaba aviat amb la mort com a solució del conflicte.

Estiu 1993 triomfa a l’entrega de premis

La divertida actuació del còmic Toni Albà va posar el punt i final a la desena edició del Festival Internacional de Cinema en Català. Albà va conduir la Gala on va posar el dit a la nafra de les incongruències del BOE i va arrencar riallades entre el públic amb el seu ventall d’imitacions. A la platea, personalitats tant destacades com Carme Forcadell, la presidenta del Parlament de Catalunya o Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català observaren com Rosa Vergés rebia el Premi Honorífic per tota una trajectòria com a cineasta i guionista.

La gran guanyadora de la nit va ser Estiu 1993 de Carla Simón que es va endú el premi al millor llargmetratge i el premi Nova Crítica. El premi al millor documental fou per Sasha del sabadellenc Fèlix Colomer i el de millor curt per la post-apocalíptica Graffiti del barceloní Lluís Quílez. El millor guió cinematogràfic va recaure a La propera pell, mentre que el premi al millor guió escrit va ser per Címbals d’Artur Trias. El jurat va decidir fer dues mencions especial al documental Cucli de Xavier Marrades i a Incerta glòria. Mentrestant, el públic va quedar embadalit amb El viatge de l’Unai i amb les seves votacions van atorgar-li el guardó. Completaren el podi l’animació Provisions d’acostament de Paul Carr, amb el premi al millor videoclip; la història de superació de Clic! del Institut Llucmajor de Palma com a millor film dels centres educatius; Les coses són allí de Lia Guasch amb el Premi Jove 48h i Baix a mar de Maria Roig com a millor producció de les comarques tarragonines.

Finalitza així una desè any pel qual han passat arrauxades propostes catalanistes com Pàtria o El poble prohibit, grans mostres de la indústria a l’estil de Casals, la força d’un silenci o Incerta glòria i films intimistes vinguts de València com Dementia (La família). La mirada de tres nens com el Sasha, l’Unai i la Laia Artigas han enlluernat i l’animació, el curtmetratge i el documental demostren el seu bon estat de forma. És evident que al cinema en català encara li queda molt camí per recórrer però festivals com el FIC-CAT recorden la importància de no defallir en l’intent. La vella escola i la nova fornada de realitzadors – capitanejada per les dones -, han exemplificat com convé perseverar i seguir rodant en la nostra llengua perquè es fan pel·lícules d’una grandíssima qualitat.

Fins l’any vinent i llarga vida al cinema en català!

19055035_1598370466864359_2788958172954784296_o

De Teresa Gimpera a Woody Allen

La quarta i última sessió de curtmetratges va mantenir el to in crescendo observat durant els dies anteriors. Dues propostes vingudes de Girona i un parell de ses illes tot recalcant la diversitat d’accents que tan congratula al FIC-CAT foren les protagonistes.

L’encarregada d’obrir la tarda va ser La senyora de la 212 (Mateu Ciurana, 2016). Sempre complau veure a la Gimpera davant la càmera i en aquest cas ho fa per donar vida a la Sra. Roig. Intransigent i classista, com si de la Castafiore de Tintin es tractés, l’acabalada anciana es diposa a abandonar el balneari on resideix quan la direcció li col·loca un jove treballador íntegrament dedicat a ella. El chevalier servant com l’anomena, apaivaga l’enuig de la vella solterona amb una rosa blanca cada matí i ella en retorn acabarà fent-li de mecenes de la carrera de pianista. Personatges antagònics que flueixen en una dolça història finalitzada amb una bonica el·lipsi amb un ram de flors blanques com a protagonista.

El segon plat, la sòbria Fugit (Marta Bayarri, 2016), ens va endinsar en el desgast patit per la relació d’un pare amb el seu fill arrel d’un accident. Partint d’un fet d’actualitat com és l’atropellament i mort d’un ciclista, la directora escodrinya el sentiment de culpa que això provoca a tots dos personatges en una sòlid curt interpretat magníficament per Oriol Ruiz i Nil Cardoner. També en una línia truculenta la mallorquina Passatemps (Ferran Bex, 2016) plantejava aquella premissa que la violència s’hereta de pares a fills. Curt amb bones intencions però reduccionista en la seva mirada envers la violència infantil esquitxada amb clixés de mafiosos.

Woody & Woody (2017), un curtmetratge gestat a l’edició del FIC-CAT 2016, va tancar la tarda. Amb guió de Laura Gost i dirigit per Jaume Carrió, el curt disposa un cara a cara entre el Woody Allen de la gloriosa època de Manhattan (1979) amb l’actual, el d’A Roma con amor (2012) fins a dia d’avui. Una animació on el pèl-roig i el canós – ambdós amb l’indissociable veu de Joan Pera –, dialoguen i s’interpel·len abocant les seves neurosis, fílies i obsessions. El divertit guió de Gost posa sobre la taula les cabòries amb el sexe, la religió i el psicòlegs del hipocondríac director novaiorquès sense oblidar la seva incontinència verbal. Imperdible la divertida frase final.

19024884_1596728870361852_8324087341746193542_o

Empoderament de la dona

El mitjà de comunicació El diario afirmava fa tres mesos que més de la meitat dels estudiants de Comunicació Audiovisual a Catalunya són dones, una xifra que no concorda amb la realitat. Alguns exemples: només una dona, Kathryn Bigelow, ha guanyat un Òscar a la millor direcció durant tota la història dels premis; durant els setanta anys del Festival de Cannes, la neozelandesa Jane Campion ha sigut també l’única dona en emportar-se la Palma d’Or l’any 1993; amb dades més pròximes geogràficament, només tres dones han guanyat el màxim guardó als Goya i segons dades dels Premis Gaudí d’aquest any, el percentatge de dones era superior al 25% només a la direcció artística.

La desena edició del fic-cat va decidir denunciar aquest panorama desigual amb un col·loqui presidit per quatre cineastes, Clara Roquet, Judith Clotell, Alexia Muiños i Aina Clotet. Les ponents van reivindicar una major presència femenina al cinema i als alts càrrecs. “Hi ha una tendència cultural a que les dones estiguem en un segon pla”, assegurava Roquet, perquè la problemàtica prové des dels orígens de la nostre societat i afecta a tots els àmbits.

19105981_1596536870381052_283964996929743417_n

En el cas del cinema, el gènere influeix fins i tot per aconseguir finançament; segons la Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals, CIMA, el finançament es divideix en un 84% per homes i únicament un 16% per a dones. La preocupació és tant darrere la pantalla com a les mateixes pel·lícules. La crítica a la dona objecte que representa el cinema als films va estar present en el discurs de les quatre cineastes, que van coincidir en la forta mirada masculina centrada en el cos femení.

Roquet, Clotell, Muiños i Clotet van concloure amb la idea que l’entorn (i a vegades fins i tot la mateixa dona) dificulta en gran mesura la representació femenina més enllà dels tòpics i típics. “Qui sap si hauríem d’establir per llei un mínim de dones a certes categories dels festivals, per exemple”. El que tenen segur es que sí existeixen les dones cineastes.

Com va dir el mateix director del fic-cat, Antonio Barrero, “son les dones les que mouen el món”.