Marc Recha: “Quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”

 

34743659_1974328815935187_1724558029384318976_o

Gina Barichello, Albert Picola i Ferran Calvet 

Ahir vam tenir la gran oportunitat, després de la projecció i el col·loqui de la pel·lícula La vida lliure, de poder parlar amb una part de l’equip: el director del film, Marc Recha, al que se li acabava d’entregar el premi honorífic del festival, juntament amb el vilanoví Sergi López i l’actriu Núria Prims. Ens vam asseure tots acompanyats de vi i cervesa, mantenint així una conversa molt distesa, propera i interessant que va fer que, de quatre preguntes que volíem fer, s’allargués a una hora de diàleg constant.

Vam començar preguntant a en Sergi López si el dialecte menorquí va suposar alguna dificultat. Ell, molt convençut, ens va dir que tot al contrari, que l’ajudava a transportar-se a aquell món; a aquella història, ja que aquest li resulta ser un dialecte hipnotitzant. Li agrada molt, va dir, per la musicalitat que té. Si més no, ell no havia d’interpretar en menorquí. Vam continuar parlant amb Sergi López, preguntant-li si a l’hora d’escollir alguna pel·lícula té alguna mena de filtre o algun element en comú que ha de ser-hi perquè pugui actuar-hi. Va contestar dient que amb el Marc Recha té un passat en comú i ja coneix com treballa. Simplement ens va respondre, que com a qualsevol actor, quan li arriba el guió el llegeix i busca que l’atragui. Personalment, ell no medita sobre el que vol fer, hi ha que li agraden i altres que no. En molts casos, ha hagut de rebutjar molt guions pel fet, que com ell diu, “m’arriben més coses de les que puc fer”. Insisteix en el fet de fiar-se de la seva intuïció i escollir aquella pel·lícula que creu que tindrà més ressò mediàtic, sense importar-li els diners. La conversa va anar evolucionant, i en Sergi López, que ha treballat a diferents llocs d’Europa, sobretot a França, ens va explicar que els canvis d’idiomes, en comptes d’incomodar-lo, l’alliberen. Així doncs, el director si no parla el seu idioma ha de sintetitzar i, per tant és més fàcil captar el missatge.

Seguidament, Marc Recha, a qui l’apassiona la fotografia, el so i tot allò que envolta el cinema, aclareix que aquesta multiplicitat de disciplines li permet a ell fer milions de coses. Es dóna així un cos molt artesanal, característica que creu ell que s’ha perdut en el setè art. Alaba la labor dels actors, aquella manera que tenen d’actuar com si res, enganyant a l’espectador  a través de la gestualitat, les mirades i les paraules.

Desprès d’un brindis proposat per Antonio Barrero, director del FIC-CAT, la conversa es va encaminar cap a la manera de treballar amb els dos nens que apareixen al film (Mariona Gomila i Macià Arguimbau). En Marc Recha va remarcar la importància del càsting i de saber escollir bé els actors, sobretot els nens. Amb paraules en Sergi López, “quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”. En aquest cas, Núria Prims va ser l’encarregada de tractar amb ells durant el rodatge i qui va viure de més a prop el seu procés fora de les càmeres. També ens expliquen que va ser important el contacte de l’equip amb els pares i la relació d’ambdós amb els altres actors.

Davant de la pregunta que llancem sobre si fou necessari repetir moltes escenes amb els dos nens protagonistes, en Marc Recha ens respon que amb la directora de fotografia tenien la premissa de no parar de filmar, fet que “va tornar boja” –en paraules de Recha- a la muntadora del film. De fet, és un director que no deixa de rodar, dóna un cert lloc a la improvisació, segons Sergi López, gràcies a la capacitat de captar l’instant. L’actor ens explica que el cas de Recha no és molt recorrent, i el contraposà amb el model d’un director com Guillermo del Toro, qui ja va al rodatge amb tots els enquadraments i escenes calculades.

Així doncs, desprès de parlar amb l’equip, i sobretot amb el director Marc Recha, entenem millor el film que acabàvem de veure, gràcies a conèixer la seva concepció del cinema i el procés de creació dels seus treballs.

