“Fràgils”: naixements condicionats

cftv18393.jpg

Albert Picola

“Fràgils” és un documental codirigit per Lluís Jené, Amanda Sans i Oriol Gispert. El film ens trasllada a zones de conflicte de baixa intensitat, com Índia, Libèria o Bolívia, per veure el naixement de quatre criatures i com la seva situació evoluciona al llarg dels anys. D’aquesta manera, els documentalistes ofereixen una visió molt interessant, al filmar en el 2005 i 2006 els naixements de les quatre protagonistes (que comparteixen una fràgil situació de pobresa extrema), i tornar-hi 10 anys després. Alhora, però, no deixa de ser una proposta arriscada, ja que en uns inicis es treballa sobre un futur incert.

Veiem, explícitament, naixements com el de la Secret, a Libèria, que ho fa a casa perquè la seva mare té por de sortir al carrer, o el de la Daniela, que neix en el terra d’un apartament als afores d’Estocolm perquè la seva mare, immigrant indocumentada congolesa, té por d’anar a l’hospital i ser detinguda.

A nivells tècnics, el film es basa en una realització totalment al servei de la història, seguint les convencions de l’estil documental, i amb uns inserts d’imatges gravades en Super8 que li donen una certa estètica. També trobem la presència d’una veu en off que apareix en determinades ocasions per informar i contextualitzar les imatges, i que en cap moment resulta molesta.

Així doncs, el documental posa l’accent, per mitjà d’aquestes quatre històries, al fet de com ens condiciona el lloc i el moment en què naixem: depèn del lloc on neixes tens una sort o una altra. Alhora, la pel·lícula també incideix en la geopolítica, en com evoluciona la situació de cada un d’aquests països, i com aquesta afecta els personatges. De fet, els primers minuts del film són un clar exemple d’aquest condicionament, quan es descobreix que una de les protagonistes, l’Alaishiri (Índia), ha mort de malària amb tan sols cinc anys. L’esfera íntima està condicionada, doncs, per la col·lectiva. Tesi social ben plasmada de forma documental.

Anuncis

“Cinema amb Ç”: Visca el Çinema

image-4

Albert Picola, Gina Barichello, Ferran Calvet 

Cinema amb Ç és un documental dirigit per Cris Gambín i Toni Pinel que tracta sobre la situació actual del cinema de parla catalana i que compta amb la intervenció de grans representants de la indústria com ara Agustí Villaronga, Juan Carlos Tous, Ventura Pons, Isona Passola o Kike Maíllo. Es projecten 78 minuts d’intensa reflexió sobre l’estat del cinema català i es posen sobre la taula problemes que té aquest per a produir-se i per arribar a un públic ampli.

El film té un tall clàssic amb entrevistes individuals filmades des d’uns primers plans massa exagerats, amb una imatge amb blanc i negre que li aporta una major importància al diàleg que a la pròpia imatge. Totes les veus conjugades remen a favor del cinema català, però a vegades expressen opinions enfrontades, un xoc que il·lustra bé el panorama heterogeni de l’escena catalana. Entre mig de les temàtiques que es van tractant al llarg del documental, apareixen una sèrie de talls simbòlics que no queda massa clara la seva funció i tot i que al començament pots creure que pot tenir sentit, s’acaba tornant quelcom totalment prescindible.

Alguns dels temes que criden més l’atenció són els escassos recursos amb els que compta qualsevol producció catalana, la poca presència de cinema català a les cartelleres per por al fracàs a la taquilla o els diners que es destinen al doblatge quan es podrien invertir en les pròpies produccions. En paraules de Ventura Pons, “el doblatge és un crim contra natura”, declaració que ha aixecat un anecdòtic i solitari aplaudiment.

Un tema molt interessant ha estat el debat sobre les plataformes digitals que han emergit durant els últims anys i s’han consolidat com una de les principals finestres del consum audiovisual. S’ha remarcat que grans plataformes com Netflix o HBO es complementen amb Filmin, d’origen català, i que aquestes mateixes ja estan fent produccions al territori.

El documental acaba oferint una visó optimista del futur cinematogràfic català que poc a poc està reafirmant el seu lloc en el panorama internacional, gràcies a una onada de nous directors i directores com Carla Simón, Elena Martín i Carles Marques-Marcet entre d’altres.

