Segona sessió de documentals variada i interessant

La directora Maria Roig i el productor Oriol Colomar han estat els presentadors d’una ronda de tres documentals de factura molt diferent on predomina la nostàlgia dels seus testimonis i un caràcter marcadament introspectiu.

Baix a Mar, els estius a la Torredembarra dels anys 20 als 40 del segle XX, realitzat per Maria Roig, és una novel·lització feta a partir d’un llegat fílmic i de cartes trobat a la localitat marinera. Després d’anys de recerca, l’arxiu local descobreix que són les vacances rodades dels Tizón, originaris de Barcelona, que es van enamorar de la platja i dels seus habitants als anys 20, en especial dels pescadors Figuerola. Les imatges de dones cosint i d’homes prenent la mar són conjurades per la veu de qui va ser una de les filles de la família, teixint un relat proustià sobre una terra que semblava exòtica i lliure als ulls d’una nena barcelonina de la seva classe social. Amb l’arribada de la Guerra Civil, aquest paisatge enyorat s’esvaeix, i la comunicació entre visitants i visitats es manté en forma de carta. Després de la desfeta republicana, reprenen el contacte de noves formes, compartint noves realitats socials.

L’ha seguit Invisibles, de Xavier Satorra, recull de veus de l’exili de Síria i Tunísia a Catalunya. De format més directe però acompanyant històries i dades sens dubte més impactants, narra la recerca d’asil de dues persones que segueixen parlant amb les seves famílies a l’altre costat del conflicte. Mohamad, provinent del complex moviment de la diàspora palestina a Síria, troba parella a Barcelona però segueix vinculat al seus país. La seva mare l’avisa dels perills de voler tornar: “si vens a Damasc, no reconeixeràs les persones”. Entre els altres personatges destaca Mireille, antiga treballadora d’ambaixades europees, escèptica de la solidaritat i els valors que diu professar Occident.

Des d’una òptica molt diferent, Cucli (Xavier Marrades) ha estat una aportació excèntrica i de voluntat poètica a aquesta sessió. El documental retrata el dia a dia d’un camioner ja gran que conviu amb un colom que no pot volar, en dol per la mort de la seva dona. Molt particularment cal destacar la fotografia aèria, que integra amb fluïdesa els paisatges de la Segarra, autopistes i indústries d’aspecte aclaparador.

_baixamarcaptura_40686d4d

Anuncis

Flaqueja la primera sessió conjunta de documentals

El tret de sortida de la sessió conjunta de documentals el va donar Ella, la vall, d’Albert Galindo i Albert Cristòfol, un documental inapetent i monòton centrat en Les Valls d’Aguilar. Amb la incorporació del pronom al títol com si d’una dona es tractés, el documental gira entorn el dia a dia de la població que viu a una zona tan aïllada i llunyana, tractant les dificultats i la “supervivència” en la seva quotidianitat. La durada del documental és injustificada; els creadors necessiten gairebé quaranta cinc minuts per explicar sense cap novetat amb una fila de testimonis i plànols de la natura la vida al camp. Més que documental, un reportatge televisiu per relaxar-se després de dinar.

desenterrant el negre

Desenterrant el negre, de Gerard H. Serra, una mena de fals documental qüestionable que relata les repercussions i conseqüències d’una joguina, Bushy Man, una reproducció a escala del conegut i polèmic Negre de Banyoles. Empaquetat amb la formalitat d’un autèntic documental, uneix l’expansió de la joguina amb tot un conflicte mundial.

Per últim i amb una durada d’un minut, el documental de Gerard Colom, El veritable espectacle, condensa l’amor pel cinema d’un home dedicat a la projecció de pel·lícules durant tota la seva vida a través de la seva declaració, incloent una petita reivindicació per la conservació de cinema analògic.

Drama i comèdia destaquen a la segona sessió de curtmetratges

La segona jornada augmenta el nivell de qualitat amb quatre curts dividits en gènere i completament oposats. L’aposta de la sessió va ser iniciar amb els dos curtmetratges de caire dramàtic i acabar amb uns altres dos amb més comicitat.

