“Fràgils”: naixements condicionats

cftv18393.jpg

Albert Picola

“Fràgils” és un documental codirigit per Lluís Jené, Amanda Sans i Oriol Gispert. El film ens trasllada a zones de conflicte de baixa intensitat, com Índia, Libèria o Bolívia, per veure el naixement de quatre criatures i com la seva situació evoluciona al llarg dels anys. D’aquesta manera, els documentalistes ofereixen una visió molt interessant, al filmar en el 2005 i 2006 els naixements de les quatre protagonistes (que comparteixen una fràgil situació de pobresa extrema), i tornar-hi 10 anys després. Alhora, però, no deixa de ser una proposta arriscada, ja que en uns inicis es treballa sobre un futur incert.

Veiem, explícitament, naixements com el de la Secret, a Libèria, que ho fa a casa perquè la seva mare té por de sortir al carrer, o el de la Daniela, que neix en el terra d’un apartament als afores d’Estocolm perquè la seva mare, immigrant indocumentada congolesa, té por d’anar a l’hospital i ser detinguda.

A nivells tècnics, el film es basa en una realització totalment al servei de la història, seguint les convencions de l’estil documental, i amb uns inserts d’imatges gravades en Super8 que li donen una certa estètica. També trobem la presència d’una veu en off que apareix en determinades ocasions per informar i contextualitzar les imatges, i que en cap moment resulta molesta.

Així doncs, el documental posa l’accent, per mitjà d’aquestes quatre històries, al fet de com ens condiciona el lloc i el moment en què naixem: depèn del lloc on neixes tens una sort o una altra. Alhora, la pel·lícula també incideix en la geopolítica, en com evoluciona la situació de cada un d’aquests països, i com aquesta afecta els personatges. De fet, els primers minuts del film són un clar exemple d’aquest condicionament, quan es descobreix que una de les protagonistes, l’Alaishiri (Índia), ha mort de malària amb tan sols cinc anys. L’esfera íntima està condicionada, doncs, per la col·lectiva. Tesi social ben plasmada de forma documental.

Anuncis

“Cinema amb Ç”: Visca el Çinema

image-4

Albert Picola, Gina Barichello, Ferran Calvet 

Cinema amb Ç és un documental dirigit per Cris Gambín i Toni Pinel que tracta sobre la situació actual del cinema de parla catalana i que compta amb la intervenció de grans representants de la indústria com ara Agustí Villaronga, Juan Carlos Tous, Ventura Pons, Isona Passola o Kike Maíllo. Es projecten 78 minuts d’intensa reflexió sobre l’estat del cinema català i es posen sobre la taula problemes que té aquest per a produir-se i per arribar a un públic ampli.

El film té un tall clàssic amb entrevistes individuals filmades des d’uns primers plans massa exagerats, amb una imatge amb blanc i negre que li aporta una major importància al diàleg que a la pròpia imatge. Totes les veus conjugades remen a favor del cinema català, però a vegades expressen opinions enfrontades, un xoc que il·lustra bé el panorama heterogeni de l’escena catalana. Entre mig de les temàtiques que es van tractant al llarg del documental, apareixen una sèrie de talls simbòlics que no queda massa clara la seva funció i tot i que al començament pots creure que pot tenir sentit, s’acaba tornant quelcom totalment prescindible.

Alguns dels temes que criden més l’atenció són els escassos recursos amb els que compta qualsevol producció catalana, la poca presència de cinema català a les cartelleres per por al fracàs a la taquilla o els diners que es destinen al doblatge quan es podrien invertir en les pròpies produccions. En paraules de Ventura Pons, “el doblatge és un crim contra natura”, declaració que ha aixecat un anecdòtic i solitari aplaudiment.

Un tema molt interessant ha estat el debat sobre les plataformes digitals que han emergit durant els últims anys i s’han consolidat com una de les principals finestres del consum audiovisual. S’ha remarcat que grans plataformes com Netflix o HBO es complementen amb Filmin, d’origen català, i que aquestes mateixes ja estan fent produccions al territori.