“Més enllà de l’objectiu: Lacroix i Dalí”: L’admiració a l’artista

dali-lacroix-mes-enlla-de-lobjectiu-1512383899

Ferran Calvet

Thérèse Lacroix obra una maleta plena de records, disposada a mostrar-los per primera vegada al documental franco-català dirigit per Antonio Pérez Molero i Céline Formentin: Més enllà de l’objectiu: Lacroix i Dalí. Thérèse, dona del reconegut fotògraf francès Marc Lacroix, ens endinsa en el relat d’una parella a la que li canviaria la vida desprès de conèixer a l’artista català Salvador Dalí l’estiu del 1970.

A partir d’aquesta premissa, el documental es basa en el relat en primera persona de Thérèse i en les paraules que el fotògraf va transcriure de memòria de les seves trobades. Aquest segon relat, es recita amb una veu en off molt mal triada, que descol·loca pel seu to excessivament didàctic i pedagògic, que recorda més a un documental per nens petits que a un sobre un fotògraf i Salvador Dalí dirigit a un públic que per la temàtica que tracta, hauria de ser culte.

Tot i la bona intenció de donar una veu principal a la dona del fotògraf, aquesta és excessiva, i gairebé no deixa descansar a qui li agradaria contemplar les imatges que es mostren. De fet, són molt recurrents i encertades les filmacions de la casa de Dalí de Cadaqués i Port-lligat i de la casa de Gala de Púbol. Són velles imatges ben aconseguides que ens mostren on visqué i creà Dalí durant la seva etapa més creativa.

A mesura que avança el film, la imatge de Marc Lacroix es va difuminant i Thérèse pren el control d’aquest. S’abusa bastant de les escenes d’entrevista, on s’hi barregen algunes d’un estrany i potser preparat “making off” sense massa coherència, com quan la veiem trucant per telèfon o comentant coses amb l’equip de filmació.

Potser el títol del film, a més de contenir “Lacroix i Dalí”, hauria també de fer referència a Gala, de qui se’n parla molt, quelcom que es veu amb molt bons ulls degut a la mala costum de deixar les dones dels artistes sempre en un segon pla. L’admiració dels Lacroix i no era només per Dalí, sinó també per la seva muller.

Aquest documental també trenca en certa manera la visió de Dalí com a geni excèntric. No es posa en dubte que ho sigui, però també mostra una faceta més artística i íntima, un terreny on segons la mateixa Thérèse, aquest era una persona seriosa. De fet, també hi ha la intenció de mostrar com el mateix Dalí sentia admiració també per la concepció artística d’en Marc Lacroix. És interessant veure com el film es focalitza en aquesta amistat i deixa totalment fora la pintura i la fotografia que no està relacionada amb la relació de les dues parelles. Això fa que no estiguem davant d’un documental dirigit a un gran públic, sinó que està destinat a interessos molt concrets i específics.

Per tant, estem parlant d’una pel·lícula molt desequilibrada, on hi apareixen apunts molt interessants i inclús reveladors, però fonamentat en unes formes que juguen en contra del contingut.

“Jarabe contra el càncer”: Una dosi d’esperança

1103

Ferran Calvet

Albert Solé s’encarrega de dirigir el documental que tracta sobre la lluita del cantant català Pau Donés (conegut per al gran públic com un dels components del grup Jarabe de Palo)contra el càncer de còlon que se li va diagnosticar l’any 2015. Jarabe contra el càncer relata el dia a dia de l’artista en les seves visites a l’hospital (amb les respectives sessions de quimioteràpia), combinades amb imatges alliberadores, com escapades a la muntanya.

El documental compleix el seu objectiu principal, el de donar visibilitat a la lluita contra el càncer. De fet, és un producte televisiu en tota regla, tant en la seva duració (55 minuts) com en la manera en que s’estructura la narració. Sempre tenint clar que la intenció que hi ha darrere d’aquest documental és admirable i incontestable, la vessant cinematogràfica és quelcom qüestionable, tant en la manera com es presenta l’obra com en el desequilibri al presentar-nos alguns personatges i fets.

Potser el pecat del documental del càncer sobre Pau Donés és el de focalitzar-lo tot en Pau Donés. Aquesta sensació ve de l’intent del guió d’afegir dues històries paral·leles, la d’en Marc i la de la Meritxell. Les dues són tan interessants com la de l’artista, però es deixen en un segon pla massa exagerat, sobretot la de la Meritxell, la qual hagués donat un relat interessantíssim a partir de la seva pròpia visió i la de la seva família, que acaba intervenint de manera anecdòtica, i al final, per rematar, no per parlar del propi càncer, sinó per demanar al cantant que li autografiï la guitarra.

