“Cinema amb Ç”: Visca el Çinema

image-4

Albert Picola, Gina Barichello, Ferran Calvet 

Cinema amb Ç és un documental dirigit per Cris Gambín i Toni Pinel que tracta sobre la situació actual del cinema de parla catalana i que compta amb la intervenció de grans representants de la indústria com ara Agustí Villaronga, Juan Carlos Tous, Ventura Pons, Isona Passola o Kike Maíllo. Es projecten 78 minuts d’intensa reflexió sobre l’estat del cinema català i es posen sobre la taula problemes que té aquest per a produir-se i per arribar a un públic ampli.

El film té un tall clàssic amb entrevistes individuals filmades des d’uns primers plans massa exagerats, amb una imatge amb blanc i negre que li aporta una major importància al diàleg que a la pròpia imatge. Totes les veus conjugades remen a favor del cinema català, però a vegades expressen opinions enfrontades, un xoc que il·lustra bé el panorama heterogeni de l’escena catalana. Entre mig de les temàtiques que es van tractant al llarg del documental, apareixen una sèrie de talls simbòlics que no queda massa clara la seva funció i tot i que al començament pots creure que pot tenir sentit, s’acaba tornant quelcom totalment prescindible.

Alguns dels temes que criden més l’atenció són els escassos recursos amb els que compta qualsevol producció catalana, la poca presència de cinema català a les cartelleres per por al fracàs a la taquilla o els diners que es destinen al doblatge quan es podrien invertir en les pròpies produccions. En paraules de Ventura Pons, “el doblatge és un crim contra natura”, declaració que ha aixecat un anecdòtic i solitari aplaudiment.

Un tema molt interessant ha estat el debat sobre les plataformes digitals que han emergit durant els últims anys i s’han consolidat com una de les principals finestres del consum audiovisual. S’ha remarcat que grans plataformes com Netflix o HBO es complementen amb Filmin, d’origen català, i que aquestes mateixes ja estan fent produccions al territori.

El documental acaba oferint una visó optimista del futur cinematogràfic català que poc a poc està reafirmant el seu lloc en el panorama internacional, gràcies a una onada de nous directors i directores com Carla Simón, Elena Martín i Carles Marques-Marcet entre d’altres.

Anuncis

Amistat, por, comèdia i amor: 3ª sessió conjunt de curtmetratges

Les-bones-nenes-2-e1517501091291-710x400[1]


Gina Barichello

LES BONES NENES

Clara Roquet, directora de qualitat en tots els terrenys, ahir ens va presentar el seu últim treball en el món del curtmetratge en el FIC-CAT. Entre paisatges rurals es desenvolupa la història d’una família que sempre ha criat cavalls. En aquest escenari, un relat a priori convencional es transforma en quelcom intens i emotiu. Si més no, la violència de l’adultesa s’obrirà pas destrossant tot allò que troba. Entre núvols de pols s’obriran contrasts de colors, així com escenes riques en lluminositat. Amb plans detall que generaran un relat atractiu entre dues germanes que faran front a una etapa de la seva vida que farà canviar la seva relació.

34286400_2108179392838895_5138455154462294016_n[1]

EVIL

Joaquim Bundó, director del curtmetratge, donarà vida a una història de por convencional, amb una fórmula bàsica i típica que fàcilment és reconeguda pel públic, encara que resulta atractiu el gir de la trama. Si més no, els ensurts previsibles provocaran tensió amb l’ajuda de la banda sonora, encara que aquesta a vegades sigui excessiva. Resulta atractiu, el joc de llums i ombres que ajuden a endinsar-nos en aquest intent d’ambient terrorífic.

1517226812-escarabajo1[1]

L’ESCARBAT AL FINAL DEL CARRER

Joan Vives, amb la seva originalitat i el seu gran humor, ens presenta un curtmetratge que barreja misteri, drama i comèdia, aquest últim gènere, molt ben aconseguit. A través de les entrevistes dels diferents personatges del poble, dóna un to documental que resulta ser un format molt original per endinsar-nos en un món amb caire surrealista. Les escenes estan impregnades de colors intensos, amb llums pensades al detall que donen potència a totes les escenes acompanyades d’efectes especials.

lultim-viatge-1-26046-500x281[1]

L’ÚLTIM VIATGE

Carmen Marfà i Yago Alonso, presenten un guió enginyós on la relació fictícia dels personatges s’entrellaça amb la vida real. A partir d’aquesta fórmula tan cridanera i senzilla, els directors ens transporten a una història d’amor que bascula entre la mentira i la veritat. Si més no, la fotografia, també senzilla, resulta ser molt lumínica amb colors clars que ajuden a posar l’accent al diàleg.

