Estiu 1993 triomfa a l’entrega de premis

La divertida actuació del còmic Toni Albà va posar el punt i final a la desena edició del Festival Internacional de Cinema en Català. Albà va conduir la Gala on va posar el dit a la nafra de les incongruències del BOE i va arrencar riallades entre el públic amb el seu ventall d’imitacions. A la platea, personalitats tant destacades com Carme Forcadell, la presidenta del Parlament de Catalunya o Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català observaren com Rosa Vergés rebia el Premi Honorífic per tota una trajectòria com a cineasta i guionista.

La gran guanyadora de la nit va ser Estiu 1993 de Carla Simón que es va endú el premi al millor llargmetratge i el premi Nova Crítica. El premi al millor documental fou per Sasha del sabadellenc Fèlix Colomer i el de millor curt per la post-apocalíptica Graffiti del barceloní Lluís Quílez. El millor guió cinematogràfic va recaure a La propera pell, mentre que el premi al millor guió escrit va ser per Címbals d’Artur Trias. El jurat va decidir fer dues mencions especial al documental Cucli de Xavier Marrades i a Incerta glòria. Mentrestant, el públic va quedar embadalit amb El viatge de l’Unai i amb les seves votacions van atorgar-li el guardó. Completaren el podi l’animació Provisions d’acostament de Paul Carr, amb el premi al millor videoclip; la història de superació de Clic! del Institut Llucmajor de Palma com a millor film dels centres educatius; Les coses són allí de Lia Guasch amb el Premi Jove 48h i Baix a mar de Maria Roig com a millor producció de les comarques tarragonines.

Finalitza així una desè any pel qual han passat arrauxades propostes catalanistes com Pàtria o El poble prohibit, grans mostres de la indústria a l’estil de Casals, la força d’un silenci o Incerta glòria i films intimistes vinguts de València com Dementia (La família). La mirada de tres nens com el Sasha, l’Unai i la Laia Artigas han enlluernat i l’animació, el curtmetratge i el documental demostren el seu bon estat de forma. És evident que al cinema en català encara li queda molt camí per recórrer però festivals com el FIC-CAT recorden la importància de no defallir en l’intent. La vella escola i la nova fornada de realitzadors – capitanejada per les dones -, han exemplificat com convé perseverar i seguir rodant en la nostra llengua perquè es fan pel·lícules d’una grandíssima qualitat.

Fins l’any vinent i llarga vida al cinema en català!

19055035_1598370466864359_2788958172954784296_o

Anuncis

Carla Simón: “Vaig estar una setmana plorant després del rodatge”

Estiu 1993 arriba trepitjant fort al FIC-CAT. La primera pel·lícula de la directora Carla Simón s’ha endut el premi a la millor opera prima a la Berlinale, la Biznaga d’Or a la millor producció espanyola al Festival de Màlaga i dos premis del jurat i la crítica del FIC-CAT a la millor pel·lícula. Un film autobiogràfic sobre com la directora va afrontar la mort dels seus pares durant la infantesa. La directora Carla Simón i l’actor David Verdaguer ens han explicat com va ser el rodatge d’aquesta meravellosa pel·lícula.

A Estiu 1993 la càmera es col·loca a l’alçada de la mirada de la Frida. La planificació estava pensada així des d’un principi?

Carla Simón: Des del principi sabíem que la càmera estaria a l’altura dels ulls de la nena. Ja al guió, durant la planificació amb el director de fotografia, el Santiago Racaj, i fins al muntatge teníem molt clar que aquell seria el punt de vista. A nivell d’enquadrament, la meva inspiració principal era la imperfecció dels vídeos casolans i les fotografies de l’època. De fet, el mateix David em va comentar que el títol sembla d’una cinta VHS de família.

El que sí que es va transformar va ser la manera de rodar-ho perquè d’entrada jo tenia els meus records de quan era petita però en ple rodatge em vaig adonar que si intentava col·locar tots els elements per composar aquestes imatges la naturalitat i frescor dels actors es perdia. Eren dues coses difícils de conjugar perquè tampoc volíem una càmera intrusiva sobre les nenes petites amb moltes marques.

Va ser molt difícil el càsting per trobar a la nena que interpretés a la Frida? Buscaves que s’assemblés a tu o preferies certa llunyania?

