El surrealisme del surrealisme

pelicula_dali

Gina Barichello

La pel·lícula del gran geni Dalí, submergida entre els arxipèlags de la Costa Brava, es narra a través de la mirada de la seva germana, en una llarga conversa amb una vella amiga d’estudis, on recorda la vida de l’artista. El diàleg, ple de nostàlgia, és el fil conductor, en el que totes dues actrius hipnotitzen a l’espectador viatjant pel temps com si fossin la personificació d’una enciclopèdia de Dalí.

Els flashbacks estan rodats amb poca tonalitat de color, recurs que permet diferenciar el temps en el qual transcórrer l’acció. Però sembla poc treballat i, fins i tot, arriba a ser molest perquè d’un moment cap a un altre, es deixa d’utilitzar aquest recurs sense cap explicació, perdent així, la coherència de la història. També, resulta incòmode l’abundància de tanta llum que no deixa pas jugar amb les ombres.
El film té un ritme pausat amb alguns moments que freguen la teatralitat, en molts casos artificial, acompanyats de talls mal realitzats. Tot i això, la pel·lícula és molt parlada, tant, que es fa en diversos idiomes resultant ser caòtic, no tenint ni cap ni peus envoltat d’un to còmic surrealista.

Les actuacions en general són poc contundents. Així i tot, l’actuació de Dalí, cobra vida gràcies a l’actor Joan Carreras, que impregnat per l’ànima de l’artista, li dóna versemblança a les escenes.

El director va voler abastar molt, el metratge original passava de les tres hores, el retallat es queda en dues hores i mitja, on es representen diverses èpoques, des dels anys vint fins als trenta, passant per l’etapa republicana, fins als vuitanta. Ni tan sols així, aconsegueix alleugerir el ritme de la pel·lícula.

En conclusió, Ventura Pons, desaprofita totalment l’oportunitat de realitzar un film amb una qualitat fotogràfica més treballada així com un diàleg més apropiat que no li resta valor a una de les criatures més grans del surrealisme. Encara que, resulta interessant que el director narri la història de Dalí en veu de sa germana, hi ha un ús excessiu dels salts temporals que disminueixen el seu atractiu.

Anuncis

Amistat, por, comèdia i amor: 3ª sessió conjunt de curtmetratges

Les-bones-nenes-2-e1517501091291-710x400[1]


Gina Barichello

LES BONES NENES

Clara Roquet, directora de qualitat en tots els terrenys, ahir ens va presentar el seu últim treball en el món del curtmetratge en el FIC-CAT. Entre paisatges rurals es desenvolupa la història d’una família que sempre ha criat cavalls. En aquest escenari, un relat a priori convencional es transforma en quelcom intens i emotiu. Si més no, la violència de l’adultesa s’obrirà pas destrossant tot allò que troba. Entre núvols de pols s’obriran contrasts de colors, així com escenes riques en lluminositat. Amb plans detall que generaran un relat atractiu entre dues germanes que faran front a una etapa de la seva vida que farà canviar la seva relació.

34286400_2108179392838895_5138455154462294016_n[1]

EVIL

Joaquim Bundó, director del curtmetratge, donarà vida a una història de por convencional, amb una fórmula bàsica i típica que fàcilment és reconeguda pel públic, encara que resulta atractiu el gir de la trama. Si més no, els ensurts previsibles provocaran tensió amb l’ajuda de la banda sonora, encara que aquesta a vegades sigui excessiva. Resulta atractiu, el joc de llums i ombres que ajuden a endinsar-nos en aquest intent d’ambient terrorífic.

1517226812-escarabajo1[1]

L’ESCARBAT AL FINAL DEL CARRER

Joan Vives, amb la seva originalitat i el seu gran humor, ens presenta un curtmetratge que barreja misteri, drama i comèdia, aquest últim gènere, molt ben aconseguit. A través de les entrevistes dels diferents personatges del poble, dóna un to documental que resulta ser un format molt original per endinsar-nos en un món amb caire surrealista. Les escenes estan impregnades de colors intensos, amb llums pensades al detall que donen potència a totes les escenes acompanyades d’efectes especials.

lultim-viatge-1-26046-500x281[1]

L’ÚLTIM VIATGE

Carmen Marfà i Yago Alonso, presenten un guió enginyós on la relació fictícia dels personatges s’entrellaça amb la vida real. A partir d’aquesta fórmula tan cridanera i senzilla, els directors ens transporten a una història d’amor que bascula entre la mentira i la veritat. Si més no, la fotografia, també senzilla, resulta ser molt lumínica amb colors clars que ajuden a posar l’accent al diàleg.

