Entrant al món millenial

Les preocupacions de la generació millenial són fàcilment identificables. Contínuament sentim a parlar de feminisme, de precarietat laboral, de dependència parental i de periodisme incendiari. També tenim clares les seves excentricitats, que si xarxes socials, que si no miren la televisió, que si la moda del ioga, que si el “botellón”… Però és més difícil incidir en què la defineix realment, i aquesta no és una altra cosa que la por a no complir amb unes expectatives altes com un campanar. Exemplificada amb l’auge de la depressió i provocada en part per la ficció enganyosa de les xarxes socials, els millenials viuen amb la pressió equívoca de què tot ha de sortir perfecte, quan en realitat, en la nostra societat el més normal és fracassar.

Aquest mateix any el director Jota Linares apuntava en el seu retrat generacional ¿A quién te llevarías a una isla desierta? (2019) a aquesta idea de guaitar contínuament a bona finestra, però la concreció realista i quotidiana de Carlos Marques-Marcet és definitòria. Si en la seva darrera pel·lícula, Tierra firme (Anchor and Hope, 2017), ell mateix ja treia el cap en la certesa de què no som tan diferents com ens creiem dels nostres pares, les similituds entre hipsters i burgesia moderna i la incapacitat d’abandonar la immaduresa queden encara més patents en Els dies que vindran (2019).

Per mitjà d’unes imatges d’arxiu en un principi inconnexes però que acaben per no només cobrar sentit, sinó definir el to de la pel·lícula, el darrer treball del director barceloní retorna a les dificultats logístiques i emocionals de la nostra generació per engendrar fills. Amb una precisió gairebé didàctica de com s’encara el procés de l’embaràs, la comprensió profunda dels personatges i de les dinàmiques de parella universals són la base del guió. Es tracten les seves pors davant el poc temps que porten junts, però les escenes més profundes es construeixen a partir de petits moments: de com les llargues converses van dirigides als ulls d’un ventre, de com la tria del nom del nadó és en realitat una demostració d’astúcia o de quant gèlida pot ser una mirada durant una sobretaula familiar.

Però és en el seu humor on es troba la brillantor d’Els dies que vindran. A vegades negre, a vegades blanc; a vegades físic, a vegades lingüístic, el sarcasme íntim i tendre sobrevolen la pel·lícula de forma continua. Fins i tot en els moments més dramàtics, on la melancolia s’apodera dels personatges, aquests alleujaments còmics, realistes però alhora frescs, reforcen l’emoció d’un producte vertaderament naturalista. Només algunes escenes ens fan cruixir de riure, però el somriure en veure la humanitat dels protagonistes és inevitable.

Així i tot, la gran virtut es troba en el càsting de la parella, tant dins com fora de la pantalla, formada per la María Rodríguez Soto i el David Verdaguer. El gran descobriment de la cinta és ella, que omple la pantalla en cada ridícul i eixerit pas de ball que dóna i en cada llàgrima vertadera que secreta. La química entre actors es fortifica en un rodatge de càmera en mà propera, de plans curts íntims —que no angoixants, com ocorria en La filla d’algú (2019)—. Les preses llargues i completes permeten un joc totalment lliure amb l’escenari, que poden portar a l’espectador a assumir que es tracta gairebé d’un documental. La banda sonora mínima, que apareix en moments claus i amb peces molt ben escollides, realça la bellesa del punt casolà de la pel·lícula, que existeix tan literal com metafòricament.

Els dies que vindran, com els seus personatges, plora i riu alhora. I el mateix pot passar a l’espectador, que amb el transcurs de la pel·lícula ja ha fet seva a la parella. Tant, que viu com un thriller l’inevitable part —és impossible no fer-ho després de la recent Roma (Alfonso Cuarón, 2018)—. Tant, que s’emociona de veritat amb el pla seqüència final que acompanya els crèdits, gairebé tan delicat com el de Call me by your name (Luca Guadagnino, 2017), però que aquí no només remata la pel·lícula, sinó que la concreta: és l’únic moment del film en què es trenca amb el límit realitat-ficció, però no ho sembla.

Jaime Lapaz

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s