Marc Recha: “Quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”

 

34743659_1974328815935187_1724558029384318976_o

Gina Barichello, Albert Picola i Ferran Calvet 

Ahir vam tenir la gran oportunitat, després de la projecció i el col·loqui de la pel·lícula La vida lliure, de poder parlar amb una part de l’equip: el director del film, Marc Recha, al que se li acabava d’entregar el premi honorífic del festival, juntament amb el vilanoví Sergi López i l’actriu Núria Prims. Ens vam asseure tots acompanyats de vi i cervesa, mantenint així una conversa molt distesa, propera i interessant que va fer que, de quatre preguntes que volíem fer, s’allargués a una hora de diàleg constant.

Vam començar preguntant a en Sergi López si el dialecte menorquí va suposar alguna dificultat. Ell, molt convençut, ens va dir que tot al contrari, que l’ajudava a transportar-se a aquell món; a aquella història, ja que aquest li resulta ser un dialecte hipnotitzant. Li agrada molt, va dir, per la musicalitat que té. Si més no, ell no havia d’interpretar en menorquí. Vam continuar parlant amb Sergi López, preguntant-li si a l’hora d’escollir alguna pel·lícula té alguna mena de filtre o algun element en comú que ha de ser-hi perquè pugui actuar-hi. Va contestar dient que amb el Marc Recha té un passat en comú i ja coneix com treballa. Simplement ens va respondre, que com a qualsevol actor, quan li arriba el guió el llegeix i busca que l’atragui. Personalment, ell no medita sobre el que vol fer, hi ha que li agraden i altres que no. En molts casos, ha hagut de rebutjar molt guions pel fet, que com ell diu, “m’arriben més coses de les que puc fer”. Insisteix en el fet de fiar-se de la seva intuïció i escollir aquella pel·lícula que creu que tindrà més ressò mediàtic, sense importar-li els diners. La conversa va anar evolucionant, i en Sergi López, que ha treballat a diferents llocs d’Europa, sobretot a França, ens va explicar que els canvis d’idiomes, en comptes d’incomodar-lo, l’alliberen. Així doncs, el director si no parla el seu idioma ha de sintetitzar i, per tant és més fàcil captar el missatge.

Seguidament, Marc Recha, a qui l’apassiona la fotografia, el so i tot allò que envolta el cinema, aclareix que aquesta multiplicitat de disciplines li permet a ell fer milions de coses. Es dóna així un cos molt artesanal, característica que creu ell que s’ha perdut en el setè art. Alaba la labor dels actors, aquella manera que tenen d’actuar com si res, enganyant a l’espectador  a través de la gestualitat, les mirades i les paraules.

Desprès d’un brindis proposat per Antonio Barrero, director del FIC-CAT, la conversa es va encaminar cap a la manera de treballar amb els dos nens que apareixen al film (Mariona Gomila i Macià Arguimbau). En Marc Recha va remarcar la importància del càsting i de saber escollir bé els actors, sobretot els nens. Amb paraules en Sergi López, “quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”. En aquest cas, Núria Prims va ser l’encarregada de tractar amb ells durant el rodatge i qui va viure de més a prop el seu procés fora de les càmeres. També ens expliquen que va ser important el contacte de l’equip amb els pares i la relació d’ambdós amb els altres actors.

Davant de la pregunta que llancem sobre si fou necessari repetir moltes escenes amb els dos nens protagonistes, en Marc Recha ens respon que amb la directora de fotografia tenien la premissa de no parar de filmar, fet que “va tornar boja” –en paraules de Recha- a la muntadora del film. De fet, és un director que no deixa de rodar, dóna un cert lloc a la improvisació, segons Sergi López, gràcies a la capacitat de captar l’instant. L’actor ens explica que el cas de Recha no és molt recorrent, i el contraposà amb el model d’un director com Guillermo del Toro, qui ja va al rodatge amb tots els enquadraments i escenes calculades.

Així doncs, desprès de parlar amb l’equip, i sobretot amb el director Marc Recha, entenem millor el film que acabàvem de veure, gràcies a conèixer la seva concepció del cinema i el procés de creació dels seus treballs.

 

Anuncis

Fèlix Colomer: “El cinema documental és una forma d’indignació col·lectiva”

e78b5e_87e73ba03a5943cab64869dde011b501~mv2

Gina Barichello, Ferran Calvet, Víctor Esquirol, Joan Miquel Gual, Albert Picola

Després de la projecció de “Shootball”, vam poder parlar amb el seu jove director, Fèlix Colomer, qui repeteix participació al FIC-CAT després de presentar l’any passat la seva opera prima, “Sasha”.

