Oriol Marcos: Si avui hi ha 400 persones que se’n van recordant la Lleva del Biberó haurà valgut la pena

El productor Oriol Marcos, ens presenta Ebre, del bressol a la batalla, TV-movie que ens presenta de les poques pel·lícules bèl·liques sobre la Guerra Civil Española. En la seva estrena al Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada, Marcos se’ns presenta com un gran defensor de la memòria històrica fent que la seva tasca no es limiti només a el que és estrictament cinematogràfic, sinó que també insta a remoure consciències.

  • En la presentació has explicat que et va sorgir la idea quan vas visitar la Cova de Santa Llúcia. Que hi vas veure quan vas entrar que et va inspirar per crear Ebre, del bressol a la batalla?

La Cova de Santa Llúcia és una cova que està al Priorat i era una cova-hospital de la rereguarda. Ara mateix està museïtzada, hi ha panells informatius i pots veure fotografies del que allà va succeir. Va ser mentre l’equip hi rodava un documental que no tenia res a veure amb la batalla de l’Ebre, em vaig dedicar a llegir la informació que hi havia. Em va sobtar pensar amb el que havia passat allà 75 anys enrera. A la facultat vaig preguntar un dia si sabien què havia passat a la batalla de l’Ebre i em van dir: Sí, sí, és una batalla que passa a l’Ebre. En aquell moment vaig pensar que, A, tenim un problema educatiu i, B, com la societat és capaç d’oblidar tan ràpidament. Si som capaços d’oblidar la nostra història, vol dir que som capaços de repetir-la. Em vaig veure moralment forçat a dir: no pot ser que hi hagi una generació de catalans i no catalans que van donar la seva vida, al cap i a la fi, per la llibertat, i que només 75 anys després hagin passat a l’oblit. Va ser el que em va impulsar, d’una manera molt simbòlica i molt humil; a fer justícia.

  •  Quina és la principal raó que t’ha portat a tirar endavant aquest projecte?

Al final és una pel·lícula humil, nosaltres intentem plasmar la història de diverses persones, és una pel·lícula coral, no és només un protagonista. Vam decidir que fos així perquè la guerra és coral, la guerra no és d’una única persona. Hi ha moltes històries dintre d’una guerra i nosaltres les vam voler plasmar. En cap moment vaig voler fer una pel·lícula de bons i dolents, els republicans no són els bons i els nacionals no són els dolents ni viceversa, estem parlant de persones i estem parlant de la psicologia d’aquestes persones, perquè al final, davant de la guerra tots són uns pobres desgraciats que estan allà. La idea és plasmar la brutalitat i la bogeria de la guerra i com afecta les persones. El motiu per fer-la no és més que poder estar parlant d’això, no jo sinó la gent que l’acaba de veure, intentar despertar consciències. Si avui hi ha 400 persones que se’n van recordant la Lleva del Biberó haurà valgut la pena.

  • No sé fins a quin punt vas voler participar en el procés creatiu de la pel·lícula.

És una pel·lícula molt personal. Vaig buscar a l’Eduard Solà, que vaig pensar que era la persona idònia per aquest tipus de projectes, ja que té aquesta sensibilitat. L’Edu es va començar a informar i documentar, ell anava proposant i jo anava llegint. Amb la Júlia Vilapinyó, que és la script editor, l’analista de guió; anàvem fent un trio i a poc a poc vam anar donant vida a aquest guió que va escriure l’Eduard, fins a la vuitena edició de guió, que ja estava preparada per rodar.

  •  D’aquí fins al moment en el qual el projecte arriba a mans de TV3?

Aquest ha sigut un dels camins més difícils. Fins i tot els primers guions eren més pretensiosos, m’hagués agradat fer-ho encara més gran. El que passa és que una vegada comences a trucar a portes d’entitats, administracions públiques i canals de televisió que consideres que et podrien ajudar, comences a veure la situació de crisis en la que viu el país t’adones que potser no podràs tenir tots els recursos que desitjaves i en conseqüència la teva pel·lícula s’haurà d’adaptar a la situació econòmica. També vam estar adaptant el guió en funció dels recursos econòmics que teníem a la viabilitat del projecte. TV3 va ser el primer company de viatge que vam tindre. Va ser molt senzill, els hi ho vam proposar, van veure clarament que era una pel·lícula necessària per a la història del país, ja que era una part de la història que no s’havia explicat i com a conseqüència havíem de ser-hi. Val a dir que un cop tens a TV3 com a soci hi ha moltes portes que se t’obren perquè veuen que si TV3 hi confia, alguna cosa voldrà dir.