El documental acaba oferint una visó optimista del futur cinematogràfic català que poc a poc està reafirmant el seu lloc en el panorama internacional, gràcies a una onada de nous directors i directores com Carla Simón, Elena Martín i Carles Marques-Marcet entre d’altres.

“Formentera Lady”: L’illa dins d’una illa

maxresdefault

Albert Picola

Pau Durà, actor reconegut per sèries com “Plats Bruts” o “Sé quién eres”, s’estrena enguany com a director en el llargmetratge, amb “Formentera Lady”. El film narra la història de Samuel (José Sacristán), un home que viu encara en la Formentera hippie dels anys 70. Un dia, però, rep la inesperada visita de la seva filla Anna (Nora Navas) i el seu nét (Sandro Ballesteros), que suposarà un canvi en la seva vida, ja que s’haurà de fer càrrec del nen. Així doncs, mostra aquest conflicte entre la llibertat més absoluta i una gran responsabilitat.

Durà parla en aquest film de la nostàlgia i la redempció, de la responsabilitat de cuidar-se i estimar-se, per mitjà d’un protagonista que inicia un viatge intern, recordant el passat i els errors comesos. En Samuel, en el seu moment, va escollir l’illa per sobre de la seva família i des de llavors ha viscut pres d’ell mateix, fugint dels seus sentiments. La sobtada aparició de la seva filla i el seu nét, doncs, l’obliguen a enfrontar-se amb allò que ha volgut amagar durant anys, a iniciar un viatge de pau.

Pel que fa al guió, no ens trobem davant una idea original, ja que són moltes les pel·lícules sobre els llaços familiars. A més, els personatges convencionals que dibuixa el guionista i director no acaben de funcionar del tot. Sacristán interpreta a un hippieexcèntric que resulta totalment caricaturitzat (barret de palla, pantalons acampanats, afició pel banjo…). El relat està poc treballat quant a les transicions entre diverses situacions o escenaris, oferint escenes que resulten gairebé gratuïtes, com per exemple el destí final de la mare.

L’altre dia parlàvem de la importància de la localització a “La vida lliure”, de Marc Recha, i en aquest cas també trobem un cert protagonisme de l’espai. Formentera es converteix en el paradís particular del personatge central, que és representat amb una fotografia que opta per unes tonalitats fredes, totalment en concordança amb els colors que desprèn l’illa.

Pel que fa a la realització, aquesta no acaba de tenir un sentit o una coherència amb la proposta narrativa. Hi ha una presència constant de càmera a l’espatlla, desenfocaments i zooms que resulten confusos i sovint molestos. De la mateixa manera, Durà opta per una economia narrativa que ve donada per un muntatge basat en talls secs o jump cuts que arriben a fer-se excessius i en determinats moments massa bruscos, i que no aconsegueixen aportar el ritme que el film necessita.

Així doncs, el resultat que Durà obté en la seva òpera prima parteix d’una premissa convencional que funciona en la indústria cinematogràfica, però que en aquest cas no resulta ben treballada. Els fets es desenvolupen en pantalla de manera accelerada i resumida, sense aprofundir en els instants i dificultant la reacció de l’audiència.

Marc Recha: “Quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”

 

34743659_1974328815935187_1724558029384318976_o

Gina Barichello, Albert Picola i Ferran Calvet 

Ahir vam tenir la gran oportunitat, després de la projecció i el col·loqui de la pel·lícula La vida lliure, de poder parlar amb una part de l’equip: el director del film, Marc Recha, al que se li acabava d’entregar el premi honorífic del festival, juntament amb el vilanoví Sergi López i l’actriu Núria Prims. Ens vam asseure tots acompanyats de vi i cervesa, mantenint així una conversa molt distesa, propera i interessant que va fer que, de quatre preguntes que volíem fer, s’allargués a una hora de diàleg constant.

