Quarta i última sessió de curtmetratges: retrats personals i èxtasi visual

2018053011014193762

Ferran Calvet

La quarta i última sessió de curtmetratges començà amb un dels plats forts d’aquesta secció del festival, la multi-premiada Los desheredados, dirigida per Laura Ferrés i guardonada a Cannes, als Goya o als Gaudí entre altres.

Aquest curt, de naturalesa documental ambigua degut a la seva excessiva guionització, aporta una reflexió interessant sobre com afectà la crisi a la petita i mitjana empresa. El punt de vista és el de Pere Ferrés, un home de 53 anys que veu com el seu negoci familiar ha de tancar les portes definitivament. El màxim encert del film és no caure en el melodrama i mostrar-nos aquesta difícil situació d’una manera més contemplativa, pel fet de veure’s inevitable.

El tractament de la llum, els enquadraments i la fotografia son esplèndids, i estan en concordança amb allò que vol significar el curtmetratge. Tots aquests elements tècnics culminen en una escena final desoladora però de la que no podríem prescindir per entendre el film.

El següent curtmetratge projectat en aquesta última sessió és Xisca, una cinta de vint-i-un minuts dirigida per Sergi Lara, que ens fa sentir tendresa per una ovella del Pallars que estableix una relació amb en Ramon, un noi que viu tranquil·lament en una casa de camp. Aquest film retrata molt bé les relacions i la vida en els pobles remots del Pirineu lleidatà, i s’atreveix, amb gran èxit, a intentar establir una connexió entre un animal i un humà, cosa que fàcilment podria haver resultat fallida. Aquesta relació sembla suficient com per omplir tot el film però Lara intenta cosir una relació d’en Ramón amb una pagesa que queda molt forçada i resulta desconcertant.

La directora Judith Colell, també presentà el seu curtmetratge Aniversari, el qual té un missatge molt marcat que ja se’ns fa conèixer a través de la sinopsi: “Hi havia una vegada una petita lleona que tenia un somni, ser un lleó”. Aquest treball forma part dels cinc curtmetratges d’una col·lecció de material didàctic per a la igualtat i la lluita contra la discriminació per raons sexuals, que a part de Colell també ha conegut participacions de cineastes com Isabel Coixet o Isaki Lacuesta.

Aniversari toca la transsexualitat d’una manera molt delicada i simbòlica, però és un film que en un festival de cinema sap a poc i té un difícil encaix, ja que el seu espai està lluny d’aquests circuits. Tot i això, a títol personal, crec que és necessària la seva projecció en cercles molt més educatius i pedagògics, als que al cap i a la fi està dirigit, i on compleixen els seus objectius.

L’última projecció és potser la més peculiar i interessant de la sessió, un film difícil d’imaginar en un festival com el FIC-CAT, on s’hi veuen pel·lícules de tall més clàssic. Lluna captiva serp vermella safata de plata és un deliri visual molt ben elaborat que tot i el bombardeig d’imatges i conceptes en un principi incongruents, aconsegueix endinsar-te en el misteri que planteja, amb una inspiració que remet a l’impressionisme francès, sobretot al film Napoleón d’ Abel Ganz (1927), amb aquesta divisió en tres de la pantalla i imatges que interactuen visualment entre elles.

El festival conclou amb aquesta sessió la selecció oficial de curtmetratges, on s’hi ha vist durant quatre passes disset obres, més les tres presentades sota el paraigües de “Pantalla Sitges”. Com a reflexió, les sessions en un conjunt han estat quelcom desequilibrades, algunes molt fluixes, com la del dijous.

A unes hores de saber quins son els premiats, hi ha la convicció de que 72% de Lluís Quílez, Les bones nenes de Clara Roquet, L’escarbat al final del carrer de Joan Vives i Los desheredados de Laure Ferrés, són els màxims candidats a aconseguir algun guardó durant la gala d’aquest vespre.