  •  Com has dit, el pressupost és un gran factor. També hem parlat amb el Román sobre l’ajuda que heu tingut per part de FAYON i Lo Riu. No  quant hauria inflat el pressupost sense ells.

Si no haguéssim tingut l’ajuda d’aquestes dues fundacions el projecte no hagués sigut viable, no s’hauria pogut fer aquesta pel·lícula. Pensa que per una banda estan les persones, per l’altra els uniformes, les armes, i sobretot les seves ganes. Això es nota. Quan tens extres que estan disposats a fer el que calgui i estar les hores que faci falta, quan no hi ha cap tipus de problema si han de matinar … Això es transmet. Si s’hagués hagut de pagar la pel·lícula no s’hauria fet, seria inquantificable i no haguéssim tingut el finançament com per fer-la.

  • Hi ha reticència a produir cinema bèl·lic en aquest país?

A mi em sobta que som molt consumidors de cinema bèl·lic de la Segona Guerra Mundial però, en canvi, no produïm cinema bèl·lic de la nostra pròpia història. És curiós. Quan parles d’una pel·lícula sobre la Guerra Civil Espanyola la gent et diu “Una altra peli sobre la Guerra Civil!” i dius, perdona, hi ha moltes pel·lícules ambientades en la Guerra Civil Espanyola, però que tractin el conflicte bèl·lic de la Guerra Civil n’hi ha ben poques. Jo sempre dic “Diga-me’n una”. Potser trobaràs a algú que et digui Libertária… Potser te’n diran dues. La resta són pel·lícules que de rerefons tenen aquesta guerra però n’hi ha ben poques que tractin el tema. Una raó és per què són cares, és evident, és molt més car tindre extres, tindre explosions, tindre dues o tres càmeres per rodar les explosions, que no fer seqüències intimistes en una casa que poca cosa necessites. Una altra raó és que encara hi ha, almenys per mi i, crec que és un error; la idea aquesta que és millor no tocar les ferides. Han passat 78 anys, potser comença a ser hora que ens ho plantegem. Sobretot considero que és necessari, perquè les persones que obliden el seu passat tendeixen a repetir-lo. Si els nostres fills no saben el que va passar, és possible que no valorin la democràcia, no valorin la llibertat i puguin caure el dia de demà en els errors dels seus avis.

Oriol Marcos_AliceTapiol.jpg

  •  Es nota cert punt didàctic, intentant retratar diversos punts de vista per plasmar el que va ser la Guerra Civil Espanyola i retratar no només la batalla que passa a la trinxera sinó també la batalla institucional.

Totalment, quin és el paper que van tenir Azaña i Negrín en la batalla i al final com estem en mans sempre dels mateixos i com són capaços d’arreglar qualsevol cosa amb una guerra.

  • Content amb el resultat?

I tant! Hi ha molts cops si et planteges si val la pena, si t’has equivocat, que potser no t’hi hauries d’haver ficat i hauries d’haver fet coses més senzilles que et donen menys problemes i que econòmicament són més viables, però quan veus que gràcies a la feina d’aquest equip estàs removent consciències t’adones que el patiment ha valgut la pena.

Anuncis

Carles Gómez

El treball de crític de cinema sempre m’ha semblat el somni utòpic i alhora real de qualsevol cinèfil incorregible. La possibilitat de dedicar-se professionalment a veure pel·lícules i analitzar-les és una perspectiva immillorable per a qualsevol persona que sent autèntica estima pel setè art. A més a més, si en aquesta tasca es té l’oportunitat de conèixer de primera mà el treball dels realitzadors i estar en permanent contacte amb gent que comparteix les teues inquietuds, la professió de crític deixa de ser un treball per a convertir-se directament en l’estil de vida desitjat.

