Anatomia d’una escena

Amb motiu de la dedicació especial d’aquesta novena edició del Festival Internacional de Cinema en Català a la direcció cinematogràfica, el certamen ha convidat als cineastes Sergi Pérez i Albert Serra per realitzar la secció Panell sobre Direcció: Anatomia d’una Escena, un exercici altament estimulant per desentranyar les claus d’aquests dos directors lliures, artífexs d’algunes de les propostes cinematogràfiques més radicals i alhora coherents de l’actualitat.

Autor de cintes com Honor de cavalleria (2006), El Senyor ha fet en mi meravelles (2011) i La mort de Louis XIV (2016), Albert Serra s’ha consagrat com un autor únic capaç de realitzar pel·lícules tan reflexives com experimentals, que han dividit la crítica internacional aixecant debats estètics arreu del món. El cineasta ha demostrat un gran poder de seducció en l’acte captant l’atenció de tots els assistents a pesar de la complexitat i l’extremisme del seu punt de vista.

13346494_1225554220812654_7194099784468386957_n

Serra s’ha mostrat tan particular com el seu cine, connectant amb l’auditori amb un discurs emfàtic, crític amb la indústria cinematogràfica comercial i apostant per la ironia i el sarcasme com a eina discursiva tant pedagògica com furibunda. Especialment dur amb el col·lectiu d’actors i rebutjant pràcticament totes les pel·lícules actuals, Serra ha demostrat una plena consciència de la seu unicitat dins del cinema contemporani i plenament disposat a continuar oferint obres tan personals trencadores com les produïdes fins ara.

La presentació de Sergi Pérez ha estat distinta de la de l’anterior director ja que s’ha centrat en la seua única pel·lícula com a director, El camí més llarg per tornar a casa (2014), de la qual ha mostrat una escena particularment intensa amb la qual ha desgranat el seu improvisat mètode de direcció d’actors. L’autor ha realitzat un discurs crític, tot i que més condescendent, contra la vessant purament comercial de la majoria de les propostes cinematogràfiques actuals. Incloent també al seu col·lega de professió present durant la xerrada, el director s’ha lamentat de la inevitable marginació del cinema actual dins del qual ells es situen.

L’acte s’ha tancat amb una roda de preguntes amb les quals el públic ha resolt els seus dubte respecte als dos directors. És una llàstima que la gran quantitat de coneixements que ambdós directors tenien per compartir haja fet impossible la realització d’un probablement apassionat debat entre els seus punts de vistes oposats.

 

Anuncis

La Rosa i les coincidències

El Fic-Cat va llevar-se divendres amb una gran dosi d’energia, la que va aportar una nova projecció de curtmetratges dels centres educatius, en aquest cas de secundària. Amb el casino del poble novament a vessar, es va viure un entusiasme i respecte, per la feina d’altres escoles, similar al gran exemple que ja ens havien ofert les escoles de primària.  Fins i tot, vam tenir l’oportunitat de gaudir d’una glosa improvisada sobre l’escenari, per part del representant de Sopa de Pedres,  un curt arribat de ses illes que va causar una gran impressió.

La primera sessió de la tarda ens va portar una sessió conjunta de dos documentals en format més breu, amb un significat especial. El primer, Directors del desert, perquè parla sobre els realitzadors en si, tema principal del Fic-Cat 2016. I el segon, El testament de la Rosa d’Agustí Villaronga, per donar-nos l’oportunitat d’acomiadar-nos d’una gran figura de la cultura catalana com Rosa Novell.

Rosa Novell va ser el nom del dia, i protagonista de la primera coincidència de la jornada, la que la va portar a protagonitzar també el primer dels curtmetratges que es van projectar en la segona tirada del festival. Escudella, d’un altre director de referència com Lluís Miñarro, que amb una imatge pràcticament fixa i en blanc i negre (com El Testament de la Rosa, nova coincidència) mostra a aquesta gran actriu recitant un conte macabre dels germans Grimm.

