Quarta i última sessió de curtmetratges: retrats personals i èxtasi visual

2018053011014193762

Ferran Calvet

La quarta i última sessió de curtmetratges començà amb un dels plats forts d’aquesta secció del festival, la multi-premiada Los desheredados, dirigida per Laura Ferrés i guardonada a Cannes, als Goya o als Gaudí entre altres.

Aquest curt, de naturalesa documental ambigua degut a la seva excessiva guionització, aporta una reflexió interessant sobre com afectà la crisi a la petita i mitjana empresa. El punt de vista és el de Pere Ferrés, un home de 53 anys que veu com el seu negoci familiar ha de tancar les portes definitivament. El màxim encert del film és no caure en el melodrama i mostrar-nos aquesta difícil situació d’una manera més contemplativa, pel fet de veure’s inevitable.

El tractament de la llum, els enquadraments i la fotografia son esplèndids, i estan en concordança amb allò que vol significar el curtmetratge. Tots aquests elements tècnics culminen en una escena final desoladora però de la que no podríem prescindir per entendre el film.

El següent curtmetratge projectat en aquesta última sessió és Xisca, una cinta de vint-i-un minuts dirigida per Sergi Lara, que ens fa sentir tendresa per una ovella del Pallars que estableix una relació amb en Ramon, un noi que viu tranquil·lament en una casa de camp. Aquest film retrata molt bé les relacions i la vida en els pobles remots del Pirineu lleidatà, i s’atreveix, amb gran èxit, a intentar establir una connexió entre un animal i un humà, cosa que fàcilment podria haver resultat fallida. Aquesta relació sembla suficient com per omplir tot el film però Lara intenta cosir una relació d’en Ramón amb una pagesa que queda molt forçada i resulta desconcertant.

La directora Judith Colell, també presentà el seu curtmetratge Aniversari, el qual té un missatge molt marcat que ja se’ns fa conèixer a través de la sinopsi: “Hi havia una vegada una petita lleona que tenia un somni, ser un lleó”. Aquest treball forma part dels cinc curtmetratges d’una col·lecció de material didàctic per a la igualtat i la lluita contra la discriminació per raons sexuals, que a part de Colell també ha conegut participacions de cineastes com Isabel Coixet o Isaki Lacuesta.

Aniversari toca la transsexualitat d’una manera molt delicada i simbòlica, però és un film que en un festival de cinema sap a poc i té un difícil encaix, ja que el seu espai està lluny d’aquests circuits. Tot i això, a títol personal, crec que és necessària la seva projecció en cercles molt més educatius i pedagògics, als que al cap i a la fi està dirigit, i on compleixen els seus objectius.

L’última projecció és potser la més peculiar i interessant de la sessió, un film difícil d’imaginar en un festival com el FIC-CAT, on s’hi veuen pel·lícules de tall més clàssic. Lluna captiva serp vermella safata de plata és un deliri visual molt ben elaborat que tot i el bombardeig d’imatges i conceptes en un principi incongruents, aconsegueix endinsar-te en el misteri que planteja, amb una inspiració que remet a l’impressionisme francès, sobretot al film Napoleón d’ Abel Ganz (1927), amb aquesta divisió en tres de la pantalla i imatges que interactuen visualment entre elles.

El festival conclou amb aquesta sessió la selecció oficial de curtmetratges, on s’hi ha vist durant quatre passes disset obres, més les tres presentades sota el paraigües de “Pantalla Sitges”. Com a reflexió, les sessions en un conjunt han estat quelcom desequilibrades, algunes molt fluixes, com la del dijous.

A unes hores de saber quins son els premiats, hi ha la convicció de que 72% de Lluís Quílez, Les bones nenes de Clara Roquet, L’escarbat al final del carrer de Joan Vives i Los desheredados de Laure Ferrés, són els màxims candidats a aconseguir algun guardó durant la gala d’aquest vespre.

Anuncis

“Cinema amb Ç”: Visca el Çinema

image-4

Albert Picola, Gina Barichello, Ferran Calvet 

Cinema amb Ç és un documental dirigit per Cris Gambín i Toni Pinel que tracta sobre la situació actual del cinema de parla catalana i que compta amb la intervenció de grans representants de la indústria com ara Agustí Villaronga, Juan Carlos Tous, Ventura Pons, Isona Passola o Kike Maíllo. Es projecten 78 minuts d’intensa reflexió sobre l’estat del cinema català i es posen sobre la taula problemes que té aquest per a produir-se i per arribar a un públic ampli.

