Un dia perfecte per volar

SA_1453664921_3771866_1000x562

L’últim projecte del ja àmpliament consagrat director Marc Recha (autor de Pau y su hermano (2001), Las manos vacías (2003), Días de agosto (2006) i Petit indi (2009), entre d’altres) va néixer com un rodatge improvisat a Sant Pere de Ribes, sense cap ajuda ni suport institucional, amb un equip mínim. A la primera seqüència veiem a Roc Recha (fill del director) en aquells moments en què, de petits, ens trobem de sobte “perduts” –tot i que únicament sols, momentàniament–, desenredant el fil del seu estel entre els arbustos, on apareix la incertesa, el temor, però també l’estranyesa de quelcom nou, l’astorament enfront d’un abisme. El nen crida al seu pare, perquè per fer volar fan falta dos. S’ha dit per alguns crítics que si el Quixot inventa la novel·la moderna és perquè introdueix el diàleg com a model paradigmàtic de l’estructura narrativa. No pot fer el mateix el cinema? L’home que arriba, vestit d’espeleòleg (inoblidable Sergi López) serà el company de viatges fantàstics del nen.

Roc i Sergi fan volar l’estel, quan bufa el vent. Quan no ho fa, a Roc li agrada demanar-li que faci venir el gegant, que vola sempre pels aires amb els seus pantalons voladors, buscant alguna cosa per menjar, perquè sempre té gana, i mai no s’atipa. Així s’obre un món de fabulacions on Roc i l’home descobreixen, en sublim harmonia, els misteris naturals, on el gegant es reuneix amb les altres criatures: el conillet de les orelles vermelles, els peixos voladors, l’aranya verinosa o els boscos dels Uhinuhan: els arbres mil·lenaris que defensen la terra i no parlen català, sinó uhinuhan… tots sortits de dins del Sergi, que recrea –i es recrea en– les seves veus. Així, bufa el vent. Però en algun moment ja no bufa, el gegant se’n va, el mar s’apaga.

Una de les coses més meravelloses del film és com tot el paisatge pren un to màgic, estant la càmera tan a prop com està dels personatges. Però és justament gràcies a aquest acompanyar –en plans curts que mantenen als personatges en una intimitat difusament contextualitzada en el paisatge–, què aquest emergeix poèticament –en un enfora real, inextingible–. El paisatge va per dins, com la memòria, com els secrets, en un més aquí o més enllà on tot està viu, despert, latent. Un paisatge filmat, al seu torn, en quadres sense cap virtuosisme ni espectacularitat, sinó serenament, a altura humana, parant l’orella. No hi ha efectismes ni panoràmiques extraordinàries en els quadres de l’entorn natural.

maxresdefault

Sergi és qui mena –com recordant– les històries improvisades. Roc les remunta quan se li acaba la imaginació a ell. La simplicitat de l’argument i de la posada en escena permet donar espai a l’espontaneïtat i la innocència “robades” per la càmera a les interpretacions, i carregar amb elles la força dels plànols. Com a contrapès narratiu d’aquestes històries compartides, la veu en off d’en Roc conta, des del principi del film i després en mesuradíssims moments, amb les paraules justes, la seva vivència quotidiana d’aquesta experiència de coneixement. I ho fa íntimament, amb naturalitat i versemblança, i –també– amb certa tristesa.

El motor de la pel·lícula ve donat per aquest invisible joc pendular, entre la veu d’un i la mirada de l’altre, situant-nos primer en el punt de vista infantil, en la seva imaginació expansiva i en la sensibilitat oberta que es veu afectada per totes les històries que escolta, però també per aquelles que inventa i imagina. A mesura que avança, aquesta tensió es va revelant, subtilment, com un joc entre presència i absència, entre el fantàstic i el real, però on un dels pols, el de la perspectiva adulta –com a principi de realitat– ens és inaccessible, constantment defugida. El prodigi del film (completament exterior, tots els plànols rodats a la intempèrie) és aquest misteriós i impossible equilibri, més fi que el fil d’un estel, entre l’exterioritat documental i la potència d’una ficció que sembla trobar en el paisatge la seva materialitat pura, la seva consistència plena, massissa com el gegant, com el Massís del Garraf. Aquesta sembla encarnar-se, manifestar-se sensiblement en la fisicitat de l’espeleòleg, en la seva veu com a estrat viu de la memòria i la imaginació. El vol és aquest espai compartit on la mirada del nen avança i la paraula de l’home sosté, on la paraula tiba i la mirada planeja, fora de camp, sobre el paisatge. L’antena que connecta l’un i l’altre.

