Vida i mort: 2ª sessió conjunta de curtmetratges

DR97VV0W4AAi9BT

Joan Miquel Gual 

En aquesta sessió, vam poder veure cinc obres, presentades seguint el següent ordre: 72% (Lluís Quílez, 2017, 21′); La roda (Mateu Ciurana, 2017, 14′); Elefants blancs (Artur Trias, 2016, 13′); El nen i l’eriçó (Marc Riba i Anna Solanas, 2016, 3′); Doble angoixa (Dani Morell, 2017, 3′). De tots ells, voldria destacar el primer.

72% és la composició d’aigua que tenim en el cos els éssers humans. Cada cop més, l’aigua potable resulta un bé escàs, i en aquesta faula humana tot, com la vida, gira al seu voltant.

L’escenari desèrtic on té lloc l’acció -qüestió important en un festival dedicat a posar en valor les localitzacions en el cinema català-, s’ubica físicament a Aragó. L’aridesa del territori actua com a  protagonista visual.

El món es presenta com una immensa deforestació, gràcies a les panoràmiques. La vida es troba  en extinció, només aguantada per una gota d’aigua que cau sempre en el mateix punt, fet que permet omplir una ampolla que conté la quantitat diària per a que els sis personatges no morin deshidratats.

El contrast entre les preses panoràmiques i els rostres de les persones marca una dinàmica narrativa feta de silenci, el protagonista sonor.

Només els sons de la natura escassa i dels glops que calmen la sed, miracle quotidià, interrompen l’absència de llenguatge. Les paraules resulten inútils, els humans han abandonat la comunicació verbal, però això no evita la fonda introspecció en les seves mentalitats, mitjançant els gestos i l’expressió de les cares, filmades en primeríssim primer pla.

Com a faula, reflexiona sobre la solidaritat, els accidents, l’avarícia, la tendresa i l’esperança, mitjançant sis arquetips, protagonistes humans que desenvolupen un paper determinat. Potser, el principal mèrit de Quílez és haver aconseguit, en 21 minuts, una sensació d’espera eterna, sense deixar de presentar, amb gran factura visual i tècnica, girs i esdeveniments inesperats.

Anuncis

“Shootball”. Un documental sobre pederàstia als Maristes de Sants-Les Corts

shootball-876070347-large

Joan Miquel Gual

Cultura de la violació. Per contextualitzar Shootball (Fèlix Colomer, 2018, 94′), una pel·lícula de no ficció que pot suposar un terratrèmol d’indignació ben aviat, esclarir aquest concepte pot ser de gran utilitat. Arrel de la sentència de la “manada” han circulat molts discursos que evidencien la tolerància envers comportaments sexuals masculins violents, ja sigui per la via de l’ocultació social còmplice o, quan es coneixen els fets, mitjançant càstigs laxes per part de la justícia estatal. Les manifestacions massives feministes i les accions de reconeixement públic de moltes dones d’haver patit agressions sexuals, en la línia de la campanya #MeToo, demostren que les violacions no entenen de classes socials: representen part d’un macabre quadre patriarcal que va molt més enllà.

La cultura de la violació, però, té més perspectives que ens resulten útils per parlar del documental mencionat més amunt. Recentment, s’han destapat molts casos de pederàstia protagonitzats per capellans cristians, ja sigui a Estats Units, Itàlia, a l’estat espanyol o altres indrets del món, fins el punt que el Papa Francesc ha definit la situació com “una malaltia de l’església” amb la que cal tenir “tolerància 0”, després de molts anys d’encobriment.

A Catalunya, des de 2013, ha ocupat bona part de l’agenda informativa el cas dels nombrosos abusos perpetrats a l’escola dels Maristes de Sants-Les Corts. En aquest centre educatiu de primària i secundària, des de principis dels anys vuitanta, s’ha produït centenars de violacions i abusos de diferent grau, els quals han estat denunciats per múltiples víctimes.

Dit això, el primer punt d’interès del treball de Colomer que aquí assenyalarem, n’hi ha molts, es troba precisament en la seva condició de recordatori: actualment, el cas dels Maristes ha passat a un segon pla a nivell informatiu, si bé encara cap dels abusadors ha entrat a la presó. Per aquest motiu, des d’un punt de vista polític, el paper de Shootball en els pròxims mesos podria ser el següent: un cinema de combat que reclama justícia, aplicar sentències i severitat amb els abusadors; en poques paraules: el documental vol utilitzar la pressió social com a palanca, ara que els ulls de la gent han deixat de mirar el cas.

Un segon element a destacar: es tracta d’una obra feta per un director-detectiu, val a dir que va més en la línia d’un Michael Moore que de Jordi Évole, si bé, com desenvoluparem més a baix, resulta vàlida tant per a televisió com per a la gran pantalla. El detectiu audiovisual prova a desvetllar, des de l’inici, moltes qüestions importants per a comprendre el cas: ¿Per qué els Maristes no van denunciar la situació abans? ¿A quin motiu es deu l’encobriment? ¿Quants alumnes van ser abusats? ¿Per quants professors? ¿Quin va ser el paper en tot plegat de les institucions polítiques, de la policia, del poder judicial, del sector educatiu? Tots aquests interrogants es van responent poc a poc, gràcies a les qualitats de l’investigador del crim: incisiu en l’entrevista, perseverant en les hipòtesis de treball, astut a l’hora de recopilar evidències i d’interpel·lar.