Anuncis

“Cinema amb Ç”: Visca el Çinema

image-4

Albert Picola, Gina Barichello, Ferran Calvet 

Cinema amb Ç és un documental dirigit per Cris Gambín i Toni Pinel que tracta sobre la situació actual del cinema de parla catalana i que compta amb la intervenció de grans representants de la indústria com ara Agustí Villaronga, Juan Carlos Tous, Ventura Pons, Isona Passola o Kike Maíllo. Es projecten 78 minuts d’intensa reflexió sobre l’estat del cinema català i es posen sobre la taula problemes que té aquest per a produir-se i per arribar a un públic ampli.

El film té un tall clàssic amb entrevistes individuals filmades des d’uns primers plans massa exagerats, amb una imatge amb blanc i negre que li aporta una major importància al diàleg que a la pròpia imatge. Totes les veus conjugades remen a favor del cinema català, però a vegades expressen opinions enfrontades, un xoc que il·lustra bé el panorama heterogeni de l’escena catalana. Entre mig de les temàtiques que es van tractant al llarg del documental, apareixen una sèrie de talls simbòlics que no queda massa clara la seva funció i tot i que al començament pots creure que pot tenir sentit, s’acaba tornant quelcom totalment prescindible.

Alguns dels temes que criden més l’atenció són els escassos recursos amb els que compta qualsevol producció catalana, la poca presència de cinema català a les cartelleres per por al fracàs a la taquilla o els diners que es destinen al doblatge quan es podrien invertir en les pròpies produccions. En paraules de Ventura Pons, “el doblatge és un crim contra natura”, declaració que ha aixecat un anecdòtic i solitari aplaudiment.

Un tema molt interessant ha estat el debat sobre les plataformes digitals que han emergit durant els últims anys i s’han consolidat com una de les principals finestres del consum audiovisual. S’ha remarcat que grans plataformes com Netflix o HBO es complementen amb Filmin, d’origen català, i que aquestes mateixes ja estan fent produccions al territori.

El documental acaba oferint una visó optimista del futur cinematogràfic català que poc a poc està reafirmant el seu lloc en el panorama internacional, gràcies a una onada de nous directors i directores com Carla Simón, Elena Martín i Carles Marques-Marcet entre d’altres.

“Més enllà de l’objectiu: Lacroix i Dalí”: L’admiració a l’artista

dali-lacroix-mes-enlla-de-lobjectiu-1512383899

Ferran Calvet

Thérèse Lacroix obra una maleta plena de records, disposada a mostrar-los per primera vegada al documental franco-català dirigit per Antonio Pérez Molero i Céline Formentin: Més enllà de l’objectiu: Lacroix i Dalí. Thérèse, dona del reconegut fotògraf francès Marc Lacroix, ens endinsa en el relat d’una parella a la que li canviaria la vida desprès de conèixer a l’artista català Salvador Dalí l’estiu del 1970.

A partir d’aquesta premissa, el documental es basa en el relat en primera persona de Thérèse i en les paraules que el fotògraf va transcriure de memòria de les seves trobades. Aquest segon relat, es recita amb una veu en off molt mal triada, que descol·loca pel seu to excessivament didàctic i pedagògic, que recorda més a un documental per nens petits que a un sobre un fotògraf i Salvador Dalí dirigit a un públic que per la temàtica que tracta, hauria de ser culte.

Tot i la bona intenció de donar una veu principal a la dona del fotògraf, aquesta és excessiva, i gairebé no deixa descansar a qui li agradaria contemplar les imatges que es mostren. De fet, són molt recurrents i encertades les filmacions de la casa de Dalí de Cadaqués i Port-lligat i de la casa de Gala de Púbol. Són velles imatges ben aconseguides que ens mostren on visqué i creà Dalí durant la seva etapa més creativa.

A mesura que avança el film, la imatge de Marc Lacroix es va difuminant i Thérèse pren el control d’aquest. S’abusa bastant de les escenes d’entrevista, on s’hi barregen algunes d’un estrany i potser preparat “making off” sense massa coherència, com quan la veiem trucant per telèfon o comentant coses amb l’equip de filmació.