El film té un tall clàssic amb entrevistes individuals filmades des d’uns primers plans massa exagerats, amb una imatge amb blanc i negre que li aporta una major importància al diàleg que a la pròpia imatge. Totes les veus conjugades remen a favor del cinema català, però a vegades expressen opinions enfrontades, un xoc que il·lustra bé el panorama heterogeni de l’escena catalana. Entre mig de les temàtiques que es van tractant al llarg del documental, apareixen una sèrie de talls simbòlics que no queda massa clara la seva funció i tot i que al començament pots creure que pot tenir sentit, s’acaba tornant quelcom totalment prescindible.

Alguns dels temes que criden més l’atenció són els escassos recursos amb els que compta qualsevol producció catalana, la poca presència de cinema català a les cartelleres per por al fracàs a la taquilla o els diners que es destinen al doblatge quan es podrien invertir en les pròpies produccions. En paraules de Ventura Pons, “el doblatge és un crim contra natura”, declaració que ha aixecat un anecdòtic i solitari aplaudiment.

Un tema molt interessant ha estat el debat sobre les plataformes digitals que han emergit durant els últims anys i s’han consolidat com una de les principals finestres del consum audiovisual. S’ha remarcat que grans plataformes com Netflix o HBO es complementen amb Filmin, d’origen català, i que aquestes mateixes ja estan fent produccions al territori.

El documental acaba oferint una visó optimista del futur cinematogràfic català que poc a poc està reafirmant el seu lloc en el panorama internacional, gràcies a una onada de nous directors i directores com Carla Simón, Elena Martín i Carles Marques-Marcet entre d’altres.

“Més enllà de l’objectiu: Lacroix i Dalí”: L’admiració a l’artista

dali-lacroix-mes-enlla-de-lobjectiu-1512383899

Ferran Calvet

Thérèse Lacroix obra una maleta plena de records, disposada a mostrar-los per primera vegada al documental franco-català dirigit per Antonio Pérez Molero i Céline Formentin: Més enllà de l’objectiu: Lacroix i Dalí. Thérèse, dona del reconegut fotògraf francès Marc Lacroix, ens endinsa en el relat d’una parella a la que li canviaria la vida desprès de conèixer a l’artista català Salvador Dalí l’estiu del 1970.

A partir d’aquesta premissa, el documental es basa en el relat en primera persona de Thérèse i en les paraules que el fotògraf va transcriure de memòria de les seves trobades. Aquest segon relat, es recita amb una veu en off molt mal triada, que descol·loca pel seu to excessivament didàctic i pedagògic, que recorda més a un documental per nens petits que a un sobre un fotògraf i Salvador Dalí dirigit a un públic que per la temàtica que tracta, hauria de ser culte.

Tot i la bona intenció de donar una veu principal a la dona del fotògraf, aquesta és excessiva, i gairebé no deixa descansar a qui li agradaria contemplar les imatges que es mostren. De fet, són molt recurrents i encertades les filmacions de la casa de Dalí de Cadaqués i Port-lligat i de la casa de Gala de Púbol. Són velles imatges ben aconseguides que ens mostren on visqué i creà Dalí durant la seva etapa més creativa.

A mesura que avança el film, la imatge de Marc Lacroix es va difuminant i Thérèse pren el control d’aquest. S’abusa bastant de les escenes d’entrevista, on s’hi barregen algunes d’un estrany i potser preparat “making off” sense massa coherència, com quan la veiem trucant per telèfon o comentant coses amb l’equip de filmació.

Potser el títol del film, a més de contenir “Lacroix i Dalí”, hauria també de fer referència a Gala, de qui se’n parla molt, quelcom que es veu amb molt bons ulls degut a la mala costum de deixar les dones dels artistes sempre en un segon pla. L’admiració dels Lacroix i no era només per Dalí, sinó també per la seva muller.