Marc Recha: “Quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”

 

34743659_1974328815935187_1724558029384318976_o

Gina Barichello, Albert Picola i Ferran Calvet 

Ahir vam tenir la gran oportunitat, després de la projecció i el col·loqui de la pel·lícula La vida lliure, de poder parlar amb una part de l’equip: el director del film, Marc Recha, al que se li acabava d’entregar el premi honorífic del festival, juntament amb el vilanoví Sergi López i l’actriu Núria Prims. Ens vam asseure tots acompanyats de vi i cervesa, mantenint així una conversa molt distesa, propera i interessant que va fer que, de quatre preguntes que volíem fer, s’allargués a una hora de diàleg constant.

Vam començar preguntant a en Sergi López si el dialecte menorquí va suposar alguna dificultat. Ell, molt convençut, ens va dir que tot al contrari, que l’ajudava a transportar-se a aquell món; a aquella història, ja que aquest li resulta ser un dialecte hipnotitzant. Li agrada molt, va dir, per la musicalitat que té. Si més no, ell no havia d’interpretar en menorquí. Vam continuar parlant amb Sergi López, preguntant-li si a l’hora d’escollir alguna pel·lícula té alguna mena de filtre o algun element en comú que ha de ser-hi perquè pugui actuar-hi. Va contestar dient que amb el Marc Recha té un passat en comú i ja coneix com treballa. Simplement ens va respondre, que com a qualsevol actor, quan li arriba el guió el llegeix i busca que l’atragui. Personalment, ell no medita sobre el que vol fer, hi ha que li agraden i altres que no. En molts casos, ha hagut de rebutjar molt guions pel fet, que com ell diu, “m’arriben més coses de les que puc fer”. Insisteix en el fet de fiar-se de la seva intuïció i escollir aquella pel·lícula que creu que tindrà més ressò mediàtic, sense importar-li els diners. La conversa va anar evolucionant, i en Sergi López, que ha treballat a diferents llocs d’Europa, sobretot a França, ens va explicar que els canvis d’idiomes, en comptes d’incomodar-lo, l’alliberen. Així doncs, el director si no parla el seu idioma ha de sintetitzar i, per tant és més fàcil captar el missatge.

Seguidament, Marc Recha, a qui l’apassiona la fotografia, el so i tot allò que envolta el cinema, aclareix que aquesta multiplicitat de disciplines li permet a ell fer milions de coses. Es dóna així un cos molt artesanal, característica que creu ell que s’ha perdut en el setè art. Alaba la labor dels actors, aquella manera que tenen d’actuar com si res, enganyant a l’espectador  a través de la gestualitat, les mirades i les paraules.

Desprès d’un brindis proposat per Antonio Barrero, director del FIC-CAT, la conversa es va encaminar cap a la manera de treballar amb els dos nens que apareixen al film (Mariona Gomila i Macià Arguimbau). En Marc Recha va remarcar la importància del càsting i de saber escollir bé els actors, sobretot els nens. Amb paraules en Sergi López, “quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”. En aquest cas, Núria Prims va ser l’encarregada de tractar amb ells durant el rodatge i qui va viure de més a prop el seu procés fora de les càmeres. També ens expliquen que va ser important el contacte de l’equip amb els pares i la relació d’ambdós amb els altres actors.

Davant de la pregunta que llancem sobre si fou necessari repetir moltes escenes amb els dos nens protagonistes, en Marc Recha ens respon que amb la directora de fotografia tenien la premissa de no parar de filmar, fet que “va tornar boja” –en paraules de Recha- a la muntadora del film. De fet, és un director que no deixa de rodar, dóna un cert lloc a la improvisació, segons Sergi López, gràcies a la capacitat de captar l’instant. L’actor ens explica que el cas de Recha no és molt recorrent, i el contraposà amb el model d’un director com Guillermo del Toro, qui ja va al rodatge amb tots els enquadraments i escenes calculades.