Potser el títol del film, a més de contenir “Lacroix i Dalí”, hauria també de fer referència a Gala, de qui se’n parla molt, quelcom que es veu amb molt bons ulls degut a la mala costum de deixar les dones dels artistes sempre en un segon pla. L’admiració dels Lacroix i no era només per Dalí, sinó també per la seva muller.

Aquest documental també trenca en certa manera la visió de Dalí com a geni excèntric. No es posa en dubte que ho sigui, però també mostra una faceta més artística i íntima, un terreny on segons la mateixa Thérèse, aquest era una persona seriosa. De fet, també hi ha la intenció de mostrar com el mateix Dalí sentia admiració també per la concepció artística d’en Marc Lacroix. És interessant veure com el film es focalitza en aquesta amistat i deixa totalment fora la pintura i la fotografia que no està relacionada amb la relació de les dues parelles. Això fa que no estiguem davant d’un documental dirigit a un gran públic, sinó que està destinat a interessos molt concrets i específics.

Per tant, estem parlant d’una pel·lícula molt desequilibrada, on hi apareixen apunts molt interessants i inclús reveladors, però fonamentat en unes formes que juguen en contra del contingut.

Marc Recha: “Quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”

 

34743659_1974328815935187_1724558029384318976_o

Gina Barichello, Albert Picola i Ferran Calvet 

Ahir vam tenir la gran oportunitat, després de la projecció i el col·loqui de la pel·lícula La vida lliure, de poder parlar amb una part de l’equip: el director del film, Marc Recha, al que se li acabava d’entregar el premi honorífic del festival, juntament amb el vilanoví Sergi López i l’actriu Núria Prims. Ens vam asseure tots acompanyats de vi i cervesa, mantenint així una conversa molt distesa, propera i interessant que va fer que, de quatre preguntes que volíem fer, s’allargués a una hora de diàleg constant.

Vam començar preguntant a en Sergi López si el dialecte menorquí va suposar alguna dificultat. Ell, molt convençut, ens va dir que tot al contrari, que l’ajudava a transportar-se a aquell món; a aquella història, ja que aquest li resulta ser un dialecte hipnotitzant. Li agrada molt, va dir, per la musicalitat que té. Si més no, ell no havia d’interpretar en menorquí. Vam continuar parlant amb Sergi López, preguntant-li si a l’hora d’escollir alguna pel·lícula té alguna mena de filtre o algun element en comú que ha de ser-hi perquè pugui actuar-hi. Va contestar dient que amb el Marc Recha té un passat en comú i ja coneix com treballa. Simplement ens va respondre, que com a qualsevol actor, quan li arriba el guió el llegeix i busca que l’atragui. Personalment, ell no medita sobre el que vol fer, hi ha que li agraden i altres que no. En molts casos, ha hagut de rebutjar molt guions pel fet, que com ell diu, “m’arriben més coses de les que puc fer”. Insisteix en el fet de fiar-se de la seva intuïció i escollir aquella pel·lícula que creu que tindrà més ressò mediàtic, sense importar-li els diners. La conversa va anar evolucionant, i en Sergi López, que ha treballat a diferents llocs d’Europa, sobretot a França, ens va explicar que els canvis d’idiomes, en comptes d’incomodar-lo, l’alliberen. Així doncs, el director si no parla el seu idioma ha de sintetitzar i, per tant és més fàcil captar el missatge.

Seguidament, Marc Recha, a qui l’apassiona la fotografia, el so i tot allò que envolta el cinema, aclareix que aquesta multiplicitat de disciplines li permet a ell fer milions de coses. Es dóna així un cos molt artesanal, característica que creu ell que s’ha perdut en el setè art. Alaba la labor dels actors, aquella manera que tenen d’actuar com si res, enganyant a l’espectador  a través de la gestualitat, les mirades i les paraules.