Vam començar preguntant a en Sergi López si el dialecte menorquí va suposar alguna dificultat. Ell, molt convençut, ens va dir que tot al contrari, que l’ajudava a transportar-se a aquell món; a aquella història, ja que aquest li resulta ser un dialecte hipnotitzant. Li agrada molt, va dir, per la musicalitat que té. Si més no, ell no havia d’interpretar en menorquí. Vam continuar parlant amb Sergi López, preguntant-li si a l’hora d’escollir alguna pel·lícula té alguna mena de filtre o algun element en comú que ha de ser-hi perquè pugui actuar-hi. Va contestar dient que amb el Marc Recha té un passat en comú i ja coneix com treballa. Simplement ens va respondre, que com a qualsevol actor, quan li arriba el guió el llegeix i busca que l’atragui. Personalment, ell no medita sobre el que vol fer, hi ha que li agraden i altres que no. En molts casos, ha hagut de rebutjar molt guions pel fet, que com ell diu, “m’arriben més coses de les que puc fer”. Insisteix en el fet de fiar-se de la seva intuïció i escollir aquella pel·lícula que creu que tindrà més ressò mediàtic, sense importar-li els diners. La conversa va anar evolucionant, i en Sergi López, que ha treballat a diferents llocs d’Europa, sobretot a França, ens va explicar que els canvis d’idiomes, en comptes d’incomodar-lo, l’alliberen. Així doncs, el director si no parla el seu idioma ha de sintetitzar i, per tant és més fàcil captar el missatge.

Seguidament, Marc Recha, a qui l’apassiona la fotografia, el so i tot allò que envolta el cinema, aclareix que aquesta multiplicitat de disciplines li permet a ell fer milions de coses. Es dóna així un cos molt artesanal, característica que creu ell que s’ha perdut en el setè art. Alaba la labor dels actors, aquella manera que tenen d’actuar com si res, enganyant a l’espectador  a través de la gestualitat, les mirades i les paraules.

Desprès d’un brindis proposat per Antonio Barrero, director del FIC-CAT, la conversa es va encaminar cap a la manera de treballar amb els dos nens que apareixen al film (Mariona Gomila i Macià Arguimbau). En Marc Recha va remarcar la importància del càsting i de saber escollir bé els actors, sobretot els nens. Amb paraules en Sergi López, “quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”. En aquest cas, Núria Prims va ser l’encarregada de tractar amb ells durant el rodatge i qui va viure de més a prop el seu procés fora de les càmeres. També ens expliquen que va ser important el contacte de l’equip amb els pares i la relació d’ambdós amb els altres actors.

Davant de la pregunta que llancem sobre si fou necessari repetir moltes escenes amb els dos nens protagonistes, en Marc Recha ens respon que amb la directora de fotografia tenien la premissa de no parar de filmar, fet que “va tornar boja” –en paraules de Recha- a la muntadora del film. De fet, és un director que no deixa de rodar, dóna un cert lloc a la improvisació, segons Sergi López, gràcies a la capacitat de captar l’instant. L’actor ens explica que el cas de Recha no és molt recorrent, i el contraposà amb el model d’un director com Guillermo del Toro, qui ja va al rodatge amb tots els enquadraments i escenes calculades.

Així doncs, desprès de parlar amb l’equip, i sobretot amb el director Marc Recha, entenem millor el film que acabàvem de veure, gràcies a conèixer la seva concepció del cinema i el procés de creació dels seus treballs.

 

“La vida lliure”, la vida millor

Lavidalliure1

Albert Picola

En la quarta jornada del FIC-CAT, el director Marc Recha rebia el Premi Honorífic d’enguany, ja que en la seva obra sempre hi ha una gran vinculació amb les localitzacions, eix temàtic de la present edició del festival. En les seves pel·lícules, els paisatges i els escenaris adquireixen una gran importància i es converteixen en personatges principals que condicionen els relats. D’aquesta manera, Antonio Barrero, director del festival, assegurava en l’acte que aquest premi només podien donar-lo a Recha, mentre que aquest el rebia tot dient: “Que et donin un premi per les localitzacions és meravellós. És el millor”.