CS: Vam estar com sis mesos de càsting i la Laia Artigas va ser la penúltima que vaig veure. Vaig sortir dient, crec que l’hem trobat però porto tal saturació de nenes que no ho sé. Jo el que buscava eren nenes que s’assemblessin als personatges que havia escrit perquè així fossin elles mateixes durant la gravació; que entressin al joc.

Pel personatge de la Frida buscava una nena que tingues un rostre innocent i de mala llet alhora. La Laia també ha viscut intensament i per això té aquesta mirada tant potent.

Com va ser per vosaltres treballar amb les dues nenes?

CS: Es necessita molta paciència. La part positiva és que abans del rodatge ja quedàvem tots plegats amb els actors per crear records comuns i així “jugàvem” als rols dels personatges. Fèiem activitats com anar al parc, cuinar o menjar un gelat per establir vincles.

Molt fort va ser un dia que mig assajant els personatges en una seqüència on el David rep una trucada de la germana i li comunica que té el VIH la petita, tot i no saber de què anava i després d’una hora jugant es va posar a plorar desconsolada. Són dues nenes molt intuïtives i mai es van llegir el guió i això dona frescor.

David, com afecta a l’ego d’un actor haver de delegar tot el protagonisme?

David Verdaguer: Estic molt malament d’ego, el tinc molt baix (riures). Doncs molt bé perquè tot i que hi ha escenes on interactuem amb les nenes i veus el progrés dels adults i clar que t’agraden i et surt l’ego d’actor, la protagonista absoluta és la nena i un cop veus la pel·lícula muntada i veus que funciona com un tiro és una meravella.

CS: Hi ha una gran feina de generositat que no es veu tant per part del David com de la Bruna fora de camp per fer funcionar les coses. Van ser un grans aliats.

Et va remoure per dins rodar la teva història personal?

CS: És molt heavy però no, estava treballant. Durant el rodatge pensava sóc de pedra, però estàs concentrat en treure el màxim profit de la feina. Això sí, vaig estar una setmana plorant després del rodatge; quan vaig escriure el guió també va ser dur perquè no podia dibuixar bé el paper de la mare biològica…no la recordava. De fet, jo recordo molt bé l’escena de quan els avis marxen amb el cotxe i quan posava la càmera no ho reconeixia. Vaig estar com dues hores per trobar-li el punt a la seqüència i treballant de manera molt intensa amb la Laia. Vam acabar les dues suant.

Qui em feia adonar-me’n més era la meva germana (Berta Pipó), qui fa el paper de la la tieta Àngela a la pel·lícula. Quan veia tot el muntatge durant el rodatge no parava de plorar.

DV: També cal dir que la història de la Carla és una història molt forta vista des de fora però la Carla l’ha explicat tants cops i la té tant interioritzada que no cal donar-li més voltes.

18954822_1597010810333658_2877609098105069202_o

La construcció del relat va ser únicament a partir d’imatges i dels teus records?

CS: Jo recordo poc. Quan ets nen i et passa això, la memòria és complexa i fa que t’oblidis. Recordava la culpa per no haver plorat el dia en que es va morir la meva mare; o quan la meva nova mare em va explicar un moment que surt a l’última escena de la pel·lícula, vaig tindre molt clar que volia acabar el film allà.

Sí que és cert que de petita vaig marxar de casa un dia i vaig tornar dient “Ja marxaré un altre dia que està massa fosc”. També recordava els comiats amb els meus avis, que eren un drama. Però després, per exemple, no vaig amagar mai la meva germana al fosc, maig em vaig fer una ferida i es va muntar un escàndol.

Jo tenia records i instants que es van reforçar amb les fotografies. A més, també vaig llegir molt sobre processos d’adopció, on vaig adonar-me que hi havia un element que podia utilitzar per estructurar el guió. Els nens en un procés d’adopció, quan arriben a un lloc, tenen un moment d’adaptació que consisteix en observar i en comportar-se correctament; i quan són conscients que poden confiar, comencen a provar límits. I això em va ajudar a plasmar una espècie de viatge emocional de la nena.

Quin significat té l’element religiós a la pel·lícula?

CS: Jo resava el pare nostre cada dia perquè la meva àvia m’ho deia, i per no mentir-la ho feia. Però recordo que al final el pare nostre em semblava tan llarg de dir que vaig fer la meva pròpia versió curta, que consistia en creuar els dits i pensar “Si us plau Déu, que no passi res dolent”.

