“Fràgils”: naixements condicionats

cftv18393.jpg

Albert Picola

“Fràgils” és un documental codirigit per Lluís Jené, Amanda Sans i Oriol Gispert. El film ens trasllada a zones de conflicte de baixa intensitat, com Índia, Libèria o Bolívia, per veure el naixement de quatre criatures i com la seva situació evoluciona al llarg dels anys. D’aquesta manera, els documentalistes ofereixen una visió molt interessant, al filmar en el 2005 i 2006 els naixements de les quatre protagonistes (que comparteixen una fràgil situació de pobresa extrema), i tornar-hi 10 anys després. Alhora, però, no deixa de ser una proposta arriscada, ja que en uns inicis es treballa sobre un futur incert.

Veiem, explícitament, naixements com el de la Secret, a Libèria, que ho fa a casa perquè la seva mare té por de sortir al carrer, o el de la Daniela, que neix en el terra d’un apartament als afores d’Estocolm perquè la seva mare, immigrant indocumentada congolesa, té por d’anar a l’hospital i ser detinguda.

A nivells tècnics, el film es basa en una realització totalment al servei de la història, seguint les convencions de l’estil documental, i amb uns inserts d’imatges gravades en Super8 que li donen una certa estètica. També trobem la presència d’una veu en off que apareix en determinades ocasions per informar i contextualitzar les imatges, i que en cap moment resulta molesta.

Així doncs, el documental posa l’accent, per mitjà d’aquestes quatre històries, al fet de com ens condiciona el lloc i el moment en què naixem: depèn del lloc on neixes tens una sort o una altra. Alhora, la pel·lícula també incideix en la geopolítica, en com evoluciona la situació de cada un d’aquests països, i com aquesta afecta els personatges. De fet, els primers minuts del film són un clar exemple d’aquest condicionament, quan es descobreix que una de les protagonistes, l’Alaishiri (Índia), ha mort de malària amb tan sols cinc anys. L’esfera íntima està condicionada, doncs, per la col·lectiva. Tesi social ben plasmada de forma documental.

Anuncis

Quarta i última sessió de curtmetratges: retrats personals i èxtasi visual

2018053011014193762

Ferran Calvet

La quarta i última sessió de curtmetratges començà amb un dels plats forts d’aquesta secció del festival, la multi-premiada Los desheredados, dirigida per Laura Ferrés i guardonada a Cannes, als Goya o als Gaudí entre altres.

Aquest curt, de naturalesa documental ambigua degut a la seva excessiva guionització, aporta una reflexió interessant sobre com afectà la crisi a la petita i mitjana empresa. El punt de vista és el de Pere Ferrés, un home de 53 anys que veu com el seu negoci familiar ha de tancar les portes definitivament. El màxim encert del film és no caure en el melodrama i mostrar-nos aquesta difícil situació d’una manera més contemplativa, pel fet de veure’s inevitable.

El tractament de la llum, els enquadraments i la fotografia son esplèndids, i estan en concordança amb allò que vol significar el curtmetratge. Tots aquests elements tècnics culminen en una escena final desoladora però de la que no podríem prescindir per entendre el film.

El següent curtmetratge projectat en aquesta última sessió és Xisca, una cinta de vint-i-un minuts dirigida per Sergi Lara, que ens fa sentir tendresa per una ovella del Pallars que estableix una relació amb en Ramon, un noi que viu tranquil·lament en una casa de camp. Aquest film retrata molt bé les relacions i la vida en els pobles remots del Pirineu lleidatà, i s’atreveix, amb gran èxit, a intentar establir una connexió entre un animal i un humà, cosa que fàcilment podria haver resultat fallida. Aquesta relació sembla suficient com per omplir tot el film però Lara intenta cosir una relació d’en Ramón amb una pagesa que queda molt forçada i resulta desconcertant.