Tot seguit, es projectava el darrer treball del cineasta català, “La vida lliure”. Aquest cop Recha ens desplaça a l’illa de Menorca per narrar un relat intimista, explicat a través de la mirada de la Tina (Mariona Gomila), una nena que viu amb el seu germà Biel (Macià Arguimbau) i el seu oncle. El dia a dia dels nens, però, canvia amb l’arribada d’un foraster a l’illa, en Rom (Sergi López), amb qui acaben establint una bona relació. En el context de les acaballes de la Primera Guerra Mundial, les llegendes i els contes tenen una gran presència al llarg del relat, inclús es converteixen en la solució de l’insomni dels nens. De fet, podríem dir que el mateix film pren forma de conte, explicat en primera persona per la veu de la Tina, una nena madura i innocent alhora que viu en un món d’adults.

L’any passat descobríem a la Laia Artigas a “Estiu 1993”, de Carla Simón, i sens dubte el descobriment d’aquest any són la Mariona i el Macià. Ambdós interpreten a la Tina i en Biel respectivament amb una gran naturalitat i humanitat, sent el resultat d’un gran treball de càsting. Sergi López, ja habitual en les pel·lícules de Recha, també aconsegueix una sòlida actuació, donant vida a un personatge que resulta simpàtic alhora que obscur.

El director, després de “Petit indi” i “Un dia perfecte per volar”, torna a fer un retrat de l’univers de la infància, mostrant els aspectes més intangibles de les persones i les seves relacions. I com dèiem, sempre amb un gran protagonisme per part de la localització, aquest cop immersa en plena naturalesa, caracteritzada per uns paisatges sensorials i pictòrics que emanen vida i llibertat. Recha juga, doncs, amb plans detalls d’animals, de la vegetació mediterrània, del bufar del vent… que aporten una determinada textura al llargmetratge, gravats amb una càmera lliure de trípode, que busca també aquesta naturalitat. A més, en diverses ocasions aprofita el so directe d’aquesta natura, que transmet la insularitat en la qual habiten els protagonistes.

Marc Recha aconsegueix a “La vida lliure” una oda a la naturalesa en forma de drama intimista, amb un guió interessant i unes interpretacions que fan total justícia als personatges ideats pel director i guionista. Queda remarcat amb aquest treball, doncs, que Recha és un dels cineastes més consolidats del panorama català, amb una obra amb una clara identitat pròpia i personal.

Memòria, venjança, família i altres depressions: 1a sessió conjunta de curtmetratges

Ars-Memorativa-titol

Gina Barichello i Albert Picola

ARS MEMORATIVA

Ens adrecem al curtmetratge de Pau Pérez, que tracta de la pèrdua de memòria i, per tant, d’una malaltia irreversible, l’Alzheimer. Bernat Planes, professor universitari de literatura medieval especialitzat en Ramon Llull, pateix aquesta patologia.

La narració se’ns presenta d’una manera sòlida encara que molt plana, sense cap alt i baix, una actitud molt clàssica. El guió dóna la sensació de ser artificial per aquest to acadèmic que es reflecteix en tot moment i, per tant, injustificat en alguns instants. Si més no, els actors són molt televisius i no sobresurt cap interpretació fora del comú. Malgrat això, els gràfics són de bona qualitat, posant l’accent en els crèdits inicials. En certs moments, es realitzen travellings innecessaris, que no resulten aclaridors ni atractius. Tot i que, hi ha una escena que crida molt l’atenció per la seva pròpia resolució. Hi ha un moment, que el protagonista li explica al seu amic editor la seva gran preocupació de no recordar una contrasenya, d’haver-se quedat en blanc. En aquest moment, li dóna l’espatlla a la càmera i és submergeix pensatiu en una cortina blanca que envaeix tota la pantalla, simbolitzant el buit de pensaments. Al meu veure, resulta impactant una altra escena que reflecteix a la perfecció la demència. La càmera s’asseu entre l’alumnat, endinsada en l’explicació del professor. Una explicació amb pauses i fins i tot cíclica, per l’oblit. Tot plegat, ens deixa inquiets, alarmats per com pot afectar dita malaltia en la vida quotidiana.
Els escenaris resulten interessants, foscos en certs moments, on prevalen els colors freds així com la tènue il·luminació. Finalment, es deixa entreveure que el protagonista mor per la recuperació de tots els espais sense la seva presència.