A nivell estètic, es tracta d’una peça que pot tenir un impacte de masses. De fet, aquesta setmana s’estrena en cinemes i el pròxim dimarts 13 a l’espai televisiu Sense ficció. Aquí, com hem anunciat abans, situarem la pel·lícula més en l’àmbit cinematogràfic que en el del reportatge televisiu, degut a dos motius fonamentals: 1. La inclusió en el muntatge final d’elements reflexius -principalment la presa de decisions prèvia a la filmació d’algunes seqüències-; i 2. Els pensaments contradictoris del director sobre com “representar” i donar veu al pederasta -expressats davant de la taula de muntatge-, atorguen un contingut creatiu que s’allunya de la pura exposició dels fets habitual.

Més enllà de la vocació detectivesca, també es tracta d’un document que ens fa viatjar a un tema tabú: la ment i les motivacions de l’abusador de menors. De fet, en el programa de mà del festival Fic-Cat es destaca que, <<Per primera vegada en un documental, un pederasta confessa els seus crims i parla a cara descoberta>>. Aquesta nuesa del mal és tota una fita en el cinema català, ja que aconsegueix apropar al públic la psicologia d’algú que s’autodefineix i es reconeix com un malalt que ja s’ha recuperat; com algú que no sabia el que feia, i que, per aquest motiu, està preparat per anar a la presó.

En tot cas, la religiositat de Joaquín Benítez pot ser pensada aquí com un problema greu, un element que pot ser explica part de la dimensió global de l’epidèmia pederasta catòlica: el professor de l’escola mai ha assistit a un psicòleg, ni pensa fer-ho. També declara no haver-se masturbat mai en cinc anys, com a part del seu procés de curació. La seva curació passa pel dispositiu de la confessió, com a via per expiar els seus pecats.

De fet, l’entrevista a Benítez, presentada per fragments, s’assembla molt a un acte de confessionari: únicament canvia l’anonimat per la cara descoberta, tot buscant l’absolució no ja d’un capellà, sinó d’una audiència amb qui busca empatisar. Com a clímax de la mateixa, l’abusador s’agenolla, gairebé al final de la pel·lícula, per demanar a les víctimes un perdó que probablement no obtindrà mai.

El cartell de Shootball resulta molt apropiat i indicatiu del que es veurà: d’una banda, Benítez, sobre fons blanc, de l’altra, Manuel Barbero, pare d’un dels nens, sobre fons negre. En els seus relats orals, coneixerem que ambdós comparteixen una infància marcada pel abusos sexuals. Aquesta cruïlla de camins porta a un dels dos a una condemna que, escandalosament, encara no s’ha efectuat -en un país, cal recordar-ho, que envia gent a la garjola en temps récord, per lletres de cançons o per voler votar; l’altre persona, el pare, acaba per muntar una organització, Mans Petites, que ja lluita per visibilitzar la situació de la pederàstia i transformar, poc a poc, el món, tot acompanyant a famílies i nens abusats.

Amb tot, ja per acabar, és impossible no avergonyir-se després d’assabentar-nos del paper de la policia, les institucions polítiques i educatives, el poder judicial i la mateixa escola dels Maristes en tot plegat. Us recomano que ho comproveu, ja que es tracta d’una pel·lícula tan dura com necessària, que, si tot va bé, sacsejarà la realitat.

Fèlix Colomer: “El cinema documental és una forma d’indignació col·lectiva”

e78b5e_87e73ba03a5943cab64869dde011b501~mv2

Gina Barichello, Ferran Calvet, Víctor Esquirol, Joan Miquel Gual, Albert Picola

Després de la projecció de “Shootball”, vam poder parlar amb el seu jove director, Fèlix Colomer, qui repeteix participació al FIC-CAT després de presentar l’any passat la seva opera prima, “Sasha”.

En el documental exposes un tema molt complicat i delicat a l’hora d’implicar-se, amb el qual poden haver-hi conseqüències, amenaces, etc. En algun moment del procés t’has plantejat deixar-ho o des d’un principi era “fins al final o res”?

No, deixar-ho no, però si deixar-ho una setmana i dir “a veure què passa”. Perquè inclús truquen els Maristes dient-te: “Haurem de mirar què fem. Depèn què feu vosaltres, nosaltres mirarem què fem”. Clar, si et posen una querella els Maristes i guanyen perquè tenen uns advocats millors, potser la pel·lícula se’n va a la merda i potser has de pagar una multa. Però sempre teníem aquesta motivació d’anar cap endavant. Mira… jo no tinc res a perdre, de fet. Al final incús dic: “si m’han de posar a la presó, tal com està el tema, que m’hi posin”. Volem explicar aquesta història, i s’ha d’explicar. És que si no l’explica ningú més… És quasi com una obligació al final. 

