El surrealisme del surrealisme

pelicula_dali

Gina Barichello

La pel·lícula del gran geni Dalí, submergida entre els arxipèlags de la Costa Brava, es narra a través de la mirada de la seva germana, en una llarga conversa amb una vella amiga d’estudis, on recorda la vida de l’artista. El diàleg, ple de nostàlgia, és el fil conductor, en el que totes dues actrius hipnotitzen a l’espectador viatjant pel temps com si fossin la personificació d’una enciclopèdia de Dalí.

Els flashbacks estan rodats amb poca tonalitat de color, recurs que permet diferenciar el temps en el qual transcórrer l’acció. Però sembla poc treballat i, fins i tot, arriba a ser molest perquè d’un moment cap a un altre, es deixa d’utilitzar aquest recurs sense cap explicació, perdent així, la coherència de la història. També, resulta incòmode l’abundància de tanta llum que no deixa pas jugar amb les ombres.
El film té un ritme pausat amb alguns moments que freguen la teatralitat, en molts casos artificial, acompanyats de talls mal realitzats. Tot i això, la pel·lícula és molt parlada, tant, que es fa en diversos idiomes resultant ser caòtic, no tenint ni cap ni peus envoltat d’un to còmic surrealista.

Les actuacions en general són poc contundents. Així i tot, l’actuació de Dalí, cobra vida gràcies a l’actor Joan Carreras, que impregnat per l’ànima de l’artista, li dóna versemblança a les escenes.

El director va voler abastar molt, el metratge original passava de les tres hores, el retallat es queda en dues hores i mitja, on es representen diverses èpoques, des dels anys vint fins als trenta, passant per l’etapa republicana, fins als vuitanta. Ni tan sols així, aconsegueix alleugerir el ritme de la pel·lícula.

En conclusió, Ventura Pons, desaprofita totalment l’oportunitat de realitzar un film amb una qualitat fotogràfica més treballada així com un diàleg més apropiat que no li resta valor a una de les criatures més grans del surrealisme. Encara que, resulta interessant que el director narri la història de Dalí en veu de sa germana, hi ha un ús excessiu dels salts temporals que disminueixen el seu atractiu.

Anuncis

Amistat, por, comèdia i amor: 3ª sessió conjunt de curtmetratges

Les-bones-nenes-2-e1517501091291-710x400[1]


Gina Barichello

LES BONES NENES

Clara Roquet, directora de qualitat en tots els terrenys, ahir ens va presentar el seu últim treball en el món del curtmetratge en el FIC-CAT. Entre paisatges rurals es desenvolupa la història d’una família que sempre ha criat cavalls. En aquest escenari, un relat a priori convencional es transforma en quelcom intens i emotiu. Si més no, la violència de l’adultesa s’obrirà pas destrossant tot allò que troba. Entre núvols de pols s’obriran contrasts de colors, així com escenes riques en lluminositat. Amb plans detall que generaran un relat atractiu entre dues germanes que faran front a una etapa de la seva vida que farà canviar la seva relació.

34286400_2108179392838895_5138455154462294016_n[1]

EVIL

Joaquim Bundó, director del curtmetratge, donarà vida a una història de por convencional, amb una fórmula bàsica i típica que fàcilment és reconeguda pel públic, encara que resulta atractiu el gir de la trama. Si més no, els ensurts previsibles provocaran tensió amb l’ajuda de la banda sonora, encara que aquesta a vegades sigui excessiva. Resulta atractiu, el joc de llums i ombres que ajuden a endinsar-nos en aquest intent d’ambient terrorífic.

1517226812-escarabajo1[1]

L’ESCARBAT AL FINAL DEL CARRER

Joan Vives, amb la seva originalitat i el seu gran humor, ens presenta un curtmetratge que barreja misteri, drama i comèdia, aquest últim gènere, molt ben aconseguit. A través de les entrevistes dels diferents personatges del poble, dóna un to documental que resulta ser un format molt original per endinsar-nos en un món amb caire surrealista. Les escenes estan impregnades de colors intensos, amb llums pensades al detall que donen potència a totes les escenes acompanyades d’efectes especials.

lultim-viatge-1-26046-500x281[1]

L’ÚLTIM VIATGE

Carmen Marfà i Yago Alonso, presenten un guió enginyós on la relació fictícia dels personatges s’entrellaça amb la vida real. A partir d’aquesta fórmula tan cridanera i senzilla, els directors ens transporten a una història d’amor que bascula entre la mentira i la veritat. Si més no, la fotografia, també senzilla, resulta ser molt lumínica amb colors clars que ajuden a posar l’accent al diàleg.