Aquest documental també trenca en certa manera la visió de Dalí com a geni excèntric. No es posa en dubte que ho sigui, però també mostra una faceta més artística i íntima, un terreny on segons la mateixa Thérèse, aquest era una persona seriosa. De fet, també hi ha la intenció de mostrar com el mateix Dalí sentia admiració també per la concepció artística d’en Marc Lacroix. És interessant veure com el film es focalitza en aquesta amistat i deixa totalment fora la pintura i la fotografia que no està relacionada amb la relació de les dues parelles. Això fa que no estiguem davant d’un documental dirigit a un gran públic, sinó que està destinat a interessos molt concrets i específics.

Per tant, estem parlant d’una pel·lícula molt desequilibrada, on hi apareixen apunts molt interessants i inclús reveladors, però fonamentat en unes formes que juguen en contra del contingut.

Marc Recha: “Quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”

 

34743659_1974328815935187_1724558029384318976_o

Gina Barichello, Albert Picola i Ferran Calvet 

Ahir vam tenir la gran oportunitat, després de la projecció i el col·loqui de la pel·lícula La vida lliure, de poder parlar amb una part de l’equip: el director del film, Marc Recha, al que se li acabava d’entregar el premi honorífic del festival, juntament amb el vilanoví Sergi López i l’actriu Núria Prims. Ens vam asseure tots acompanyats de vi i cervesa, mantenint així una conversa molt distesa, propera i interessant que va fer que, de quatre preguntes que volíem fer, s’allargués a una hora de diàleg constant.

Vam començar preguntant a en Sergi López si el dialecte menorquí va suposar alguna dificultat. Ell, molt convençut, ens va dir que tot al contrari, que l’ajudava a transportar-se a aquell món; a aquella història, ja que aquest li resulta ser un dialecte hipnotitzant. Li agrada molt, va dir, per la musicalitat que té. Si més no, ell no havia d’interpretar en menorquí. Vam continuar parlant amb Sergi López, preguntant-li si a l’hora d’escollir alguna pel·lícula té alguna mena de filtre o algun element en comú que ha de ser-hi perquè pugui actuar-hi. Va contestar dient que amb el Marc Recha té un passat en comú i ja coneix com treballa. Simplement ens va respondre, que com a qualsevol actor, quan li arriba el guió el llegeix i busca que l’atragui. Personalment, ell no medita sobre el que vol fer, hi ha que li agraden i altres que no. En molts casos, ha hagut de rebutjar molt guions pel fet, que com ell diu, “m’arriben més coses de les que puc fer”. Insisteix en el fet de fiar-se de la seva intuïció i escollir aquella pel·lícula que creu que tindrà més ressò mediàtic, sense importar-li els diners. La conversa va anar evolucionant, i en Sergi López, que ha treballat a diferents llocs d’Europa, sobretot a França, ens va explicar que els canvis d’idiomes, en comptes d’incomodar-lo, l’alliberen. Així doncs, el director si no parla el seu idioma ha de sintetitzar i, per tant és més fàcil captar el missatge.

Seguidament, Marc Recha, a qui l’apassiona la fotografia, el so i tot allò que envolta el cinema, aclareix que aquesta multiplicitat de disciplines li permet a ell fer milions de coses. Es dóna així un cos molt artesanal, característica que creu ell que s’ha perdut en el setè art. Alaba la labor dels actors, aquella manera que tenen d’actuar com si res, enganyant a l’espectador  a través de la gestualitat, les mirades i les paraules.

Desprès d’un brindis proposat per Antonio Barrero, director del FIC-CAT, la conversa es va encaminar cap a la manera de treballar amb els dos nens que apareixen al film (Mariona Gomila i Macià Arguimbau). En Marc Recha va remarcar la importància del càsting i de saber escollir bé els actors, sobretot els nens. Amb paraules en Sergi López, “quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”. En aquest cas, Núria Prims va ser l’encarregada de tractar amb ells durant el rodatge i qui va viure de més a prop el seu procés fora de les càmeres. També ens expliquen que va ser important el contacte de l’equip amb els pares i la relació d’ambdós amb els altres actors.