 

Anuncis

“La vida lliure”, la vida millor

Lavidalliure1

Albert Picola

En la quarta jornada del FIC-CAT, el director Marc Recha rebia el Premi Honorífic d’enguany, ja que en la seva obra sempre hi ha una gran vinculació amb les localitzacions, eix temàtic de la present edició del festival. En les seves pel·lícules, els paisatges i els escenaris adquireixen una gran importància i es converteixen en personatges principals que condicionen els relats. D’aquesta manera, Antonio Barrero, director del festival, assegurava en l’acte que aquest premi només podien donar-lo a Recha, mentre que aquest el rebia tot dient: “Que et donin un premi per les localitzacions és meravellós. És el millor”.

Tot seguit, es projectava el darrer treball del cineasta català, “La vida lliure”. Aquest cop Recha ens desplaça a l’illa de Menorca per narrar un relat intimista, explicat a través de la mirada de la Tina (Mariona Gomila), una nena que viu amb el seu germà Biel (Macià Arguimbau) i el seu oncle. El dia a dia dels nens, però, canvia amb l’arribada d’un foraster a l’illa, en Rom (Sergi López), amb qui acaben establint una bona relació. En el context de les acaballes de la Primera Guerra Mundial, les llegendes i els contes tenen una gran presència al llarg del relat, inclús es converteixen en la solució de l’insomni dels nens. De fet, podríem dir que el mateix film pren forma de conte, explicat en primera persona per la veu de la Tina, una nena madura i innocent alhora que viu en un món d’adults.

L’any passat descobríem a la Laia Artigas a “Estiu 1993”, de Carla Simón, i sens dubte el descobriment d’aquest any són la Mariona i el Macià. Ambdós interpreten a la Tina i en Biel respectivament amb una gran naturalitat i humanitat, sent el resultat d’un gran treball de càsting. Sergi López, ja habitual en les pel·lícules de Recha, també aconsegueix una sòlida actuació, donant vida a un personatge que resulta simpàtic alhora que obscur.

El director, després de “Petit indi” i “Un dia perfecte per volar”, torna a fer un retrat de l’univers de la infància, mostrant els aspectes més intangibles de les persones i les seves relacions. I com dèiem, sempre amb un gran protagonisme per part de la localització, aquest cop immersa en plena naturalesa, caracteritzada per uns paisatges sensorials i pictòrics que emanen vida i llibertat. Recha juga, doncs, amb plans detalls d’animals, de la vegetació mediterrània, del bufar del vent… que aporten una determinada textura al llargmetratge, gravats amb una càmera lliure de trípode, que busca també aquesta naturalitat. A més, en diverses ocasions aprofita el so directe d’aquesta natura, que transmet la insularitat en la qual habiten els protagonistes.

Marc Recha aconsegueix a “La vida lliure” una oda a la naturalesa en forma de drama intimista, amb un guió interessant i unes interpretacions que fan total justícia als personatges ideats pel director i guionista. Queda remarcat amb aquest treball, doncs, que Recha és un dels cineastes més consolidats del panorama català, amb una obra amb una clara identitat pròpia i personal.

“Jarabe contra el càncer”: Una dosi d’esperança

1103

Ferran Calvet

Albert Solé s’encarrega de dirigir el documental que tracta sobre la lluita del cantant català Pau Donés (conegut per al gran públic com un dels components del grup Jarabe de Palo)contra el càncer de còlon que se li va diagnosticar l’any 2015. Jarabe contra el càncer relata el dia a dia de l’artista en les seves visites a l’hospital (amb les respectives sessions de quimioteràpia), combinades amb imatges alliberadores, com escapades a la muntanya.

El documental compleix el seu objectiu principal, el de donar visibilitat a la lluita contra el càncer. De fet, és un producte televisiu en tota regla, tant en la seva duració (55 minuts) com en la manera en que s’estructura la narració. Sempre tenint clar que la intenció que hi ha darrere d’aquest documental és admirable i incontestable, la vessant cinematogràfica és quelcom qüestionable, tant en la manera com es presenta l’obra com en el desequilibri al presentar-nos alguns personatges i fets.