Marc Recha: “Quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”

 

34743659_1974328815935187_1724558029384318976_o

Gina Barichello, Albert Picola i Ferran Calvet 

Ahir vam tenir la gran oportunitat, després de la projecció i el col·loqui de la pel·lícula La vida lliure, de poder parlar amb una part de l’equip: el director del film, Marc Recha, al que se li acabava d’entregar el premi honorífic del festival, juntament amb el vilanoví Sergi López i l’actriu Núria Prims. Ens vam asseure tots acompanyats de vi i cervesa, mantenint així una conversa molt distesa, propera i interessant que va fer que, de quatre preguntes que volíem fer, s’allargués a una hora de diàleg constant.

Vam començar preguntant a en Sergi López si el dialecte menorquí va suposar alguna dificultat. Ell, molt convençut, ens va dir que tot al contrari, que l’ajudava a transportar-se a aquell món; a aquella història, ja que aquest li resulta ser un dialecte hipnotitzant. Li agrada molt, va dir, per la musicalitat que té. Si més no, ell no havia d’interpretar en menorquí. Vam continuar parlant amb Sergi López, preguntant-li si a l’hora d’escollir alguna pel·lícula té alguna mena de filtre o algun element en comú que ha de ser-hi perquè pugui actuar-hi. Va contestar dient que amb el Marc Recha té un passat en comú i ja coneix com treballa. Simplement ens va respondre, que com a qualsevol actor, quan li arriba el guió el llegeix i busca que l’atragui. Personalment, ell no medita sobre el que vol fer, hi ha que li agraden i altres que no. En molts casos, ha hagut de rebutjar molt guions pel fet, que com ell diu, “m’arriben més coses de les que puc fer”. Insisteix en el fet de fiar-se de la seva intuïció i escollir aquella pel·lícula que creu que tindrà més ressò mediàtic, sense importar-li els diners. La conversa va anar evolucionant, i en Sergi López, que ha treballat a diferents llocs d’Europa, sobretot a França, ens va explicar que els canvis d’idiomes, en comptes d’incomodar-lo, l’alliberen. Així doncs, el director si no parla el seu idioma ha de sintetitzar i, per tant és més fàcil captar el missatge.

Seguidament, Marc Recha, a qui l’apassiona la fotografia, el so i tot allò que envolta el cinema, aclareix que aquesta multiplicitat de disciplines li permet a ell fer milions de coses. Es dóna així un cos molt artesanal, característica que creu ell que s’ha perdut en el setè art. Alaba la labor dels actors, aquella manera que tenen d’actuar com si res, enganyant a l’espectador  a través de la gestualitat, les mirades i les paraules.

Desprès d’un brindis proposat per Antonio Barrero, director del FIC-CAT, la conversa es va encaminar cap a la manera de treballar amb els dos nens que apareixen al film (Mariona Gomila i Macià Arguimbau). En Marc Recha va remarcar la importància del càsting i de saber escollir bé els actors, sobretot els nens. Amb paraules en Sergi López, “quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”. En aquest cas, Núria Prims va ser l’encarregada de tractar amb ells durant el rodatge i qui va viure de més a prop el seu procés fora de les càmeres. També ens expliquen que va ser important el contacte de l’equip amb els pares i la relació d’ambdós amb els altres actors.

Davant de la pregunta que llancem sobre si fou necessari repetir moltes escenes amb els dos nens protagonistes, en Marc Recha ens respon que amb la directora de fotografia tenien la premissa de no parar de filmar, fet que “va tornar boja” –en paraules de Recha- a la muntadora del film. De fet, és un director que no deixa de rodar, dóna un cert lloc a la improvisació, segons Sergi López, gràcies a la capacitat de captar l’instant. L’actor ens explica que el cas de Recha no és molt recorrent, i el contraposà amb el model d’un director com Guillermo del Toro, qui ja va al rodatge amb tots els enquadraments i escenes calculades.

Així doncs, desprès de parlar amb l’equip, i sobretot amb el director Marc Recha, entenem millor el film que acabàvem de veure, gràcies a conèixer la seva concepció del cinema i el procés de creació dels seus treballs.