Aquestes dues històries estan molt poc aprofitades i fan fluixejar el documental. També hi ha una història transversal, que és la de la Carol, una infermera de la secció d’oncologia de l’Hospital Vall d’Hebron. Aquesta figura s’hauria d’haver explotat molt més per donar major veu a la visió del personal de l’hospital. Pel contrari, per tenir un paper tant fluix, la decisió més adequada hagués sigut la de suprimir-la de l’entramat central del documental.

El documental, però, escapa molt bé de caure en el dramatisme. Potser gràcies a l’actitud de Donés, es veu com un cant a l’esperança i a la llibertat, amb un carpe diem de fons constant. I gràcies a aquest enfocament, el film funciona en tot moment.

El que no funciona tant és l’excessiva guionització dels diàlegs. Hi ha escenes on es nota molt que hi ha una preparació prèvia. En sí, la preparació no és dolenta, però sí que ho és que es noti excessiva quan la intenció és mostrar escenes més naturals. La conversa pel Facebook entre en Pau i en Marc és la que millor mostra aquesta excessiva artificialitat, tot i que aquesta és bastant recorrent.

Així doncs, la cinta està dirigida a mitjans televisius, i com a tal, el producte funciona bastant bé, ja que darrere conté unes intencions clares, que des del meu punt de vista no són les de desestigmatitzar la malaltia, tal i com es diu en el film –no crec que sigui necessari avui en dia-, sinó la de, en certa manera, mostrar que hi ha persones que conviuen amb ella i que això aporta una sèrie de dificultats molt dures, però que a lhora és necessària l’esperança per a combatre-la cara a cara. 

“Shootball”. Un documental sobre pederàstia als Maristes de Sants-Les Corts

shootball-876070347-large

Joan Miquel Gual

Cultura de la violació. Per contextualitzar Shootball (Fèlix Colomer, 2018, 94′), una pel·lícula de no ficció que pot suposar un terratrèmol d’indignació ben aviat, esclarir aquest concepte pot ser de gran utilitat. Arrel de la sentència de la “manada” han circulat molts discursos que evidencien la tolerància envers comportaments sexuals masculins violents, ja sigui per la via de l’ocultació social còmplice o, quan es coneixen els fets, mitjançant càstigs laxes per part de la justícia estatal. Les manifestacions massives feministes i les accions de reconeixement públic de moltes dones d’haver patit agressions sexuals, en la línia de la campanya #MeToo, demostren que les violacions no entenen de classes socials: representen part d’un macabre quadre patriarcal que va molt més enllà.

La cultura de la violació, però, té més perspectives que ens resulten útils per parlar del documental mencionat més amunt. Recentment, s’han destapat molts casos de pederàstia protagonitzats per capellans cristians, ja sigui a Estats Units, Itàlia, a l’estat espanyol o altres indrets del món, fins el punt que el Papa Francesc ha definit la situació com “una malaltia de l’església” amb la que cal tenir “tolerància 0”, després de molts anys d’encobriment.

A Catalunya, des de 2013, ha ocupat bona part de l’agenda informativa el cas dels nombrosos abusos perpetrats a l’escola dels Maristes de Sants-Les Corts. En aquest centre educatiu de primària i secundària, des de principis dels anys vuitanta, s’ha produït centenars de violacions i abusos de diferent grau, els quals han estat denunciats per múltiples víctimes.

Dit això, el primer punt d’interès del treball de Colomer que aquí assenyalarem, n’hi ha molts, es troba precisament en la seva condició de recordatori: actualment, el cas dels Maristes ha passat a un segon pla a nivell informatiu, si bé encara cap dels abusadors ha entrat a la presó. Per aquest motiu, des d’un punt de vista polític, el paper de Shootball en els pròxims mesos podria ser el següent: un cinema de combat que reclama justícia, aplicar sentències i severitat amb els abusadors; en poques paraules: el documental vol utilitzar la pressió social com a palanca, ara que els ulls de la gent han deixat de mirar el cas.