Començant amb un plat fort, Cavalls morts, de Marc Riba i Anna Solanas, ressalta per tractar la temàtica de la guerra des de la innocència d’un nen que, amb la seva ingenuïtat, no entén el que succeeix ni la crueltat que suposa un conflicte. El curt opta per una animació molt ben encaixada que alleugera la tragèdia, però que arriba amb la mateixa intensitat i commoció. El curt més breu, però a la vegada el més potent. 

Dirigit per Esteve Rovira i Joaquim Bundó,  Operació preferent explica una realitat més pròxima en el temps per a la nostre societat, l’estafa bancària de les preferents, que van afectar en la seva majoria a ancians. L’argument coincideix amb el curt Ejecución hipotecaria (Josep M. Gifreu, 2014), on també un grup d’emmascarats rapten el director d’una sucursal bancària a canvi de diners.

Va ser Gentlemen l’encarregat de trencar la vessant més dramàtica. D’Esteve Rovira i Joaquim Bundó, Gentlemen és una comèdia amb un punt d’enginy ambientada a la Barcelona victoriana i barrejada amb vidents, un testament i vides passades. Relacionat amb la vida i els últims minuts és el que explica Humans; l’ésser humà i la seva necessitat de sincerar-se en els instants finals abans de morir és el que fan dues amigues moments previs al xoc d’un meteorit a punt de destruir la Terra. Un curt senzill i comú amb un missatge de burla, els comiats no són sempre tan idílics com pensem.

03.-GENTLEMEN

Aina Clotet: “El cinema i el món necessiten més veus femenines”

El FIC-CAT va projectar els curtmetratges Anatema (Geni Lozano, 2016) i Tiger (Aina Clotet, 2016). Sengles directores ens van parlar del seu treball com a cineastes i la situació de la dona a l’àmbit cinematogràfic.

Anatema i Tiger són curtmetratges dirigits per dones però amb marcades diferències formals. Com us vau plantejar la planificació del vostre curt?

Geni Lozano: Jo sóc una persona molt endreçada, molt obsessiva en general i vaig pensar moltíssim cadascun dels plans. A més estava condicionada pel poc pressupost i això m’obligava a planificar el màxim possible.

Vaig voler marcar distància amb la història que explico i la càmera juga el paper de la societat. Desconeixement, desinformació i llunyania són els trets principals d’un objectiu que només s’acosta un moment concret quan la parella es reconcilia i decideix el que farà, però la resta està construït a base de plans fixes, allunyats i espartans on preval l’austeritat marcada pel caràcter rural.

Aina Clotet: Jo buscava completament l’oposat. La meva història demanava una càmera que es mogués com les emocions i estigués el més a prop possible dels personatges. Tenia molt clar que volia zooms i moviments erràtics que el muntador, a qui vaig donar llibertat, va obviar en el primer muntatge i el vam haver de recuperar junts. Volia dinamisme perquè les emocions són mutables i el curt no tan sols parla de l’embaràs sino també de les relacions de parella. Val a dir que el resultat aconseguit és mèrit del director de fotografia, en Nilo Zimmermann, qui va aportar moltíssimes idees.

Tiger barreja les discussions de parella amb comèdia. Va ser difícil aconseguir l’equilibri?

AC: Ha estat complicat perquè al rodatge sí que hi era però a la sala de muntatge costava aconseguir-ho. Si la càmera aguantava massa al noi ella et semblava una histèrica i al revés ell quedava com un immadur i calia l’equilibri.

És difícil és ser dona cineasta?

AC: Queda molt camí per recórrer. És un tema complexa on és fàcil caure en tòpics però la desigualtat és evident i així ho expressen les dades objectives. Però no només és al cinema, és al món en general i en qualsevol disciplina. El que sí tinc clar és que el cinema i el món necessiten més veus femenines.

Sense anar més lluny, el fet d’estar avui al Festival ha suposat un sobreesforç que he fet amb certa consciència de militància doncs no volia que cuidar la meva filla m’ho impedís. La meva parella treballa i amb l’ajuda de la meva meravellosa mare he pogut ser aquí.

