Academicisme hermètic

La filla d’algú (XX promoció de l’ESCAC, 2019) és un projecte més que interessant. D’origen purament universitari, sobrepassa els seus límits de treball de classe per a conformar una pel·lícula amb totes les lletres. No es noten les impremtes de les desenes de mans —i de guionistes, càmeres, directors— que li han donat forma, sinó que assoleix una unitat visual i temàtica més que meritòria. El llenguatge amb què es mostra el que li passa al personatge de l’Aina Clotet és el contrari de plural: única focalització interna, angoixant —que no íntim— primer pla seqüència i càmera en mà constant i enfocada que la segueix a tot arreu, fins i tot quan va a pixar. La sensació d’estrès inexorable tan pròpia de la vida urbana, d’anar d’un lloc a l’altre a correcuita —tot i que no li veiem les cames— es transmet en tot moment gràcies, també en part, a la manca de banda sonora. I, així, complint l’objectiu d’enteresa, l’assignatura de direcció queda aprovada amb nota.

L’enfocament del guió brilla amb menys força. A partir d’una investigació detectivesca però familiar, es narra la lluita interna del personatge de l’Aina Clotet contra la seva condició física, contra les dificultats d’estar embarassada per afrontar la vida laboral i personal —la Leticia Dolera en sap d’això—. La protagonista, indomable com un cavall salvatge però entotsolada pels blinkers que porta als ulls, és tan decidida que s’oblida de la resta del món, i per això, poques vegades el veiem. Però aquesta sensació de producte excessivament coordinat, per molt contradictori que sembli —com més veus, més visions distintes hi podria haver—, restringeix els matisos que es poden donar al personatge. Tot i que el seu conflicte és ple, en tant a què explora dificultats pròpies però a l’hora socials —la condició burgesa del personatge és essencial—, la resposta que es dóna al problema enfrontat és pobre. Hi ha poquíssimes escenes que acabin sent esdeveniments narratius, que facin canviar l’actitud del personatge, i el thriller es manté no tant per les trames secundàries que obre sinó perquè el fil narratiu, tant mínim com inaccessible, és intrigant en la seva versemblança i realisme. Així, i per desgràcia, l’arc del personatge es queda més en la unitat de seqüència que no en la de pel·lícula, perquè la seva evolució és més sobtada del que es podria desitjar. Potser degut a l’hermetisme intern de la seva escriptura, per molt espectacular que estigui l’Aina Clotet, resulta difícil que l’espectador acabi interpretant la seva història i no es frustri amb el seu monòton pas a la maduresa.

Jaime Lapaz

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s