La directora Judith Colell, també presentà el seu curtmetratge Aniversari, el qual té un missatge molt marcat que ja se’ns fa conèixer a través de la sinopsi: “Hi havia una vegada una petita lleona que tenia un somni, ser un lleó”. Aquest treball forma part dels cinc curtmetratges d’una col·lecció de material didàctic per a la igualtat i la lluita contra la discriminació per raons sexuals, que a part de Colell també ha conegut participacions de cineastes com Isabel Coixet o Isaki Lacuesta.

Aniversari toca la transsexualitat d’una manera molt delicada i simbòlica, però és un film que en un festival de cinema sap a poc i té un difícil encaix, ja que el seu espai està lluny d’aquests circuits. Tot i això, a títol personal, crec que és necessària la seva projecció en cercles molt més educatius i pedagògics, als que al cap i a la fi està dirigit, i on compleixen els seus objectius.

L’última projecció és potser la més peculiar i interessant de la sessió, un film difícil d’imaginar en un festival com el FIC-CAT, on s’hi veuen pel·lícules de tall més clàssic. Lluna captiva serp vermella safata de plata és un deliri visual molt ben elaborat que tot i el bombardeig d’imatges i conceptes en un principi incongruents, aconsegueix endinsar-te en el misteri que planteja, amb una inspiració que remet a l’impressionisme francès, sobretot al film Napoleón d’ Abel Ganz (1927), amb aquesta divisió en tres de la pantalla i imatges que interactuen visualment entre elles.

El festival conclou amb aquesta sessió la selecció oficial de curtmetratges, on s’hi ha vist durant quatre passes disset obres, més les tres presentades sota el paraigües de “Pantalla Sitges”. Com a reflexió, les sessions en un conjunt han estat quelcom desequilibrades, algunes molt fluixes, com la del dijous.

A unes hores de saber quins son els premiats, hi ha la convicció de que 72% de Lluís Quílez, Les bones nenes de Clara Roquet, L’escarbat al final del carrer de Joan Vives i Los desheredados de Laure Ferrés, són els màxims candidats a aconseguir algun guardó durant la gala d’aquest vespre.

“Cinema amb Ç”: Visca el Çinema

image-4

Albert Picola, Gina Barichello, Ferran Calvet 

Cinema amb Ç és un documental dirigit per Cris Gambín i Toni Pinel que tracta sobre la situació actual del cinema de parla catalana i que compta amb la intervenció de grans representants de la indústria com ara Agustí Villaronga, Juan Carlos Tous, Ventura Pons, Isona Passola o Kike Maíllo. Es projecten 78 minuts d’intensa reflexió sobre l’estat del cinema català i es posen sobre la taula problemes que té aquest per a produir-se i per arribar a un públic ampli.

El film té un tall clàssic amb entrevistes individuals filmades des d’uns primers plans massa exagerats, amb una imatge amb blanc i negre que li aporta una major importància al diàleg que a la pròpia imatge. Totes les veus conjugades remen a favor del cinema català, però a vegades expressen opinions enfrontades, un xoc que il·lustra bé el panorama heterogeni de l’escena catalana. Entre mig de les temàtiques que es van tractant al llarg del documental, apareixen una sèrie de talls simbòlics que no queda massa clara la seva funció i tot i que al començament pots creure que pot tenir sentit, s’acaba tornant quelcom totalment prescindible.

Alguns dels temes que criden més l’atenció són els escassos recursos amb els que compta qualsevol producció catalana, la poca presència de cinema català a les cartelleres per por al fracàs a la taquilla o els diners que es destinen al doblatge quan es podrien invertir en les pròpies produccions. En paraules de Ventura Pons, “el doblatge és un crim contra natura”, declaració que ha aixecat un anecdòtic i solitari aplaudiment.

Un tema molt interessant ha estat el debat sobre les plataformes digitals que han emergit durant els últims anys i s’han consolidat com una de les principals finestres del consum audiovisual. S’ha remarcat que grans plataformes com Netflix o HBO es complementen amb Filmin, d’origen català, i que aquestes mateixes ja estan fent produccions al territori.