El tema de la Verge no ho vaig fer mai realment, però em semblava una manera molt visual d’expressar una mala interpretació del que t’estaven fent realitzar. Per cert, molt heavy lo dels premis catòlics; a Màlaga i a Buenos Aires ens van donar un premi d’una Associació Catòlica que està present a alguns festivals.

DV: Jo no ho sabia això. Van veure la pel·lícula i es van emocionar quan la nena acaricia la Verge no? Però, escolta, també li tira sorra a la Verge.

CS: Jo crec que en aquesta part o van tancar els ulls o no van processar l’escena. Jo pensava que era una pel·lícula atea.

Us podíeu arribar a imaginar l’èxit que tindria la pel·lícula?

DV: Jo des de fora m’imaginava que seria un peliculón, però no que tindria aquesta repercussió als festivals.

CS: Jo no m’ho esperava per res. Sí que és cert que era un projecte que cridava l’atenció, factor que ens ha ajudat a aixecar el finançament ràpid. Sobre paper era brutal, però no deixava de ser una pel·lícula amb dos nenes, i una d’elles de quatre anys.  Llavors era complicat.

És difícil ser dona cineasta? 

CS: Jo personalment no em puc queixar. No he tingut més problemes pel fet de ser dona, però la veritat es que les xifres espanten i s’ha de treballar per anar a una situació amb més paritat. En el meu cas, tinc la sort d’estar en un entorn on sí que conec moltes dones cineastes, Mar Coll, Nely Reguera, Meritxell Colell, Elena Martín..

Però hem de recordar a les dones que volen ser cineastes que han de ser valentes i han d’atrevir-se a presentar els seus projectes.

19054880_1597010713667001_6686577066592853270_o

Mil coses que faria per tu

Els excessos són dolents o, almenys, és el que sembla que succeeix a Mil coses que faria per tu, la nova pel·lícula de Dídac Cervera. Esquitxada amb influències de la comèdia de Woody Allen a parer del director, el film retrata tot allò que estem disposats a fer per recuperar un amor o, a la pel·lícula de Cervera, per recuperar un regal d’aniversari perdut que permetrà la reconciliació de la relació.

big-webmilcosasquehariaporti569

Policia, mafiosos i un lladre són els ingredients d’aquesta comèdia sense sentit que abusa de l’ús de recursos i diàlegs absurds. Cervera trenca la quarta paret fins a la sacietat, i moltes vegades de forma innecessària i amb comentaris sobrants que fracturen el ritme narratiu.

Un guió que reincideix en l’humor exageradament fàcil fins a provocar l’absència de gràcia i agudesa. El pes del relat recau en els actors Peter Vives i Peyu que, conjuntament amb Carmina Barrios i Jordi Vilches de secundaris, fan sobreviure la pel·lícula. El llargmetratge de Cervera confirma que els excessos són perjudicials.

A015_C009_0817X2

Estiu 1993

Hem hagut d’esperar al darrer dia de projeccions per veure una de les pel·lícules més lliures d’aquest festival. Estiu 1993, debut de Carla Simón, neix d’un guió que segons ella mateixa no va trigar més d’una setmana en finalitzar, i que li va valer el premi Generation Kplus a la Berlinale. En part, això no és sorprenent: es tracta d’una història que beu directament de la seva experiència i la fluïdesa que transmet el resultat suggereix que el procés ha participat d’una gran vinculació personal. La seva arrel autobiogràfica no és, però, l’única font de la seva profunditat.

Frida, la seva protagonista (Laia Artigas) és una nena de set anys que ha viscut la mort dels pares i que s’ha d’habituar a un nou entorn adoptiu. Senzilla i dolorosa com podria semblar aquesta premisa, el film aconsegueix capbussar-nos en aquesta situació existencialment misteriosa tal i com la viu aquesta nena. Reminiscent, com el títol, d’una gravació de records de família en VHS, les imatges sorprenen per la seva franquesa i espontaneïtat. La convicció de la seva autora a l’hora de situar-nos sempre en el seu punt de vista és impressionant. Els actors adults que hi interpreten els adults (Bruna Cusí i David Verdaguer), per contrast, han hagut de fer la tasca de ser personatges circumstancials que apareixen i se’n van, figures d’autoritat relativa que ocupen un lloc encara incert en els afectes de la protagonista. La relació entre ella i la nena més petita està basada en una forma de jugar que ocasionalment resulta en perill físic i que resulta difícil de traslladar a paraules. És un exemple de molts altres possibles del model de naturalisme exacerbat que aquesta pel·lícula representa. Si bé en aquests dos sentits complementaris els actors adults i les dues actrius nenes són excepcionals, el més impactant de veritat és veure la protagonista jugant a ser els personatges grans tal i com els veu.