L’alè d’allò narrat no satura ni la realitat –la felicitat, la complicitat i la sorpresa que narren els rostres per ells mateixos– ni la ficció –amagada als seus plecs, nodrida en mil porositats per històries interminables i enigmes–. L’aparició final de Marc Recha, director i pare que ve, diríem, a recollir la pel·lícula, proporciona el distanciament vers la màgia, la tornada al civilitzat, però com a una variació més: no es tracta, creiem, de la clau de volta narrativa que explicaria i clausuraria el tot, absorbint en si mateix tots els enigmes precedents, sinó d’un nou nivell diegètic, un gir més: un replec que en virtut de concloure obre una última porta de sentit.

Podríem parlar d’un caràcter fonamentalment literari i, per això mateix, profundament cinematogràfic, degut a la seva pròpia impuresa, com diria Bazin? El cert és que la ficció té lloc únicament a través de la paraula, de l’art de fabular, de contar històries davant la càmera. Si la veiéssim sense so, aquesta pel·lícula seria completament inintel·ligible. Filmada des del desig, des de la diversió i des d’una tendresa extraordinària, aquest regal (“testament” pel seu fill segons l’autor) és una expedició lúdica per la màgia del real, que brinda a la mirada –no és això el cinema?– el plaer d’inventar el món arran de món, des del món, i la bellesa amb allò que el món dóna.

Anuncis

Curtmetratges 1

La primera sessió conjunta de curtmetratges del Fic-Cat va oferir una gran varietat d’estils i històries, amb resultat desigual. Aquesta primera tirada va constar de cinc obres.

Sr Expósito de DaVid Conill és una arriscada proposta sobretot a nivell visual. Jugant amb el contrast de colors al pur estil Frank Miller (The Spirit o Sin City) o retrocedint una mica més encara trobaríem Dick Tracy o Sed de Mal. Això sí, amb un contingut molt més surrealista, que va acabar desconcertant bastant als assistents. El director declarava abans de la projecció “Aquest curt va sortir de les ganes d’explicar alguna cosa, sense temps ni diners per fer-ho”, en una reivindicació que malauradament està sent habitual aquests dies.

A l’ombra de la muntanya és una inquietant història situada a un allunyat poble del Pirineu català. “La Neith Sentís (directora del curtmetratge) volia que estigués situat allà passés el que passés” declarava Montse Ribadellas, una de les actrius protagonistes que presentava el film. L’arribada d’una jove parella a un petit poble on es respira una sensació de forçada felicitat ha estat reflectit altres vegades, com a ¿Quién puede matar a un niño? O Los Chicos del Maíz, i sempre funciona com a context d’històries recargolades. A partir d’aquí els noms de Polanski i Mia Farrow suraven en l’ambient de la sala.

El Adiós és un magnífic drama escrit i dirigit per Clara Roquet. L’ús de l’espai i l’ús dels silencis son les principals qualitats de l’obra, deixant de banda les subtils, i tenses a la vegada, interpretacions de les protagonistes. Especialment l’actriu Mercè Pons, que és capaç de dibuixar un personatge en pocs minuts d’una manera que només s’aconsegueix amb anys d’experiència. No oblidem que El Adiós és el guanyador del premi al millor curtmetratge a la darrera entrega dels Gaudí. És una sort poder tenir-lo al festival pels que encara no l’havien pogut gaudir.