Desprès d’un brindis proposat per Antonio Barrero, director del FIC-CAT, la conversa es va encaminar cap a la manera de treballar amb els dos nens que apareixen al film (Mariona Gomila i Macià Arguimbau). En Marc Recha va remarcar la importància del càsting i de saber escollir bé els actors, sobretot els nens. Amb paraules en Sergi López, “quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”. En aquest cas, Núria Prims va ser l’encarregada de tractar amb ells durant el rodatge i qui va viure de més a prop el seu procés fora de les càmeres. També ens expliquen que va ser important el contacte de l’equip amb els pares i la relació d’ambdós amb els altres actors.

Davant de la pregunta que llancem sobre si fou necessari repetir moltes escenes amb els dos nens protagonistes, en Marc Recha ens respon que amb la directora de fotografia tenien la premissa de no parar de filmar, fet que “va tornar boja” –en paraules de Recha- a la muntadora del film. De fet, és un director que no deixa de rodar, dóna un cert lloc a la improvisació, segons Sergi López, gràcies a la capacitat de captar l’instant. L’actor ens explica que el cas de Recha no és molt recorrent, i el contraposà amb el model d’un director com Guillermo del Toro, qui ja va al rodatge amb tots els enquadraments i escenes calculades.

Així doncs, desprès de parlar amb l’equip, i sobretot amb el director Marc Recha, entenem millor el film que acabàvem de veure, gràcies a conèixer la seva concepció del cinema i el procés de creació dels seus treballs.

 

“Jarabe contra el càncer”: Una dosi d’esperança

1103

Ferran Calvet

Albert Solé s’encarrega de dirigir el documental que tracta sobre la lluita del cantant català Pau Donés (conegut per al gran públic com un dels components del grup Jarabe de Palo)contra el càncer de còlon que se li va diagnosticar l’any 2015. Jarabe contra el càncer relata el dia a dia de l’artista en les seves visites a l’hospital (amb les respectives sessions de quimioteràpia), combinades amb imatges alliberadores, com escapades a la muntanya.

El documental compleix el seu objectiu principal, el de donar visibilitat a la lluita contra el càncer. De fet, és un producte televisiu en tota regla, tant en la seva duració (55 minuts) com en la manera en que s’estructura la narració. Sempre tenint clar que la intenció que hi ha darrere d’aquest documental és admirable i incontestable, la vessant cinematogràfica és quelcom qüestionable, tant en la manera com es presenta l’obra com en el desequilibri al presentar-nos alguns personatges i fets.

Potser el pecat del documental del càncer sobre Pau Donés és el de focalitzar-lo tot en Pau Donés. Aquesta sensació ve de l’intent del guió d’afegir dues històries paral·leles, la d’en Marc i la de la Meritxell. Les dues són tan interessants com la de l’artista, però es deixen en un segon pla massa exagerat, sobretot la de la Meritxell, la qual hagués donat un relat interessantíssim a partir de la seva pròpia visió i la de la seva família, que acaba intervenint de manera anecdòtica, i al final, per rematar, no per parlar del propi càncer, sinó per demanar al cantant que li autografiï la guitarra.

Aquestes dues històries estan molt poc aprofitades i fan fluixejar el documental. També hi ha una història transversal, que és la de la Carol, una infermera de la secció d’oncologia de l’Hospital Vall d’Hebron. Aquesta figura s’hauria d’haver explotat molt més per donar major veu a la visió del personal de l’hospital. Pel contrari, per tenir un paper tant fluix, la decisió més adequada hagués sigut la de suprimir-la de l’entramat central del documental.

El documental, però, escapa molt bé de caure en el dramatisme. Potser gràcies a l’actitud de Donés, es veu com un cant a l’esperança i a la llibertat, amb un carpe diem de fons constant. I gràcies a aquest enfocament, el film funciona en tot moment.

El que no funciona tant és l’excessiva guionització dels diàlegs. Hi ha escenes on es nota molt que hi ha una preparació prèvia. En sí, la preparació no és dolenta, però sí que ho és que es noti excessiva quan la intenció és mostrar escenes més naturals. La conversa pel Facebook entre en Pau i en Marc és la que millor mostra aquesta excessiva artificialitat, tot i que aquesta és bastant recorrent.