GL: Només cal veure les escoles de cinema on hi ha moltes dones i en canvi quan fas el salt a l’esfera pública i la cartellera on la seva presència minva de manera notable. De fet, l’altre dia la Isona Passola deia que les dones que han pogut fer més d’una pel·lícula, és a dir, s’han pogut dedicar a ser cineastes, o bé han tingut els fills molt joves o bé no han estat mares. Per tant crec que com a societat tenim un problema quan l’arribada d’un fill li permet a l’home prosseguir amb la seva projecció professional amb normalitat i en canvi la dona, tot i les necessitats biològiques, té més números de veure-la truncada degut a la maternitat.

19092607_1595947370440002_5956259638730709872_o

Oriol Pla: “L’ Agustí Villaronga estava encantat amb les meves anades d’olla”

L’actor barceloní Oriol Pla (1993) va parlar de la seva experiència rodant el curtmetratge Graffiti (Lluís Quílez, 2015) i la superproducció catalana Incerta glòria (Agustí Villaronga, 2017) projectades ahir al FIC-CAT.

Com és rodar a quinze graus sota zero a una ciutat abandonada?

Era molt difícil perquè quan estàs tu sol surt l’actor de reacció i no el d’acció. Quan estàs amb un company és fàcil deixar-se portar per la circumstància però quan t’ho has d’imaginar tot tu es torna més difícil.

A part d’això va ser tota una aventura perquè allò vital i professional es barrejaven. Els espais ajudaven moltíssim; era el millor set de so de la història doncs allà no passaven ni avions i et pots imaginar com de content estava el sonidista.

Aquestes condicionants ajuden a entrar al personatge?

Sí, però alhora és molt guai perquè no t’has d’inventar res.

Heu falsejat algun espai o tot va ser rodat a Prípiat?

Hi ha una part rodada a València, en concret els interiors. A més a més, era un lloc al costat d’una carretera on passaven molts cotxes i això contrastava amb el silenci d’Ucraïna.

Com interpretes el final de Graffiti?

De vegades el veig i penso que s’ho està inventant tot i en canvi d’altres vegades penso ara… ara apareixerà la noia! Això és lo maco al cap i a la fi i des de que vaig llegir el guió em va encantar el final obert.

Quanta part hi ha de tu mateix al personatge del Juli d’Incerta glòria?

El to arrauxat, aquesta màscara i teatralitat que l’acompanya. El joc sorneguer i la descaradura. El Juli és excèntric però s’havia de fer de manera justa per tal que fos creïble. La meva formació al teatre de carrer i el clown em va ajudar a assolir-ho i l’Agustí Villaronga estava encantat amb les meves anades d’olla.

Vas llegir la novel·la de Joan Sales per construir el paper o el vas deixar de banda per centrar-te en el guió?

Quan em va arribar el guió tot just tenia la tenia començada així que vaig acabar primer el guió i després la vaig recuperar per acabar alternant-los fent-me un embolic. De la novel·la agafava moltes coses per construir el personatge perquè el guió era molt diferent perquè moltes coses que defineixen el Juli les trobes més aviat al llibre; aquells detalls macos que et fan dir-te “Ai! Vull fer això”. Per exemple els parlaments que fa en Juli Solaràs a la novel·la els intento mostrar amb poques pinzellades per mostrar com li agrada parlar.

