“Shootball”. Un documental sobre pederàstia als Maristes de Sants-Les Corts

shootball-876070347-large

Joan Miquel Gual

Cultura de la violació. Per contextualitzar Shootball (Fèlix Colomer, 2018, 94′), una pel·lícula de no ficció que pot suposar un terratrèmol d’indignació ben aviat, esclarir aquest concepte pot ser de gran utilitat. Arrel de la sentència de la “manada” han circulat molts discursos que evidencien la tolerància envers comportaments sexuals masculins violents, ja sigui per la via de l’ocultació social còmplice o, quan es coneixen els fets, mitjançant càstigs laxes per part de la justícia estatal. Les manifestacions massives feministes i les accions de reconeixement públic de moltes dones d’haver patit agressions sexuals, en la línia de la campanya #MeToo, demostren que les violacions no entenen de classes socials: representen part d’un macabre quadre patriarcal que va molt més enllà.

La cultura de la violació, però, té més perspectives que ens resulten útils per parlar del documental mencionat més amunt. Recentment, s’han destapat molts casos de pederàstia protagonitzats per capellans cristians, ja sigui a Estats Units, Itàlia, a l’estat espanyol o altres indrets del món, fins el punt que el Papa Francesc ha definit la situació com “una malaltia de l’església” amb la que cal tenir “tolerància 0”, després de molts anys d’encobriment.

A Catalunya, des de 2013, ha ocupat bona part de l’agenda informativa el cas dels nombrosos abusos perpetrats a l’escola dels Maristes de Sants-Les Corts. En aquest centre educatiu de primària i secundària, des de principis dels anys vuitanta, s’ha produït centenars de violacions i abusos de diferent grau, els quals han estat denunciats per múltiples víctimes.

Dit això, el primer punt d’interès del treball de Colomer que aquí assenyalarem, n’hi ha molts, es troba precisament en la seva condició de recordatori: actualment, el cas dels Maristes ha passat a un segon pla a nivell informatiu, si bé encara cap dels abusadors ha entrat a la presó. Per aquest motiu, des d’un punt de vista polític, el paper de Shootball en els pròxims mesos podria ser el següent: un cinema de combat que reclama justícia, aplicar sentències i severitat amb els abusadors; en poques paraules: el documental vol utilitzar la pressió social com a palanca, ara que els ulls de la gent han deixat de mirar el cas.

Un segon element a destacar: es tracta d’una obra feta per un director-detectiu, val a dir que va més en la línia d’un Michael Moore que de Jordi Évole, si bé, com desenvoluparem més a baix, resulta vàlida tant per a televisió com per a la gran pantalla. El detectiu audiovisual prova a desvetllar, des de l’inici, moltes qüestions importants per a comprendre el cas: ¿Per qué els Maristes no van denunciar la situació abans? ¿A quin motiu es deu l’encobriment? ¿Quants alumnes van ser abusats? ¿Per quants professors? ¿Quin va ser el paper en tot plegat de les institucions polítiques, de la policia, del poder judicial, del sector educatiu? Tots aquests interrogants es van responent poc a poc, gràcies a les qualitats de l’investigador del crim: incisiu en l’entrevista, perseverant en les hipòtesis de treball, astut a l’hora de recopilar evidències i d’interpel·lar.

A nivell estètic, es tracta d’una peça que pot tenir un impacte de masses. De fet, aquesta setmana s’estrena en cinemes i el pròxim dimarts 13 a l’espai televisiu Sense ficció. Aquí, com hem anunciat abans, situarem la pel·lícula més en l’àmbit cinematogràfic que en el del reportatge televisiu, degut a dos motius fonamentals: 1. La inclusió en el muntatge final d’elements reflexius -principalment la presa de decisions prèvia a la filmació d’algunes seqüències-; i 2. Els pensaments contradictoris del director sobre com “representar” i donar veu al pederasta -expressats davant de la taula de muntatge-, atorguen un contingut creatiu que s’allunya de la pura exposició dels fets habitual.

Més enllà de la vocació detectivesca, també es tracta d’un document que ens fa viatjar a un tema tabú: la ment i les motivacions de l’abusador de menors. De fet, en el programa de mà del festival Fic-Cat es destaca que, <<Per primera vegada en un documental, un pederasta confessa els seus crims i parla a cara descoberta>>. Aquesta nuesa del mal és tota una fita en el cinema català, ja que aconsegueix apropar al públic la psicologia d’algú que s’autodefineix i es reconeix com un malalt que ja s’ha recuperat; com algú que no sabia el que feia, i que, per aquest motiu, està preparat per anar a la presó.

En tot cas, la religiositat de Joaquín Benítez pot ser pensada aquí com un problema greu, un element que pot ser explica part de la dimensió global de l’epidèmia pederasta catòlica: el professor de l’escola mai ha assistit a un psicòleg, ni pensa fer-ho. També declara no haver-se masturbat mai en cinc anys, com a part del seu procés de curació. La seva curació passa pel dispositiu de la confessió, com a via per expiar els seus pecats.

De fet, l’entrevista a Benítez, presentada per fragments, s’assembla molt a un acte de confessionari: únicament canvia l’anonimat per la cara descoberta, tot buscant l’absolució no ja d’un capellà, sinó d’una audiència amb qui busca empatisar. Com a clímax de la mateixa, l’abusador s’agenolla, gairebé al final de la pel·lícula, per demanar a les víctimes un perdó que probablement no obtindrà mai.

El cartell de Shootball resulta molt apropiat i indicatiu del que es veurà: d’una banda, Benítez, sobre fons blanc, de l’altra, Manuel Barbero, pare d’un dels nens, sobre fons negre. En els seus relats orals, coneixerem que ambdós comparteixen una infància marcada pel abusos sexuals. Aquesta cruïlla de camins porta a un dels dos a una condemna que, escandalosament, encara no s’ha efectuat -en un país, cal recordar-ho, que envia gent a la garjola en temps récord, per lletres de cançons o per voler votar; l’altre persona, el pare, acaba per muntar una organització, Mans Petites, que ja lluita per visibilitzar la situació de la pederàstia i transformar, poc a poc, el món, tot acompanyant a famílies i nens abusats.

Amb tot, ja per acabar, és impossible no avergonyir-se després d’assabentar-nos del paper de la policia, les institucions polítiques i educatives, el poder judicial i la mateixa escola dels Maristes en tot plegat. Us recomano que ho comproveu, ja que es tracta d’una pel·lícula tan dura com necessària, que, si tot va bé, sacsejarà la realitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s