El documental acaba oferint una visó optimista del futur cinematogràfic català que poc a poc està reafirmant el seu lloc en el panorama internacional, gràcies a una onada de nous directors i directores com Carla Simón, Elena Martín i Carles Marques-Marcet entre d’altres.

Amistat, por, comèdia i amor: 3ª sessió conjunt de curtmetratges

Les-bones-nenes-2-e1517501091291-710x400[1]


Gina Barichello

LES BONES NENES

Clara Roquet, directora de qualitat en tots els terrenys, ahir ens va presentar el seu últim treball en el món del curtmetratge en el FIC-CAT. Entre paisatges rurals es desenvolupa la història d’una família que sempre ha criat cavalls. En aquest escenari, un relat a priori convencional es transforma en quelcom intens i emotiu. Si més no, la violència de l’adultesa s’obrirà pas destrossant tot allò que troba. Entre núvols de pols s’obriran contrasts de colors, així com escenes riques en lluminositat. Amb plans detall que generaran un relat atractiu entre dues germanes que faran front a una etapa de la seva vida que farà canviar la seva relació.

34286400_2108179392838895_5138455154462294016_n[1]

EVIL

Joaquim Bundó, director del curtmetratge, donarà vida a una història de por convencional, amb una fórmula bàsica i típica que fàcilment és reconeguda pel públic, encara que resulta atractiu el gir de la trama. Si més no, els ensurts previsibles provocaran tensió amb l’ajuda de la banda sonora, encara que aquesta a vegades sigui excessiva. Resulta atractiu, el joc de llums i ombres que ajuden a endinsar-nos en aquest intent d’ambient terrorífic.

1517226812-escarabajo1[1]

L’ESCARBAT AL FINAL DEL CARRER

Joan Vives, amb la seva originalitat i el seu gran humor, ens presenta un curtmetratge que barreja misteri, drama i comèdia, aquest últim gènere, molt ben aconseguit. A través de les entrevistes dels diferents personatges del poble, dóna un to documental que resulta ser un format molt original per endinsar-nos en un món amb caire surrealista. Les escenes estan impregnades de colors intensos, amb llums pensades al detall que donen potència a totes les escenes acompanyades d’efectes especials.

lultim-viatge-1-26046-500x281[1]

L’ÚLTIM VIATGE

Carmen Marfà i Yago Alonso, presenten un guió enginyós on la relació fictícia dels personatges s’entrellaça amb la vida real. A partir d’aquesta fórmula tan cridanera i senzilla, els directors ens transporten a una història d’amor que bascula entre la mentira i la veritat. Si més no, la fotografia, també senzilla, resulta ser molt lumínica amb colors clars que ajuden a posar l’accent al diàleg.

“Formentera Lady”: L’illa dins d’una illa

maxresdefault

Albert Picola

Pau Durà, actor reconegut per sèries com “Plats Bruts” o “Sé quién eres”, s’estrena enguany com a director en el llargmetratge, amb “Formentera Lady”. El film narra la història de Samuel (José Sacristán), un home que viu encara en la Formentera hippie dels anys 70. Un dia, però, rep la inesperada visita de la seva filla Anna (Nora Navas) i el seu nét (Sandro Ballesteros), que suposarà un canvi en la seva vida, ja que s’haurà de fer càrrec del nen. Així doncs, mostra aquest conflicte entre la llibertat més absoluta i una gran responsabilitat.

Durà parla en aquest film de la nostàlgia i la redempció, de la responsabilitat de cuidar-se i estimar-se, per mitjà d’un protagonista que inicia un viatge intern, recordant el passat i els errors comesos. En Samuel, en el seu moment, va escollir l’illa per sobre de la seva família i des de llavors ha viscut pres d’ell mateix, fugint dels seus sentiments. La sobtada aparició de la seva filla i el seu nét, doncs, l’obliguen a enfrontar-se amb allò que ha volgut amagar durant anys, a iniciar un viatge de pau.

