Quarta i última sessió de curtmetratges: retrats personals i èxtasi visual

2018053011014193762

Ferran Calvet

La quarta i última sessió de curtmetratges començà amb un dels plats forts d’aquesta secció del festival, la multi-premiada Los desheredados, dirigida per Laura Ferrés i guardonada a Cannes, als Goya o als Gaudí entre altres.

Aquest curt, de naturalesa documental ambigua degut a la seva excessiva guionització, aporta una reflexió interessant sobre com afectà la crisi a la petita i mitjana empresa. El punt de vista és el de Pere Ferrés, un home de 53 anys que veu com el seu negoci familiar ha de tancar les portes definitivament. El màxim encert del film és no caure en el melodrama i mostrar-nos aquesta difícil situació d’una manera més contemplativa, pel fet de veure’s inevitable.

El tractament de la llum, els enquadraments i la fotografia son esplèndids, i estan en concordança amb allò que vol significar el curtmetratge. Tots aquests elements tècnics culminen en una escena final desoladora però de la que no podríem prescindir per entendre el film.

El següent curtmetratge projectat en aquesta última sessió és Xisca, una cinta de vint-i-un minuts dirigida per Sergi Lara, que ens fa sentir tendresa per una ovella del Pallars que estableix una relació amb en Ramon, un noi que viu tranquil·lament en una casa de camp. Aquest film retrata molt bé les relacions i la vida en els pobles remots del Pirineu lleidatà, i s’atreveix, amb gran èxit, a intentar establir una connexió entre un animal i un humà, cosa que fàcilment podria haver resultat fallida. Aquesta relació sembla suficient com per omplir tot el film però Lara intenta cosir una relació d’en Ramón amb una pagesa que queda molt forçada i resulta desconcertant.

La directora Judith Colell, també presentà el seu curtmetratge Aniversari, el qual té un missatge molt marcat que ja se’ns fa conèixer a través de la sinopsi: “Hi havia una vegada una petita lleona que tenia un somni, ser un lleó”. Aquest treball forma part dels cinc curtmetratges d’una col·lecció de material didàctic per a la igualtat i la lluita contra la discriminació per raons sexuals, que a part de Colell també ha conegut participacions de cineastes com Isabel Coixet o Isaki Lacuesta.

Aniversari toca la transsexualitat d’una manera molt delicada i simbòlica, però és un film que en un festival de cinema sap a poc i té un difícil encaix, ja que el seu espai està lluny d’aquests circuits. Tot i això, a títol personal, crec que és necessària la seva projecció en cercles molt més educatius i pedagògics, als que al cap i a la fi està dirigit, i on compleixen els seus objectius.

L’última projecció és potser la més peculiar i interessant de la sessió, un film difícil d’imaginar en un festival com el FIC-CAT, on s’hi veuen pel·lícules de tall més clàssic. Lluna captiva serp vermella safata de plata és un deliri visual molt ben elaborat que tot i el bombardeig d’imatges i conceptes en un principi incongruents, aconsegueix endinsar-te en el misteri que planteja, amb una inspiració que remet a l’impressionisme francès, sobretot al film Napoleón d’ Abel Ganz (1927), amb aquesta divisió en tres de la pantalla i imatges que interactuen visualment entre elles.

El festival conclou amb aquesta sessió la selecció oficial de curtmetratges, on s’hi ha vist durant quatre passes disset obres, més les tres presentades sota el paraigües de “Pantalla Sitges”. Com a reflexió, les sessions en un conjunt han estat quelcom desequilibrades, algunes molt fluixes, com la del dijous.

A unes hores de saber quins son els premiats, hi ha la convicció de que 72% de Lluís Quílez, Les bones nenes de Clara Roquet, L’escarbat al final del carrer de Joan Vives i Los desheredados de Laure Ferrés, són els màxims candidats a aconseguir algun guardó durant la gala d’aquest vespre.