1551628_918529258162733_6181182710772269141_n

Camises cap al cel és una història de superació (motiu recurrent aquests dies també) protagonitzada per un nen petit que troba en els castells la forma de tirar endavant després de patir una important pèrdua familiar. Biel Duran, que interpreta a l’oncle del nano, és el rostre més conegut d’aquest curtmetratge sorgit de la inesgotable cantera de l’ESCAC. El director del FIC-CAT, Antonio Barrero, va destacar el fet que fos una obra de ficció, després d’una gran proliferació els darrers anys de diverses històries sobre castellers explicades a través del documental (Enxaneta, 165 Regent Street etc).

Va tancar la sessió l’esbojarrada L’Encenedor Quàntic de Pau Escribano, que va definir la seva obra com “ciència-ficció d’estar per casa”. En no més de cinc minuts se’ns van passar pel cap clàssics del gènere com Retorn al Futur, Terminator o la comèdia Atrapat en el Temps. Compta amb el sempre inspirat David Verdaguer com a protagonista i un final digne de la sèrie Big Bang Theory.

cftv15443

La Rosa i les coincidències

El Fic-Cat va llevar-se divendres amb una gran dosi d’energia, la que va aportar una nova projecció de curtmetratges dels centres educatius, en aquest cas de secundària. Amb el casino del poble novament a vessar, es va viure un entusiasme i respecte, per la feina d’altres escoles, similar al gran exemple que ja ens havien ofert les escoles de primària.  Fins i tot, vam tenir l’oportunitat de gaudir d’una glosa improvisada sobre l’escenari, per part del representant de Sopa de Pedres,  un curt arribat de ses illes que va causar una gran impressió.

La primera sessió de la tarda ens va portar una sessió conjunta de dos documentals en format més breu, amb un significat especial. El primer, Directors del desert, perquè parla sobre els realitzadors en si, tema principal del Fic-Cat 2016. I el segon, El testament de la Rosa d’Agustí Villaronga, per donar-nos l’oportunitat d’acomiadar-nos d’una gran figura de la cultura catalana com Rosa Novell.

Rosa Novell va ser el nom del dia, i protagonista de la primera coincidència de la jornada, la que la va portar a protagonitzar també el primer dels curtmetratges que es van projectar en la segona tirada del festival. Escudella, d’un altre director de referència com Lluís Miñarro, que amb una imatge pràcticament fixa i en blanc i negre (com El Testament de la Rosa, nova coincidència) mostra a aquesta gran actriu recitant un conte macabre dels germans Grimm.

De fet, la paraula macabre podria ser el denominador comú d’aquests curtmetratges. Caçador d’Hèctor Prats i Jordi Porcel és una altra proposta dura i molt dramàtica que toca temes com el suïcidi i la pèrdua d’un pare. Els actors Oriol Pla i Àlex Monner en son els protagonistes, igual que del film inaugural: Ebre, del bressol a la batalla (tercera coincidència). “Tenir aquests dos grans actors ens va ajudar a incrementar la professionalitat del curt” exclamaven els directors durant la presentació.

Les històries crues i realistes van seguir de la mà d’un altre tema molt delicat, la violència de gènere, reflectit a partir de l’obra El conte de mai més. Títol que juga amb la vessant d’un conte infantil i una clara referència al drama que suposa aquesta dura realitat. “És la història que m’hagués agradat no rodar”, declarava el seu director Josep Varo, ja que estava basada en una història real.

Demà no serà avui de Joan Bosch i Albert Cartanyà, va oferir un petit respir dins de tanta tragèdia amb una història que arrenca amb un plantejament amarg (la pèrdua de la feina) i que evoluciona cap a un to de comèdia negre molt aspre però divertit a la vegada.

Una mica similar al que succeeix a No et tiris, encara  de Marta Gastón. El suïcidi planeja novament sobre aquesta història, però amb una intenció molt més optimista i romàntica, constatat per la pròpia directora “No vam voler que fos una cosa dramàtica i tràgica”.