Potser el pecat del documental del càncer sobre Pau Donés és el de focalitzar-lo tot en Pau Donés. Aquesta sensació ve de l’intent del guió d’afegir dues històries paral·leles, la d’en Marc i la de la Meritxell. Les dues són tan interessants com la de l’artista, però es deixen en un segon pla massa exagerat, sobretot la de la Meritxell, la qual hagués donat un relat interessantíssim a partir de la seva pròpia visió i la de la seva família, que acaba intervenint de manera anecdòtica, i al final, per rematar, no per parlar del propi càncer, sinó per demanar al cantant que li autografiï la guitarra.

Aquestes dues històries estan molt poc aprofitades i fan fluixejar el documental. També hi ha una història transversal, que és la de la Carol, una infermera de la secció d’oncologia de l’Hospital Vall d’Hebron. Aquesta figura s’hauria d’haver explotat molt més per donar major veu a la visió del personal de l’hospital. Pel contrari, per tenir un paper tant fluix, la decisió més adequada hagués sigut la de suprimir-la de l’entramat central del documental.

El documental, però, escapa molt bé de caure en el dramatisme. Potser gràcies a l’actitud de Donés, es veu com un cant a l’esperança i a la llibertat, amb un carpe diem de fons constant. I gràcies a aquest enfocament, el film funciona en tot moment.

El que no funciona tant és l’excessiva guionització dels diàlegs. Hi ha escenes on es nota molt que hi ha una preparació prèvia. En sí, la preparació no és dolenta, però sí que ho és que es noti excessiva quan la intenció és mostrar escenes més naturals. La conversa pel Facebook entre en Pau i en Marc és la que millor mostra aquesta excessiva artificialitat, tot i que aquesta és bastant recorrent.

Així doncs, la cinta està dirigida a mitjans televisius, i com a tal, el producte funciona bastant bé, ja que darrere conté unes intencions clares, que des del meu punt de vista no són les de desestigmatitzar la malaltia, tal i com es diu en el film –no crec que sigui necessari avui en dia-, sinó la de, en certa manera, mostrar que hi ha persones que conviuen amb ella i que això aporta una sèrie de dificultats molt dures, però que a lhora és necessària l’esperança per a combatre-la cara a cara. 

Vida i mort: 2ª sessió conjunta de curtmetratges

DR97VV0W4AAi9BT

Joan Miquel Gual 

En aquesta sessió, vam poder veure cinc obres, presentades seguint el següent ordre: 72% (Lluís Quílez, 2017, 21′); La roda (Mateu Ciurana, 2017, 14′); Elefants blancs (Artur Trias, 2016, 13′); El nen i l’eriçó (Marc Riba i Anna Solanas, 2016, 3′); Doble angoixa (Dani Morell, 2017, 3′). De tots ells, voldria destacar el primer.

72% és la composició d’aigua que tenim en el cos els éssers humans. Cada cop més, l’aigua potable resulta un bé escàs, i en aquesta faula humana tot, com la vida, gira al seu voltant.

L’escenari desèrtic on té lloc l’acció -qüestió important en un festival dedicat a posar en valor les localitzacions en el cinema català-, s’ubica físicament a Aragó. L’aridesa del territori actua com a  protagonista visual.

El món es presenta com una immensa deforestació, gràcies a les panoràmiques. La vida es troba  en extinció, només aguantada per una gota d’aigua que cau sempre en el mateix punt, fet que permet omplir una ampolla que conté la quantitat diària per a que els sis personatges no morin deshidratats.

El contrast entre les preses panoràmiques i els rostres de les persones marca una dinàmica narrativa feta de silenci, el protagonista sonor.

Només els sons de la natura escassa i dels glops que calmen la sed, miracle quotidià, interrompen l’absència de llenguatge. Les paraules resulten inútils, els humans han abandonat la comunicació verbal, però això no evita la fonda introspecció en les seves mentalitats, mitjançant els gestos i l’expressió de les cares, filmades en primeríssim primer pla.