Anuncis

Amistat, por, comèdia i amor: 3ª sessió conjunt de curtmetratges

Les-bones-nenes-2-e1517501091291-710x400[1]


Gina Barichello

LES BONES NENES

Clara Roquet, directora de qualitat en tots els terrenys, ahir ens va presentar el seu últim treball en el món del curtmetratge en el FIC-CAT. Entre paisatges rurals es desenvolupa la història d’una família que sempre ha criat cavalls. En aquest escenari, un relat a priori convencional es transforma en quelcom intens i emotiu. Si més no, la violència de l’adultesa s’obrirà pas destrossant tot allò que troba. Entre núvols de pols s’obriran contrasts de colors, així com escenes riques en lluminositat. Amb plans detall que generaran un relat atractiu entre dues germanes que faran front a una etapa de la seva vida que farà canviar la seva relació.

34286400_2108179392838895_5138455154462294016_n[1]

EVIL

Joaquim Bundó, director del curtmetratge, donarà vida a una història de por convencional, amb una fórmula bàsica i típica que fàcilment és reconeguda pel públic, encara que resulta atractiu el gir de la trama. Si més no, els ensurts previsibles provocaran tensió amb l’ajuda de la banda sonora, encara que aquesta a vegades sigui excessiva. Resulta atractiu, el joc de llums i ombres que ajuden a endinsar-nos en aquest intent d’ambient terrorífic.

1517226812-escarabajo1[1]

L’ESCARBAT AL FINAL DEL CARRER

Joan Vives, amb la seva originalitat i el seu gran humor, ens presenta un curtmetratge que barreja misteri, drama i comèdia, aquest últim gènere, molt ben aconseguit. A través de les entrevistes dels diferents personatges del poble, dóna un to documental que resulta ser un format molt original per endinsar-nos en un món amb caire surrealista. Les escenes estan impregnades de colors intensos, amb llums pensades al detall que donen potència a totes les escenes acompanyades d’efectes especials.

lultim-viatge-1-26046-500x281[1]

L’ÚLTIM VIATGE

Carmen Marfà i Yago Alonso, presenten un guió enginyós on la relació fictícia dels personatges s’entrellaça amb la vida real. A partir d’aquesta fórmula tan cridanera i senzilla, els directors ens transporten a una història d’amor que bascula entre la mentira i la veritat. Si més no, la fotografia, també senzilla, resulta ser molt lumínica amb colors clars que ajuden a posar l’accent al diàleg.

Vida i mort: 2ª sessió conjunta de curtmetratges

DR97VV0W4AAi9BT

Joan Miquel Gual 

En aquesta sessió, vam poder veure cinc obres, presentades seguint el següent ordre: 72% (Lluís Quílez, 2017, 21′); La roda (Mateu Ciurana, 2017, 14′); Elefants blancs (Artur Trias, 2016, 13′); El nen i l’eriçó (Marc Riba i Anna Solanas, 2016, 3′); Doble angoixa (Dani Morell, 2017, 3′). De tots ells, voldria destacar el primer.

72% és la composició d’aigua que tenim en el cos els éssers humans. Cada cop més, l’aigua potable resulta un bé escàs, i en aquesta faula humana tot, com la vida, gira al seu voltant.

L’escenari desèrtic on té lloc l’acció -qüestió important en un festival dedicat a posar en valor les localitzacions en el cinema català-, s’ubica físicament a Aragó. L’aridesa del territori actua com a  protagonista visual.

El món es presenta com una immensa deforestació, gràcies a les panoràmiques. La vida es troba  en extinció, només aguantada per una gota d’aigua que cau sempre en el mateix punt, fet que permet omplir una ampolla que conté la quantitat diària per a que els sis personatges no morin deshidratats.

El contrast entre les preses panoràmiques i els rostres de les persones marca una dinàmica narrativa feta de silenci, el protagonista sonor.