És per això que he tractat d’encaminar les meues experiències laborals en aquesta direcció. Del meu treball cal destacar la publicació periòdica de crítiques i articles en el blog Macguffilms, amb el qual he cobert l’edició del festival de Sant Sebastià del 2014 a més d’haver fet el seguiment del Festival de Cinema Jove de València en els darrers anys. També he participaten l’activitat de l’Aula de Cinema de la Universitat de València, en estreta col·laboració amb la revista d’estudis cinematogràfics L’Atalante. I a banda, he escrit un llibre centrat en l’obra Mystic River (Clint Eastwood, 2003) per a la Colecció “Guía para ver y analizar cine”, de la editorial Nau Llibres, que actualment ja està en premsa.

Per altre costat, com a estudiant de Comunicació Audiovisual la meua màxima aspiració es arribar a realitzar les meues pròpies pel·lícules i és de sobra conegut que la primera i més important escola de cinema és el visionat continu de films. No hi ha espectador més atent i complet que el crític de cinema, per això autors de la talla de Jean-Luc Godard, Wim Wenders i Peter Bogdanovich van començar escrivint en revistes de cinema especialitzades. Evidentment, és absurd comparar-se amb figures mítiques com les citades, però també és cert que ells van començar igualment des de zero adorant als seus referents.

La secció de Nova Crítica del Festival Internacional de Cinema en Català em permet aprofundir en els progressos com a crític que he realitzat fins ara i tindre l’experiència de cobrir un festival des de dintre de l’organització de l’esdeveniment. Tanmateix, em dóna l’oportunitat de conèixer de primera mà el treball i les motivacions artístiques dels professionals que componen el nostre cinema.

LA CONSCIÈNCIA D’UN FESTIVAL

Una victòria per al bàndol republicà bel·ligerant va iniciar ahir el 9è Festival Internacional de Cinema en Català. No es tracta de cap sentència commemorativa ni d’un error històric, sinó de la recreació realitzada per les associacions MHM Ebre 1938 de Faió, Lo Riu Associació de la Fatarella, amb la col·laboració de l’Associació Republicana TAMBÉ HI SOM de Roda de Berà, d’un combat entre els sublevats i els defensors de la Segona República als mateixos carrers del poble. Dut a terme amb un rigor històric admirable, l’acte va concloure de manera atrevida amb el gest simbòlic d’una abraçada entre tots els soldats.

IMG_20160601_171721

A banda de ser un homenatge necessari i justificat per la pròpia gravetat dels fets en els quals es basa, l’actuació servia com a introducció de la pel·lícula inaugural del festival, Ebre, del bressol a la batalla (2016), un drama bèl·lic centrat en la participació de la joventut en la Guerra Civil Espanyola. Raó per la qual el photocall muntat al Casino de Roda de Berà es va omplir de la major part dels creadors del film, que foren acompanyats musicalment pel pianista Jordi de Vera durant tot festeig.

La presentació del festival va donar el tret de sortida amb tota una declaració de principis, l’afirmació alhora orgullosa i descoratjada que a pesar de la gran abundància de festivals de cinema a Catalunya, el de Roda de Berà és l’únic que té com a premissa ser en llengua catalana. No obstant, aquesta especialització no s’ha traduït en una selecció pobra o escassa d’obres fílmiques sinó que el festival ha acollit ni més ni menys que un total de 79 peces audiovisuals entre les quals trobem llargmetratges tant de ficció com de documental, curtmetratges i fins i tot videoclips. Totes elles evidentment en català.