En el documental exposes un tema molt complicat i delicat a l’hora d’implicar-se, amb el qual poden haver-hi conseqüències, amenaces, etc. En algun moment del procés t’has plantejat deixar-ho o des d’un principi era “fins al final o res”?

No, deixar-ho no, però si deixar-ho una setmana i dir “a veure què passa”. Perquè inclús truquen els Maristes dient-te: “Haurem de mirar què fem. Depèn què feu vosaltres, nosaltres mirarem què fem”. Clar, si et posen una querella els Maristes i guanyen perquè tenen uns advocats millors, potser la pel·lícula se’n va a la merda i potser has de pagar una multa. Però sempre teníem aquesta motivació d’anar cap endavant. Mira… jo no tinc res a perdre, de fet. Al final incús dic: “si m’han de posar a la presó, tal com està el tema, que m’hi posin”. Volem explicar aquesta història, i s’ha d’explicar. És que si no l’explica ningú més… És quasi com una obligació al final. 

En aquest panorama final que acabes descrivint, les institucions ens han abandonat, la justícia, la policia, etc. Creus que el cinema queda com a última força de denúncia o de fer justícia?

Sí, jo crec que sí. El cinema i el cinema documental és una forma, i ho hem vist avui, d’indignació col·lectiva i d’emocionar-se davant d’una història, que és molt més difícil fer-ho amb un reportatge o un article d’un diari d’un dia concret. Quan ho veus aquí en una pel·lícula i veus tot el complot que hi ha hagut d’una forma tan clara… Jo crec que ajuda al fet que el missatge arribi millor als espectadors i en general. 

Has comentat que en el Sense Ficció s’emetrà una versió més reduïda. Podries dir què s’ha tret del metratge, o et posa en un problema?

No, no. M’és igual a mi. Realment es fa una versió més reduïda perquè normalment la televisió i aquest tipus de programes volen una versió d’una hora, o menys d’una hora per arribar a l’hora amb els anuncis. Clar, com que dura una hora i mitja no ho poden encaixar tan bé. És una cosa pràctica. Llavors, com que havíem de treure alguna cosa, es treu molt del final. En tota la part dels altres pederastes no hi entrem tant; ens centrem només en la història del Benítez i el Manuel Barbero. La part política, tot i que trobo que és interessant perquè et dóna la idea de com de gran és el cas, també ho traiem. Clar, al final, d’una hora i trenta-quatre que dura la pel·lícula, ara a TV3 en durarà cinquanta-sis minuts. Vull dir que he de treure quaranta minuts, i hem de treure grans blocs i després també hem posat tisores pel mig. 

Heu tingut algun impediment per passar aquesta pel·lícula o una versió més reduïda per televisió? Perquè per exemple Ciutat Morta van tenir molts problemes. Com aquí darrere hi ha Generalitat i hi ha tants interessos, potser TV3 o TVC us han posat algun tipus d’impediment.

No, de fet al contrari. Justament es veurà a TV3, i és l’única televisió. Jo he estat anant a Mediaset, Atresmedia, Movistar Plus, i tots ens han acabat dient que no. I és com “bueno vale, digui’m que no perquè el producte no està ben fet o el que vulguis”. Però quan et diuen que no perquè el tema és molt delicat i això pot espantar la gent, dius “bueno, justament els temes delicats hi són per parlar-ne, fins que no els afrontem no deixaran de ser un tema tabú”. Altres “bueno és que l’Església…”… Vas a Mediaset: “és que l’Església…”. Com que a ells els porta l’home aquell italià que és molt religiós… Però és que, per començar, no té res a veure amb l’Església. Parlem d’un col·legi que sí, que és religiós, però que també està a Barcelona. És com si anéssim contra Barcelona. Vull dir, és que no té res a veure. Ets tu que l’està relacionant amb l’església, serà per alguna cosa. Es podria fer un altre documental de com, quan tens una peça que pel que sembla emociona als espectadors i indigna, que és un bon document audiovisual, després és difícil que el vulguin les televisions o arribar a llocs que jo em pensava que seria molt fàcil. Ostres, només el fet de tenir el primer pederasta a Espanya que parla a cara descoberta… Això no ha passat mai; “per què no ho vols?”. I no ho entenc encara. 