Només els sons de la natura escassa i dels glops que calmen la sed, miracle quotidià, interrompen l’absència de llenguatge. Les paraules resulten inútils, els humans han abandonat la comunicació verbal, però això no evita la fonda introspecció en les seves mentalitats, mitjançant els gestos i l’expressió de les cares, filmades en primeríssim primer pla.

Com a faula, reflexiona sobre la solidaritat, els accidents, l’avarícia, la tendresa i l’esperança, mitjançant sis arquetips, protagonistes humans que desenvolupen un paper determinat. Potser, el principal mèrit de Quílez és haver aconseguit, en 21 minuts, una sensació d’espera eterna, sense deixar de presentar, amb gran factura visual i tècnica, girs i esdeveniments inesperats.

Memòria, venjança, família i altres depressions: 1a sessió conjunta de curtmetratges

Ars-Memorativa-titol

Gina Barichello i Albert Picola

ARS MEMORATIVA

Ens adrecem al curtmetratge de Pau Pérez, que tracta de la pèrdua de memòria i, per tant, d’una malaltia irreversible, l’Alzheimer. Bernat Planes, professor universitari de literatura medieval especialitzat en Ramon Llull, pateix aquesta patologia.

La narració se’ns presenta d’una manera sòlida encara que molt plana, sense cap alt i baix, una actitud molt clàssica. El guió dóna la sensació de ser artificial per aquest to acadèmic que es reflecteix en tot moment i, per tant, injustificat en alguns instants. Si més no, els actors són molt televisius i no sobresurt cap interpretació fora del comú. Malgrat això, els gràfics són de bona qualitat, posant l’accent en els crèdits inicials. En certs moments, es realitzen travellings innecessaris, que no resulten aclaridors ni atractius. Tot i que, hi ha una escena que crida molt l’atenció per la seva pròpia resolució. Hi ha un moment, que el protagonista li explica al seu amic editor la seva gran preocupació de no recordar una contrasenya, d’haver-se quedat en blanc. En aquest moment, li dóna l’espatlla a la càmera i és submergeix pensatiu en una cortina blanca que envaeix tota la pantalla, simbolitzant el buit de pensaments. Al meu veure, resulta impactant una altra escena que reflecteix a la perfecció la demència. La càmera s’asseu entre l’alumnat, endinsada en l’explicació del professor. Una explicació amb pauses i fins i tot cíclica, per l’oblit. Tot plegat, ens deixa inquiets, alarmats per com pot afectar dita malaltia en la vida quotidiana.
Els escenaris resulten interessants, foscos en certs moments, on prevalen els colors freds així com la tènue il·luminació. Finalment, es deixa entreveure que el protagonista mor per la recuperació de tots els espais sense la seva presència.

1525683480-lentrevista

L’ENTREVISTA 

Aquest curtmetratge de ficció, dirigit per Marc Gassió, narra la història de dos homes que es veuen gairebé obligats a enfrontar-se en una entrevista conjunta d’allò més peculiar per obtenir el lloc de director financer en una gran empresa. Un dels aspirants acaba sent humiliat, i decideix iniciar una trama de venjança.

La peça pren un aire força teatral, centrant-se en una sola localització (el despatx del director) i en un nombre limitat de personatges. En certa manera, doncs, podria recordar-nos a pel·lícules que utilitzen una narrativa i una temàtica similar, com El mètode Grönholm, adaptació de l’obra de Jordi Galceran, o el thriller britànic Exam. Tot i això, el curtmetratge no aconsegueix el mateix que aquests films. L’entrevista opta per la comèdia com a gènere, aconseguint el seu efecte en determinats moments, però finalment l’ús excessiu de l’humor acaba desembocant en l’absurd i l’exageració. El guió compta amb uns girs que resulten interessants però alhora força previsibles, i decideix acabar la trama amb una informació que no resulta necessària, que més aviat resta i no suma. A més, és força qüestionable el fet que tota la història sigui protagonitzada per figures masculines, limitant la presència de la dona en l’àmbit empresarial, que simplement queda representada amb l’esquena de la secretària o la seva veu en off.