Davant de la pregunta que llancem sobre si fou necessari repetir moltes escenes amb els dos nens protagonistes, en Marc Recha ens respon que amb la directora de fotografia tenien la premissa de no parar de filmar, fet que “va tornar boja” –en paraules de Recha- a la muntadora del film. De fet, és un director que no deixa de rodar, dóna un cert lloc a la improvisació, segons Sergi López, gràcies a la capacitat de captar l’instant. L’actor ens explica que el cas de Recha no és molt recorrent, i el contraposà amb el model d’un director com Guillermo del Toro, qui ja va al rodatge amb tots els enquadraments i escenes calculades.

Així doncs, desprès de parlar amb l’equip, i sobretot amb el director Marc Recha, entenem millor el film que acabàvem de veure, gràcies a conèixer la seva concepció del cinema i el procés de creació dels seus treballs.

 

“Jarabe contra el càncer”: Una dosi d’esperança

1103

Ferran Calvet

Albert Solé s’encarrega de dirigir el documental que tracta sobre la lluita del cantant català Pau Donés (conegut per al gran públic com un dels components del grup Jarabe de Palo)contra el càncer de còlon que se li va diagnosticar l’any 2015. Jarabe contra el càncer relata el dia a dia de l’artista en les seves visites a l’hospital (amb les respectives sessions de quimioteràpia), combinades amb imatges alliberadores, com escapades a la muntanya.

El documental compleix el seu objectiu principal, el de donar visibilitat a la lluita contra el càncer. De fet, és un producte televisiu en tota regla, tant en la seva duració (55 minuts) com en la manera en que s’estructura la narració. Sempre tenint clar que la intenció que hi ha darrere d’aquest documental és admirable i incontestable, la vessant cinematogràfica és quelcom qüestionable, tant en la manera com es presenta l’obra com en el desequilibri al presentar-nos alguns personatges i fets.

Potser el pecat del documental del càncer sobre Pau Donés és el de focalitzar-lo tot en Pau Donés. Aquesta sensació ve de l’intent del guió d’afegir dues històries paral·leles, la d’en Marc i la de la Meritxell. Les dues són tan interessants com la de l’artista, però es deixen en un segon pla massa exagerat, sobretot la de la Meritxell, la qual hagués donat un relat interessantíssim a partir de la seva pròpia visió i la de la seva família, que acaba intervenint de manera anecdòtica, i al final, per rematar, no per parlar del propi càncer, sinó per demanar al cantant que li autografiï la guitarra.

Aquestes dues històries estan molt poc aprofitades i fan fluixejar el documental. També hi ha una història transversal, que és la de la Carol, una infermera de la secció d’oncologia de l’Hospital Vall d’Hebron. Aquesta figura s’hauria d’haver explotat molt més per donar major veu a la visió del personal de l’hospital. Pel contrari, per tenir un paper tant fluix, la decisió més adequada hagués sigut la de suprimir-la de l’entramat central del documental.

El documental, però, escapa molt bé de caure en el dramatisme. Potser gràcies a l’actitud de Donés, es veu com un cant a l’esperança i a la llibertat, amb un carpe diem de fons constant. I gràcies a aquest enfocament, el film funciona en tot moment.

El que no funciona tant és l’excessiva guionització dels diàlegs. Hi ha escenes on es nota molt que hi ha una preparació prèvia. En sí, la preparació no és dolenta, però sí que ho és que es noti excessiva quan la intenció és mostrar escenes més naturals. La conversa pel Facebook entre en Pau i en Marc és la que millor mostra aquesta excessiva artificialitat, tot i que aquesta és bastant recorrent.

Així doncs, la cinta està dirigida a mitjans televisius, i com a tal, el producte funciona bastant bé, ja que darrere conté unes intencions clares, que des del meu punt de vista no són les de desestigmatitzar la malaltia, tal i com es diu en el film –no crec que sigui necessari avui en dia-, sinó la de, en certa manera, mostrar que hi ha persones que conviuen amb ella i que això aporta una sèrie de dificultats molt dures, però que a lhora és necessària l’esperança per a combatre-la cara a cara. 

Vida i mort: 2ª sessió conjunta de curtmetratges

DR97VV0W4AAi9BT

Joan Miquel Gual 

En aquesta sessió, vam poder veure cinc obres, presentades seguint el següent ordre: 72% (Lluís Quílez, 2017, 21′); La roda (Mateu Ciurana, 2017, 14′); Elefants blancs (Artur Trias, 2016, 13′); El nen i l’eriçó (Marc Riba i Anna Solanas, 2016, 3′); Doble angoixa (Dani Morell, 2017, 3′). De tots ells, voldria destacar el primer.