Així doncs, la cinta està dirigida a mitjans televisius, i com a tal, el producte funciona bastant bé, ja que darrere conté unes intencions clares, que des del meu punt de vista no són les de desestigmatitzar la malaltia, tal i com es diu en el film –no crec que sigui necessari avui en dia-, sinó la de, en certa manera, mostrar que hi ha persones que conviuen amb ella i que això aporta una sèrie de dificultats molt dures, però que a lhora és necessària l’esperança per a combatre-la cara a cara. 

Fèlix Colomer: “El cinema documental és una forma d’indignació col·lectiva”

e78b5e_87e73ba03a5943cab64869dde011b501~mv2

Gina Barichello, Ferran Calvet, Víctor Esquirol, Joan Miquel Gual, Albert Picola

Després de la projecció de “Shootball”, vam poder parlar amb el seu jove director, Fèlix Colomer, qui repeteix participació al FIC-CAT després de presentar l’any passat la seva opera prima, “Sasha”.

En el documental exposes un tema molt complicat i delicat a l’hora d’implicar-se, amb el qual poden haver-hi conseqüències, amenaces, etc. En algun moment del procés t’has plantejat deixar-ho o des d’un principi era “fins al final o res”?

No, deixar-ho no, però si deixar-ho una setmana i dir “a veure què passa”. Perquè inclús truquen els Maristes dient-te: “Haurem de mirar què fem. Depèn què feu vosaltres, nosaltres mirarem què fem”. Clar, si et posen una querella els Maristes i guanyen perquè tenen uns advocats millors, potser la pel·lícula se’n va a la merda i potser has de pagar una multa. Però sempre teníem aquesta motivació d’anar cap endavant. Mira… jo no tinc res a perdre, de fet. Al final incús dic: “si m’han de posar a la presó, tal com està el tema, que m’hi posin”. Volem explicar aquesta història, i s’ha d’explicar. És que si no l’explica ningú més… És quasi com una obligació al final. 

En aquest panorama final que acabes descrivint, les institucions ens han abandonat, la justícia, la policia, etc. Creus que el cinema queda com a última força de denúncia o de fer justícia?

Sí, jo crec que sí. El cinema i el cinema documental és una forma, i ho hem vist avui, d’indignació col·lectiva i d’emocionar-se davant d’una història, que és molt més difícil fer-ho amb un reportatge o un article d’un diari d’un dia concret. Quan ho veus aquí en una pel·lícula i veus tot el complot que hi ha hagut d’una forma tan clara… Jo crec que ajuda al fet que el missatge arribi millor als espectadors i en general. 

Has comentat que en el Sense Ficció s’emetrà una versió més reduïda. Podries dir què s’ha tret del metratge, o et posa en un problema?

No, no. M’és igual a mi. Realment es fa una versió més reduïda perquè normalment la televisió i aquest tipus de programes volen una versió d’una hora, o menys d’una hora per arribar a l’hora amb els anuncis. Clar, com que dura una hora i mitja no ho poden encaixar tan bé. És una cosa pràctica. Llavors, com que havíem de treure alguna cosa, es treu molt del final. En tota la part dels altres pederastes no hi entrem tant; ens centrem només en la història del Benítez i el Manuel Barbero. La part política, tot i que trobo que és interessant perquè et dóna la idea de com de gran és el cas, també ho traiem. Clar, al final, d’una hora i trenta-quatre que dura la pel·lícula, ara a TV3 en durarà cinquanta-sis minuts. Vull dir que he de treure quaranta minuts, i hem de treure grans blocs i després també hem posat tisores pel mig. 

Heu tingut algun impediment per passar aquesta pel·lícula o una versió més reduïda per televisió? Perquè per exemple Ciutat Morta van tenir molts problemes. Com aquí darrere hi ha Generalitat i hi ha tants interessos, potser TV3 o TVC us han posat algun tipus d’impediment.