Tu creus que si aquest cas de pederàstia s’hagués donat en un institut públic, lluny de l’Església, encara que no es diu res de l’Església, però és lògic que és una institució religiosa important, hi hagués hagut els mateixos impediments o s’hagués arribat a fer igual?

Per la nostra banda sí, nosaltres el que anem a encarar és el cas Marista, que són tretze pederastes en tres col·legis amb múltiples casos d’encobriment al llarg dels anys. Això és una cosa que no ha passat en cap lloc més. De cara a altres televisions que potser no han parlat tant, haguessin parlat més perquè no està encarat al tema religiós. Això ja no ho sé.

Com ho vau finançar?

Tot està autofinançat amb una petita productora, on jo treballo a Sabadell. Però per ara, tot ha estat posar els nostres recursos tècnics i humans, sobretot. La part bona és el material i que podem improvitzar. “Anem a buscar a Benítez avui”, i anem amb el cotxe perquè no tenim res a fer durant el dia de cap altre client. Això és la facilitat que et dóna tenir sempre gent i material que és el més important. Com també totes les despeses extres que hem anat pagant de la nostra butxaca. Potser ho recuperarem algun dia i si no ho fem, no passarà res. El que vull dir és que hem fet una cosa que volíem fer, que pot anar bé per a què la gent reaccioni, doncs ja estem contents.

Per últim, l’any passat vas presentar Sasha i ara Shootball. Hi ha algun pròxim projecte o idea d’algun tipus de documental que vulguis fer, o per ara estàs molt centrat en aquest?

No, no gaire. De fet, quan presentàvem Sasha l’any passat al FIC-CAT, el muntatge de Shootball ja estava quasi acabat i ara no puc dir això. Malauradament, però, tinc diverses idees, però estan obertes, és a dir, no estem gravant res encara. Quan tingui alguna cosa ja us explicaré.

Carla Simón: “Vaig estar una setmana plorant després del rodatge”

Estiu 1993 arriba trepitjant fort al FIC-CAT. La primera pel·lícula de la directora Carla Simón s’ha endut el premi a la millor opera prima a la Berlinale, la Biznaga d’Or a la millor producció espanyola al Festival de Màlaga i dos premis del jurat i la crítica del FIC-CAT a la millor pel·lícula. Un film autobiogràfic sobre com la directora va afrontar la mort dels seus pares durant la infantesa. La directora Carla Simón i l’actor David Verdaguer ens han explicat com va ser el rodatge d’aquesta meravellosa pel·lícula.

A Estiu 1993 la càmera es col·loca a l’alçada de la mirada de la Frida. La planificació estava pensada així des d’un principi?

Carla Simón: Des del principi sabíem que la càmera estaria a l’altura dels ulls de la nena. Ja al guió, durant la planificació amb el director de fotografia, el Santiago Racaj, i fins al muntatge teníem molt clar que aquell seria el punt de vista. A nivell d’enquadrament, la meva inspiració principal era la imperfecció dels vídeos casolans i les fotografies de l’època. De fet, el mateix David em va comentar que el títol sembla d’una cinta VHS de família.

El que sí que es va transformar va ser la manera de rodar-ho perquè d’entrada jo tenia els meus records de quan era petita però en ple rodatge em vaig adonar que si intentava col·locar tots els elements per composar aquestes imatges la naturalitat i frescor dels actors es perdia. Eren dues coses difícils de conjugar perquè tampoc volíem una càmera intrusiva sobre les nenes petites amb moltes marques.

Va ser molt difícil el càsting per trobar a la nena que interpretés a la Frida? Buscaves que s’assemblés a tu o preferies certa llunyania?

CS: Vam estar com sis mesos de càsting i la Laia Artigas va ser la penúltima que vaig veure. Vaig sortir dient, crec que l’hem trobat però porto tal saturació de nenes que no ho sé. Jo el que buscava eren nenes que s’assemblessin als personatges que havia escrit perquè així fossin elles mateixes durant la gravació; que entressin al joc.

Pel personatge de la Frida buscava una nena que tingues un rostre innocent i de mala llet alhora. La Laia també ha viscut intensament i per això té aquesta mirada tant potent.

Com va ser per vosaltres treballar amb les dues nenes?

