El Rei Borni

 

És ben certa aquella dita que afirma que en el país dels cecs, el borni és el rei. En el Rei Borni, s’aprecia a la perfecció la descripció gràfica d’aquesta frase, ja que, tot i que la resta de personatges hi veuen de tots dos ulls, en aquest cas el borni també és l’encarregat de canviar la visió d’en David, el “gestor de masses” que precisament és el causant de la ceguera parcial d’aquest rei urbanita.

Marc Crehuet transporta el seu èxit teatral a la pantalla gran després d’haver treballat en ella durant més de dos anys amb els mateixos actors que protagonitzen el film, i la veritat és que es nota en el resultat final. Per sort, el circuit teatral català és una pedrera excel·lent que molts cops ens sorprèn als que no som tan avesats a anar al teatre però amants del setè art. No és un demèrit sinó una virtut; ja que tots quatre protagonistes ens ofereixen una actuació que sap quin és el moment exacte per la contenció i en quins ha de fer ús d’un histrionisme realment hilarant sense arribar mai a la caricatura. Queda clar que el mitjà requereix uns recursos diferents, i les lògiques diferències entre ambdues disciplines artístiques no ha afectat la qualitat final de les interpretacions.

No solament traslladar les actuacions al cine requereix una modificació dels matisos interpretatius, també el sentit del ritme. En qualsevol comèdia el ritme és essencial per fer que l’atenció de l’espectador no decaigui i Crehuet ha sigut perfectament conscient d’aquest factor al treballar el muntatge. La successió d’escenes aconsegueix un crescendo imparable, paral·lel a l’evolució ideològica del personatge de David, que desemboca en una sàtira absoluta i grotesca del tema candent durant el llarg.

reiborni

L’escenografia tampoc oblida les seves arrels teatrals, la fotografia aprofita al màxim les possibilitats espacials que permet un escenari mínim sense oblidar l’artificiositat dels seus orígens, aconseguint que el que en quedi no sigui una exposició realista de la situació crítica de partida sinó una representació simbòlica dels conflictes morals de l’obra.

Tal vegada, és aquesta falta de precisió o excessiva ambigüitat el que acaba fent que la valentia de la proposta no esdevingui radical. Tot i això, aquest reduït espai en el qual transcorr la major part del llarg aconsegueix transmetre a l’espectador aquesta sensació angoixant que acompanya el ritme de l’obra.

És lloable que el director deixi per a l’espectador la creació del sentit final de la pel·lícula tot i que aquest fet perjudica la seva vàlua com a protesta contra problemes socials tan actuals com els que tracta.

Després d’haver guanyat el premi a millor llargmetratge a la 9a edició del Festival Internacional de Cinema de CatalunyaCrehuet no només es consagra amb aquest film com un gran autor de comèdia (ja que Crehuet també n’és el guionista), sinó que també deixa entreveure que la seva carrera com a director de cinema pot donar moltes sorpreses d’ara en endavant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s