Així doncs, desprès de parlar amb l’equip, i sobretot amb el director Marc Recha, entenem millor el film que acabàvem de veure, gràcies a conèixer la seva concepció del cinema i el procés de creació dels seus treballs.

 

Memòria, venjança, família i altres depressions: 1a sessió conjunta de curtmetratges

Ars-Memorativa-titol

Gina Barichello i Albert Picola

ARS MEMORATIVA

Ens adrecem al curtmetratge de Pau Pérez, que tracta de la pèrdua de memòria i, per tant, d’una malaltia irreversible, l’Alzheimer. Bernat Planes, professor universitari de literatura medieval especialitzat en Ramon Llull, pateix aquesta patologia.

La narració se’ns presenta d’una manera sòlida encara que molt plana, sense cap alt i baix, una actitud molt clàssica. El guió dóna la sensació de ser artificial per aquest to acadèmic que es reflecteix en tot moment i, per tant, injustificat en alguns instants. Si més no, els actors són molt televisius i no sobresurt cap interpretació fora del comú. Malgrat això, els gràfics són de bona qualitat, posant l’accent en els crèdits inicials. En certs moments, es realitzen travellings innecessaris, que no resulten aclaridors ni atractius. Tot i que, hi ha una escena que crida molt l’atenció per la seva pròpia resolució. Hi ha un moment, que el protagonista li explica al seu amic editor la seva gran preocupació de no recordar una contrasenya, d’haver-se quedat en blanc. En aquest moment, li dóna l’espatlla a la càmera i és submergeix pensatiu en una cortina blanca que envaeix tota la pantalla, simbolitzant el buit de pensaments. Al meu veure, resulta impactant una altra escena que reflecteix a la perfecció la demència. La càmera s’asseu entre l’alumnat, endinsada en l’explicació del professor. Una explicació amb pauses i fins i tot cíclica, per l’oblit. Tot plegat, ens deixa inquiets, alarmats per com pot afectar dita malaltia en la vida quotidiana.
Els escenaris resulten interessants, foscos en certs moments, on prevalen els colors freds així com la tènue il·luminació. Finalment, es deixa entreveure que el protagonista mor per la recuperació de tots els espais sense la seva presència.

1525683480-lentrevista

L’ENTREVISTA 

Aquest curtmetratge de ficció, dirigit per Marc Gassió, narra la història de dos homes que es veuen gairebé obligats a enfrontar-se en una entrevista conjunta d’allò més peculiar per obtenir el lloc de director financer en una gran empresa. Un dels aspirants acaba sent humiliat, i decideix iniciar una trama de venjança.

La peça pren un aire força teatral, centrant-se en una sola localització (el despatx del director) i en un nombre limitat de personatges. En certa manera, doncs, podria recordar-nos a pel·lícules que utilitzen una narrativa i una temàtica similar, com El mètode Grönholm, adaptació de l’obra de Jordi Galceran, o el thriller britànic Exam. Tot i això, el curtmetratge no aconsegueix el mateix que aquests films. L’entrevista opta per la comèdia com a gènere, aconseguint el seu efecte en determinats moments, però finalment l’ús excessiu de l’humor acaba desembocant en l’absurd i l’exageració. El guió compta amb uns girs que resulten interessants però alhora força previsibles, i decideix acabar la trama amb una informació que no resulta necessària, que més aviat resta i no suma. A més, és força qüestionable el fet que tota la història sigui protagonitzada per figures masculines, limitant la presència de la dona en l’àmbit empresarial, que simplement queda representada amb l’esquena de la secretària o la seva veu en off.

Tot això és presentat amb una realització que evidencia certes carències. La planificació i els moviments de càmera no mantenen una coherència amb la narració, i en certes ocasions pot arribar a transmetre un cert rebuig, de la mateixa manera que l’àudio mostra uns grans desnivells. D’aquesta manera es pot dir que el curtmetratge parteix d’una premissa interessant, amb una proposta narrativa poc comuna, però que finalment no queda ben resolta ni en quant al guió ni en quant a la realització.