Un segon element a destacar: es tracta d’una obra feta per un director-detectiu, val a dir que va més en la línia d’un Michael Moore que de Jordi Évole, si bé, com desenvoluparem més a baix, resulta vàlida tant per a televisió com per a la gran pantalla. El detectiu audiovisual prova a desvetllar, des de l’inici, moltes qüestions importants per a comprendre el cas: ¿Per qué els Maristes no van denunciar la situació abans? ¿A quin motiu es deu l’encobriment? ¿Quants alumnes van ser abusats? ¿Per quants professors? ¿Quin va ser el paper en tot plegat de les institucions polítiques, de la policia, del poder judicial, del sector educatiu? Tots aquests interrogants es van responent poc a poc, gràcies a les qualitats de l’investigador del crim: incisiu en l’entrevista, perseverant en les hipòtesis de treball, astut a l’hora de recopilar evidències i d’interpel·lar.

A nivell estètic, es tracta d’una peça que pot tenir un impacte de masses. De fet, aquesta setmana s’estrena en cinemes i el pròxim dimarts 13 a l’espai televisiu Sense ficció. Aquí, com hem anunciat abans, situarem la pel·lícula més en l’àmbit cinematogràfic que en el del reportatge televisiu, degut a dos motius fonamentals: 1. La inclusió en el muntatge final d’elements reflexius -principalment la presa de decisions prèvia a la filmació d’algunes seqüències-; i 2. Els pensaments contradictoris del director sobre com “representar” i donar veu al pederasta -expressats davant de la taula de muntatge-, atorguen un contingut creatiu que s’allunya de la pura exposició dels fets habitual.

Més enllà de la vocació detectivesca, també es tracta d’un document que ens fa viatjar a un tema tabú: la ment i les motivacions de l’abusador de menors. De fet, en el programa de mà del festival Fic-Cat es destaca que, <<Per primera vegada en un documental, un pederasta confessa els seus crims i parla a cara descoberta>>. Aquesta nuesa del mal és tota una fita en el cinema català, ja que aconsegueix apropar al públic la psicologia d’algú que s’autodefineix i es reconeix com un malalt que ja s’ha recuperat; com algú que no sabia el que feia, i que, per aquest motiu, està preparat per anar a la presó.

En tot cas, la religiositat de Joaquín Benítez pot ser pensada aquí com un problema greu, un element que pot ser explica part de la dimensió global de l’epidèmia pederasta catòlica: el professor de l’escola mai ha assistit a un psicòleg, ni pensa fer-ho. També declara no haver-se masturbat mai en cinc anys, com a part del seu procés de curació. La seva curació passa pel dispositiu de la confessió, com a via per expiar els seus pecats.

De fet, l’entrevista a Benítez, presentada per fragments, s’assembla molt a un acte de confessionari: únicament canvia l’anonimat per la cara descoberta, tot buscant l’absolució no ja d’un capellà, sinó d’una audiència amb qui busca empatisar. Com a clímax de la mateixa, l’abusador s’agenolla, gairebé al final de la pel·lícula, per demanar a les víctimes un perdó que probablement no obtindrà mai.

El cartell de Shootball resulta molt apropiat i indicatiu del que es veurà: d’una banda, Benítez, sobre fons blanc, de l’altra, Manuel Barbero, pare d’un dels nens, sobre fons negre. En els seus relats orals, coneixerem que ambdós comparteixen una infància marcada pel abusos sexuals. Aquesta cruïlla de camins porta a un dels dos a una condemna que, escandalosament, encara no s’ha efectuat -en un país, cal recordar-ho, que envia gent a la garjola en temps récord, per lletres de cançons o per voler votar; l’altre persona, el pare, acaba per muntar una organització, Mans Petites, que ja lluita per visibilitzar la situació de la pederàstia i transformar, poc a poc, el món, tot acompanyant a famílies i nens abusats.

Amb tot, ja per acabar, és impossible no avergonyir-se després d’assabentar-nos del paper de la policia, les institucions polítiques i educatives, el poder judicial i la mateixa escola dels Maristes en tot plegat. Us recomano que ho comproveu, ja que es tracta d’una pel·lícula tan dura com necessària, que, si tot va bé, sacsejarà la realitat.

Fèlix Colomer: “El cinema documental és una forma d’indignació col·lectiva”

e78b5e_87e73ba03a5943cab64869dde011b501~mv2

Gina Barichello, Ferran Calvet, Víctor Esquirol, Joan Miquel Gual, Albert Picola

Després de la projecció de “Shootball”, vam poder parlar amb el seu jove director, Fèlix Colomer, qui repeteix participació al FIC-CAT després de presentar l’any passat la seva opera prima, “Sasha”.

En el documental exposes un tema molt complicat i delicat a l’hora d’implicar-se, amb el qual poden haver-hi conseqüències, amenaces, etc. En algun moment del procés t’has plantejat deixar-ho o des d’un principi era “fins al final o res”?