 

Vida i mort: 2ª sessió conjunta de curtmetratges

DR97VV0W4AAi9BT

Joan Miquel Gual 

En aquesta sessió, vam poder veure cinc obres, presentades seguint el següent ordre: 72% (Lluís Quílez, 2017, 21′); La roda (Mateu Ciurana, 2017, 14′); Elefants blancs (Artur Trias, 2016, 13′); El nen i l’eriçó (Marc Riba i Anna Solanas, 2016, 3′); Doble angoixa (Dani Morell, 2017, 3′). De tots ells, voldria destacar el primer.

72% és la composició d’aigua que tenim en el cos els éssers humans. Cada cop més, l’aigua potable resulta un bé escàs, i en aquesta faula humana tot, com la vida, gira al seu voltant.

L’escenari desèrtic on té lloc l’acció -qüestió important en un festival dedicat a posar en valor les localitzacions en el cinema català-, s’ubica físicament a Aragó. L’aridesa del territori actua com a  protagonista visual.

El món es presenta com una immensa deforestació, gràcies a les panoràmiques. La vida es troba  en extinció, només aguantada per una gota d’aigua que cau sempre en el mateix punt, fet que permet omplir una ampolla que conté la quantitat diària per a que els sis personatges no morin deshidratats.

El contrast entre les preses panoràmiques i els rostres de les persones marca una dinàmica narrativa feta de silenci, el protagonista sonor.

Només els sons de la natura escassa i dels glops que calmen la sed, miracle quotidià, interrompen l’absència de llenguatge. Les paraules resulten inútils, els humans han abandonat la comunicació verbal, però això no evita la fonda introspecció en les seves mentalitats, mitjançant els gestos i l’expressió de les cares, filmades en primeríssim primer pla.

Com a faula, reflexiona sobre la solidaritat, els accidents, l’avarícia, la tendresa i l’esperança, mitjançant sis arquetips, protagonistes humans que desenvolupen un paper determinat. Potser, el principal mèrit de Quílez és haver aconseguit, en 21 minuts, una sensació d’espera eterna, sense deixar de presentar, amb gran factura visual i tècnica, girs i esdeveniments inesperats.

“Shootball”. Un documental sobre pederàstia als Maristes de Sants-Les Corts

shootball-876070347-large

Joan Miquel Gual

Cultura de la violació. Per contextualitzar Shootball (Fèlix Colomer, 2018, 94′), una pel·lícula de no ficció que pot suposar un terratrèmol d’indignació ben aviat, esclarir aquest concepte pot ser de gran utilitat. Arrel de la sentència de la “manada” han circulat molts discursos que evidencien la tolerància envers comportaments sexuals masculins violents, ja sigui per la via de l’ocultació social còmplice o, quan es coneixen els fets, mitjançant càstigs laxes per part de la justícia estatal. Les manifestacions massives feministes i les accions de reconeixement públic de moltes dones d’haver patit agressions sexuals, en la línia de la campanya #MeToo, demostren que les violacions no entenen de classes socials: representen part d’un macabre quadre patriarcal que va molt més enllà.

La cultura de la violació, però, té més perspectives que ens resulten útils per parlar del documental mencionat més amunt. Recentment, s’han destapat molts casos de pederàstia protagonitzats per capellans cristians, ja sigui a Estats Units, Itàlia, a l’estat espanyol o altres indrets del món, fins el punt que el Papa Francesc ha definit la situació com “una malaltia de l’església” amb la que cal tenir “tolerància 0”, després de molts anys d’encobriment.

A Catalunya, des de 2013, ha ocupat bona part de l’agenda informativa el cas dels nombrosos abusos perpetrats a l’escola dels Maristes de Sants-Les Corts. En aquest centre educatiu de primària i secundària, des de principis dels anys vuitanta, s’ha produït centenars de violacions i abusos de diferent grau, els quals han estat denunciats per múltiples víctimes.

Dit això, el primer punt d’interès del treball de Colomer que aquí assenyalarem, n’hi ha molts, es troba precisament en la seva condició de recordatori: actualment, el cas dels Maristes ha passat a un segon pla a nivell informatiu, si bé encara cap dels abusadors ha entrat a la presó. Per aquest motiu, des d’un punt de vista polític, el paper de Shootball en els pròxims mesos podria ser el següent: un cinema de combat que reclama justícia, aplicar sentències i severitat amb els abusadors; en poques paraules: el documental vol utilitzar la pressió social com a palanca, ara que els ulls de la gent han deixat de mirar el cas.