Com a faula, reflexiona sobre la solidaritat, els accidents, l’avarícia, la tendresa i l’esperança, mitjançant sis arquetips, protagonistes humans que desenvolupen un paper determinat. Potser, el principal mèrit de Quílez és haver aconseguit, en 21 minuts, una sensació d’espera eterna, sense deixar de presentar, amb gran factura visual i tècnica, girs i esdeveniments inesperats.

Memòria, venjança, família i altres depressions: 1a sessió conjunta de curtmetratges

Ars-Memorativa-titol

Gina Barichello i Albert Picola

ARS MEMORATIVA

Ens adrecem al curtmetratge de Pau Pérez, que tracta de la pèrdua de memòria i, per tant, d’una malaltia irreversible, l’Alzheimer. Bernat Planes, professor universitari de literatura medieval especialitzat en Ramon Llull, pateix aquesta patologia.

La narració se’ns presenta d’una manera sòlida encara que molt plana, sense cap alt i baix, una actitud molt clàssica. El guió dóna la sensació de ser artificial per aquest to acadèmic que es reflecteix en tot moment i, per tant, injustificat en alguns instants. Si més no, els actors són molt televisius i no sobresurt cap interpretació fora del comú. Malgrat això, els gràfics són de bona qualitat, posant l’accent en els crèdits inicials. En certs moments, es realitzen travellings innecessaris, que no resulten aclaridors ni atractius. Tot i que, hi ha una escena que crida molt l’atenció per la seva pròpia resolució. Hi ha un moment, que el protagonista li explica al seu amic editor la seva gran preocupació de no recordar una contrasenya, d’haver-se quedat en blanc. En aquest moment, li dóna l’espatlla a la càmera i és submergeix pensatiu en una cortina blanca que envaeix tota la pantalla, simbolitzant el buit de pensaments. Al meu veure, resulta impactant una altra escena que reflecteix a la perfecció la demència. La càmera s’asseu entre l’alumnat, endinsada en l’explicació del professor. Una explicació amb pauses i fins i tot cíclica, per l’oblit. Tot plegat, ens deixa inquiets, alarmats per com pot afectar dita malaltia en la vida quotidiana.
Els escenaris resulten interessants, foscos en certs moments, on prevalen els colors freds així com la tènue il·luminació. Finalment, es deixa entreveure que el protagonista mor per la recuperació de tots els espais sense la seva presència.

1525683480-lentrevista

L’ENTREVISTA 

Aquest curtmetratge de ficció, dirigit per Marc Gassió, narra la història de dos homes que es veuen gairebé obligats a enfrontar-se en una entrevista conjunta d’allò més peculiar per obtenir el lloc de director financer en una gran empresa. Un dels aspirants acaba sent humiliat, i decideix iniciar una trama de venjança.

La peça pren un aire força teatral, centrant-se en una sola localització (el despatx del director) i en un nombre limitat de personatges. En certa manera, doncs, podria recordar-nos a pel·lícules que utilitzen una narrativa i una temàtica similar, com El mètode Grönholm, adaptació de l’obra de Jordi Galceran, o el thriller britànic Exam. Tot i això, el curtmetratge no aconsegueix el mateix que aquests films. L’entrevista opta per la comèdia com a gènere, aconseguint el seu efecte en determinats moments, però finalment l’ús excessiu de l’humor acaba desembocant en l’absurd i l’exageració. El guió compta amb uns girs que resulten interessants però alhora força previsibles, i decideix acabar la trama amb una informació que no resulta necessària, que més aviat resta i no suma. A més, és força qüestionable el fet que tota la història sigui protagonitzada per figures masculines, limitant la presència de la dona en l’àmbit empresarial, que simplement queda representada amb l’esquena de la secretària o la seva veu en off.