850xel_vestit_05

EL VESTIT

El film de David González narra la història d’una família disfuncional. Sabem de l’existència del pare, però no el per què de la seva absència fins a mitjans del curtmetratge, en que finalment apareixerà. Es donarà importància a la salut i el malestar del pare, que en despertar es trobarà millor, així com en el vestit que ha d’escollir la mare. Un vestit que resulta ser el de la seva pròpia boda. En tota pel·lícula s’admira el poder i el saber treballar amb nadons, ja que resulta un treball molt complex. Això provoca moments divertits i de tendresa que contrastaran amb la incògnita del què li passa al pare i de per què no pot beure café.

Respecte a la fotografia i la realització del film, és molt funcional. Per altra banda, les carències es troben en el guió, on no queda clar el missatge. Tot i això, sobresurt l’escena de la mare plorant en la dutxa, rodejada de colors foscos i d’una il·luminació apagada. Amb una càmera fixa, el director ens introdueix en el sentiment de desesperació i de no saber què fer davant d’una situació desconeguda que et deixa intrigat en tot moment. 

imagen2_224

PSICOLAPSE

Arnau Gòdia és el director d’aquest curt d’animació que rep el títol de “Psicolapse”. En ell explica, mitjançant la tècnica del stop-motion, la història d’una jove psiquiatra que es troba amb el repte d’ajudar a un pacient afectat per un profund estat d’apatia i que no reacciona davant de res. La psiquiatra, doncs, inicia un procés de teràpia que a mesura que succeeixen les sessions la va desgastant poc a poc.

Al ser una animació és una proposta arriscada, i més encara sent un stop-motion, però que acaba funcionant perfectament. Compta amb uns personatges i uns escenaris molt ben treballats, acompanyats d’una bona fotografia, que reflecteixen detalladament el món particular del personatge central. I és que hi ha un gran treball de la il·luminació. Un clar exemple és aquell passadís vermell de l’escena final, pel qual la protagonista s’hi desplaça de forma desolada, i que s’omple de llum quan s’obre la porta del psiquiatre (que resulta ser l’home que ha atès anteriorment). Aquest final, doncs, es presenta en forma cíclica, posant la cirereta a una història de superació i ajuda col·lectiva.

Ressalta en el conjunt el bon treball de guió. Una de les proves d’això és que la història s’entén a la perfecció per mitjà de simples onomatopeies, acompanyades d’una gran banda sonora, totalment coherent amb l’estil de l’obra. Però sens dubte un dels elements més destacables és la voluntat metacinematogràfica que el director incorpora de manera intel·ligent en una escena determinada: quan la psiquiatra decideix, per mitjà d’un stop-motion (dins el propi stop-motion), mostrar al pacient imatges d’ell mateix ple de vida. Això, doncs, no deixa de demostrar el gran poder que té la imatge.

Fèlix Colomer: “El cinema documental és una forma d’indignació col·lectiva”

e78b5e_87e73ba03a5943cab64869dde011b501~mv2

Gina Barichello, Ferran Calvet, Víctor Esquirol, Joan Miquel Gual, Albert Picola

Després de la projecció de “Shootball”, vam poder parlar amb el seu jove director, Fèlix Colomer, qui repeteix participació al FIC-CAT després de presentar l’any passat la seva opera prima, “Sasha”.

En el documental exposes un tema molt complicat i delicat a l’hora d’implicar-se, amb el qual poden haver-hi conseqüències, amenaces, etc. En algun moment del procés t’has plantejat deixar-ho o des d’un principi era “fins al final o res”?

No, deixar-ho no, però si deixar-ho una setmana i dir “a veure què passa”. Perquè inclús truquen els Maristes dient-te: “Haurem de mirar què fem. Depèn què feu vosaltres, nosaltres mirarem què fem”. Clar, si et posen una querella els Maristes i guanyen perquè tenen uns advocats millors, potser la pel·lícula se’n va a la merda i potser has de pagar una multa. Però sempre teníem aquesta motivació d’anar cap endavant. Mira… jo no tinc res a perdre, de fet. Al final incús dic: “si m’han de posar a la presó, tal com està el tema, que m’hi posin”. Volem explicar aquesta història, i s’ha d’explicar. És que si no l’explica ningú més… És quasi com una obligació al final. 

En aquest panorama final que acabes descrivint, les institucions ens han abandonat, la justícia, la policia, etc. Creus que el cinema queda com a última força de denúncia o de fer justícia?