Un segon element a destacar: es tracta d’una obra feta per un director-detectiu, val a dir que va més en la línia d’un Michael Moore que de Jordi Évole, si bé, com desenvoluparem més a baix, resulta vàlida tant per a televisió com per a la gran pantalla. El detectiu audiovisual prova a desvetllar, des de l’inici, moltes qüestions importants per a comprendre el cas: ¿Per qué els Maristes no van denunciar la situació abans? ¿A quin motiu es deu l’encobriment? ¿Quants alumnes van ser abusats? ¿Per quants professors? ¿Quin va ser el paper en tot plegat de les institucions polítiques, de la policia, del poder judicial, del sector educatiu? Tots aquests interrogants es van responent poc a poc, gràcies a les qualitats de l’investigador del crim: incisiu en l’entrevista, perseverant en les hipòtesis de treball, astut a l’hora de recopilar evidències i d’interpel·lar.

A nivell estètic, es tracta d’una peça que pot tenir un impacte de masses. De fet, aquesta setmana s’estrena en cinemes i el pròxim dimarts 13 a l’espai televisiu Sense ficció. Aquí, com hem anunciat abans, situarem la pel·lícula més en l’àmbit cinematogràfic que en el del reportatge televisiu, degut a dos motius fonamentals: 1. La inclusió en el muntatge final d’elements reflexius -principalment la presa de decisions prèvia a la filmació d’algunes seqüències-; i 2. Els pensaments contradictoris del director sobre com “representar” i donar veu al pederasta -expressats davant de la taula de muntatge-, atorguen un contingut creatiu que s’allunya de la pura exposició dels fets habitual.

Més enllà de la vocació detectivesca, també es tracta d’un document que ens fa viatjar a un tema tabú: la ment i les motivacions de l’abusador de menors. De fet, en el programa de mà del festival Fic-Cat es destaca que, <<Per primera vegada en un documental, un pederasta confessa els seus crims i parla a cara descoberta>>. Aquesta nuesa del mal és tota una fita en el cinema català, ja que aconsegueix apropar al públic la psicologia d’algú que s’autodefineix i es reconeix com un malalt que ja s’ha recuperat; com algú que no sabia el que feia, i que, per aquest motiu, està preparat per anar a la presó.

En tot cas, la religiositat de Joaquín Benítez pot ser pensada aquí com un problema greu, un element que pot ser explica part de la dimensió global de l’epidèmia pederasta catòlica: el professor de l’escola mai ha assistit a un psicòleg, ni pensa fer-ho. També declara no haver-se masturbat mai en cinc anys, com a part del seu procés de curació. La seva curació passa pel dispositiu de la confessió, com a via per expiar els seus pecats.

De fet, l’entrevista a Benítez, presentada per fragments, s’assembla molt a un acte de confessionari: únicament canvia l’anonimat per la cara descoberta, tot buscant l’absolució no ja d’un capellà, sinó d’una audiència amb qui busca empatisar. Com a clímax de la mateixa, l’abusador s’agenolla, gairebé al final de la pel·lícula, per demanar a les víctimes un perdó que probablement no obtindrà mai.

El cartell de Shootball resulta molt apropiat i indicatiu del que es veurà: d’una banda, Benítez, sobre fons blanc, de l’altra, Manuel Barbero, pare d’un dels nens, sobre fons negre. En els seus relats orals, coneixerem que ambdós comparteixen una infància marcada pel abusos sexuals. Aquesta cruïlla de camins porta a un dels dos a una condemna que, escandalosament, encara no s’ha efectuat -en un país, cal recordar-ho, que envia gent a la garjola en temps récord, per lletres de cançons o per voler votar; l’altre persona, el pare, acaba per muntar una organització, Mans Petites, que ja lluita per visibilitzar la situació de la pederàstia i transformar, poc a poc, el món, tot acompanyant a famílies i nens abusats.

Amb tot, ja per acabar, és impossible no avergonyir-se després d’assabentar-nos del paper de la policia, les institucions polítiques i educatives, el poder judicial i la mateixa escola dels Maristes en tot plegat. Us recomano que ho comproveu, ja que es tracta d’una pel·lícula tan dura com necessària, que, si tot va bé, sacsejarà la realitat.