Tot això és presentat amb una realització que evidencia certes carències. La planificació i els moviments de càmera no mantenen una coherència amb la narració, i en certes ocasions pot arribar a transmetre un cert rebuig, de la mateixa manera que l’àudio mostra uns grans desnivells. D’aquesta manera es pot dir que el curtmetratge parteix d’una premissa interessant, amb una proposta narrativa poc comuna, però que finalment no queda ben resolta ni en quant al guió ni en quant a la realització.

850xel_vestit_05

EL VESTIT

El film de David González narra la història d’una família disfuncional. Sabem de l’existència del pare, però no el per què de la seva absència fins a mitjans del curtmetratge, en que finalment apareixerà. Es donarà importància a la salut i el malestar del pare, que en despertar es trobarà millor, així com en el vestit que ha d’escollir la mare. Un vestit que resulta ser el de la seva pròpia boda. En tota pel·lícula s’admira el poder i el saber treballar amb nadons, ja que resulta un treball molt complex. Això provoca moments divertits i de tendresa que contrastaran amb la incògnita del què li passa al pare i de per què no pot beure café.

Respecte a la fotografia i la realització del film, és molt funcional. Per altra banda, les carències es troben en el guió, on no queda clar el missatge. Tot i això, sobresurt l’escena de la mare plorant en la dutxa, rodejada de colors foscos i d’una il·luminació apagada. Amb una càmera fixa, el director ens introdueix en el sentiment de desesperació i de no saber què fer davant d’una situació desconeguda que et deixa intrigat en tot moment. 

imagen2_224

PSICOLAPSE

Arnau Gòdia és el director d’aquest curt d’animació que rep el títol de “Psicolapse”. En ell explica, mitjançant la tècnica del stop-motion, la història d’una jove psiquiatra que es troba amb el repte d’ajudar a un pacient afectat per un profund estat d’apatia i que no reacciona davant de res. La psiquiatra, doncs, inicia un procés de teràpia que a mesura que succeeixen les sessions la va desgastant poc a poc.

Al ser una animació és una proposta arriscada, i més encara sent un stop-motion, però que acaba funcionant perfectament. Compta amb uns personatges i uns escenaris molt ben treballats, acompanyats d’una bona fotografia, que reflecteixen detalladament el món particular del personatge central. I és que hi ha un gran treball de la il·luminació. Un clar exemple és aquell passadís vermell de l’escena final, pel qual la protagonista s’hi desplaça de forma desolada, i que s’omple de llum quan s’obre la porta del psiquiatre (que resulta ser l’home que ha atès anteriorment). Aquest final, doncs, es presenta en forma cíclica, posant la cirereta a una història de superació i ajuda col·lectiva.

Ressalta en el conjunt el bon treball de guió. Una de les proves d’això és que la història s’entén a la perfecció per mitjà de simples onomatopeies, acompanyades d’una gran banda sonora, totalment coherent amb l’estil de l’obra. Però sens dubte un dels elements més destacables és la voluntat metacinematogràfica que el director incorpora de manera intel·ligent en una escena determinada: quan la psiquiatra decideix, per mitjà d’un stop-motion (dins el propi stop-motion), mostrar al pacient imatges d’ell mateix ple de vida. Això, doncs, no deixa de demostrar el gran poder que té la imatge.

Tres fotografies de famílies

cftv17400[1]

Gina Barichello

En el segon dia del festival, es van presentar tres projeccions en l’espai Pantalla Sitges, introduïdes pel director del Festival de Sitges, Àngel Sala, qui va remarcar la importància d’elaborar més cinema en català.