CS: Es necessita molta paciència. La part positiva és que abans del rodatge ja quedàvem tots plegats amb els actors per crear records comuns i així “jugàvem” als rols dels personatges. Fèiem activitats com anar al parc, cuinar o menjar un gelat per establir vincles.

Molt fort va ser un dia que mig assajant els personatges en una seqüència on el David rep una trucada de la germana i li comunica que té el VIH la petita, tot i no saber de què anava i després d’una hora jugant es va posar a plorar desconsolada. Són dues nenes molt intuïtives i mai es van llegir el guió i això dona frescor.

David, com afecta a l’ego d’un actor haver de delegar tot el protagonisme?

David Verdaguer: Estic molt malament d’ego, el tinc molt baix (riures). Doncs molt bé perquè tot i que hi ha escenes on interactuem amb les nenes i veus el progrés dels adults i clar que t’agraden i et surt l’ego d’actor, la protagonista absoluta és la nena i un cop veus la pel·lícula muntada i veus que funciona com un tiro és una meravella.

CS: Hi ha una gran feina de generositat que no es veu tant per part del David com de la Bruna fora de camp per fer funcionar les coses. Van ser un grans aliats.

Et va remoure per dins rodar la teva història personal?

CS: És molt heavy però no, estava treballant. Durant el rodatge pensava sóc de pedra, però estàs concentrat en treure el màxim profit de la feina. Això sí, vaig estar una setmana plorant després del rodatge; quan vaig escriure el guió també va ser dur perquè no podia dibuixar bé el paper de la mare biològica…no la recordava. De fet, jo recordo molt bé l’escena de quan els avis marxen amb el cotxe i quan posava la càmera no ho reconeixia. Vaig estar com dues hores per trobar-li el punt a la seqüència i treballant de manera molt intensa amb la Laia. Vam acabar les dues suant.

Qui em feia adonar-me’n més era la meva germana (Berta Pipó), qui fa el paper de la la tieta Àngela a la pel·lícula. Quan veia tot el muntatge durant el rodatge no parava de plorar.

DV: També cal dir que la història de la Carla és una història molt forta vista des de fora però la Carla l’ha explicat tants cops i la té tant interioritzada que no cal donar-li més voltes.

18954822_1597010810333658_2877609098105069202_o

La construcció del relat va ser únicament a partir d’imatges i dels teus records?

CS: Jo recordo poc. Quan ets nen i et passa això, la memòria és complexa i fa que t’oblidis. Recordava la culpa per no haver plorat el dia en que es va morir la meva mare; o quan la meva nova mare em va explicar un moment que surt a l’última escena de la pel·lícula, vaig tindre molt clar que volia acabar el film allà.

Sí que és cert que de petita vaig marxar de casa un dia i vaig tornar dient “Ja marxaré un altre dia que està massa fosc”. També recordava els comiats amb els meus avis, que eren un drama. Però després, per exemple, no vaig amagar mai la meva germana al fosc, maig em vaig fer una ferida i es va muntar un escàndol.

Jo tenia records i instants que es van reforçar amb les fotografies. A més, també vaig llegir molt sobre processos d’adopció, on vaig adonar-me que hi havia un element que podia utilitzar per estructurar el guió. Els nens en un procés d’adopció, quan arriben a un lloc, tenen un moment d’adaptació que consisteix en observar i en comportar-se correctament; i quan són conscients que poden confiar, comencen a provar límits. I això em va ajudar a plasmar una espècie de viatge emocional de la nena.

Quin significat té l’element religiós a la pel·lícula?

CS: Jo resava el pare nostre cada dia perquè la meva àvia m’ho deia, i per no mentir-la ho feia. Però recordo que al final el pare nostre em semblava tan llarg de dir que vaig fer la meva pròpia versió curta, que consistia en creuar els dits i pensar “Si us plau Déu, que no passi res dolent”.

El tema de la Verge no ho vaig fer mai realment, però em semblava una manera molt visual d’expressar una mala interpretació del que t’estaven fent realitzar. Per cert, molt heavy lo dels premis catòlics; a Màlaga i a Buenos Aires ens van donar un premi d’una Associació Catòlica que està present a alguns festivals.

DV: Jo no ho sabia això. Van veure la pel·lícula i es van emocionar quan la nena acaricia la Verge no? Però, escolta, també li tira sorra a la Verge.

CS: Jo crec que en aquesta part o van tancar els ulls o no van processar l’escena. Jo pensava que era una pel·lícula atea.