“Jean-François i el sentit de la vida”: L’existencialisme pre-adolescent

1524220263-4 (1)

Ferran Calvet

“No hi ha més que un problema filosòfic verdaderament seriós: el suïcidi. Jutjar si la vida val o no val la pena de viure-la és respondre a la pregunta fonamental de la filosofia”. Amb aquestes paraules comença Albert Camus El mite de Sísif, a  partir del qual el jove director Sergi Portabella s’inspira per a formar un relat existencialista. La narració gira al voltant d’en Francesc Rubió, alies Jean-François (interpretat per Max Megías), un nen de 13 anys que pateix bullying a l’escola, i que troba per casualitat l’obra de Camus al lavabo. Aquesta li canvia la seva visió de la vida i  el porta a emprendre una excursió en solitari –en un principi- cap al Café de Flore parisenc en busca de l’escriptor francès.

A partir d’aquí, Jean-François comença un viatge iniciàtic que el porta a conèixer a la Lluna (Claudia Vega), una noia més gran i més decidida que ell, que l’acompanya a París amb la condició de parar abans a visitar un noi amb qui tingué una aventura l’estiu passat. Amb totes les cartes ja sobre la taula, se’ns mostra una interessant evolució d’aquest jove personatge al ritme dels esdeveniments i dels obstacles que apareixen durant el camí cap a París. La narració es dirigeix en set actes. El quart i el cinquè, anomenats El desig i Les mentides, s’encarreguen de mostrar la pèrdua de la innocència i un descobriment tant intern (d’ell mateix) com extern (la condició humana). Aquest descobriment està ben resolt en alguns moments, però en altres sembla artificial i forçat, com ara quan el protagonista s’embriaga a casa de l’amic de la Lluna. Tot i això, sembla un fet indispensable per desencallar una situació que ni al Jean-François ni a la pròpia trama els hi convé allargar.

Seria interessant preguntar-se si realment és necessària aquesta divisió en actes o parts del film, ja que no ens aporten una informació addicional d’allò que estem veient en escena. A nivell personal, crec que és un detall innecessari que aporta més aviat un sentit literari i de floritura que no pas un aclariment narratiu.

El viatge d’iniciació i de descobriment del film té un tall clàssic, que es mescla amb el gènere road movie, tot i que dóna la sensació que en ocasions s’abusa de les escenes a l’interior del cotxe. El viatge i la carretera estan tradicionalment associats a la simbologia del creixement i del viatge cap a la maduresa, i en aquest sentit queda clar en el film que els elements en qüestió tenen aquesta funció. Molt relacionat amb aquest transcurs cap a la maduresa és el pedaç que en Francesc porta a l’ull. Es pot interpretar que quan se’l treu destapa el seu alter-ego, però és una qüestió que es deixa molt a l’aire durant el film, la qual cosa pot interpretar-se com a profunda però també com a molesta per la seva inconcreció.

Emperò, Portabella mostra un gran atreviment en les dues ocasions en que apareix caracteritzat Camus en el film. Tot i tractar-se de somnis o visions oníriques, les quals són recurrents a l’obra i ens mostren aspectes molt interessants (com per exemple l’escena d’obertura), ficar a Camus en escena és d’allò més atrevit, pel risc que comporta caure en l’exagerada artificialitat. Tot i això, sembla que en aquest aspecte el director se’n surt bastant bé. On sí que ensopega és en la repetició de les escenes on hi apareix l’orina, la qual no aporta cap significat.

La reflexió sobre la mort també sembla interessant, tot i que a vegades massa gran per recaure sobre un personatge de 13 anys. Però potser és aquí on es troba la gràcia. La seva reflexió sobre el suïcidi justifica que al començament d’aquest text haguem reproduït les paraules de Camus a El mite de Sísif.  Realment, la reflexió sobre el sentit de la vida i la mort és l’eix del pensament existencialista, i la pròpia finalitat del viatge del Jean-François és aquest descobriment, no exclusivament d’aspectes de la vida on sembla que només hi tenen accés els adults, sinó de la mort.

Aquesta referència al suïcidi  culmina amb l’intent d’en Francesc de suïcidar-se, una escena que, potser expressament, és absurda, però el que no sembla que ho sigui, és la injustificació que té. Sembla ser una escena bastant gratuïta i incòmoda, i per tant evitable per la seva poca aportació.