A més a més, aquesta edició del FIC-CAT en concret està dedicada a la realització cinematogràfica, de la mateixa forma que darrers anys han estat centrades en la creació de les bandes sonores o la interpretació. Per l’organització del festival ha estat fonamental reivindicar la part dura del cinema i tots els seus imprevistos, des dels problemes en els rodatges fins als fenòmens meteorològics, comparant-los d’alguna forma a les dificultats que el mateix poble de Roda de Berà té per desenvolupar de manera digna un festival rellevant a nivell nacional amb uns mitjans excessivament modests.

maxresdefault

Immediatament després d’aquest discurs manifestament positiu però al mateix temps crític, es va donar pas a la presentació d’Ebre, del bressol a la batalla per part dels seus majors artífexs, tots els quals van destacar l’extrema complicació que va comportar la producció de l’obra i la responsabilitat que suposava tractar fets ocorreguts en la Guerra Civil Espanyola. Oriol Marcos, el productor de la cinta, va afirmar directament que la pel·lícula “més que una aposta era un suïcidi” per les dificultats derivades del finançament i rodatge del film. Probablement per això el director Román Parrado reconegué de seguida la importància del treball del seu company i les conseqüències negatives per la seua feina que les limitacions pressupostaris comportaven a la seua vessant artística. Com el cineasta va declarar, “no et pots posar a crear si no tens temps ni per respirar”.

No obstant, on tots els membres de l’equip van coincidir, incloent el guionista Eduard Sola i part del repartiment com Enric Auquer i Roser Tapies, fou en recalcar que el gran objectiu de la pel·lícula era fer justícia a una generació de joves implicats en una guerra de la qual no sabien perquè formaven part.

Continuant la línea reivindicativa que ha assumit el festival, solament faltava per presentar-se davant del públic el director de l’esdeveniment, Antonio Barrero. El creador y responsable del FIC-CAT va transmetre el seu entusiasme per tindre la cinta bèl·lica com a pel·lícula inaugural del festival pel desig de tindre “eixa presència tarragonina”, i no per la procedència de la producció del film sinó perquè el contingut “ens arriba molt a prop”. L’únic que quedava ja abans de veure la pel·lícula era obsequiar a tots els seus representants amb gira-sols a mode d’ofrena mentre encara es recordaven les últimes i significatives paraules que Barrero els va dirigir: “gràcies per haver fet tornar una part de la història que no hem d’oblidar”.

Després de finalitzar la projecció i de nou al photocall, es va donar el darrer agraïment de la nit als voluntaris de les associacions anteriorment mencionades (també col·laboradors i extres de la pel·lícula) en forma de guardó honorífic dissenyat per l’ocasió.

Així va finalitzar la primera jornada del 9è Festival Internacional de Cinema en Català, una celebració plenament conscienciada i dedicada a la defensa d’una causa justa que mereix, des de fa molt  de temps, una major atenció per part del setè art.

Román Parrado: Aquesta pel·lícula és molt ambiciosa pel pressupost que té, és miraculós que estigui feta

Román Parrado ja va fer els primers passos com a director en la TV movie Rapados (2004). Després d’haver dirigit 14 dies amb Víctor (2010), el seu primer llargmetratge; dirigeix Ebre, del bressol a la batalla, que ha tingut el privilegi d’inaugurar la 9a edició del Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada. Parrado ens convida a reviure l’experiència de diversos membres de la Lleva del Biberó, regiment de nois de 18 i 19 anys que varen ser cridats pel bàndol Republicà i que van lluitar en la Batalla de l’Ebre el Juliol de 1938.

  • Ebre és una història coral, on s’intenta donar veu a molts dels actors que varen participar de la Guerra Civil Espanyola. Amb tants personatges, hauràs hagut de plasmar moltes històries en molt poc temps, oi?

El cinema és ritme, per tant, jugues a allargar plans, allargar mirades … La tele és un altre mitjà, tot són ritmes, has de fer que les coses passin, passin, passin.  Aquí hem pres la decisió televisiva, que al final és el mitjà en el qual la pel·lícula es passarà.  Crec que al principi tot és una mica precipitat i hi ha moments en el que el ritme és massa ràpid per pair tot el que passa.

  • A la presentació d’Ebre, ens has explicat que vas anar al rodatge amb un storyboard ple de plans fixant-te en una seqüència Salvar al soldado Ryan. Aquella seqüència, com has dit, es va rodar en un mes, i tu en aquest temps has rodat la TV-Movie sencera. També té molt mèrit. Aquesta és la dificultat més gran amb la qual t’has trobat?