No, de fet al contrari. Justament es veurà a TV3, i és l’única televisió. Jo he estat anant a Mediaset, Atresmedia, Movistar Plus, i tots ens han acabat dient que no. I és com “bueno vale, digui’m que no perquè el producte no està ben fet o el que vulguis”. Però quan et diuen que no perquè el tema és molt delicat i això pot espantar la gent, dius “bueno, justament els temes delicats hi són per parlar-ne, fins que no els afrontem no deixaran de ser un tema tabú”. Altres “bueno és que l’Església…”… Vas a Mediaset: “és que l’Església…”. Com que a ells els porta l’home aquell italià que és molt religiós… Però és que, per començar, no té res a veure amb l’Església. Parlem d’un col·legi que sí, que és religiós, però que també està a Barcelona. És com si anéssim contra Barcelona. Vull dir, és que no té res a veure. Ets tu que l’està relacionant amb l’església, serà per alguna cosa. Es podria fer un altre documental de com, quan tens una peça que pel que sembla emociona als espectadors i indigna, que és un bon document audiovisual, després és difícil que el vulguin les televisions o arribar a llocs que jo em pensava que seria molt fàcil. Ostres, només el fet de tenir el primer pederasta a Espanya que parla a cara descoberta… Això no ha passat mai; “per què no ho vols?”. I no ho entenc encara. 

Tu creus que si aquest cas de pederàstia s’hagués donat en un institut públic, lluny de l’Església, encara que no es diu res de l’Església, però és lògic que és una institució religiosa important, hi hagués hagut els mateixos impediments o s’hagués arribat a fer igual?

Per la nostra banda sí, nosaltres el que anem a encarar és el cas Marista, que són tretze pederastes en tres col·legis amb múltiples casos d’encobriment al llarg dels anys. Això és una cosa que no ha passat en cap lloc més. De cara a altres televisions que potser no han parlat tant, haguessin parlat més perquè no està encarat al tema religiós. Això ja no ho sé.

Com ho vau finançar?

Tot està autofinançat amb una petita productora, on jo treballo a Sabadell. Però per ara, tot ha estat posar els nostres recursos tècnics i humans, sobretot. La part bona és el material i que podem improvitzar. “Anem a buscar a Benítez avui”, i anem amb el cotxe perquè no tenim res a fer durant el dia de cap altre client. Això és la facilitat que et dóna tenir sempre gent i material que és el més important. Com també totes les despeses extres que hem anat pagant de la nostra butxaca. Potser ho recuperarem algun dia i si no ho fem, no passarà res. El que vull dir és que hem fet una cosa que volíem fer, que pot anar bé per a què la gent reaccioni, doncs ja estem contents.

Per últim, l’any passat vas presentar Sasha i ara Shootball. Hi ha algun pròxim projecte o idea d’algun tipus de documental que vulguis fer, o per ara estàs molt centrat en aquest?

No, no gaire. De fet, quan presentàvem Sasha l’any passat al FIC-CAT, el muntatge de Shootball ja estava quasi acabat i ara no puc dir això. Malauradament, però, tinc diverses idees, però estan obertes, és a dir, no estem gravant res encara. Quan tingui alguna cosa ja us explicaré.

“Jean-François i el sentit de la vida”: L’existencialisme pre-adolescent

1524220263-4 (1)

Ferran Calvet

“No hi ha més que un problema filosòfic verdaderament seriós: el suïcidi. Jutjar si la vida val o no val la pena de viure-la és respondre a la pregunta fonamental de la filosofia”. Amb aquestes paraules comença Albert Camus El mite de Sísif, a  partir del qual el jove director Sergi Portabella s’inspira per a formar un relat existencialista. La narració gira al voltant d’en Francesc Rubió, alies Jean-François (interpretat per Max Megías), un nen de 13 anys que pateix bullying a l’escola, i que troba per casualitat l’obra de Camus al lavabo. Aquesta li canvia la seva visió de la vida i  el porta a emprendre una excursió en solitari –en un principi- cap al Café de Flore parisenc en busca de l’escriptor francès.