Tot això és presentat amb una realització que evidencia certes carències. La planificació i els moviments de càmera no mantenen una coherència amb la narració, i en certes ocasions pot arribar a transmetre un cert rebuig, de la mateixa manera que l’àudio mostra uns grans desnivells. D’aquesta manera es pot dir que el curtmetratge parteix d’una premissa interessant, amb una proposta narrativa poc comuna, però que finalment no queda ben resolta ni en quant al guió ni en quant a la realització.

850xel_vestit_05

EL VESTIT

El film de David González narra la història d’una família disfuncional. Sabem de l’existència del pare, però no el per què de la seva absència fins a mitjans del curtmetratge, en que finalment apareixerà. Es donarà importància a la salut i el malestar del pare, que en despertar es trobarà millor, així com en el vestit que ha d’escollir la mare. Un vestit que resulta ser el de la seva pròpia boda. En tota pel·lícula s’admira el poder i el saber treballar amb nadons, ja que resulta un treball molt complex. Això provoca moments divertits i de tendresa que contrastaran amb la incògnita del què li passa al pare i de per què no pot beure café.

Respecte a la fotografia i la realització del film, és molt funcional. Per altra banda, les carències es troben en el guió, on no queda clar el missatge. Tot i això, sobresurt l’escena de la mare plorant en la dutxa, rodejada de colors foscos i d’una il·luminació apagada. Amb una càmera fixa, el director ens introdueix en el sentiment de desesperació i de no saber què fer davant d’una situació desconeguda que et deixa intrigat en tot moment. 

imagen2_224

PSICOLAPSE

Arnau Gòdia és el director d’aquest curt d’animació que rep el títol de “Psicolapse”. En ell explica, mitjançant la tècnica del stop-motion, la història d’una jove psiquiatra que es troba amb el repte d’ajudar a un pacient afectat per un profund estat d’apatia i que no reacciona davant de res. La psiquiatra, doncs, inicia un procés de teràpia que a mesura que succeeixen les sessions la va desgastant poc a poc.

Al ser una animació és una proposta arriscada, i més encara sent un stop-motion, però que acaba funcionant perfectament. Compta amb uns personatges i uns escenaris molt ben treballats, acompanyats d’una bona fotografia, que reflecteixen detalladament el món particular del personatge central. I és que hi ha un gran treball de la il·luminació. Un clar exemple és aquell passadís vermell de l’escena final, pel qual la protagonista s’hi desplaça de forma desolada, i que s’omple de llum quan s’obre la porta del psiquiatre (que resulta ser l’home que ha atès anteriorment). Aquest final, doncs, es presenta en forma cíclica, posant la cirereta a una història de superació i ajuda col·lectiva.

Ressalta en el conjunt el bon treball de guió. Una de les proves d’això és que la història s’entén a la perfecció per mitjà de simples onomatopeies, acompanyades d’una gran banda sonora, totalment coherent amb l’estil de l’obra. Però sens dubte un dels elements més destacables és la voluntat metacinematogràfica que el director incorpora de manera intel·ligent en una escena determinada: quan la psiquiatra decideix, per mitjà d’un stop-motion (dins el propi stop-motion), mostrar al pacient imatges d’ell mateix ple de vida. Això, doncs, no deixa de demostrar el gran poder que té la imatge.

“Shootball”. Un documental sobre pederàstia als Maristes de Sants-Les Corts

shootball-876070347-large

Joan Miquel Gual

Cultura de la violació. Per contextualitzar Shootball (Fèlix Colomer, 2018, 94′), una pel·lícula de no ficció que pot suposar un terratrèmol d’indignació ben aviat, esclarir aquest concepte pot ser de gran utilitat. Arrel de la sentència de la “manada” han circulat molts discursos que evidencien la tolerància envers comportaments sexuals masculins violents, ja sigui per la via de l’ocultació social còmplice o, quan es coneixen els fets, mitjançant càstigs laxes per part de la justícia estatal. Les manifestacions massives feministes i les accions de reconeixement públic de moltes dones d’haver patit agressions sexuals, en la línia de la campanya #MeToo, demostren que les violacions no entenen de classes socials: representen part d’un macabre quadre patriarcal que va molt més enllà.