La dificultat més gran,  evidentment és el temps i per extensió els diners. De fet, el temps és diners. Anàvem rapidíssim per rodar, a més eren seqüències complicades. Jo havia fet pelis més petites, amb pocs personatges; per tant també aprens molt durant els rodatges. Un dia començàvem a rodar i hi havien 150 figurants, jo no tenia interioritzat que havíem d’esperar tres hores per tirar el primer pla. Tota aquesta gent s’ha de vestir, s’ha de maquillar, ha de passar per perruqueria…  Teníem reforços de vestuari i maquillatge però, tot i així, els ritmes són molt més lents. Quan arribàvem a tirar pla ja havíem consumit una quarta part de la jornada de rodatge. Les coses són molt més lentes. Aquesta pel·lícula és molt ambiciosa pel pressupost que té, és una mica miraculós que estigui feta.

  • També has comentat que quan vas veure tot aquesta feinada vas deixar de banda el storyboard. Finalment, què se n’ha fet d’aquest storyboard?

El tinc per casa com a raresa, com una cosa que mai s’ha fet.

  • Heu treballat amb voluntaris d’associacions de recreació històrica com l’associació Lo Riu i Fayon. Com ha estat l’experiència de rodar amb gent que no és professional del cinema?

Sense aquesta gent no s’hauria pogut fer aquesta pel·lícula, això segur. Ells són els que controlaven tota la part militar, eren els experts, nosaltres no en teníem ni idea. Vam parlar amb ells, ens van assessorar. De fet, es va produir una cosa molt “xula”, en els moments en els quals teníem més figurants que són el creuament del riu i la batalla, teníem uns 150 figurants i 50 de FAYON i Lo Riu. El que fèiem era fer jerarquia militar, els donàvem figurants, que eren gent que no tenia cap experiència militar i posàvem cada vuit dos militars de FAYON i fèiem unitats militars. Aquests eren els que els feien l’entrenament, llavors quan estàvem preparant plans i moments morts del rodatge el feien entrenament a ells. Quan començava el rodatge i la batalla eren ells els que eren responsables de la seva columna. Es va crear una jerarquia militar molt “xula”  que sense ells el ritma hagués estat molt més lenta.

equip ebre
Román Parrado amb l’equip d’Ebre, del bressol a la batalla

 

  • Creus que et van ajudar ells en el rodatge, doncs?

Sí, sí. A més de portar material, sempre els teníem d’assessors, ens deien com ens feien les coses i com no. A més, entrenaven als figurants que no estaven avesats al món bèl·lic. Així que van ser imprescindibles. Brutal.

  • El productor Oriol Marcos també ha explicat en la presentació que la idea de rodar Ebre va sorgir d’una visita seva a la cova de Santa Llúcia i d’allí va començar a investigar. Què va fer que t’interessesis pel projecte i fer-lo teu?

Al final quan t’ho encarreguen, el repte és “xulo”, la història és molt “xula”, és una cosa que jo crec que s’ha d’explicar. Estàs explicant una part de la història del nostre país que és molt important i que no és tan coneguda. A més explica moltes coses de la política internacional d’aquella època, cosa que a mi m’interessa molt. La Guerra Civil és una cosa molt estranya, va esclatar just abans de la Segona Guerra Mundial, que va ser en el moment de trencament dels blocs i que va ser un conflicte d’ideologies brutal i es va fer un assaig general d’aquella guerra i ningú va prendre partit, bé, els alemanys i els italians s’ho van prendre com un escenari d’entrenament per al qual després va ser la Segona Guerra Mundial, però francesos, anglesos i la resta d’Aliats van passar olímpicament.