1525683480-lentrevista

L’ENTREVISTA 

Aquest curtmetratge de ficció, dirigit per Marc Gassió, narra la història de dos homes que es veuen gairebé obligats a enfrontar-se en una entrevista conjunta d’allò més peculiar per obtenir el lloc de director financer en una gran empresa. Un dels aspirants acaba sent humiliat, i decideix iniciar una trama de venjança.

La peça pren un aire força teatral, centrant-se en una sola localització (el despatx del director) i en un nombre limitat de personatges. En certa manera, doncs, podria recordar-nos a pel·lícules que utilitzen una narrativa i una temàtica similar, com El mètode Grönholm, adaptació de l’obra de Jordi Galceran, o el thriller britànic Exam. Tot i això, el curtmetratge no aconsegueix el mateix que aquests films. L’entrevista opta per la comèdia com a gènere, aconseguint el seu efecte en determinats moments, però finalment l’ús excessiu de l’humor acaba desembocant en l’absurd i l’exageració. El guió compta amb uns girs que resulten interessants però alhora força previsibles, i decideix acabar la trama amb una informació que no resulta necessària, que més aviat resta i no suma. A més, és força qüestionable el fet que tota la història sigui protagonitzada per figures masculines, limitant la presència de la dona en l’àmbit empresarial, que simplement queda representada amb l’esquena de la secretària o la seva veu en off.

Tot això és presentat amb una realització que evidencia certes carències. La planificació i els moviments de càmera no mantenen una coherència amb la narració, i en certes ocasions pot arribar a transmetre un cert rebuig, de la mateixa manera que l’àudio mostra uns grans desnivells. D’aquesta manera es pot dir que el curtmetratge parteix d’una premissa interessant, amb una proposta narrativa poc comuna, però que finalment no queda ben resolta ni en quant al guió ni en quant a la realització.

850xel_vestit_05

EL VESTIT

El film de David González narra la història d’una família disfuncional. Sabem de l’existència del pare, però no el per què de la seva absència fins a mitjans del curtmetratge, en que finalment apareixerà. Es donarà importància a la salut i el malestar del pare, que en despertar es trobarà millor, així com en el vestit que ha d’escollir la mare. Un vestit que resulta ser el de la seva pròpia boda. En tota pel·lícula s’admira el poder i el saber treballar amb nadons, ja que resulta un treball molt complex. Això provoca moments divertits i de tendresa que contrastaran amb la incògnita del què li passa al pare i de per què no pot beure café.

Respecte a la fotografia i la realització del film, és molt funcional. Per altra banda, les carències es troben en el guió, on no queda clar el missatge. Tot i això, sobresurt l’escena de la mare plorant en la dutxa, rodejada de colors foscos i d’una il·luminació apagada. Amb una càmera fixa, el director ens introdueix en el sentiment de desesperació i de no saber què fer davant d’una situació desconeguda que et deixa intrigat en tot moment. 

imagen2_224

PSICOLAPSE

Arnau Gòdia és el director d’aquest curt d’animació que rep el títol de “Psicolapse”. En ell explica, mitjançant la tècnica del stop-motion, la història d’una jove psiquiatra que es troba amb el repte d’ajudar a un pacient afectat per un profund estat d’apatia i que no reacciona davant de res. La psiquiatra, doncs, inicia un procés de teràpia que a mesura que succeeixen les sessions la va desgastant poc a poc.