72% és la composició d’aigua que tenim en el cos els éssers humans. Cada cop més, l’aigua potable resulta un bé escàs, i en aquesta faula humana tot, com la vida, gira al seu voltant.

L’escenari desèrtic on té lloc l’acció -qüestió important en un festival dedicat a posar en valor les localitzacions en el cinema català-, s’ubica físicament a Aragó. L’aridesa del territori actua com a  protagonista visual.

El món es presenta com una immensa deforestació, gràcies a les panoràmiques. La vida es troba  en extinció, només aguantada per una gota d’aigua que cau sempre en el mateix punt, fet que permet omplir una ampolla que conté la quantitat diària per a que els sis personatges no morin deshidratats.

El contrast entre les preses panoràmiques i els rostres de les persones marca una dinàmica narrativa feta de silenci, el protagonista sonor.

Només els sons de la natura escassa i dels glops que calmen la sed, miracle quotidià, interrompen l’absència de llenguatge. Les paraules resulten inútils, els humans han abandonat la comunicació verbal, però això no evita la fonda introspecció en les seves mentalitats, mitjançant els gestos i l’expressió de les cares, filmades en primeríssim primer pla.

Com a faula, reflexiona sobre la solidaritat, els accidents, l’avarícia, la tendresa i l’esperança, mitjançant sis arquetips, protagonistes humans que desenvolupen un paper determinat. Potser, el principal mèrit de Quílez és haver aconseguit, en 21 minuts, una sensació d’espera eterna, sense deixar de presentar, amb gran factura visual i tècnica, girs i esdeveniments inesperats.

“Shootball”. Un documental sobre pederàstia als Maristes de Sants-Les Corts

shootball-876070347-large

Joan Miquel Gual

Cultura de la violació. Per contextualitzar Shootball (Fèlix Colomer, 2018, 94′), una pel·lícula de no ficció que pot suposar un terratrèmol d’indignació ben aviat, esclarir aquest concepte pot ser de gran utilitat. Arrel de la sentència de la “manada” han circulat molts discursos que evidencien la tolerància envers comportaments sexuals masculins violents, ja sigui per la via de l’ocultació social còmplice o, quan es coneixen els fets, mitjançant càstigs laxes per part de la justícia estatal. Les manifestacions massives feministes i les accions de reconeixement públic de moltes dones d’haver patit agressions sexuals, en la línia de la campanya #MeToo, demostren que les violacions no entenen de classes socials: representen part d’un macabre quadre patriarcal que va molt més enllà.

La cultura de la violació, però, té més perspectives que ens resulten útils per parlar del documental mencionat més amunt. Recentment, s’han destapat molts casos de pederàstia protagonitzats per capellans cristians, ja sigui a Estats Units, Itàlia, a l’estat espanyol o altres indrets del món, fins el punt que el Papa Francesc ha definit la situació com “una malaltia de l’església” amb la que cal tenir “tolerància 0”, després de molts anys d’encobriment.

A Catalunya, des de 2013, ha ocupat bona part de l’agenda informativa el cas dels nombrosos abusos perpetrats a l’escola dels Maristes de Sants-Les Corts. En aquest centre educatiu de primària i secundària, des de principis dels anys vuitanta, s’ha produït centenars de violacions i abusos de diferent grau, els quals han estat denunciats per múltiples víctimes.

Dit això, el primer punt d’interès del treball de Colomer que aquí assenyalarem, n’hi ha molts, es troba precisament en la seva condició de recordatori: actualment, el cas dels Maristes ha passat a un segon pla a nivell informatiu, si bé encara cap dels abusadors ha entrat a la presó. Per aquest motiu, des d’un punt de vista polític, el paper de Shootball en els pròxims mesos podria ser el següent: un cinema de combat que reclama justícia, aplicar sentències i severitat amb els abusadors; en poques paraules: el documental vol utilitzar la pressió social com a palanca, ara que els ulls de la gent han deixat de mirar el cas.