Tres fotografies de famílies

cftv17400[1]

Gina Barichello

En el segon dia del festival, es van presentar tres projeccions en l’espai Pantalla Sitges, introduïdes pel director del Festival de Sitges, Àngel Sala, qui va remarcar la importància d’elaborar més cinema en català.

UNA CAPSA TANCADA
Dirigit per Anna Aguiló i guanyador del premi SGAE Nova Autoria 2017 al millor guió Sitges. La pròpia directora, després de la mort de la seva àvia, troba una capsa plena de cartes d’amor firmades pel seu avi. Aquestes estan dirigides a la seva dona des de Rússia, ja que l’avi va lluitar amb els nazis a la II Guerra Mundial. Si més no, narra la història en veu de diferents membres de la família que coneixien als avis, i que van explicant i llegint part de les cartes. Un recurs que resulta intrigant i que fa que el documental sigui dinàmic, i no tan monòton, creant així un cert ritme amb un to realista. Crida l’atenció que l’autora doni a conèixer que el seu avi formés part de la División Azul, un assumpte delicat, però que per això denota valentia per part de la cineasta. Sembla interessant el fet que fa referència a la censura i al control de les cartes que s’enviaven a l’estranger. De tota manera, la filmació és molt bruta, artísticament no està ben resolta, descuida els detalls, encara que alguns resulten interessants com el joc dels plans detalls i els apropaments de càmera. Pot resultar massa llarg, lent i a vegades molest pel fet que no s’entenia o se sentia malament el que deien els actors. No obstant això, per contextualitzar la trama i donar-li credibilitat, hi havia material d’arxiu de la Filmoteca Espanyola. La història, amb un to trist, ens endinsa en la vida personal d’aquests dos personatges dels quals estaran sempre entre aquelles paraules d’amor que van sobreviure a la més devastadora guerra.

CELEBRACIÓ
Guanyador del Premi SGAE Nova Autoria 2017 a la millor direcció Sitges. Els directors, Pau Cruanyes i Gerard Vidal, per presentar-lo, van dir que sempre hi ha quelcom a celebrar, i així es plasma en aquest curtmetratge de tan sols nou minuts. Nou minuts que donen per pensar, creant confusió (tan a nivell conceptual com estètic), i fent-nos perdre entre els convidats d’un suposat casament.
Tot comença amb una noia vestida de blanc que no sabem que és la núvia fins al final del film, ja que no es comporta com a tal i els assistents la tracten com una convidada més. Emergida en una atmosfera surrealista, sensorial fora del que és tradicional, trobem en diverses ocasions que es vol encendre un cigarret i no pot, simbolitzant la frustració i el fracàs. A mesura que es va desenvolupant la trama, els convidats van morint (o això sembla) a causa del vi. En un moment donat, a la protagonista se li taca el vestit d’aquesta beguda, i decideix tallar-lo. Si més no, hi ha certs elements que poden tenir moltes lectures però no acaba de ser clar el seu significat.

CUNETAS
Dirigit per Pau Teixidor, el curtmetratge està ambientat en la guerra civil espanyola, on una família de pagesos han de fer front a l’amenaça feixista. El contingut resulta ser un detonant potent i captivador, tot donant una altra visió d’aquesta part de la història, i fent insistència en la por que se sentia sent civil en un conflicte que exigia escollir bàndol. Tècnicament, és una pel·lícula molt ben treballada, on es posa l’accent en les escenes nocturnes, molt ben aconseguides. Cal fer esment al bon tractament de la llum i el recurs que s’utilitza per mostrar com es filtren els petits rajos de llum en la foscor, com també la simbologia de l’espelma. Es respira l’ambient de violència i incertesa constantment acompanyat d’una banda sonora que emfatitza aquesta tensió. Encara que també hi ha escenes difoses, com un record, plenes de llum natural amb colors vius que denoten felicitat. Felicitat que s’acaba aviat amb la mort com a solució del conflicte.