Al ser una animació és una proposta arriscada, i més encara sent un stop-motion, però que acaba funcionant perfectament. Compta amb uns personatges i uns escenaris molt ben treballats, acompanyats d’una bona fotografia, que reflecteixen detalladament el món particular del personatge central. I és que hi ha un gran treball de la il·luminació. Un clar exemple és aquell passadís vermell de l’escena final, pel qual la protagonista s’hi desplaça de forma desolada, i que s’omple de llum quan s’obre la porta del psiquiatre (que resulta ser l’home que ha atès anteriorment). Aquest final, doncs, es presenta en forma cíclica, posant la cirereta a una història de superació i ajuda col·lectiva.

Ressalta en el conjunt el bon treball de guió. Una de les proves d’això és que la història s’entén a la perfecció per mitjà de simples onomatopeies, acompanyades d’una gran banda sonora, totalment coherent amb l’estil de l’obra. Però sens dubte un dels elements més destacables és la voluntat metacinematogràfica que el director incorpora de manera intel·ligent en una escena determinada: quan la psiquiatra decideix, per mitjà d’un stop-motion (dins el propi stop-motion), mostrar al pacient imatges d’ell mateix ple de vida. Això, doncs, no deixa de demostrar el gran poder que té la imatge.

Fèlix Colomer: “El cinema documental és una forma d’indignació col·lectiva”

e78b5e_87e73ba03a5943cab64869dde011b501~mv2

Gina Barichello, Ferran Calvet, Víctor Esquirol, Joan Miquel Gual, Albert Picola

Després de la projecció de “Shootball”, vam poder parlar amb el seu jove director, Fèlix Colomer, qui repeteix participació al FIC-CAT després de presentar l’any passat la seva opera prima, “Sasha”.

En el documental exposes un tema molt complicat i delicat a l’hora d’implicar-se, amb el qual poden haver-hi conseqüències, amenaces, etc. En algun moment del procés t’has plantejat deixar-ho o des d’un principi era “fins al final o res”?

No, deixar-ho no, però si deixar-ho una setmana i dir “a veure què passa”. Perquè inclús truquen els Maristes dient-te: “Haurem de mirar què fem. Depèn què feu vosaltres, nosaltres mirarem què fem”. Clar, si et posen una querella els Maristes i guanyen perquè tenen uns advocats millors, potser la pel·lícula se’n va a la merda i potser has de pagar una multa. Però sempre teníem aquesta motivació d’anar cap endavant. Mira… jo no tinc res a perdre, de fet. Al final incús dic: “si m’han de posar a la presó, tal com està el tema, que m’hi posin”. Volem explicar aquesta història, i s’ha d’explicar. És que si no l’explica ningú més… És quasi com una obligació al final. 

En aquest panorama final que acabes descrivint, les institucions ens han abandonat, la justícia, la policia, etc. Creus que el cinema queda com a última força de denúncia o de fer justícia?

Sí, jo crec que sí. El cinema i el cinema documental és una forma, i ho hem vist avui, d’indignació col·lectiva i d’emocionar-se davant d’una història, que és molt més difícil fer-ho amb un reportatge o un article d’un diari d’un dia concret. Quan ho veus aquí en una pel·lícula i veus tot el complot que hi ha hagut d’una forma tan clara… Jo crec que ajuda al fet que el missatge arribi millor als espectadors i en general. 

Has comentat que en el Sense Ficció s’emetrà una versió més reduïda. Podries dir què s’ha tret del metratge, o et posa en un problema?