UNA CAPSA TANCADA
Dirigit per Anna Aguiló i guanyador del premi SGAE Nova Autoria 2017 al millor guió Sitges. La pròpia directora, després de la mort de la seva àvia, troba una capsa plena de cartes d’amor firmades pel seu avi. Aquestes estan dirigides a la seva dona des de Rússia, ja que l’avi va lluitar amb els nazis a la II Guerra Mundial. Si més no, narra la història en veu de diferents membres de la família que coneixien als avis, i que van explicant i llegint part de les cartes. Un recurs que resulta intrigant i que fa que el documental sigui dinàmic, i no tan monòton, creant així un cert ritme amb un to realista. Crida l’atenció que l’autora doni a conèixer que el seu avi formés part de la División Azul, un assumpte delicat, però que per això denota valentia per part de la cineasta. Sembla interessant el fet que fa referència a la censura i al control de les cartes que s’enviaven a l’estranger. De tota manera, la filmació és molt bruta, artísticament no està ben resolta, descuida els detalls, encara que alguns resulten interessants com el joc dels plans detalls i els apropaments de càmera. Pot resultar massa llarg, lent i a vegades molest pel fet que no s’entenia o se sentia malament el que deien els actors. No obstant això, per contextualitzar la trama i donar-li credibilitat, hi havia material d’arxiu de la Filmoteca Espanyola. La història, amb un to trist, ens endinsa en la vida personal d’aquests dos personatges dels quals estaran sempre entre aquelles paraules d’amor que van sobreviure a la més devastadora guerra.

CELEBRACIÓ
Guanyador del Premi SGAE Nova Autoria 2017 a la millor direcció Sitges. Els directors, Pau Cruanyes i Gerard Vidal, per presentar-lo, van dir que sempre hi ha quelcom a celebrar, i així es plasma en aquest curtmetratge de tan sols nou minuts. Nou minuts que donen per pensar, creant confusió (tan a nivell conceptual com estètic), i fent-nos perdre entre els convidats d’un suposat casament.
Tot comença amb una noia vestida de blanc que no sabem que és la núvia fins al final del film, ja que no es comporta com a tal i els assistents la tracten com una convidada més. Emergida en una atmosfera surrealista, sensorial fora del que és tradicional, trobem en diverses ocasions que es vol encendre un cigarret i no pot, simbolitzant la frustració i el fracàs. A mesura que es va desenvolupant la trama, els convidats van morint (o això sembla) a causa del vi. En un moment donat, a la protagonista se li taca el vestit d’aquesta beguda, i decideix tallar-lo. Si més no, hi ha certs elements que poden tenir moltes lectures però no acaba de ser clar el seu significat.

CUNETAS
Dirigit per Pau Teixidor, el curtmetratge està ambientat en la guerra civil espanyola, on una família de pagesos han de fer front a l’amenaça feixista. El contingut resulta ser un detonant potent i captivador, tot donant una altra visió d’aquesta part de la història, i fent insistència en la por que se sentia sent civil en un conflicte que exigia escollir bàndol. Tècnicament, és una pel·lícula molt ben treballada, on es posa l’accent en les escenes nocturnes, molt ben aconseguides. Cal fer esment al bon tractament de la llum i el recurs que s’utilitza per mostrar com es filtren els petits rajos de llum en la foscor, com també la simbologia de l’espelma. Es respira l’ambient de violència i incertesa constantment acompanyat d’una banda sonora que emfatitza aquesta tensió. Encara que també hi ha escenes difoses, com un record, plenes de llum natural amb colors vius que denoten felicitat. Felicitat que s’acaba aviat amb la mort com a solució del conflicte.

De Teresa Gimpera a Woody Allen

La quarta i última sessió de curtmetratges va mantenir el to in crescendo observat durant els dies anteriors. Dues propostes vingudes de Girona i un parell de ses illes tot recalcant la diversitat d’accents que tan congratula al FIC-CAT foren les protagonistes.