La cultura de la violació, però, té més perspectives que ens resulten útils per parlar del documental mencionat més amunt. Recentment, s’han destapat molts casos de pederàstia protagonitzats per capellans cristians, ja sigui a Estats Units, Itàlia, a l’estat espanyol o altres indrets del món, fins el punt que el Papa Francesc ha definit la situació com “una malaltia de l’església” amb la que cal tenir “tolerància 0”, després de molts anys d’encobriment.

A Catalunya, des de 2013, ha ocupat bona part de l’agenda informativa el cas dels nombrosos abusos perpetrats a l’escola dels Maristes de Sants-Les Corts. En aquest centre educatiu de primària i secundària, des de principis dels anys vuitanta, s’ha produït centenars de violacions i abusos de diferent grau, els quals han estat denunciats per múltiples víctimes.

Dit això, el primer punt d’interès del treball de Colomer que aquí assenyalarem, n’hi ha molts, es troba precisament en la seva condició de recordatori: actualment, el cas dels Maristes ha passat a un segon pla a nivell informatiu, si bé encara cap dels abusadors ha entrat a la presó. Per aquest motiu, des d’un punt de vista polític, el paper de Shootball en els pròxims mesos podria ser el següent: un cinema de combat que reclama justícia, aplicar sentències i severitat amb els abusadors; en poques paraules: el documental vol utilitzar la pressió social com a palanca, ara que els ulls de la gent han deixat de mirar el cas.

Un segon element a destacar: es tracta d’una obra feta per un director-detectiu, val a dir que va més en la línia d’un Michael Moore que de Jordi Évole, si bé, com desenvoluparem més a baix, resulta vàlida tant per a televisió com per a la gran pantalla. El detectiu audiovisual prova a desvetllar, des de l’inici, moltes qüestions importants per a comprendre el cas: ¿Per qué els Maristes no van denunciar la situació abans? ¿A quin motiu es deu l’encobriment? ¿Quants alumnes van ser abusats? ¿Per quants professors? ¿Quin va ser el paper en tot plegat de les institucions polítiques, de la policia, del poder judicial, del sector educatiu? Tots aquests interrogants es van responent poc a poc, gràcies a les qualitats de l’investigador del crim: incisiu en l’entrevista, perseverant en les hipòtesis de treball, astut a l’hora de recopilar evidències i d’interpel·lar.

A nivell estètic, es tracta d’una peça que pot tenir un impacte de masses. De fet, aquesta setmana s’estrena en cinemes i el pròxim dimarts 13 a l’espai televisiu Sense ficció. Aquí, com hem anunciat abans, situarem la pel·lícula més en l’àmbit cinematogràfic que en el del reportatge televisiu, degut a dos motius fonamentals: 1. La inclusió en el muntatge final d’elements reflexius -principalment la presa de decisions prèvia a la filmació d’algunes seqüències-; i 2. Els pensaments contradictoris del director sobre com “representar” i donar veu al pederasta -expressats davant de la taula de muntatge-, atorguen un contingut creatiu que s’allunya de la pura exposició dels fets habitual.

Més enllà de la vocació detectivesca, també es tracta d’un document que ens fa viatjar a un tema tabú: la ment i les motivacions de l’abusador de menors. De fet, en el programa de mà del festival Fic-Cat es destaca que, <<Per primera vegada en un documental, un pederasta confessa els seus crims i parla a cara descoberta>>. Aquesta nuesa del mal és tota una fita en el cinema català, ja que aconsegueix apropar al públic la psicologia d’algú que s’autodefineix i es reconeix com un malalt que ja s’ha recuperat; com algú que no sabia el que feia, i que, per aquest motiu, està preparat per anar a la presó.

En tot cas, la religiositat de Joaquín Benítez pot ser pensada aquí com un problema greu, un element que pot ser explica part de la dimensió global de l’epidèmia pederasta catòlica: el professor de l’escola mai ha assistit a un psicòleg, ni pensa fer-ho. També declara no haver-se masturbat mai en cinc anys, com a part del seu procés de curació. La seva curació passa pel dispositiu de la confessió, com a via per expiar els seus pecats.