Un segon element a destacar: es tracta d’una obra feta per un director-detectiu, val a dir que va més en la línia d’un Michael Moore que de Jordi Évole, si bé, com desenvoluparem més a baix, resulta vàlida tant per a televisió com per a la gran pantalla. El detectiu audiovisual prova a desvetllar, des de l’inici, moltes qüestions importants per a comprendre el cas: ¿Per qué els Maristes no van denunciar la situació abans? ¿A quin motiu es deu l’encobriment? ¿Quants alumnes van ser abusats? ¿Per quants professors? ¿Quin va ser el paper en tot plegat de les institucions polítiques, de la policia, del poder judicial, del sector educatiu? Tots aquests interrogants es van responent poc a poc, gràcies a les qualitats de l’investigador del crim: incisiu en l’entrevista, perseverant en les hipòtesis de treball, astut a l’hora de recopilar evidències i d’interpel·lar.

A nivell estètic, es tracta d’una peça que pot tenir un impacte de masses. De fet, aquesta setmana s’estrena en cinemes i el pròxim dimarts 13 a l’espai televisiu Sense ficció. Aquí, com hem anunciat abans, situarem la pel·lícula més en l’àmbit cinematogràfic que en el del reportatge televisiu, degut a dos motius fonamentals: 1. La inclusió en el muntatge final d’elements reflexius -principalment la presa de decisions prèvia a la filmació d’algunes seqüències-; i 2. Els pensaments contradictoris del director sobre com “representar” i donar veu al pederasta -expressats davant de la taula de muntatge-, atorguen un contingut creatiu que s’allunya de la pura exposició dels fets habitual.

Més enllà de la vocació detectivesca, també es tracta d’un document que ens fa viatjar a un tema tabú: la ment i les motivacions de l’abusador de menors. De fet, en el programa de mà del festival Fic-Cat es destaca que, <<Per primera vegada en un documental, un pederasta confessa els seus crims i parla a cara descoberta>>. Aquesta nuesa del mal és tota una fita en el cinema català, ja que aconsegueix apropar al públic la psicologia d’algú que s’autodefineix i es reconeix com un malalt que ja s’ha recuperat; com algú que no sabia el que feia, i que, per aquest motiu, està preparat per anar a la presó.

En tot cas, la religiositat de Joaquín Benítez pot ser pensada aquí com un problema greu, un element que pot ser explica part de la dimensió global de l’epidèmia pederasta catòlica: el professor de l’escola mai ha assistit a un psicòleg, ni pensa fer-ho. També declara no haver-se masturbat mai en cinc anys, com a part del seu procés de curació. La seva curació passa pel dispositiu de la confessió, com a via per expiar els seus pecats.

De fet, l’entrevista a Benítez, presentada per fragments, s’assembla molt a un acte de confessionari: únicament canvia l’anonimat per la cara descoberta, tot buscant l’absolució no ja d’un capellà, sinó d’una audiència amb qui busca empatisar. Com a clímax de la mateixa, l’abusador s’agenolla, gairebé al final de la pel·lícula, per demanar a les víctimes un perdó que probablement no obtindrà mai.

El cartell de Shootball resulta molt apropiat i indicatiu del que es veurà: d’una banda, Benítez, sobre fons blanc, de l’altra, Manuel Barbero, pare d’un dels nens, sobre fons negre. En els seus relats orals, coneixerem que ambdós comparteixen una infància marcada pel abusos sexuals. Aquesta cruïlla de camins porta a un dels dos a una condemna que, escandalosament, encara no s’ha efectuat -en un país, cal recordar-ho, que envia gent a la garjola en temps récord, per lletres de cançons o per voler votar; l’altre persona, el pare, acaba per muntar una organització, Mans Petites, que ja lluita per visibilitzar la situació de la pederàstia i transformar, poc a poc, el món, tot acompanyant a famílies i nens abusats.

Amb tot, ja per acabar, és impossible no avergonyir-se després d’assabentar-nos del paper de la policia, les institucions polítiques i educatives, el poder judicial i la mateixa escola dels Maristes en tot plegat. Us recomano que ho comproveu, ja que es tracta d’una pel·lícula tan dura com necessària, que, si tot va bé, sacsejarà la realitat.