L’encarregada d’obrir la tarda va ser La senyora de la 212 (Mateu Ciurana, 2016). Sempre complau veure a la Gimpera davant la càmera i en aquest cas ho fa per donar vida a la Sra. Roig. Intransigent i classista, com si de la Castafiore de Tintin es tractés, l’acabalada anciana es diposa a abandonar el balneari on resideix quan la direcció li col·loca un jove treballador íntegrament dedicat a ella. El chevalier servant com l’anomena, apaivaga l’enuig de la vella solterona amb una rosa blanca cada matí i ella en retorn acabarà fent-li de mecenes de la carrera de pianista. Personatges antagònics que flueixen en una dolça història finalitzada amb una bonica el·lipsi amb un ram de flors blanques com a protagonista.

El segon plat, la sòbria Fugit (Marta Bayarri, 2016), ens va endinsar en el desgast patit per la relació d’un pare amb el seu fill arrel d’un accident. Partint d’un fet d’actualitat com és l’atropellament i mort d’un ciclista, la directora escodrinya el sentiment de culpa que això provoca a tots dos personatges en una sòlid curt interpretat magníficament per Oriol Ruiz i Nil Cardoner. També en una línia truculenta la mallorquina Passatemps (Ferran Bex, 2016) plantejava aquella premissa que la violència s’hereta de pares a fills. Curt amb bones intencions però reduccionista en la seva mirada envers la violència infantil esquitxada amb clixés de mafiosos.

Woody & Woody (2017), un curtmetratge gestat a l’edició del FIC-CAT 2016, va tancar la tarda. Amb guió de Laura Gost i dirigit per Jaume Carrió, el curt disposa un cara a cara entre el Woody Allen de la gloriosa època de Manhattan (1979) amb l’actual, el d’A Roma con amor (2012) fins a dia d’avui. Una animació on el pèl-roig i el canós – ambdós amb l’indissociable veu de Joan Pera –, dialoguen i s’interpel·len abocant les seves neurosis, fílies i obsessions. El divertit guió de Gost posa sobre la taula les cabòries amb el sexe, la religió i el psicòlegs del hipocondríac director novaiorquès sense oblidar la seva incontinència verbal. Imperdible la divertida frase final.

19024884_1596728870361852_8324087341746193542_o

Drama i comèdia destaquen a la segona sessió de curtmetratges

La segona jornada augmenta el nivell de qualitat amb quatre curts dividits en gènere i completament oposats. L’aposta de la sessió va ser iniciar amb els dos curtmetratges de caire dramàtic i acabar amb uns altres dos amb més comicitat.

Començant amb un plat fort, Cavalls morts, de Marc Riba i Anna Solanas, ressalta per tractar la temàtica de la guerra des de la innocència d’un nen que, amb la seva ingenuïtat, no entén el que succeeix ni la crueltat que suposa un conflicte. El curt opta per una animació molt ben encaixada que alleugera la tragèdia, però que arriba amb la mateixa intensitat i commoció. El curt més breu, però a la vegada el més potent. 

Dirigit per Esteve Rovira i Joaquim Bundó,  Operació preferent explica una realitat més pròxima en el temps per a la nostre societat, l’estafa bancària de les preferents, que van afectar en la seva majoria a ancians. L’argument coincideix amb el curt Ejecución hipotecaria (Josep M. Gifreu, 2014), on també un grup d’emmascarats rapten el director d’una sucursal bancària a canvi de diners.

Va ser Gentlemen l’encarregat de trencar la vessant més dramàtica. D’Esteve Rovira i Joaquim Bundó, Gentlemen és una comèdia amb un punt d’enginy ambientada a la Barcelona victoriana i barrejada amb vidents, un testament i vides passades. Relacionat amb la vida i els últims minuts és el que explica Humans; l’ésser humà i la seva necessitat de sincerar-se en els instants finals abans de morir és el que fan dues amigues moments previs al xoc d’un meteorit a punt de destruir la Terra. Un curt senzill i comú amb un missatge de burla, els comiats no són sempre tan idílics com pensem.

03.-GENTLEMEN