Us podíeu arribar a imaginar l’èxit que tindria la pel·lícula?

DV: Jo des de fora m’imaginava que seria un peliculón, però no que tindria aquesta repercussió als festivals.

CS: Jo no m’ho esperava per res. Sí que és cert que era un projecte que cridava l’atenció, factor que ens ha ajudat a aixecar el finançament ràpid. Sobre paper era brutal, però no deixava de ser una pel·lícula amb dos nenes, i una d’elles de quatre anys.  Llavors era complicat.

És difícil ser dona cineasta? 

CS: Jo personalment no em puc queixar. No he tingut més problemes pel fet de ser dona, però la veritat es que les xifres espanten i s’ha de treballar per anar a una situació amb més paritat. En el meu cas, tinc la sort d’estar en un entorn on sí que conec moltes dones cineastes, Mar Coll, Nely Reguera, Meritxell Colell, Elena Martín..

Però hem de recordar a les dones que volen ser cineastes que han de ser valentes i han d’atrevir-se a presentar els seus projectes.

19054880_1597010713667001_6686577066592853270_o

Empoderament de la dona

El mitjà de comunicació El diario afirmava fa tres mesos que més de la meitat dels estudiants de Comunicació Audiovisual a Catalunya són dones, una xifra que no concorda amb la realitat. Alguns exemples: només una dona, Kathryn Bigelow, ha guanyat un Òscar a la millor direcció durant tota la història dels premis; durant els setanta anys del Festival de Cannes, la neozelandesa Jane Campion ha sigut també l’única dona en emportar-se la Palma d’Or l’any 1993; amb dades més pròximes geogràficament, només tres dones han guanyat el màxim guardó als Goya i segons dades dels Premis Gaudí d’aquest any, el percentatge de dones era superior al 25% només a la direcció artística.

La desena edició del fic-cat va decidir denunciar aquest panorama desigual amb un col·loqui presidit per quatre cineastes, Clara Roquet, Judith Clotell, Alexia Muiños i Aina Clotet. Les ponents van reivindicar una major presència femenina al cinema i als alts càrrecs. “Hi ha una tendència cultural a que les dones estiguem en un segon pla”, assegurava Roquet, perquè la problemàtica prové des dels orígens de la nostre societat i afecta a tots els àmbits.

19105981_1596536870381052_283964996929743417_n

En el cas del cinema, el gènere influeix fins i tot per aconseguir finançament; segons la Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals, CIMA, el finançament es divideix en un 84% per homes i únicament un 16% per a dones. La preocupació és tant darrere la pantalla com a les mateixes pel·lícules. La crítica a la dona objecte que representa el cinema als films va estar present en el discurs de les quatre cineastes, que van coincidir en la forta mirada masculina centrada en el cos femení.

Roquet, Clotell, Muiños i Clotet van concloure amb la idea que l’entorn (i a vegades fins i tot la mateixa dona) dificulta en gran mesura la representació femenina més enllà dels tòpics i típics. “Qui sap si hauríem d’establir per llei un mínim de dones a certes categories dels festivals, per exemple”. El que tenen segur es que sí existeixen les dones cineastes.

Com va dir el mateix director del fic-cat, Antonio Barrero, “son les dones les que mouen el món”.

 

Aina Clotet: “El cinema i el món necessiten més veus femenines”

El FIC-CAT va projectar els curtmetratges Anatema (Geni Lozano, 2016) i Tiger (Aina Clotet, 2016). Sengles directores ens van parlar del seu treball com a cineastes i la situació de la dona a l’àmbit cinematogràfic.

Anatema i Tiger són curtmetratges dirigits per dones però amb marcades diferències formals. Com us vau plantejar la planificació del vostre curt?

Geni Lozano: Jo sóc una persona molt endreçada, molt obsessiva en general i vaig pensar moltíssim cadascun dels plans. A més estava condicionada pel poc pressupost i això m’obligava a planificar el màxim possible.

Vaig voler marcar distància amb la història que explico i la càmera juga el paper de la societat. Desconeixement, desinformació i llunyania són els trets principals d’un objectiu que només s’acosta un moment concret quan la parella es reconcilia i decideix el que farà, però la resta està construït a base de plans fixes, allunyats i espartans on preval l’austeritat marcada pel caràcter rural.