Pel que fa al guió, no ens trobem davant una idea original, ja que són moltes les pel·lícules sobre els llaços familiars. A més, els personatges convencionals que dibuixa el guionista i director no acaben de funcionar del tot. Sacristán interpreta a un hippieexcèntric que resulta totalment caricaturitzat (barret de palla, pantalons acampanats, afició pel banjo…). El relat està poc treballat quant a les transicions entre diverses situacions o escenaris, oferint escenes que resulten gairebé gratuïtes, com per exemple el destí final de la mare.

L’altre dia parlàvem de la importància de la localització a “La vida lliure”, de Marc Recha, i en aquest cas també trobem un cert protagonisme de l’espai. Formentera es converteix en el paradís particular del personatge central, que és representat amb una fotografia que opta per unes tonalitats fredes, totalment en concordança amb els colors que desprèn l’illa.

Pel que fa a la realització, aquesta no acaba de tenir un sentit o una coherència amb la proposta narrativa. Hi ha una presència constant de càmera a l’espatlla, desenfocaments i zooms que resulten confusos i sovint molestos. De la mateixa manera, Durà opta per una economia narrativa que ve donada per un muntatge basat en talls secs o jump cuts que arriben a fer-se excessius i en determinats moments massa bruscos, i que no aconsegueixen aportar el ritme que el film necessita.

Així doncs, el resultat que Durà obté en la seva òpera prima parteix d’una premissa convencional que funciona en la indústria cinematogràfica, però que en aquest cas no resulta ben treballada. Els fets es desenvolupen en pantalla de manera accelerada i resumida, sense aprofundir en els instants i dificultant la reacció de l’audiència.

“Més enllà de l’objectiu: Lacroix i Dalí”: L’admiració a l’artista

dali-lacroix-mes-enlla-de-lobjectiu-1512383899

Ferran Calvet

Thérèse Lacroix obra una maleta plena de records, disposada a mostrar-los per primera vegada al documental franco-català dirigit per Antonio Pérez Molero i Céline Formentin: Més enllà de l’objectiu: Lacroix i Dalí. Thérèse, dona del reconegut fotògraf francès Marc Lacroix, ens endinsa en el relat d’una parella a la que li canviaria la vida desprès de conèixer a l’artista català Salvador Dalí l’estiu del 1970.

A partir d’aquesta premissa, el documental es basa en el relat en primera persona de Thérèse i en les paraules que el fotògraf va transcriure de memòria de les seves trobades. Aquest segon relat, es recita amb una veu en off molt mal triada, que descol·loca pel seu to excessivament didàctic i pedagògic, que recorda més a un documental per nens petits que a un sobre un fotògraf i Salvador Dalí dirigit a un públic que per la temàtica que tracta, hauria de ser culte.

Tot i la bona intenció de donar una veu principal a la dona del fotògraf, aquesta és excessiva, i gairebé no deixa descansar a qui li agradaria contemplar les imatges que es mostren. De fet, són molt recurrents i encertades les filmacions de la casa de Dalí de Cadaqués i Port-lligat i de la casa de Gala de Púbol. Són velles imatges ben aconseguides que ens mostren on visqué i creà Dalí durant la seva etapa més creativa.

A mesura que avança el film, la imatge de Marc Lacroix es va difuminant i Thérèse pren el control d’aquest. S’abusa bastant de les escenes d’entrevista, on s’hi barregen algunes d’un estrany i potser preparat “making off” sense massa coherència, com quan la veiem trucant per telèfon o comentant coses amb l’equip de filmació.

Potser el títol del film, a més de contenir “Lacroix i Dalí”, hauria també de fer referència a Gala, de qui se’n parla molt, quelcom que es veu amb molt bons ulls degut a la mala costum de deixar les dones dels artistes sempre en un segon pla. L’admiració dels Lacroix i no era només per Dalí, sinó també per la seva muller.