De fet, l’entrevista a Benítez, presentada per fragments, s’assembla molt a un acte de confessionari: únicament canvia l’anonimat per la cara descoberta, tot buscant l’absolució no ja d’un capellà, sinó d’una audiència amb qui busca empatisar. Com a clímax de la mateixa, l’abusador s’agenolla, gairebé al final de la pel·lícula, per demanar a les víctimes un perdó que probablement no obtindrà mai.

El cartell de Shootball resulta molt apropiat i indicatiu del que es veurà: d’una banda, Benítez, sobre fons blanc, de l’altra, Manuel Barbero, pare d’un dels nens, sobre fons negre. En els seus relats orals, coneixerem que ambdós comparteixen una infància marcada pel abusos sexuals. Aquesta cruïlla de camins porta a un dels dos a una condemna que, escandalosament, encara no s’ha efectuat -en un país, cal recordar-ho, que envia gent a la garjola en temps récord, per lletres de cançons o per voler votar; l’altre persona, el pare, acaba per muntar una organització, Mans Petites, que ja lluita per visibilitzar la situació de la pederàstia i transformar, poc a poc, el món, tot acompanyant a famílies i nens abusats.

Amb tot, ja per acabar, és impossible no avergonyir-se després d’assabentar-nos del paper de la policia, les institucions polítiques i educatives, el poder judicial i la mateixa escola dels Maristes en tot plegat. Us recomano que ho comproveu, ja que es tracta d’una pel·lícula tan dura com necessària, que, si tot va bé, sacsejarà la realitat.

Fèlix Colomer: “El cinema documental és una forma d’indignació col·lectiva”

e78b5e_87e73ba03a5943cab64869dde011b501~mv2

Gina Barichello, Ferran Calvet, Víctor Esquirol, Joan Miquel Gual, Albert Picola

Després de la projecció de “Shootball”, vam poder parlar amb el seu jove director, Fèlix Colomer, qui repeteix participació al FIC-CAT després de presentar l’any passat la seva opera prima, “Sasha”.

En el documental exposes un tema molt complicat i delicat a l’hora d’implicar-se, amb el qual poden haver-hi conseqüències, amenaces, etc. En algun moment del procés t’has plantejat deixar-ho o des d’un principi era “fins al final o res”?

No, deixar-ho no, però si deixar-ho una setmana i dir “a veure què passa”. Perquè inclús truquen els Maristes dient-te: “Haurem de mirar què fem. Depèn què feu vosaltres, nosaltres mirarem què fem”. Clar, si et posen una querella els Maristes i guanyen perquè tenen uns advocats millors, potser la pel·lícula se’n va a la merda i potser has de pagar una multa. Però sempre teníem aquesta motivació d’anar cap endavant. Mira… jo no tinc res a perdre, de fet. Al final incús dic: “si m’han de posar a la presó, tal com està el tema, que m’hi posin”. Volem explicar aquesta història, i s’ha d’explicar. És que si no l’explica ningú més… És quasi com una obligació al final. 

En aquest panorama final que acabes descrivint, les institucions ens han abandonat, la justícia, la policia, etc. Creus que el cinema queda com a última força de denúncia o de fer justícia?

Sí, jo crec que sí. El cinema i el cinema documental és una forma, i ho hem vist avui, d’indignació col·lectiva i d’emocionar-se davant d’una història, que és molt més difícil fer-ho amb un reportatge o un article d’un diari d’un dia concret. Quan ho veus aquí en una pel·lícula i veus tot el complot que hi ha hagut d’una forma tan clara… Jo crec que ajuda al fet que el missatge arribi millor als espectadors i en general. 

Has comentat que en el Sense Ficció s’emetrà una versió més reduïda. Podries dir què s’ha tret del metratge, o et posa en un problema?