Sí, jo crec que sí. El cinema i el cinema documental és una forma, i ho hem vist avui, d’indignació col·lectiva i d’emocionar-se davant d’una història, que és molt més difícil fer-ho amb un reportatge o un article d’un diari d’un dia concret. Quan ho veus aquí en una pel·lícula i veus tot el complot que hi ha hagut d’una forma tan clara… Jo crec que ajuda al fet que el missatge arribi millor als espectadors i en general. 

Has comentat que en el Sense Ficció s’emetrà una versió més reduïda. Podries dir què s’ha tret del metratge, o et posa en un problema?

No, no. M’és igual a mi. Realment es fa una versió més reduïda perquè normalment la televisió i aquest tipus de programes volen una versió d’una hora, o menys d’una hora per arribar a l’hora amb els anuncis. Clar, com que dura una hora i mitja no ho poden encaixar tan bé. És una cosa pràctica. Llavors, com que havíem de treure alguna cosa, es treu molt del final. En tota la part dels altres pederastes no hi entrem tant; ens centrem només en la història del Benítez i el Manuel Barbero. La part política, tot i que trobo que és interessant perquè et dóna la idea de com de gran és el cas, també ho traiem. Clar, al final, d’una hora i trenta-quatre que dura la pel·lícula, ara a TV3 en durarà cinquanta-sis minuts. Vull dir que he de treure quaranta minuts, i hem de treure grans blocs i després també hem posat tisores pel mig. 

Heu tingut algun impediment per passar aquesta pel·lícula o una versió més reduïda per televisió? Perquè per exemple Ciutat Morta van tenir molts problemes. Com aquí darrere hi ha Generalitat i hi ha tants interessos, potser TV3 o TVC us han posat algun tipus d’impediment.

No, de fet al contrari. Justament es veurà a TV3, i és l’única televisió. Jo he estat anant a Mediaset, Atresmedia, Movistar Plus, i tots ens han acabat dient que no. I és com “bueno vale, digui’m que no perquè el producte no està ben fet o el que vulguis”. Però quan et diuen que no perquè el tema és molt delicat i això pot espantar la gent, dius “bueno, justament els temes delicats hi són per parlar-ne, fins que no els afrontem no deixaran de ser un tema tabú”. Altres “bueno és que l’Església…”… Vas a Mediaset: “és que l’Església…”. Com que a ells els porta l’home aquell italià que és molt religiós… Però és que, per començar, no té res a veure amb l’Església. Parlem d’un col·legi que sí, que és religiós, però que també està a Barcelona. És com si anéssim contra Barcelona. Vull dir, és que no té res a veure. Ets tu que l’està relacionant amb l’església, serà per alguna cosa. Es podria fer un altre documental de com, quan tens una peça que pel que sembla emociona als espectadors i indigna, que és un bon document audiovisual, després és difícil que el vulguin les televisions o arribar a llocs que jo em pensava que seria molt fàcil. Ostres, només el fet de tenir el primer pederasta a Espanya que parla a cara descoberta… Això no ha passat mai; “per què no ho vols?”. I no ho entenc encara. 

Tu creus que si aquest cas de pederàstia s’hagués donat en un institut públic, lluny de l’Església, encara que no es diu res de l’Església, però és lògic que és una institució religiosa important, hi hagués hagut els mateixos impediments o s’hagués arribat a fer igual?

Per la nostra banda sí, nosaltres el que anem a encarar és el cas Marista, que són tretze pederastes en tres col·legis amb múltiples casos d’encobriment al llarg dels anys. Això és una cosa que no ha passat en cap lloc més. De cara a altres televisions que potser no han parlat tant, haguessin parlat més perquè no està encarat al tema religiós. Això ja no ho sé.

Com ho vau finançar?

Tot està autofinançat amb una petita productora, on jo treballo a Sabadell. Però per ara, tot ha estat posar els nostres recursos tècnics i humans, sobretot. La part bona és el material i que podem improvitzar. “Anem a buscar a Benítez avui”, i anem amb el cotxe perquè no tenim res a fer durant el dia de cap altre client. Això és la facilitat que et dóna tenir sempre gent i material que és el més important. Com també totes les despeses extres que hem anat pagant de la nostra butxaca. Potser ho recuperarem algun dia i si no ho fem, no passarà res. El que vull dir és que hem fet una cosa que volíem fer, que pot anar bé per a què la gent reaccioni, doncs ja estem contents.

