Gina Barichello, Albert Picola i Ferran Calvet
Ahir vam tenir la gran oportunitat, després de la projecció i el col·loqui de la pel·lícula La vida lliure, de poder parlar amb una part de l’equip: el director del film, Marc Recha, al que se li acabava d’entregar el premi honorífic del festival, juntament amb el vilanoví Sergi López i l’actriu Núria Prims. Ens vam asseure tots acompanyats de vi i cervesa, mantenint així una conversa molt distesa, propera i interessant que va fer que, de quatre preguntes que volíem fer, s’allargués a una hora de diàleg constant.
Vam començar preguntant a en Sergi López si el dialecte menorquí va suposar alguna dificultat. Ell, molt convençut, ens va dir que tot al contrari, que l’ajudava a transportar-se a aquell món; a aquella història, ja que aquest li resulta ser un dialecte hipnotitzant. Li agrada molt, va dir, per la musicalitat que té. Si més no, ell no havia d’interpretar en menorquí. Vam continuar parlant amb Sergi López, preguntant-li si a l’hora d’escollir alguna pel·lícula té alguna mena de filtre o algun element en comú que ha de ser-hi perquè pugui actuar-hi. Va contestar dient que amb el Marc Recha té un passat en comú i ja coneix com treballa. Simplement ens va respondre, que com a qualsevol actor, quan li arriba el guió el llegeix i busca que l’atragui. Personalment, ell no medita sobre el que vol fer, hi ha que li agraden i altres que no. En molts casos, ha hagut de rebutjar molt guions pel fet, que com ell diu, “m’arriben més coses de les que puc fer”. Insisteix en el fet de fiar-se de la seva intuïció i escollir aquella pel·lícula que creu que tindrà més ressò mediàtic, sense importar-li els diners. La conversa va anar evolucionant, i en Sergi López, que ha treballat a diferents llocs d’Europa, sobretot a França, ens va explicar que els canvis d’idiomes, en comptes d’incomodar-lo, l’alliberen. Així doncs, el director si no parla el seu idioma ha de sintetitzar i, per tant és més fàcil captar el missatge.
Seguidament, Marc Recha, a qui l’apassiona la fotografia, el so i tot allò que envolta el cinema, aclareix que aquesta multiplicitat de disciplines li permet a ell fer milions de coses. Es dóna així un cos molt artesanal, característica que creu ell que s’ha perdut en el setè art. Alaba la labor dels actors, aquella manera que tenen d’actuar com si res, enganyant a l’espectador a través de la gestualitat, les mirades i les paraules.
Desprès d’un brindis proposat per Antonio Barrero, director del FIC-CAT, la conversa es va encaminar cap a la manera de treballar amb els dos nens que apareixen al film (Mariona Gomila i Macià Arguimbau). En Marc Recha va remarcar la importància del càsting i de saber escollir bé els actors, sobretot els nens. Amb paraules en Sergi López, “quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”. En aquest cas, Núria Prims va ser l’encarregada de tractar amb ells durant el rodatge i qui va viure de més a prop el seu procés fora de les càmeres. També ens expliquen que va ser important el contacte de l’equip amb els pares i la relació d’ambdós amb els altres actors.
Davant de la pregunta que llancem sobre si fou necessari repetir moltes escenes amb els dos nens protagonistes, en Marc Recha ens respon que amb la directora de fotografia tenien la premissa de no parar de filmar, fet que “va tornar boja” –en paraules de Recha- a la muntadora del film. De fet, és un director que no deixa de rodar, dóna un cert lloc a la improvisació, segons Sergi López, gràcies a la capacitat de captar l’instant. L’actor ens explica que el cas de Recha no és molt recorrent, i el contraposà amb el model d’un director com Guillermo del Toro, qui ja va al rodatge amb tots els enquadraments i escenes calculades.
Així doncs, desprès de parlar amb l’equip, i sobretot amb el director Marc Recha, entenem millor el film que acabàvem de veure, gràcies a conèixer la seva concepció del cinema i el procés de creació dels seus treballs.
Blog Digital del FIC-CAT 