13308278_1224534457581297_2153494832553254838_o

Un dia perfecte per volar de Marc Recha, va ser la gran aposta del festival el divendres. El propi director la va presentar amb el seu fill Roc, protagonista del film al costat “El Sergi coneix al Roc des de que era un patufet” deia Marc Recha en referència a l’actor Sergi López, l’altre gran protagonista de la pel·lícula. Recha també va reconèixer que la idea per a una pel·lícula tan singular va néixer de la caiguda d’altres projectes que no van arribar concretar-se. “Ens vam ajuntar amb uns amics per veure que podíem fer, va ser com un aperitiu amb cadascú aportant alguna cosa”.

La jornada es va tancar amb Darrere la porta de Pere Solès i David Gimbernat. Un altre drama colpidor que va aixecar una gran controvèrsia entre els assistents al finalitzar la pel·lícula. “Calia que matés aquell personatge?” protestava un senyor al director Pere Solès, que, de tota manera, s’havia definit a si mateix com un doctor Jekyll i Mr Hyde. “Eres malo malo, te he odiado toda la película”, va ser una altre càrrega de profunditat llançada per part del públic a l’actor Carlos Lasarte, que certament interpreta a un personatge odiós, de manera que ens ho hem de prendre com un elogi indirecte. Tampoc va faltar alguna declaració enormement entusiasta com la d’un senyor que va dir haver viscut “la màgia del cinema” amb la pel·lícula. Sent una declaració summament generosa, és la finalitat de tot aquell que fa cinema i del festival a l’hora de projectar-lo. Per tant, benvinguda sigui.  13240627_1224794344221975_5348727357832050887_n

Llums i ombres

13339672_1223703324331077_6167468507844507829_n

La tercera jornada del festival va arrencar amb certa sensació de Déjà Vu, ja que es va repetir la magnífica selecció de curtmetratges provinents dels centres d’educació primària del dia anterior. La posada en escena va resultar molt similar: sala plena, en gran part pels alumnes de les escoles convidades, i amb reaccions també calcades a les de la sessió prèvia: riures i emoció entre peça i peça, silenci respectuós durant les projeccions.

Si el matí va estar novament dominat pels més menuts, la primera sessió de la tarda va estar dedicada a un públic més veterà. La gran majoria venien de la residència assistida Mirador Barà, col·laboradora del festival, que acostuma a organitzar una escapada a cada edició per gaudir d’alguna de les sessions. L’escollida en aquest cas va ser la projecció del documental Paddling to Alaska, del jove tarragoní Rai Puig, que en aquest film explica, de primera mà, el viatge de més de tres mesos que el va portar de Vancouver a Alaska en caiac.

Lluny d’existir una distància entre el públic assistent i el jove protagonista de la sessió, es va establir un vincle immediat gràcies a la simpatia i naturalitat de Rai Puig, que es va ficar la sala a la butxaca gràcies a un discurs directe i proper, a més de delectar-nos amb imatges certament tendres, com la que va protagonitzar a l’acabar la projecció, ajudant a transportar la cadira de rodes d’una de les assistents.

Com no podia ser d’una altra manera, les seves paraules abans de la projecció van estar carregades de missatges positius, com els que pregona al llarg de la pel·lícula: aprofitar el temps, conviure amb la natura, viatjar i tenir grans experiències tinguis l’edat que tinguis… “No sóc milionari, no sóc un esportista d’elit, ni tinc cap espònsor al darrere. Sóc una persona normal que ha viscut una experiència fora del normal”. Si ell pot fer-ho, doncs tu també.

Però també va deixar anar alguna frase que ens va transportar per un moment al record de pel·lícules més fosques que Paddling to Alaska, com la recent El Renacido.“Aquells tres mesos, és quan més animal m’he sentit”. De manera que si algun dia us animeu, ja ho sabeu…haureu d’abraçar el vostre costat més salvatge.

13346482_1223863024315107_1176552635740135958_n

A continuació va arribar el moment de la primera sessió conjunta de curtmetratges, de la qual n’hi havia moltes ganes, i que no va defraudar. Aquesta primera tirada va constar de cinc obres. Sr Expósito de DaVid Conill és una arriscada proposta sobretot a nivell visual. Jugant amb els colors al pur estil Frank Miller, això sí, amb un contingut molt més surrealista. El director declarava abans de la projecció “Aquest curt va sortir de les ganes d’explicar alguna cosa, sense temps ni diners per fer-ho”, en una reivindicació que malauradament està sent habitual aquests dies.