Aina Clotet: Jo buscava completament l’oposat. La meva història demanava una càmera que es mogués com les emocions i estigués el més a prop possible dels personatges. Tenia molt clar que volia zooms i moviments erràtics que el muntador, a qui vaig donar llibertat, va obviar en el primer muntatge i el vam haver de recuperar junts. Volia dinamisme perquè les emocions són mutables i el curt no tan sols parla de l’embaràs sino també de les relacions de parella. Val a dir que el resultat aconseguit és mèrit del director de fotografia, en Nilo Zimmermann, qui va aportar moltíssimes idees.

Tiger barreja les discussions de parella amb comèdia. Va ser difícil aconseguir l’equilibri?

AC: Ha estat complicat perquè al rodatge sí que hi era però a la sala de muntatge costava aconseguir-ho. Si la càmera aguantava massa al noi ella et semblava una histèrica i al revés ell quedava com un immadur i calia l’equilibri.

És difícil és ser dona cineasta?

AC: Queda molt camí per recórrer. És un tema complexa on és fàcil caure en tòpics però la desigualtat és evident i així ho expressen les dades objectives. Però no només és al cinema, és al món en general i en qualsevol disciplina. El que sí tinc clar és que el cinema i el món necessiten més veus femenines.

Sense anar més lluny, el fet d’estar avui al Festival ha suposat un sobreesforç que he fet amb certa consciència de militància doncs no volia que cuidar la meva filla m’ho impedís. La meva parella treballa i amb l’ajuda de la meva meravellosa mare he pogut ser aquí.

GL: Només cal veure les escoles de cinema on hi ha moltes dones i en canvi quan fas el salt a l’esfera pública i la cartellera on la seva presència minva de manera notable. De fet, l’altre dia la Isona Passola deia que les dones que han pogut fer més d’una pel·lícula, és a dir, s’han pogut dedicar a ser cineastes, o bé han tingut els fills molt joves o bé no han estat mares. Per tant crec que com a societat tenim un problema quan l’arribada d’un fill li permet a l’home prosseguir amb la seva projecció professional amb normalitat i en canvi la dona, tot i les necessitats biològiques, té més números de veure-la truncada degut a la maternitat.

19092607_1595947370440002_5956259638730709872_o

Oriol Pla: “L’ Agustí Villaronga estava encantat amb les meves anades d’olla”

L’actor barceloní Oriol Pla (1993) va parlar de la seva experiència rodant el curtmetratge Graffiti (Lluís Quílez, 2015) i la superproducció catalana Incerta glòria (Agustí Villaronga, 2017) projectades ahir al FIC-CAT.

Com és rodar a quinze graus sota zero a una ciutat abandonada?

Era molt difícil perquè quan estàs tu sol surt l’actor de reacció i no el d’acció. Quan estàs amb un company és fàcil deixar-se portar per la circumstància però quan t’ho has d’imaginar tot tu es torna més difícil.

A part d’això va ser tota una aventura perquè allò vital i professional es barrejaven. Els espais ajudaven moltíssim; era el millor set de so de la història doncs allà no passaven ni avions i et pots imaginar com de content estava el sonidista.

Aquestes condicionants ajuden a entrar al personatge?

Sí, però alhora és molt guai perquè no t’has d’inventar res.

Heu falsejat algun espai o tot va ser rodat a Prípiat?

Hi ha una part rodada a València, en concret els interiors. A més a més, era un lloc al costat d’una carretera on passaven molts cotxes i això contrastava amb el silenci d’Ucraïna.

Com interpretes el final de Graffiti?

De vegades el veig i penso que s’ho està inventant tot i en canvi d’altres vegades penso ara… ara apareixerà la noia! Això és lo maco al cap i a la fi i des de que vaig llegir el guió em va encantar el final obert.

Quanta part hi ha de tu mateix al personatge del Juli d’Incerta glòria?

El to arrauxat, aquesta màscara i teatralitat que l’acompanya. El joc sorneguer i la descaradura. El Juli és excèntric però s’havia de fer de manera justa per tal que fos creïble. La meva formació al teatre de carrer i el clown em va ajudar a assolir-ho i l’Agustí Villaronga estava encantat amb les meves anades d’olla.

Vas llegir la novel·la de Joan Sales per construir el paper o el vas deixar de banda per centrar-te en el guió?