19054999_1595947787106627_8838925237750241655_o

Tercera sessió de curtmetratges

Els quatre curtmetratges d’aquesta sessió, absolutament dispars, coincideixen en ben poc si no és en el seu retrat dels afectes de parella, en l’espectre que va de la crisi amorosa a la soledat i la nostàlgia. Anatema, de Geni Lozano, és el pacte al qual arriba una parella gran (Francesc Orella i Fina Rius) per acabar amb el patiment físic de la seva filla malalta. La comparació amb Amour, de Michael Haneke, és per força obligada, si bé el seu origen es troba en una notícia real sobre un matrimoni de l’Alt Penedès que va afrontar aquesta decisió. Els plànols estàtics i l’aire lleugerament aristocràtic dels seus protagonistes reflecteix la dignitat d’aquests darrers instants. El títol, però, apunta al tabú i secretisme que acompanya la mort voluntària. A Tiger, dirigit per Aina Clotet i protagonitzat per ella mateixa i Marcel Borràs, assistim al conflicte banal d’una parella ciclotímica que espera un fill. Arran de la desaparició del seu gat, es dispara el caos en la seva relació, fent sortir a la llum de manera desaforada acusacions i malentesos. Lluny de la gravetat i esteticisme d’Anatema, l’estil twee i converses de caire neuròtic subratllen la volatilitat dels seus sentiments. Alba Florejachs hi aporta un contrapunt interpretant el paper d’una policia encarregada de fer tocar de peus a terra el personatge de Clotet.

Tanmateix, el curt de Lluís Quílez ha representat la part de més durada i de lluny la més apassionant. Edgar és el protagonista de Graffiti però també ho són la ciutat de Prypiat, juntament amb una tercera presència, aparentment humana. Aquest indret postapocalíptic, perillosament proper a l’incident de Txernòbil, ha estat recentment paradís tant per als exploradors de ruïnes urbanes com per als llops que han repoblat la regió. L’arquitectura soviètica, emblema d’un mode de vida col·lectivista, apareix ara buida i ominosa; part decorat de cartró pedra i acumulació muda de material radioactiu. El personatge que encarna Oriol Pla afronta una supervivència ja rutinària acompanyat del seu gos, mai perdent l’esperança de trobar una altra ànima. Sobtadament, es fa manifesta l’existència d’algú altre en forma de graffiti que responen a les paraules que l’Edgar va escrivint sobre els murs. L’intercanvi incorpori entre tots dos esdevé aviat un diàleg i esperança de trobar-se en persona. La tendresa d’aquest personatge contrasta fortament amb la presència fantasmàtica de la bogeria.

Donant un nou gir temàtic, la tarda ha finalitzat amb un Darrel (Marc Briones i Alan Carabantes) curt d’animació en 3D de comicitat slapstick i escatològica protagonitzat per dos camaleons que es coneixen al metro i que en cosa de tres minuts pulveritza les il·lusions de tots dos.

tiger

El viatge de l’Unai

Durant el segle XVIII el filòsof irlandès Edmund Burke va definir el sublim com allò que atrau l’ànima tot i produir-li temor i a la bellesa com la principal font d’amor. Aquests dos conceptes corren paral·lels a El viatge de l’Unai d’Andoni Canela; un documental que narra l’apassionant aventura d’una família viatjant per tots els continents vista a través dels ulls d’un nen de deu anys. Després de Sasha (Fèlix Colomer, 2016), de nou els ulls curiosos d’un infant actuen de fil conductor d’un relat ple de paisatges de postal.

Acompanyat dels pares i la simpatiquíssima germana petita Amaya; l’Unai explora, dibuixa i tafaneja tots els racons del món començant per Namíbia a la recerca dels elefants del desert. De les dunes del Kalahari i els baobabs fa el salt a les prades d’Amèrica del Nord. Entre bisons, la càmera solca els inoblidables indrets dels westerns de John Ford i ens deixa bocabadats amb el paisatges nevats a Yellowstone. Posteriorment són les emblemàtiques localitzacions d’Apocalypse now (F. Ford Coppola, 1979) amb el riu Mekong i les frondoses selves tropicals com a protagonistes les que captiven la mirada. Igual de corprenedora és la bellesa de la Terra de Graham a l’Antàrtida i divertida l’escena on fotografien un cangur estirat com La maja desnuda a les platges d’Austràlia.

L’Unai és inquiet i poliglot doncs parla català, castellà i anglès en un documental on la barreja també es trasllada a les eines audiovisuals (mòbil, fotografies i diverses càmeres). Banyada amb l’excel·lent música d’Albert Guinovart qui subratlla amb encert cadascun dels paisatges d’aquest apassionant viatge. La cinta reuneix la bellesa de les contrades xilenes amb el sublim d’un cicló a Tailàndia sent un delit pels ulls.

El viatg de l'Unai3