A partir d’aquí, Jean-François comença un viatge iniciàtic que el porta a conèixer a la Lluna (Claudia Vega), una noia més gran i més decidida que ell, que l’acompanya a París amb la condició de parar abans a visitar un noi amb qui tingué una aventura l’estiu passat. Amb totes les cartes ja sobre la taula, se’ns mostra una interessant evolució d’aquest jove personatge al ritme dels esdeveniments i dels obstacles que apareixen durant el camí cap a París. La narració es dirigeix en set actes. El quart i el cinquè, anomenats El desig i Les mentides, s’encarreguen de mostrar la pèrdua de la innocència i un descobriment tant intern (d’ell mateix) com extern (la condició humana). Aquest descobriment està ben resolt en alguns moments, però en altres sembla artificial i forçat, com ara quan el protagonista s’embriaga a casa de l’amic de la Lluna. Tot i això, sembla un fet indispensable per desencallar una situació que ni al Jean-François ni a la pròpia trama els hi convé allargar.

Seria interessant preguntar-se si realment és necessària aquesta divisió en actes o parts del film, ja que no ens aporten una informació addicional d’allò que estem veient en escena. A nivell personal, crec que és un detall innecessari que aporta més aviat un sentit literari i de floritura que no pas un aclariment narratiu.

El viatge d’iniciació i de descobriment del film té un tall clàssic, que es mescla amb el gènere road movie, tot i que dóna la sensació que en ocasions s’abusa de les escenes a l’interior del cotxe. El viatge i la carretera estan tradicionalment associats a la simbologia del creixement i del viatge cap a la maduresa, i en aquest sentit queda clar en el film que els elements en qüestió tenen aquesta funció. Molt relacionat amb aquest transcurs cap a la maduresa és el pedaç que en Francesc porta a l’ull. Es pot interpretar que quan se’l treu destapa el seu alter-ego, però és una qüestió que es deixa molt a l’aire durant el film, la qual cosa pot interpretar-se com a profunda però també com a molesta per la seva inconcreció.

Emperò, Portabella mostra un gran atreviment en les dues ocasions en que apareix caracteritzat Camus en el film. Tot i tractar-se de somnis o visions oníriques, les quals són recurrents a l’obra i ens mostren aspectes molt interessants (com per exemple l’escena d’obertura), ficar a Camus en escena és d’allò més atrevit, pel risc que comporta caure en l’exagerada artificialitat. Tot i això, sembla que en aquest aspecte el director se’n surt bastant bé. On sí que ensopega és en la repetició de les escenes on hi apareix l’orina, la qual no aporta cap significat.

La reflexió sobre la mort també sembla interessant, tot i que a vegades massa gran per recaure sobre un personatge de 13 anys. Però potser és aquí on es troba la gràcia. La seva reflexió sobre el suïcidi justifica que al començament d’aquest text haguem reproduït les paraules de Camus a El mite de Sísif.  Realment, la reflexió sobre el sentit de la vida i la mort és l’eix del pensament existencialista, i la pròpia finalitat del viatge del Jean-François és aquest descobriment, no exclusivament d’aspectes de la vida on sembla que només hi tenen accés els adults, sinó de la mort.

Aquesta referència al suïcidi  culmina amb l’intent d’en Francesc de suïcidar-se, una escena que, potser expressament, és absurda, però el que no sembla que ho sigui, és la injustificació que té. Sembla ser una escena bastant gratuïta i incòmoda, i per tant evitable per la seva poca aportació.

És llavors quan entenem que Portabella ha realitzat un relat purament existencialista que culmina amb una certa comprensió de la mort de manera paral·lela a la de la pre-adolescència, etapa d’autodescobriment, que s’encarrila en el film a través de les lectures dels existencialistes, tot i que, igual que a la obra de Camus, que es tanca amb un apèndix sobre l’obra de Kafka, Jean- François ja té a les seves mans la següent lectura: El Castell.