Aquest documental també trenca en certa manera la visió de Dalí com a geni excèntric. No es posa en dubte que ho sigui, però també mostra una faceta més artística i íntima, un terreny on segons la mateixa Thérèse, aquest era una persona seriosa. De fet, també hi ha la intenció de mostrar com el mateix Dalí sentia admiració també per la concepció artística d’en Marc Lacroix. És interessant veure com el film es focalitza en aquesta amistat i deixa totalment fora la pintura i la fotografia que no està relacionada amb la relació de les dues parelles. Això fa que no estiguem davant d’un documental dirigit a un gran públic, sinó que està destinat a interessos molt concrets i específics.

Per tant, estem parlant d’una pel·lícula molt desequilibrada, on hi apareixen apunts molt interessants i inclús reveladors, però fonamentat en unes formes que juguen en contra del contingut.

“La vida lliure”, la vida millor

Lavidalliure1

Albert Picola

En la quarta jornada del FIC-CAT, el director Marc Recha rebia el Premi Honorífic d’enguany, ja que en la seva obra sempre hi ha una gran vinculació amb les localitzacions, eix temàtic de la present edició del festival. En les seves pel·lícules, els paisatges i els escenaris adquireixen una gran importància i es converteixen en personatges principals que condicionen els relats. D’aquesta manera, Antonio Barrero, director del festival, assegurava en l’acte que aquest premi només podien donar-lo a Recha, mentre que aquest el rebia tot dient: “Que et donin un premi per les localitzacions és meravellós. És el millor”.

Tot seguit, es projectava el darrer treball del cineasta català, “La vida lliure”. Aquest cop Recha ens desplaça a l’illa de Menorca per narrar un relat intimista, explicat a través de la mirada de la Tina (Mariona Gomila), una nena que viu amb el seu germà Biel (Macià Arguimbau) i el seu oncle. El dia a dia dels nens, però, canvia amb l’arribada d’un foraster a l’illa, en Rom (Sergi López), amb qui acaben establint una bona relació. En el context de les acaballes de la Primera Guerra Mundial, les llegendes i els contes tenen una gran presència al llarg del relat, inclús es converteixen en la solució de l’insomni dels nens. De fet, podríem dir que el mateix film pren forma de conte, explicat en primera persona per la veu de la Tina, una nena madura i innocent alhora que viu en un món d’adults.

L’any passat descobríem a la Laia Artigas a “Estiu 1993”, de Carla Simón, i sens dubte el descobriment d’aquest any són la Mariona i el Macià. Ambdós interpreten a la Tina i en Biel respectivament amb una gran naturalitat i humanitat, sent el resultat d’un gran treball de càsting. Sergi López, ja habitual en les pel·lícules de Recha, també aconsegueix una sòlida actuació, donant vida a un personatge que resulta simpàtic alhora que obscur.

El director, després de “Petit indi” i “Un dia perfecte per volar”, torna a fer un retrat de l’univers de la infància, mostrant els aspectes més intangibles de les persones i les seves relacions. I com dèiem, sempre amb un gran protagonisme per part de la localització, aquest cop immersa en plena naturalesa, caracteritzada per uns paisatges sensorials i pictòrics que emanen vida i llibertat. Recha juga, doncs, amb plans detalls d’animals, de la vegetació mediterrània, del bufar del vent… que aporten una determinada textura al llargmetratge, gravats amb una càmera lliure de trípode, que busca també aquesta naturalitat. A més, en diverses ocasions aprofita el so directe d’aquesta natura, que transmet la insularitat en la qual habiten els protagonistes.

Marc Recha aconsegueix a “La vida lliure” una oda a la naturalesa en forma de drama intimista, amb un guió interessant i unes interpretacions que fan total justícia als personatges ideats pel director i guionista. Queda remarcat amb aquest treball, doncs, que Recha és un dels cineastes més consolidats del panorama català, amb una obra amb una clara identitat pròpia i personal.