A l’ombra de la muntanya és una inquietant història situada a un allunyat poble del Pirineu català. “La Neith Sentís (directora del curtmetratge) volia que estigués situat allà passés el que passés” declarava Montse Ribadellas, una de les actrius protagonistes que presentava el film.

El Adiós és un magnífic drama escrit i dirigit per Clara Roquet, amb una excel·lent Mercè Pons. És també el guanyador del premi al millor curtmetratge a la darrera entrega dels premis Gaudí. És una sort poder tenir-lo al festival pels que encara no l’havien pogut gaudir.

Camises cap al cel és també una història de superació protagonitzada per un nen que troba en els castells la forma de tirar endavant després de patir una important pèrdua familiar. El director del FIC-CAT, Antonio Barrero, va destacar el fet que fos una obra de ficció, després d’haver vist els darrers anys diverses històries sobre castellers a través del documental (Enxaneta, 165 Regent Street).

Va tancar la sessió l’esbojarrada L’Encenedor Quàntic de Pau Escribano, que va definir la seva obra com “ciència-ficció d’estar per casa”, i que compta amb el sempre inspirat David Verdaguer com a protagonista.

Per tancar aquesta tercera jornada es va projectar un dels plats forts del festival, així com una de les principals apostes del cinema català la darrera temporada. El colpidor drama L’Adopció, de Daniela Fejerman, la qual va assistir religiosament a presentar la pel·lícula, malgrat que ho va fer en forma de disculpa. En primer lloc en nom dels dos protagonistes, Nora Navas i Francesc Garrido, que no van poder estar pels seus compromisos teatrals i, posteriorment, per no parlar català, cosa que és fàcil de disculpar després d’haver rodat en català, i en moltes altres llengües, una contundent proposta com L’Adopció. “Es una historia muy personal que espero que conecte con todos”.

Com diu la seva pel·lícula: “si os preguntan por proceso de adopción, decid que fue muy complicado, pero con final feliz”. Una mica el mateix que el que passa amb el cinema català actualment, costa aixecar un projecte, però per això quan ho aconseguim, l’estimem com a un fill.   13321656_1224163374285072_3411780385185566002_n

Centres Educatius

El passat dia 1 de juny va començar la primera projecció dels centres educatius d’educació primària amb una selecció variada d’obres audiovisuals creades per nens i nenes de 3 a 12 anys. Les propostes es van caracteritzar per la imaginativa posada en escena, per la revisió històrica d’icones de la cultura pop contemporània i per una il·lusió i un entusiasme que impregnaven tots i cadascun dels projectes presentats. Afortunadament, la imaginació i el risc van estar presents de manera palpable generant en el públic assistent admiració, simpatia i reconeixement.

13346547_1223702504331159_8465941949198912862_n

Els treballs van presentar una sèrie de constants temàtiques i estilístiques que permeten agrupar-los amb coherència i unitat en diferents conjunts. Per una banda i quasi a diferència de la tendència predominant al cine actual, el gènere musical va triomfar amb exemples prodigiosos com el rap amb un contundent cant a la llibertat de L’Educació ens farà lliures o Piaget el musical, que comptava amb referències explícites a espectacles de la magnitud de El Fantasma de l’Òpera de Andrew Lloyd Webber i Els miserables, de Alain Boublil y Claude-Michel Schönberg. No va ser només aquesta peça que va rendir homenatge a obres ja existents. Beatles Forever ens va delectar amb el seu particular homenatge al quartet de Liverpool fent un repàs de totes les seves èpoques i imatges més icòniques, West Child Story fa una revisió agosarada i contemporània de West Side Story, a la vegada adaptació de Romeu i Julieta de William Shakespeare. D’altra banda, L’esperat aniversari, no només ret homenatge al cine i al cinema mut, sinó també a una de les seves figures més conegudes, Charles Chaplin, en un divertit gag reminiscent de les creacions de l’artista anglès. L’humor no va acabar aquí, Un conte boig, xiflat i trastocat ens presenta un dia Kafkià en una escola on els alumnes es canvien els rols i on només Salvador Espriu els salvarà d’aquest embolic. El Circ proposa un original símil entre els estereotips de tipus d’alumne en una aula amb cadascun dels personatges d’un circ de tres pistes. Per últim, dues animacions ens varen sorprendre pels detalls, les temàtiques i la valentia proposades. Per una banda, Dis-capacitat parla d’una noia amb capacitats diferents que ens mostra de tot el que és capaç, i Orquinos, la petita orca, que ens recorda la trista vida que duen les orques en captivitat.