Per últim, l’any passat vas presentar Sasha i ara Shootball. Hi ha algun pròxim projecte o idea d’algun tipus de documental que vulguis fer, o per ara estàs molt centrat en aquest?

No, no gaire. De fet, quan presentàvem Sasha l’any passat al FIC-CAT, el muntatge de Shootball ja estava quasi acabat i ara no puc dir això. Malauradament, però, tinc diverses idees, però estan obertes, és a dir, no estem gravant res encara. Quan tingui alguna cosa ja us explicaré.

Tres fotografies de famílies

cftv17400[1]

Gina Barichello

En el segon dia del festival, es van presentar tres projeccions en l’espai Pantalla Sitges, introduïdes pel director del Festival de Sitges, Àngel Sala, qui va remarcar la importància d’elaborar més cinema en català.

UNA CAPSA TANCADA
Dirigit per Anna Aguiló i guanyador del premi SGAE Nova Autoria 2017 al millor guió Sitges. La pròpia directora, després de la mort de la seva àvia, troba una capsa plena de cartes d’amor firmades pel seu avi. Aquestes estan dirigides a la seva dona des de Rússia, ja que l’avi va lluitar amb els nazis a la II Guerra Mundial. Si més no, narra la història en veu de diferents membres de la família que coneixien als avis, i que van explicant i llegint part de les cartes. Un recurs que resulta intrigant i que fa que el documental sigui dinàmic, i no tan monòton, creant així un cert ritme amb un to realista. Crida l’atenció que l’autora doni a conèixer que el seu avi formés part de la División Azul, un assumpte delicat, però que per això denota valentia per part de la cineasta. Sembla interessant el fet que fa referència a la censura i al control de les cartes que s’enviaven a l’estranger. De tota manera, la filmació és molt bruta, artísticament no està ben resolta, descuida els detalls, encara que alguns resulten interessants com el joc dels plans detalls i els apropaments de càmera. Pot resultar massa llarg, lent i a vegades molest pel fet que no s’entenia o se sentia malament el que deien els actors. No obstant això, per contextualitzar la trama i donar-li credibilitat, hi havia material d’arxiu de la Filmoteca Espanyola. La història, amb un to trist, ens endinsa en la vida personal d’aquests dos personatges dels quals estaran sempre entre aquelles paraules d’amor que van sobreviure a la més devastadora guerra.

CELEBRACIÓ
Guanyador del Premi SGAE Nova Autoria 2017 a la millor direcció Sitges. Els directors, Pau Cruanyes i Gerard Vidal, per presentar-lo, van dir que sempre hi ha quelcom a celebrar, i així es plasma en aquest curtmetratge de tan sols nou minuts. Nou minuts que donen per pensar, creant confusió (tan a nivell conceptual com estètic), i fent-nos perdre entre els convidats d’un suposat casament.
Tot comença amb una noia vestida de blanc que no sabem que és la núvia fins al final del film, ja que no es comporta com a tal i els assistents la tracten com una convidada més. Emergida en una atmosfera surrealista, sensorial fora del que és tradicional, trobem en diverses ocasions que es vol encendre un cigarret i no pot, simbolitzant la frustració i el fracàs. A mesura que es va desenvolupant la trama, els convidats van morint (o això sembla) a causa del vi. En un moment donat, a la protagonista se li taca el vestit d’aquesta beguda, i decideix tallar-lo. Si més no, hi ha certs elements que poden tenir moltes lectures però no acaba de ser clar el seu significat.

CUNETAS
Dirigit per Pau Teixidor, el curtmetratge està ambientat en la guerra civil espanyola, on una família de pagesos han de fer front a l’amenaça feixista. El contingut resulta ser un detonant potent i captivador, tot donant una altra visió d’aquesta part de la història, i fent insistència en la por que se sentia sent civil en un conflicte que exigia escollir bàndol. Tècnicament, és una pel·lícula molt ben treballada, on es posa l’accent en les escenes nocturnes, molt ben aconseguides. Cal fer esment al bon tractament de la llum i el recurs que s’utilitza per mostrar com es filtren els petits rajos de llum en la foscor, com també la simbologia de l’espelma. Es respira l’ambient de violència i incertesa constantment acompanyat d’una banda sonora que emfatitza aquesta tensió. Encara que també hi ha escenes difoses, com un record, plenes de llum natural amb colors vius que denoten felicitat. Felicitat que s’acaba aviat amb la mort com a solució del conflicte.