No, deixar-ho no, però si deixar-ho una setmana i dir “a veure què passa”. Perquè inclús truquen els Maristes dient-te: “Haurem de mirar què fem. Depèn què feu vosaltres, nosaltres mirarem què fem”. Clar, si et posen una querella els Maristes i guanyen perquè tenen uns advocats millors, potser la pel·lícula se’n va a la merda i potser has de pagar una multa. Però sempre teníem aquesta motivació d’anar cap endavant. Mira… jo no tinc res a perdre, de fet. Al final incús dic: “si m’han de posar a la presó, tal com està el tema, que m’hi posin”. Volem explicar aquesta història, i s’ha d’explicar. És que si no l’explica ningú més… És quasi com una obligació al final. 

En aquest panorama final que acabes descrivint, les institucions ens han abandonat, la justícia, la policia, etc. Creus que el cinema queda com a última força de denúncia o de fer justícia?

Sí, jo crec que sí. El cinema i el cinema documental és una forma, i ho hem vist avui, d’indignació col·lectiva i d’emocionar-se davant d’una història, que és molt més difícil fer-ho amb un reportatge o un article d’un diari d’un dia concret. Quan ho veus aquí en una pel·lícula i veus tot el complot que hi ha hagut d’una forma tan clara… Jo crec que ajuda al fet que el missatge arribi millor als espectadors i en general. 

Has comentat que en el Sense Ficció s’emetrà una versió més reduïda. Podries dir què s’ha tret del metratge, o et posa en un problema?

No, no. M’és igual a mi. Realment es fa una versió més reduïda perquè normalment la televisió i aquest tipus de programes volen una versió d’una hora, o menys d’una hora per arribar a l’hora amb els anuncis. Clar, com que dura una hora i mitja no ho poden encaixar tan bé. És una cosa pràctica. Llavors, com que havíem de treure alguna cosa, es treu molt del final. En tota la part dels altres pederastes no hi entrem tant; ens centrem només en la història del Benítez i el Manuel Barbero. La part política, tot i que trobo que és interessant perquè et dóna la idea de com de gran és el cas, també ho traiem. Clar, al final, d’una hora i trenta-quatre que dura la pel·lícula, ara a TV3 en durarà cinquanta-sis minuts. Vull dir que he de treure quaranta minuts, i hem de treure grans blocs i després també hem posat tisores pel mig. 

Heu tingut algun impediment per passar aquesta pel·lícula o una versió més reduïda per televisió? Perquè per exemple Ciutat Morta van tenir molts problemes. Com aquí darrere hi ha Generalitat i hi ha tants interessos, potser TV3 o TVC us han posat algun tipus d’impediment.

No, de fet al contrari. Justament es veurà a TV3, i és l’única televisió. Jo he estat anant a Mediaset, Atresmedia, Movistar Plus, i tots ens han acabat dient que no. I és com “bueno vale, digui’m que no perquè el producte no està ben fet o el que vulguis”. Però quan et diuen que no perquè el tema és molt delicat i això pot espantar la gent, dius “bueno, justament els temes delicats hi són per parlar-ne, fins que no els afrontem no deixaran de ser un tema tabú”. Altres “bueno és que l’Església…”… Vas a Mediaset: “és que l’Església…”. Com que a ells els porta l’home aquell italià que és molt religiós… Però és que, per començar, no té res a veure amb l’Església. Parlem d’un col·legi que sí, que és religiós, però que també està a Barcelona. És com si anéssim contra Barcelona. Vull dir, és que no té res a veure. Ets tu que l’està relacionant amb l’església, serà per alguna cosa. Es podria fer un altre documental de com, quan tens una peça que pel que sembla emociona als espectadors i indigna, que és un bon document audiovisual, després és difícil que el vulguin les televisions o arribar a llocs que jo em pensava que seria molt fàcil. Ostres, només el fet de tenir el primer pederasta a Espanya que parla a cara descoberta… Això no ha passat mai; “per què no ho vols?”. I no ho entenc encara. 

Tu creus que si aquest cas de pederàstia s’hagués donat en un institut públic, lluny de l’Església, encara que no es diu res de l’Església, però és lògic que és una institució religiosa important, hi hagués hagut els mateixos impediments o s’hagués arribat a fer igual?