No, no. M’és igual a mi. Realment es fa una versió més reduïda perquè normalment la televisió i aquest tipus de programes volen una versió d’una hora, o menys d’una hora per arribar a l’hora amb els anuncis. Clar, com que dura una hora i mitja no ho poden encaixar tan bé. És una cosa pràctica. Llavors, com que havíem de treure alguna cosa, es treu molt del final. En tota la part dels altres pederastes no hi entrem tant; ens centrem només en la història del Benítez i el Manuel Barbero. La part política, tot i que trobo que és interessant perquè et dóna la idea de com de gran és el cas, també ho traiem. Clar, al final, d’una hora i trenta-quatre que dura la pel·lícula, ara a TV3 en durarà cinquanta-sis minuts. Vull dir que he de treure quaranta minuts, i hem de treure grans blocs i després també hem posat tisores pel mig. 

Heu tingut algun impediment per passar aquesta pel·lícula o una versió més reduïda per televisió? Perquè per exemple Ciutat Morta van tenir molts problemes. Com aquí darrere hi ha Generalitat i hi ha tants interessos, potser TV3 o TVC us han posat algun tipus d’impediment.

No, de fet al contrari. Justament es veurà a TV3, i és l’única televisió. Jo he estat anant a Mediaset, Atresmedia, Movistar Plus, i tots ens han acabat dient que no. I és com “bueno vale, digui’m que no perquè el producte no està ben fet o el que vulguis”. Però quan et diuen que no perquè el tema és molt delicat i això pot espantar la gent, dius “bueno, justament els temes delicats hi són per parlar-ne, fins que no els afrontem no deixaran de ser un tema tabú”. Altres “bueno és que l’Església…”… Vas a Mediaset: “és que l’Església…”. Com que a ells els porta l’home aquell italià que és molt religiós… Però és que, per començar, no té res a veure amb l’Església. Parlem d’un col·legi que sí, que és religiós, però que també està a Barcelona. És com si anéssim contra Barcelona. Vull dir, és que no té res a veure. Ets tu que l’està relacionant amb l’església, serà per alguna cosa. Es podria fer un altre documental de com, quan tens una peça que pel que sembla emociona als espectadors i indigna, que és un bon document audiovisual, després és difícil que el vulguin les televisions o arribar a llocs que jo em pensava que seria molt fàcil. Ostres, només el fet de tenir el primer pederasta a Espanya que parla a cara descoberta… Això no ha passat mai; “per què no ho vols?”. I no ho entenc encara. 

Tu creus que si aquest cas de pederàstia s’hagués donat en un institut públic, lluny de l’Església, encara que no es diu res de l’Església, però és lògic que és una institució religiosa important, hi hagués hagut els mateixos impediments o s’hagués arribat a fer igual?

Per la nostra banda sí, nosaltres el que anem a encarar és el cas Marista, que són tretze pederastes en tres col·legis amb múltiples casos d’encobriment al llarg dels anys. Això és una cosa que no ha passat en cap lloc més. De cara a altres televisions que potser no han parlat tant, haguessin parlat més perquè no està encarat al tema religiós. Això ja no ho sé.

Com ho vau finançar?

Tot està autofinançat amb una petita productora, on jo treballo a Sabadell. Però per ara, tot ha estat posar els nostres recursos tècnics i humans, sobretot. La part bona és el material i que podem improvitzar. “Anem a buscar a Benítez avui”, i anem amb el cotxe perquè no tenim res a fer durant el dia de cap altre client. Això és la facilitat que et dóna tenir sempre gent i material que és el més important. Com també totes les despeses extres que hem anat pagant de la nostra butxaca. Potser ho recuperarem algun dia i si no ho fem, no passarà res. El que vull dir és que hem fet una cosa que volíem fer, que pot anar bé per a què la gent reaccioni, doncs ja estem contents.

Per últim, l’any passat vas presentar Sasha i ara Shootball. Hi ha algun pròxim projecte o idea d’algun tipus de documental que vulguis fer, o per ara estàs molt centrat en aquest?

No, no gaire. De fet, quan presentàvem Sasha l’any passat al FIC-CAT, el muntatge de Shootball ja estava quasi acabat i ara no puc dir això. Malauradament, però, tinc diverses idees, però estan obertes, és a dir, no estem gravant res encara. Quan tingui alguna cosa ja us explicaré.