No, no. M’és igual a mi. Realment es fa una versió més reduïda perquè normalment la televisió i aquest tipus de programes volen una versió d’una hora, o menys d’una hora per arribar a l’hora amb els anuncis. Clar, com que dura una hora i mitja no ho poden encaixar tan bé. És una cosa pràctica. Llavors, com que havíem de treure alguna cosa, es treu molt del final. En tota la part dels altres pederastes no hi entrem tant; ens centrem només en la història del Benítez i el Manuel Barbero. La part política, tot i que trobo que és interessant perquè et dóna la idea de com de gran és el cas, també ho traiem. Clar, al final, d’una hora i trenta-quatre que dura la pel·lícula, ara a TV3 en durarà cinquanta-sis minuts. Vull dir que he de treure quaranta minuts, i hem de treure grans blocs i després també hem posat tisores pel mig. 

Heu tingut algun impediment per passar aquesta pel·lícula o una versió més reduïda per televisió? Perquè per exemple Ciutat Morta van tenir molts problemes. Com aquí darrere hi ha Generalitat i hi ha tants interessos, potser TV3 o TVC us han posat algun tipus d’impediment.

No, de fet al contrari. Justament es veurà a TV3, i és l’única televisió. Jo he estat anant a Mediaset, Atresmedia, Movistar Plus, i tots ens han acabat dient que no. I és com “bueno vale, digui’m que no perquè el producte no està ben fet o el que vulguis”. Però quan et diuen que no perquè el tema és molt delicat i això pot espantar la gent, dius “bueno, justament els temes delicats hi són per parlar-ne, fins que no els afrontem no deixaran de ser un tema tabú”. Altres “bueno és que l’Església…”… Vas a Mediaset: “és que l’Església…”. Com que a ells els porta l’home aquell italià que és molt religiós… Però és que, per començar, no té res a veure amb l’Església. Parlem d’un col·legi que sí, que és religiós, però que també està a Barcelona. És com si anéssim contra Barcelona. Vull dir, és que no té res a veure. Ets tu que l’està relacionant amb l’església, serà per alguna cosa. Es podria fer un altre documental de com, quan tens una peça que pel que sembla emociona als espectadors i indigna, que és un bon document audiovisual, després és difícil que el vulguin les televisions o arribar a llocs que jo em pensava que seria molt fàcil. Ostres, només el fet de tenir el primer pederasta a Espanya que parla a cara descoberta… Això no ha passat mai; “per què no ho vols?”. I no ho entenc encara. 

Tu creus que si aquest cas de pederàstia s’hagués donat en un institut públic, lluny de l’Església, encara que no es diu res de l’Església, però és lògic que és una institució religiosa important, hi hagués hagut els mateixos impediments o s’hagués arribat a fer igual?

Per la nostra banda sí, nosaltres el que anem a encarar és el cas Marista, que són tretze pederastes en tres col·legis amb múltiples casos d’encobriment al llarg dels anys. Això és una cosa que no ha passat en cap lloc més. De cara a altres televisions que potser no han parlat tant, haguessin parlat més perquè no està encarat al tema religiós. Això ja no ho sé.

Com ho vau finançar?

Tot està autofinançat amb una petita productora, on jo treballo a Sabadell. Però per ara, tot ha estat posar els nostres recursos tècnics i humans, sobretot. La part bona és el material i que podem improvitzar. “Anem a buscar a Benítez avui”, i anem amb el cotxe perquè no tenim res a fer durant el dia de cap altre client. Això és la facilitat que et dóna tenir sempre gent i material que és el més important. Com també totes les despeses extres que hem anat pagant de la nostra butxaca. Potser ho recuperarem algun dia i si no ho fem, no passarà res. El que vull dir és que hem fet una cosa que volíem fer, que pot anar bé per a què la gent reaccioni, doncs ja estem contents.

Per últim, l’any passat vas presentar Sasha i ara Shootball. Hi ha algun pròxim projecte o idea d’algun tipus de documental que vulguis fer, o per ara estàs molt centrat en aquest?

No, no gaire. De fet, quan presentàvem Sasha l’any passat al FIC-CAT, el muntatge de Shootball ja estava quasi acabat i ara no puc dir això. Malauradament, però, tinc diverses idees, però estan obertes, és a dir, no estem gravant res encara. Quan tingui alguna cosa ja us explicaré.