El paisatge on s’instal·len —els entorns boscosos d’una masia d’Osona— és el correlat d’una nova vida de llibertat condicional amb uns pares de caràcter poc doctrinari, però que la reprenen i premien a parts caòtiques, on és evident l’amor que senten cap a ella però sovint es respira l’instint de protegir la seva filla biològica. Els seus avis de Barcelona es volen involucrar en la seva educació introduint-hi de manera amable però subreptícia la religió, posant un accent repetitiu sobre la part de les oracions que versa sobre les nostres culpes. El benestar de la Frida, al cap i a la fi, és una qüestió moralitzada: sentim de rebot, sota la taula mentre parlen els grans, que els pares sempre havien fet les coses “malament”. Malgrat aquesta insistència, l’actuació de Laia Artigas ens retorna a un món encara en construcció i una expressivitat precoçment lúcida. Estiu 1993 és excepcionalment subtil sobre l’orfandat, pero no defuig en absolut les seves causes i sap dosificar de manera exemplar com la protagonista en va rebent senyals.

De Teresa Gimpera a Woody Allen

La quarta i última sessió de curtmetratges va mantenir el to in crescendo observat durant els dies anteriors. Dues propostes vingudes de Girona i un parell de ses illes tot recalcant la diversitat d’accents que tan congratula al FIC-CAT foren les protagonistes.

L’encarregada d’obrir la tarda va ser La senyora de la 212 (Mateu Ciurana, 2016). Sempre complau veure a la Gimpera davant la càmera i en aquest cas ho fa per donar vida a la Sra. Roig. Intransigent i classista, com si de la Castafiore de Tintin es tractés, l’acabalada anciana es diposa a abandonar el balneari on resideix quan la direcció li col·loca un jove treballador íntegrament dedicat a ella. El chevalier servant com l’anomena, apaivaga l’enuig de la vella solterona amb una rosa blanca cada matí i ella en retorn acabarà fent-li de mecenes de la carrera de pianista. Personatges antagònics que flueixen en una dolça història finalitzada amb una bonica el·lipsi amb un ram de flors blanques com a protagonista.

El segon plat, la sòbria Fugit (Marta Bayarri, 2016), ens va endinsar en el desgast patit per la relació d’un pare amb el seu fill arrel d’un accident. Partint d’un fet d’actualitat com és l’atropellament i mort d’un ciclista, la directora escodrinya el sentiment de culpa que això provoca a tots dos personatges en una sòlid curt interpretat magníficament per Oriol Ruiz i Nil Cardoner. També en una línia truculenta la mallorquina Passatemps (Ferran Bex, 2016) plantejava aquella premissa que la violència s’hereta de pares a fills. Curt amb bones intencions però reduccionista en la seva mirada envers la violència infantil esquitxada amb clixés de mafiosos.

Woody & Woody (2017), un curtmetratge gestat a l’edició del FIC-CAT 2016, va tancar la tarda. Amb guió de Laura Gost i dirigit per Jaume Carrió, el curt disposa un cara a cara entre el Woody Allen de la gloriosa època de Manhattan (1979) amb l’actual, el d’A Roma con amor (2012) fins a dia d’avui. Una animació on el pèl-roig i el canós – ambdós amb l’indissociable veu de Joan Pera –, dialoguen i s’interpel·len abocant les seves neurosis, fílies i obsessions. El divertit guió de Gost posa sobre la taula les cabòries amb el sexe, la religió i el psicòlegs del hipocondríac director novaiorquès sense oblidar la seva incontinència verbal. Imperdible la divertida frase final.

19024884_1596728870361852_8324087341746193542_o

Empoderament de la dona

El mitjà de comunicació El diario afirmava fa tres mesos que més de la meitat dels estudiants de Comunicació Audiovisual a Catalunya són dones, una xifra que no concorda amb la realitat. Alguns exemples: només una dona, Kathryn Bigelow, ha guanyat un Òscar a la millor direcció durant tota la història dels premis; durant els setanta anys del Festival de Cannes, la neozelandesa Jane Campion ha sigut també l’única dona en emportar-se la Palma d’Or l’any 1993; amb dades més pròximes geogràficament, només tres dones han guanyat el màxim guardó als Goya i segons dades dels Premis Gaudí d’aquest any, el percentatge de dones era superior al 25% només a la direcció artística.