D’aquesta història em va interessar molt tot aquest vessant política que et fa entendre per què es va produir una missió tan suïcida com la batalla de l’Ebre, perquè al final quan ho veus ho entens. Negrín, és un personatge que després ha estat molt bescantat per la història, però el seu pla tenia sentit. Al final és evident que era un pla que implicava sacrificis humans enormes, però estaven en mig d’una guerra. Tot aquest vesant em va semblar molt atractiva. Després, quan investigues i parles amb veterans que van estar sobre el terreny t’expliquen totes les seves històries personals i ja estàs atrapat, et transportes. Si has estat a la Terra Alta, hi ha moltes petjades de la Guerra encara. El poble de Corbera vell és un poble on estan totes les ruïnes del poble que van bombardejar i han construït el poble nou al costat, però les ruïnes estan intactes. Totes les seqüències de trinxeres estan rodades en trinxeres reals de la Guerra Civil. Ens van ensenyar les trinxeres i ja vam veure que no tenía sentit construir unes trinxeres, només la vam “atretzar” com si fos el moment en el qual es va produir la batalla. De fet, per circumstàncies de la producció es va acabar rodant al mes de juliol, quan es va creuar el riu, per tant estaves en les trinxeres reals, en el lloc real i a la data real en la que va succeir, amb gent vestida d’època i que cada any reconstrueixen la batalla. Al final es va crear un clima que ho va fer tot molt més emotiu.

  • Has mencionat Salvar al Soldado Ryan com a referència. Quines altres referències cinematogràfiques has utilitzat?

Hi ha una referència que m’ha servit molt. És una sèrie alemanya que es diu Fills del Tercer Reich. Al final, veient Salvar al soldado Ryan ràpidament em vaig adonar que allò no es podia fer. Llavors vaig començar a buscar referències que s’ajustessin i fossin una mica més realistes. Aquesta és una minisèrie de tres capítols que duren una hora i mitja cada un, la duració de la nostra pel·lícula; i que cada capítol tenia un pressupost de 2.5M d’euros, el triple que el pressupost que nosaltres teníem. Però ja no eren 25 cops més.  Allà podies veure com havien plantejat algunes batalles.

  • També juguen molt a retratar els diversos personatges…

Sí, juguen molt a canviar de punt de vista, cosa que també em va servir. Definitivament aquesta és la meva referència principal.

 

 

Carles Romero

El meu nom és Carles Romero, sóc pedagog i actor, tota la meva vida professional ha estat vinculada al món de l’empresa privada, en concret en el món de l’educació i dels serveis educatius. Com a actor he fet diferents espectacles en teatres de Barcelona ( Teatreneu, Teatre del Raval, Teatre Joventut d’Hospitalet, Llantiol,… ) de petit format i alternatiu amb una companyia independent i no subvencionada anomenada G de Gea, i diferents treballs en format curtmetratge.

En la Companyia teatral G de Gea, a més de ser actor i membre fundador, he fet les tasques de producció i planificació dels espectacles de creació pròpia, he desenvolupat la tasca d’assessor de continguts i formats, he dissenyat les fases de muntatge i/o producció ( assaigs, vestuari, escenografia, posada en escena, mitjans audiovisuals, promoció i publicitat ) i també la feina d’explotació del producte fent promoció i comunicació.

En el sector educatiu, he desenvolupat durant més de vuit anys la tasca de coordinador pedagògic de continguts i equips i desenvolupament integral de Projectes. Fonamentalment, sempre he estat realitzant tasques de coordinació i gestió, així com també, dirigint programes, departaments, projectes i equipaments.

També sóc fundador d’Entrada Doble (Formació i Motivació de Cinema i Teatre per a empreses).

El cinema sempre ha estat font de motivació, inspiració emocional i un acompanyant afectiu en tots els meus projectes i experiències sensorials tant personals com professionals.

Sempre he entès el Cinema com a font de coneixement, entreteniment, diversió, compromís i honestedat per tal de contribuir decisivament, no només a la millora de la comprensió de tot allò que ens envolta, sinó també, a la felicitat de les persones.

El cinema és la millor i més potent eina de comunicació per tal d’impactar emocionalment, connectar i comprendre millor les nostres emocions i explicar històries memorables. A través del Cinema, podem aportar a la nostra vida, des d’una perspectiva global i transversal, una de les millors i més excitants experiències sensorials. Una experiència, sens dubte, memorable, creativa, afectiva, divertida i emocionant.