13327643_1224337977600945_1685588898341000668_n

L’endemà va ser el torn de la sessió conjunta dels centres educatius d’educació secundària. En aquest cas, la majoria de creacions van anar més enfocades a temes de marcat caràcter i contingut social, sempre amb una intenció moral per tal de prendre consciència sobre temes candents que afecten la seva generació. La sessió va començar amb Sopa de Pedres, una entranyable aproximació al conte popular homònim relatat en glosa, on la solidaritat i la concòrdia esdevé valor fonamental. La preocupació per les droges es va fer palesa en tres de les propostes presentades pels centres, HT22, Titelles i Un gram. Tots tres curts ens alertaven amb diferents recursos narratius, sobre els diversos perills i conseqüències a curt termini de l’us i abús del consum d’estupefaents. L’altra gran eix vertebrador de la sessió va ser l’amor, entés com a motor vital que tot ho pot i tot ho canvia. L’instant, una proposta atrevida formalment amb evocacions poètiques; 20.15, les emocions i contradiccions amoroses d’un jove enamorat, per reflectir els seus dubtes i pors davant del fet d’estar enamorat de la seva veïna. Per últim, Pròxima parada, plasma amb valentia un tema de gran controvèrsia i polèmica social com és la justificació moral o no de la venjança i el bullying escolar.

SEGON ORIGEN

Tota adaptació cinematogràfica d’un text literari és víctima del judici que la compara amb l’obra en la qual es basa. Qualsevol reinterpretació fílmica de, per citar exemples habituals, Madame Bovary i Anna Karènina va a trobar-se en una lògica posició d’inferioritat sota el mestratge de Flaubert i Tolstoi. No obstant, una vegada fet aquest necessari judici, la pel·lícula s’ha de valorar com a obra independent, fixant-se en les seues qualitats exclusivament cinematogràfiques.

Aquest enfrontament entre ambdues disciplines artístiques és el que afecta la cinta Segon Origen, dirigida per Carles Porta (acollint un càrrec inicialment destinat al malaguanyat Bigas Luna), que adapta la novel·la titulada Mecanoscrit del segon origen, escrita per Manuel de Pedrolo. Com un dels llibres més venuts de la literatura catalana i una lectura ineludible dins dels centres educatius del territori, la seua adaptació era un repte estimulant que malauradament no ha acabat de quallar, ni com a versió cinematogràfica ni com a film en sí.

segundo-origen_98534

Aquest relat post apocalíptic centrat en dos joves en un principi representants de l’últim vestigi de la humanitat està fonamentalment condemnat per dos factors de gran importància: el guió i les interpretacions. El desenvolupament dels fets i sobretot les motivacions dels personatges són completament incomprensibles o fins i tot absurds a partir que el protagonista masculí del film creix. La majoria de les situacions íntimes entre la parella són ridícules i fan impossible la implicació de l’espectador. El problema no és solament del guió, els intèrprets (i el seu espantós doblatge) que duen a terme aquestes accions són incapaços de donar matisos a uns personatges que degut a les seues deficiències sobre el paper requerien d’un bon treball dels actors. Només Sergi López aconsegueix aportar dignitat al conjunt a pesar d’estar molt desaprofitat.