La desena edició del fic-cat va decidir denunciar aquest panorama desigual amb un col·loqui presidit per quatre cineastes, Clara Roquet, Judith Clotell, Alexia Muiños i Aina Clotet. Les ponents van reivindicar una major presència femenina al cinema i als alts càrrecs. “Hi ha una tendència cultural a que les dones estiguem en un segon pla”, assegurava Roquet, perquè la problemàtica prové des dels orígens de la nostre societat i afecta a tots els àmbits.

19105981_1596536870381052_283964996929743417_n

En el cas del cinema, el gènere influeix fins i tot per aconseguir finançament; segons la Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals, CIMA, el finançament es divideix en un 84% per homes i únicament un 16% per a dones. La preocupació és tant darrere la pantalla com a les mateixes pel·lícules. La crítica a la dona objecte que representa el cinema als films va estar present en el discurs de les quatre cineastes, que van coincidir en la forta mirada masculina centrada en el cos femení.

Roquet, Clotell, Muiños i Clotet van concloure amb la idea que l’entorn (i a vegades fins i tot la mateixa dona) dificulta en gran mesura la representació femenina més enllà dels tòpics i típics. “Qui sap si hauríem d’establir per llei un mínim de dones a certes categories dels festivals, per exemple”. El que tenen segur es que sí existeixen les dones cineastes.

Com va dir el mateix director del fic-cat, Antonio Barrero, “son les dones les que mouen el món”.

 

Incerta glòria

L’abril de 1940 la portada de la revista franquista Reconstrucción obria amb les runes de Belchite i al seu interior s’hi podia llegir: el cuerpo de Belchite al final de la lucha, su espíritu invencible y heroico pervive hoy, para contemplación y asombro de las gentes, entre las torres carcomidas, los arcos derrumbados y los muros deshechos.” En aquest descoratjador espai – el front d’Aragó durant el 1937 –, transcorre Incerta glòria, la darrera cinta d’Agustí Villaronga. Després de El mar (2000) i Pa Negre (2010), el director mallorquí torna a abordar la Guerra Civil en una zona fronterera entre els nacionals i els republicans. Una història de fidelitat, amor i traïcions dins l’espinós marc del conflicte bèl·lic hispà.

Villaronga parteix de la novel·la de Joan Sales, però enmig dels horrors de la guerra hi barreja les seves obsessions i univers personal. Una superlativa Núria Prims dona vida a la Carlana, una dona desarrelada al mig dels Monegros que mourà els fils que faci falta per sobreviure en tan ominós context. La filla del “cagorcio” – soberbi Juan Diego –, teixeix com una aranya manipulant al Tinent Sales (Marcel Borràs) i flirteja amb els dos bàndols. Per ella reserva Villaronga magnètics plans retallant-la sobre la foguera o amb el vent fent voleiar el seu vel. L’altra pal de paller del film és Oriol Pla qui interpreta un autèntic caramel: en Juli Soleràs; un vigorós Mercutio amb cor de Romeu el qual sacseja totes les seqüències on apareix amb el seu to sarcàstic. Més soferts són els rols de Borràs i Bruna Cusí (Trini) mantenint el to tot i haver d’afrontar passatges propers al serial. Completen el repartiment simbolitzant l’enteresa del poble aragonès uns secundaris de renom com Fernando Esteso, Terele Pávez i Luisa Gavasa.

Menció especial mereix la recreació històrica de la Barcelona dels trenta amb els seus refugis al metro i les escenes rodades a l’Aragó on es copsa amb gran verisme aquells temps. En la mateixa direcció, ajuda a capbussar a l’espectador dins dels desastres del conflicte el monestir abandonat on els cadàvers dels religiosos formen en macabra formació. En definitiva,  Incerta glòria esbudella de nou la Guerra Civil però sense maniqueismes. Una contesa forjada als replans entre pares, fills, germans i amics que continua recorrent l’espinada d’aquest país malgrat algunes veus properes a la dreta la donin per superada.

Incerta glòria.jpg