És llavors quan entenem que Portabella ha realitzat un relat purament existencialista que culmina amb una certa comprensió de la mort de manera paral·lela a la de la pre-adolescència, etapa d’autodescobriment, que s’encarrila en el film a través de les lectures dels existencialistes, tot i que, igual que a la obra de Camus, que es tanca amb un apèndix sobre l’obra de Kafka, Jean- François ja té a les seves mans la següent lectura: El Castell.

Tres fotografies de famílies

cftv17400[1]

Gina Barichello

En el segon dia del festival, es van presentar tres projeccions en l’espai Pantalla Sitges, introduïdes pel director del Festival de Sitges, Àngel Sala, qui va remarcar la importància d’elaborar més cinema en català.

UNA CAPSA TANCADA
Dirigit per Anna Aguiló i guanyador del premi SGAE Nova Autoria 2017 al millor guió Sitges. La pròpia directora, després de la mort de la seva àvia, troba una capsa plena de cartes d’amor firmades pel seu avi. Aquestes estan dirigides a la seva dona des de Rússia, ja que l’avi va lluitar amb els nazis a la II Guerra Mundial. Si més no, narra la història en veu de diferents membres de la família que coneixien als avis, i que van explicant i llegint part de les cartes. Un recurs que resulta intrigant i que fa que el documental sigui dinàmic, i no tan monòton, creant així un cert ritme amb un to realista. Crida l’atenció que l’autora doni a conèixer que el seu avi formés part de la División Azul, un assumpte delicat, però que per això denota valentia per part de la cineasta. Sembla interessant el fet que fa referència a la censura i al control de les cartes que s’enviaven a l’estranger. De tota manera, la filmació és molt bruta, artísticament no està ben resolta, descuida els detalls, encara que alguns resulten interessants com el joc dels plans detalls i els apropaments de càmera. Pot resultar massa llarg, lent i a vegades molest pel fet que no s’entenia o se sentia malament el que deien els actors. No obstant això, per contextualitzar la trama i donar-li credibilitat, hi havia material d’arxiu de la Filmoteca Espanyola. La història, amb un to trist, ens endinsa en la vida personal d’aquests dos personatges dels quals estaran sempre entre aquelles paraules d’amor que van sobreviure a la més devastadora guerra.

CELEBRACIÓ
Guanyador del Premi SGAE Nova Autoria 2017 a la millor direcció Sitges. Els directors, Pau Cruanyes i Gerard Vidal, per presentar-lo, van dir que sempre hi ha quelcom a celebrar, i així es plasma en aquest curtmetratge de tan sols nou minuts. Nou minuts que donen per pensar, creant confusió (tan a nivell conceptual com estètic), i fent-nos perdre entre els convidats d’un suposat casament.
Tot comença amb una noia vestida de blanc que no sabem que és la núvia fins al final del film, ja que no es comporta com a tal i els assistents la tracten com una convidada més. Emergida en una atmosfera surrealista, sensorial fora del que és tradicional, trobem en diverses ocasions que es vol encendre un cigarret i no pot, simbolitzant la frustració i el fracàs. A mesura que es va desenvolupant la trama, els convidats van morint (o això sembla) a causa del vi. En un moment donat, a la protagonista se li taca el vestit d’aquesta beguda, i decideix tallar-lo. Si més no, hi ha certs elements que poden tenir moltes lectures però no acaba de ser clar el seu significat.

CUNETAS
Dirigit per Pau Teixidor, el curtmetratge està ambientat en la guerra civil espanyola, on una família de pagesos han de fer front a l’amenaça feixista. El contingut resulta ser un detonant potent i captivador, tot donant una altra visió d’aquesta part de la història, i fent insistència en la por que se sentia sent civil en un conflicte que exigia escollir bàndol. Tècnicament, és una pel·lícula molt ben treballada, on es posa l’accent en les escenes nocturnes, molt ben aconseguides. Cal fer esment al bon tractament de la llum i el recurs que s’utilitza per mostrar com es filtren els petits rajos de llum en la foscor, com també la simbologia de l’espelma. Es respira l’ambient de violència i incertesa constantment acompanyat d’una banda sonora que emfatitza aquesta tensió. Encara que també hi ha escenes difoses, com un record, plenes de llum natural amb colors vius que denoten felicitat. Felicitat que s’acaba aviat amb la mort com a solució del conflicte.