La meva participació en el 9è Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada a Roda de Berà, en la secció de Nova Crítica, a banda de satisfer plenament les meves aspiracions i motivacions personals, suposa una oportunitat altament atractiva de poder posar tots els meus coneixements i experiència al servei d’un projecte artístic de màxima qualitat, gran projecció, abocat a la promoció, gestió i difusió de l’art fet a Catalunya i dins l’àmbit del Cinema, la comunicació, la innovació i l’emoció.

A tal efecte, espero que la meva participació i col·laboració, aporti energia, entusiasme i compromís, per tal de créixer, milllorar, evolucionar plegats i fer del FIC-CAT, un projecte artístic cada vegada més dinàmic, sòlid i il·lusionant.

Gràcies per l’oportunitat i bon Festival per a tots i totes!

Ebre, del bressol a la batalla

timthumb

La novena edició del FIC-CAT, el Festival Internacional de Cinema en Català, es va inaugurar ahir a la nit amb l’estrena en rigorosa exclusiva a Catalunya d’Ebre, del bressol a la batalla, dirigida per Román Parrado. El llargmetratge reprodueix la història de quatre joves de l’anomenada lleva del Biberó, que van ser cridats a files per l’exèrcit republicà, el 1938, a la Batalla de l’Ebre.

La pel·lícula articulada com un procés d’iniciació i de pèrdua d’innocència per part dels joves protagonistes, narra amb contundència, cruesa i un tractament aspre, sec i incòmode, com la guerra va esdevenir un pou sens fons d’irracionalitat, violència i deshumanització.

Amb un estil narratiu àgil, que en tot moment defuig de l’espectacularitat gratuïta i artificial, el plantejament, especialment de les escenes bèliques, centrat en les vicisituds de l’escamot republicà on conviuen els protagonistes, esdevé virtut al apostar decididament per emfatitzar el seu sacseig i transformació emocional, més que no pas en subratllar l’èpica de la batalla.

Tanmateix, el que podria haver esdevingut una història bèl·lica més, es converteix en una metàfora humanista sagnant i sense pal·liatius sobre la supervivència, la brutalitat i depravació existencial humana, l’absurd de les guerres i l’amor com a motor vital que tot ho pot salvar i perdonar.

Sense virtuosismes artístics o visuals i amb una realització senzilla amb profusió de plans curts on experimentem l’oceà de contradiccions emocionals i incerteses dels joves, molt centrada en “acompanyar” i conviure el patiment i desconcert dels joves militars, el film, per moments, a la manera de la fisicitat i brutalitat de Fuller, Aldrich o Spielberg, permet sense concessions viure la incomprensió i el terror de l’exercit republicà. En aquest sentit, destacar el recurs dels gemecs, les corredisses, les respiracions intenses i entretallades que contribueixen a perfilar un clima angoixant i terriblement proper de les seves pors.

L’estructura narrativa presenta una sèrie de trames paral·leles que dificulten un desenvolupament amb més recorregut del relat central dels joves, que permetria, sens dubte, per una banda, aconseguir un retrat més profund, precís, i, especialment, amb més matisos i clars-obscurs, i, per l’altra, empatitzar i créixer amb els protagonistes. En aquest sentit, i com a excepció, destacar molt positivament l’al·legoria de mostrar la “guerra legal”de despatxos, diplomàcia i institucional com una manera de lluitar tant o més sagnant que la del cos a cos. Política bèl·lica de despatxos en complement perfecte amb la descarnada i cruel de la contesa, ambdues perverses, brutes, immorals i catastròfiques. Les dues cares d’una mateixa moneda.

Per últim, fer esment de la“suite”final amb ressons operístics on l’aspecte brumós i fantasmagòric de la muntanya ofereix un in crescendo colpidor i punyent, on la barbàrie i la desraó arriben al seu climax, oferint-nos un espectacle de mort, crueltat i dolor extrems i descoratjadors.

En definitiva, Ebre, del bressol a la batalla,és un encomiable film de gènere, valent, agosarat i dur, que ens demostra que, sovint, sense complexes ni falses modèsties, desde Catalunya també podem facturar pel·lícules de gran gènere amb responsabilitat històrica, sentit de l’espectacle i adreçat al gran públic amb qualitat i rigor.