Quan em va arribar el guió tot just tenia la tenia començada així que vaig acabar primer el guió i després la vaig recuperar per acabar alternant-los fent-me un embolic. De la novel·la agafava moltes coses per construir el personatge perquè el guió era molt diferent perquè moltes coses que defineixen el Juli les trobes més aviat al llibre; aquells detalls macos que et fan dir-te “Ai! Vull fer això”. Per exemple els parlaments que fa en Juli Solaràs a la novel·la els intento mostrar amb poques pinzellades per mostrar com li agrada parlar.

19054999_1595947787106627_8838925237750241655_o

Giovanna Ribes: “Ser dona cineasta és una qüestió d’empoderament i atàvica”

Després de la projecció de La família: Dementia, la seva directora Giovanna Ribes (Catarroja, València, 1959) ens va atendre per parlar de la pel·lícula i el paper de la dona a la societat i al cinema.

Per què ha utilitzat el blanc i negre a la seva pel·lícula?

En principi, pensava que com València té aquesta llum tant dolça tenia por que l’espectador es quedés amb l’horitzó del territori i es desconnectés de la pel·lícula. Per això vaig pensar que el blanc i negre era perfecte perquè té sobrietat però alhora pot donar-li calidesa en moments especials. D’aquesta manera els actors i la història no queden diluïts en el paisatge.

De fet, els actors es reien per les combinacions de colors que els hi posava. Totes es feien pensant en el blanc i negre i això suposava que un roig s’haguera de combinar amb un blau o verd cridaner per tal d’aconseguir les textures dels grisos.

El personatge del Roger pare (Sergio Caballero) encarna les decisions, l’autoritat i és en qui la mare delega les responsabilitats familiars. Com s’ha plantejat la qüestió del rol masculí dins l’estructura familiar?

Perquè és un rol que encara existeix. Encara que el fill fos més jove que la dona seria a qui li tocaria assumir les responsabilitats i d’alguna manera ell mana però després marxa i en qui acaba caient la responsabilitat és a les dones. Tanmateix, moltes vegades, els homes a la família – i més quan n’hi ha tres generacions – tenen una mena de lluita d’identitat on fins a que no es mor el pare l’altre no puja de categoria. En canvi la dona, en concret moltes tietes, fins i tot mai es casen perquè estan abocades a la família.

El fet que hagi viscut aquesta experiència en primera persona amb els seus pares ha estat un repte més dur a nivell personal?

Sí però per això estava un dels guionistes, en Eberhard Petschinka, qui em va ajudar moltíssim. Després de morir mon pare no podia explicar-ho i aleshores ell em trucava tots els dies des d’Àustria i demanava que li expliqués coses d’ell. Al cap de dos mesos em va enviar tot el que li havia explicat per escrit i aleshores vaig poder enfrontar-m’hi com si fos un personatge aliè a mi i treballar-lo des d’una altra perspectiva. Tot i així quan veig a Lola Moltó fent el paper de la meva mare m’afecta.

La pel·lícula planteja seqüències on el brots de demència de l’avi reben l’empatia del seu net davant la incomprensió de la resta de la família. Per què va decidir integrar-ho d’aquesta manera?

Tothom em deia que ho fes amb flashbacks o que ho fes d’un altre color i sempre m’hi vaig negar perquè quan tu convius amb una persona amb demència o alzheimer mai saps realment on pot estar la seva ment, vas a les palpentes. Per això volia que l’espectador estigués amb ell durant les seves imaginacions i les patís des de l’aspecte familiar com pel de la persona afectada.

Per què encara avui dia és difícil ser dona cineasta?

Crec que és una qüestió d’empoderament i atàvica. És a dir, nosaltres com a dones encara estem més lligades a la família i en el meu cas, tot i ser de CIMA (Asociación de Mujeres Cineastas y Medios Audiovisuales) i lluitar per la paritat, vaig haver de cuidar del meu pare, la meva mare i el meu tiet (qui apareix un instant al film) fins al final. Una dona, encara que reparteixi les tasques sempre acaba carregant-se més que un home. Per exemple, davant una proposta laboral sempre ens plantegem com afectarà això al nostre entorn més immediat i és per això que necessitem l’empoderament en el bon sentit.

Paral·lelament, durant el procés per arribar a la igualtat entre gèneres molts homes ho interpreten com un afront que els hi fa por perquè els molesta veure els seus privilegis retallats. Però no es tracta d’una qüestió específica de les cineastes, és extensible a molts més àmbits.

18922736_1592471010787638_4629814240081851309_o