Tampoc tot és negatiu, la pel·lícula gaudeix d’una producció impressionant que ofereix imatges espectaculars com la del Camp Nou en plena decadència, a pesar que la escena en qüestió acaba resultant novament irrisòria. En general tot el primer tram del film, en el qual el protagonista masculí és un nen, manté completament l’interès amb escenes tant potents com la del salvament aquàtic que coincideix amb la destrucció de la humanitat, un moment ple de tensió aconseguida especialment amb efectes fotogràfics.

L’objectiu de fer superproduccions autòctones que puguen competir d’alguna forma amb el cine comercial de Hollywood és una fita lloable que mereix reconeixement, i més encara quan estan realitzades en la nostra llengua, però definitivament Segon origen és un desplegament de mitjans que mereixia una millor causa. El gran blockbuster català encara haurà d’esperar.

Darrere la porta

“Els temps estan canviant”, proclamava Dylan un llunyà octubre de 1963. Revolució, agitació, inconformisme i protesta social.

Darrere la porta, es tracta d’un drama social, urbà i amb el rerefons de la crisi econòmica que tot ho assola i destrueix com a teló de fons, que ens explica la història d’una dona atrapada i esclavitzada pel seu propi pare, un militar feixista retirat que l’anul·la com a persona. L’arribada al pis d’un llogater jueu, professor d’universitat, li permet recuperar i renovar la il·lusió de viure i aspirar a una nova esperança vital. Els temps estan canviant…

La pel·lícula, sens dubte, condicionada i limitada tant pel seu baix pressupost, com per l’escàs temps del que van gaudir per a realitzar la producció, mostra algunes deficiències formals, estructurals i de construcció de personatges que fan que es ressenti de forma esglaonada, a mida que avança el seu metratge. Els protagonistes de la pel·lícula responen a arquetips excessivament superficials, lineals i maniqueus que llasten tant la cruesa i verosimilitud del guió com les seves possibilitats expressives i dramàtiques. I es que els temps estan canviant…

Escenes corals, com la del desnonament fallit, el passeig romàntic de la parella principal per Portbou, les escenes escabroses, desagradables de l’amo del bar que utilitza sexualment a la protagonista a canvi de diners,… es queden en la epidermis d’allò que intenten mostrar. Sense  matís. Una proposta massa lineal i obvia que acaba per desvirtuar allò que justament es pretèn denunciar. I els temps continuen canviant…

cftv14272

Possiblement, una aposta més decidida per aprofundir i concretar sobre algun dels múltiples aspectes i temes que apareixen en el film ( feixisme, masclisme, crisi econòmica, noves oportunitats, pare dominant,… ), ens oferiria una panoràmica més deductiva que, ens permetria, escodrinyar més acuradament un d’aquests aspectes, tractant-lo així amb més maduresa i responsabilitat artística. Per altra banda, paradoxalment, això mateix, ens portaria, finalment, a una inferència inductiva que ens permetria assimilar millor com aquest aspecte en particular influeix en el tot dramàtic que se’ns planteja. Els temps inexorablement, estan canviant…

Menció a banda, però, mereixen en el capítol interpretatiu Mercè Pons i Carlos Lasarte, filla i pare a la pel·lícula, oferint moments extraordinaris de tensió i veritat interpretativa realment punyents, colpidors i commovedors. I els temps, imparables, canvien…

Els temps, efectivament, permanentment estan canviant, i avui dia, en ple segle XXI, no es pot plantejar una pel·lícula com aquesta, de denúncia o drama social, des del conformisme ètic o estètic, o des del sensacionalisme efectista i estèril del que busca l’impacte visual sense una reflexió valenta ni profunditat conceptual i moral. No podem entendre la modernitat ni afrontar els temps incerts que s’esdevenen, sense que, ara més que mai, s’imposi el toc humà i un creixement panoràmic i radical del compromís i la honestedat artístiques. És ara el moment, o…, potser, pròximament, ens hauran de fregir a tots plegats amb la nostra farina impostada, farcida de superficialitat i desencant.