Per la nostra banda sí, nosaltres el que anem a encarar és el cas Marista, que són tretze pederastes en tres col·legis amb múltiples casos d’encobriment al llarg dels anys. Això és una cosa que no ha passat en cap lloc més. De cara a altres televisions que potser no han parlat tant, haguessin parlat més perquè no està encarat al tema religiós. Això ja no ho sé.

Com ho vau finançar?

Tot està autofinançat amb una petita productora, on jo treballo a Sabadell. Però per ara, tot ha estat posar els nostres recursos tècnics i humans, sobretot. La part bona és el material i que podem improvitzar. “Anem a buscar a Benítez avui”, i anem amb el cotxe perquè no tenim res a fer durant el dia de cap altre client. Això és la facilitat que et dóna tenir sempre gent i material que és el més important. Com també totes les despeses extres que hem anat pagant de la nostra butxaca. Potser ho recuperarem algun dia i si no ho fem, no passarà res. El que vull dir és que hem fet una cosa que volíem fer, que pot anar bé per a què la gent reaccioni, doncs ja estem contents.

Per últim, l’any passat vas presentar Sasha i ara Shootball. Hi ha algun pròxim projecte o idea d’algun tipus de documental que vulguis fer, o per ara estàs molt centrat en aquest?

No, no gaire. De fet, quan presentàvem Sasha l’any passat al FIC-CAT, el muntatge de Shootball ja estava quasi acabat i ara no puc dir això. Malauradament, però, tinc diverses idees, però estan obertes, és a dir, no estem gravant res encara. Quan tingui alguna cosa ja us explicaré.

La grandesa de “Petitet”

Petitet_IMG_5869_SilviaPoch_marca.jpg

Albert Picola

Una promesa és de les coses més sèries que hi ha, i més encara quan es tracta d’una “paraula de gitano”. Carles Bosch capta això en el seu darrer documental “Petitet”, que narra la història d’un ex-músic gitano barceloní que va prometre a la seva mare, abans de la seva mort, que organitzaria una orquestra simfònica de rumba catalana i la portaria al Gran Teatre del Liceu. D’aquesta manera, en Petitet, fill d’un dels “palmeros” del gran Peret, inicia el procés de reunir, o com ell diu “enredar”, a una vintena de músics per crear quelcom que de primeres pot semblar impossible.

Petitet es rodeja en aquesta història d’un gran nombre de personatges, alguns més interessants que altres, com la violinista, el saxofonista o la ballarina d’en Peret. Però sens dubte el més rellevant és el mateix Petitet. El documental se centra en el seu dia a dia i en la seva promesa, envoltant-se d’escenaris quotidians com el bar, o més aviat l’oficina d’en Petitet, així com els locals d’assaig o la farmàcia del barri. Això permet a l’espectador conèixer a fons, i probablement enamorar-se del personatge que se li presenta: un home carismàtic, tendre i encoratjador que davant les diverses circumstàncies sempre veu la llum (tal com explica al seu nét mitjançant la metàfora d’una persiana).

Tot això és presentat en una estructura narrativa força convencional: un personatge té un objectiu marcat i es troba amb una sèrie d’obstacles que li dificulten el camí. Al llarg del visionat es manté una certa expectació, que ve donada per la qüestió de si aconseguirà o no finalment tocar en el Liceu. En aquest sentit, la malaltia que pateix en Petitet (miastènia gravis) es converteix en el principal impediment, a banda d’una clara falta de cohesió en la banda musical que acaba convertint aquest desig en un repte. D’aquesta manera, el film gira entorn de dues esferes que s’entrellacen a la perfecció, la de la música i la de la malaltia, sense caure en un excés de dramatisme, despertant un gran ventall de sentiments en el públic.

A nivells tècnics, el film compta amb una realització i una direcció de fotografia que estan totalment al servei de la història, fins al punt que no mostren objecció a ensenyar la pròpia càmera dins l’enquadrament. La càmera es converteix en els ulls de l’espectador durant el viatge que se li proposa. El més destacable, però, és el ritme que aconsegueix el documental. Un ritme que evidentment té molt a agrair a la presència constant de la rumba i de cançons mítiques com “Una lágrima cayó en la arena”, però que també ve donat per un gran treball d’edició.

D’aquesta manera, el resultat final és una peça documental que, per mitjà d’un gran personatge i una gran història, aconsegueix fer més propera la raça gitana i posar-se el públic a la butxaca. Ho fa amb una explosió de llum i de vida que emociona i fa moure inevitablement les extremitats de l’audiència a ritme de rumba catalana.