De Teresa Gimpera a Woody Allen

La quarta i última sessió de curtmetratges va mantenir el to in crescendo observat durant els dies anteriors. Dues propostes vingudes de Girona i un parell de ses illes tot recalcant la diversitat d’accents que tan congratula al FIC-CAT foren les protagonistes.

L’encarregada d’obrir la tarda va ser La senyora de la 212 (Mateu Ciurana, 2016). Sempre complau veure a la Gimpera davant la càmera i en aquest cas ho fa per donar vida a la Sra. Roig. Intransigent i classista, com si de la Castafiore de Tintin es tractés, l’acabalada anciana es diposa a abandonar el balneari on resideix quan la direcció li col·loca un jove treballador íntegrament dedicat a ella. El chevalier servant com l’anomena, apaivaga l’enuig de la vella solterona amb una rosa blanca cada matí i ella en retorn acabarà fent-li de mecenes de la carrera de pianista. Personatges antagònics que flueixen en una dolça història finalitzada amb una bonica el·lipsi amb un ram de flors blanques com a protagonista.

El segon plat, la sòbria Fugit (Marta Bayarri, 2016), ens va endinsar en el desgast patit per la relació d’un pare amb el seu fill arrel d’un accident. Partint d’un fet d’actualitat com és l’atropellament i mort d’un ciclista, la directora escodrinya el sentiment de culpa que això provoca a tots dos personatges en una sòlid curt interpretat magníficament per Oriol Ruiz i Nil Cardoner. També en una línia truculenta la mallorquina Passatemps (Ferran Bex, 2016) plantejava aquella premissa que la violència s’hereta de pares a fills. Curt amb bones intencions però reduccionista en la seva mirada envers la violència infantil esquitxada amb clixés de mafiosos.

Woody & Woody (2017), un curtmetratge gestat a l’edició del FIC-CAT 2016, va tancar la tarda. Amb guió de Laura Gost i dirigit per Jaume Carrió, el curt disposa un cara a cara entre el Woody Allen de la gloriosa època de Manhattan (1979) amb l’actual, el d’A Roma con amor (2012) fins a dia d’avui. Una animació on el pèl-roig i el canós – ambdós amb l’indissociable veu de Joan Pera –, dialoguen i s’interpel·len abocant les seves neurosis, fílies i obsessions. El divertit guió de Gost posa sobre la taula les cabòries amb el sexe, la religió i el psicòlegs del hipocondríac director novaiorquès sense oblidar la seva incontinència verbal. Imperdible la divertida frase final.

19024884_1596728870361852_8324087341746193542_o

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s