En aquest panorama final que acabes descrivint, les institucions ens han abandonat, la justícia, la policia, etc. Creus que el cinema queda com a última força de denúncia o de fer justícia?

Sí, jo crec que sí. El cinema i el cinema documental és una forma, i ho hem vist avui, d’indignació col·lectiva i d’emocionar-se davant d’una història, que és molt més difícil fer-ho amb un reportatge o un article d’un diari d’un dia concret. Quan ho veus aquí en una pel·lícula i veus tot el complot que hi ha hagut d’una forma tan clara… Jo crec que ajuda al fet que el missatge arribi millor als espectadors i en general. 

Has comentat que en el Sense Ficció s’emetrà una versió més reduïda. Podries dir què s’ha tret del metratge, o et posa en un problema?

No, no. M’és igual a mi. Realment es fa una versió més reduïda perquè normalment la televisió i aquest tipus de programes volen una versió d’una hora, o menys d’una hora per arribar a l’hora amb els anuncis. Clar, com que dura una hora i mitja no ho poden encaixar tan bé. És una cosa pràctica. Llavors, com que havíem de treure alguna cosa, es treu molt del final. En tota la part dels altres pederastes no hi entrem tant; ens centrem només en la història del Benítez i el Manuel Barbero. La part política, tot i que trobo que és interessant perquè et dóna la idea de com de gran és el cas, també ho traiem. Clar, al final, d’una hora i trenta-quatre que dura la pel·lícula, ara a TV3 en durarà cinquanta-sis minuts. Vull dir que he de treure quaranta minuts, i hem de treure grans blocs i després també hem posat tisores pel mig. 

Heu tingut algun impediment per passar aquesta pel·lícula o una versió més reduïda per televisió? Perquè per exemple Ciutat Morta van tenir molts problemes. Com aquí darrere hi ha Generalitat i hi ha tants interessos, potser TV3 o TVC us han posat algun tipus d’impediment.

No, de fet al contrari. Justament es veurà a TV3, i és l’única televisió. Jo he estat anant a Mediaset, Atresmedia, Movistar Plus, i tots ens han acabat dient que no. I és com “bueno vale, digui’m que no perquè el producte no està ben fet o el que vulguis”. Però quan et diuen que no perquè el tema és molt delicat i això pot espantar la gent, dius “bueno, justament els temes delicats hi són per parlar-ne, fins que no els afrontem no deixaran de ser un tema tabú”. Altres “bueno és que l’Església…”… Vas a Mediaset: “és que l’Església…”. Com que a ells els porta l’home aquell italià que és molt religiós… Però és que, per començar, no té res a veure amb l’Església. Parlem d’un col·legi que sí, que és religiós, però que també està a Barcelona. És com si anéssim contra Barcelona. Vull dir, és que no té res a veure. Ets tu que l’està relacionant amb l’església, serà per alguna cosa. Es podria fer un altre documental de com, quan tens una peça que pel que sembla emociona als espectadors i indigna, que és un bon document audiovisual, després és difícil que el vulguin les televisions o arribar a llocs que jo em pensava que seria molt fàcil. Ostres, només el fet de tenir el primer pederasta a Espanya que parla a cara descoberta… Això no ha passat mai; “per què no ho vols?”. I no ho entenc encara. 

Tu creus que si aquest cas de pederàstia s’hagués donat en un institut públic, lluny de l’Església, encara que no es diu res de l’Església, però és lògic que és una institució religiosa important, hi hagués hagut els mateixos impediments o s’hagués arribat a fer igual?

Per la nostra banda sí, nosaltres el que anem a encarar és el cas Marista, que són tretze pederastes en tres col·legis amb múltiples casos d’encobriment al llarg dels anys. Això és una cosa que no ha passat en cap lloc més. De cara a altres televisions que potser no han parlat tant, haguessin parlat més perquè no està encarat al tema religiós. Això ja no ho sé.

Com ho vau finançar?

Tot està autofinançat amb una petita productora, on jo treballo a Sabadell. Però per ara, tot ha estat posar els nostres recursos tècnics i humans, sobretot. La part bona és el material i que podem improvitzar. “Anem a buscar a Benítez avui”, i anem amb el cotxe perquè no tenim res a fer durant el dia de cap altre client. Això és la facilitat que et dóna tenir sempre gent i material que és el més important. Com també totes les despeses extres que hem anat pagant de la nostra butxaca. Potser ho recuperarem algun dia i si no ho fem, no passarà res. El que vull dir és que hem fet una cosa que volíem fer, que pot anar bé per a què la gent reaccioni, doncs ja estem contents.

Per últim, l’any passat vas presentar Sasha i ara Shootball. Hi ha algun pròxim projecte o idea d’algun tipus de documental que vulguis fer, o per ara estàs molt centrat en aquest?

No, no gaire. De fet, quan presentàvem Sasha l’any passat al FIC-CAT, el muntatge de Shootball ja estava quasi acabat i ara no puc dir això. Malauradament, però, tinc diverses idees, però estan obertes, és a dir, no estem gravant res encara. Quan tingui alguna cosa ja us explicaré.