La Cançó en temps de dictadura

cançó

Gina Barichello, Albert Picola i Ferran Calvet 

En concordança amb l’estrena de “Cançó per a tu”, Joan Reig i Sergi Esteve obriren la gala d’inauguració de la 11ª edició del FIC-CAT, dedicada enguany a les localitzacions, amb una actuació musical que rendia tribut a la Nova Cançó, amb temes de Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor i Lluís Llach. L’actuació va donar pas a la presència a l’escenari de l’equip tècnic i artístic del llargmetratge dirigit per Oriol Ferrer i coproduït per Galápagos Media i TVC, el qual es projectava per primera vegada al públic.

Per acabar la presentació del festival, el seu director, Antonio Barrero, va pronunciar un discurs reivindicatiu on va fer referència als refugiats i a la pobresa infantil, així com al fet de viure en una societat patriarcal on les dones són, en paraules de Barrero, ignorades o violades. Tanmateix, també va recordar que hi ha nou persones innocents a la presó per les seves idees, en referència als polítics catalans que es troben presos.

“Cançó per a tu”, en paraules del seu director, és una obra que porta elaborant-se des de fa cinc anys i que pretén ser un homenatge a la Nova Cançó. Candela Serrat, filla de Joan Manuel Serrat, un dels màxims representants d’aquest moviment que reivindicà la cultura i la llengua catalana als anys 60 , forma part del repartiment del film, donant vida a la Laia, una jove que compagina els estudis amb la música. La seva parella, l’Ignasi, és el dirigent del moviment estudiantil contra el règim franquista, que aparentment firma els seus discursos com a Sèneca. La Laia, però, descobreix que darrere d’aquest pseudònim està en David, un burgès culte que prefereix viure la política des de la distància, més aviat com una activitat intel·lectual.

La història ocorre en un context històric basat en fets reals, encara que dins d’un un relat fictici. No obstant, és un reflex, un mirall, que ens recorda el present. Podríem fins i tot identificar alguns personatges i posicionaments amb actors del panorama polític actual. Resulta ser una lectura interessant però no comparativa amb un règim dictatorial tant estricte i devastador com el franquisme.

La Laia, la figura femenina, es veu delimitada per dues veus masculines. Per tant, tot i semblar que el seu paper és central, es troba en un segon pla. Només en una ocasió expressa la seva veu política, sent reprimida per fer-ho pels seus mateixos companys. Així doncs, estem davant d’un personatge femení dèbil, tot i que es podria justificar amb la condició social de la dona a mitjan anys seixanta.

L’ambientació del film està ben estudiada, tot i caure en alguns clixés (es percep certa fixació cap als locals emblemàtics històrics), i està acompanyada d’una fotografia d’estil cinematogràfic que contrasta constantment els colors càlids amb els freds, i que contribueix en la immersió de l’espectador en el moment històric representat a l’obra.

Tot i això, aquests elements tècnics no resolen les carències de guió, d’interpretació i musicals que pateix el film. Respecte el text, es basa en un triangle amorós simple que no dóna peu a cap sorpresa, encara que juga amb les mirades d’una manera que resulta interessant en un sentit dramàtic, tot i semblar en determinades ocasions artificials. La interpretació va en una línia similar a la del guió; els actors mantenen un to neutre: en cap moment cap actor surt de la seva zona de confort. A més, el tema “Cançó per a tu”, composat per Ivette Nadal, i que dóna títol al film, té poca potència per tenir una funció tant central en la trama. El fil musical és utilitzat de manera excessiva, pretenent ser un catalitzador d’emocions que no sempre aconsegueix transmetre el que pretén.

Per tant, estem davant d’un producte amb una finalitat televisiva, on la importància cau en la narració, sense prendre riscos en qüestions artístiques. La pel·lícula resulta ser un crit a la llibertat i a la justícia per la que es va lluitar i per la que encara es lluita.