De fet, la paraula macabre podria ser el denominador comú d’aquests curtmetratges. Caçador d’Hèctor Prats i Jordi Porcel és una altra proposta dura i molt dramàtica que toca temes com el suïcidi i la pèrdua d’un pare. Els actors Oriol Pla i Àlex Monner en son els protagonistes, igual que del film inaugural: Ebre, del bressol a la batalla (tercera coincidència). “Tenir aquests dos grans actors ens va ajudar a incrementar la professionalitat del curt” exclamaven els directors durant la presentació.

Les històries crues i realistes van seguir de la mà d’un altre tema molt delicat, la violència de gènere, reflectit a partir de l’obra El conte de mai més. Títol que juga amb la vessant d’un conte infantil i una clara referència al drama que suposa aquesta dura realitat. “És la història que m’hagués agradat no rodar”, declarava el seu director Josep Varo, ja que estava basada en una història real.

Demà no serà avui de Joan Bosch i Albert Cartanyà, va oferir un petit respir dins de tanta tragèdia amb una història que arrenca amb un plantejament amarg (la pèrdua de la feina) i que evoluciona cap a un to de comèdia negre molt aspre però divertit a la vegada.

Una mica similar al que succeeix a No et tiris, encara  de Marta Gastón. El suïcidi planeja novament sobre aquesta història, però amb una intenció molt més optimista i romàntica, constatat per la pròpia directora “No vam voler que fos una cosa dramàtica i tràgica”.

13308278_1224534457581297_2153494832553254838_o

Un dia perfecte per volar de Marc Recha, va ser la gran aposta del festival el divendres. El propi director la va presentar amb el seu fill Roc, protagonista del film al costat “El Sergi coneix al Roc des de que era un patufet” deia Marc Recha en referència a l’actor Sergi López, l’altre gran protagonista de la pel·lícula. Recha també va reconèixer que la idea per a una pel·lícula tan singular va néixer de la caiguda d’altres projectes que no van arribar concretar-se. “Ens vam ajuntar amb uns amics per veure que podíem fer, va ser com un aperitiu amb cadascú aportant alguna cosa”.

La jornada es va tancar amb Darrere la porta de Pere Solès i David Gimbernat. Un altre drama colpidor que va aixecar una gran controvèrsia entre els assistents al finalitzar la pel·lícula. “Calia que matés aquell personatge?” protestava un senyor al director Pere Solès, que, de tota manera, s’havia definit a si mateix com un doctor Jekyll i Mr Hyde. “Eres malo malo, te he odiado toda la película”, va ser una altre càrrega de profunditat llançada per part del públic a l’actor Carlos Lasarte, que certament interpreta a un personatge odiós, de manera que ens ho hem de prendre com un elogi indirecte. Tampoc va faltar alguna declaració enormement entusiasta com la d’un senyor que va dir haver viscut “la màgia del cinema” amb la pel·lícula. Sent una declaració summament generosa, és la finalitat de tot aquell que fa cinema i del festival a l’hora de projectar-lo. Per tant, benvinguda sigui.  13240627_1224794344221975_5348727357832050887_n

Llums i ombres

13339672_1223703324331077_6167468507844507829_n

La tercera jornada del festival va arrencar amb certa sensació de Déjà Vu, ja que es va repetir la magnífica selecció de curtmetratges provinents dels centres d’educació primària del dia anterior. La posada en escena va resultar molt similar: sala plena, en gran part pels alumnes de les escoles convidades, i amb reaccions també calcades a les de la sessió prèvia: riures i emoció entre peça i peça, silenci respectuós durant les projeccions.

Si el matí va estar novament dominat pels més menuts, la primera sessió de la tarda va estar dedicada a un públic més veterà. La gran majoria venien de la residència assistida Mirador Barà, col·laboradora del festival, que acostuma a organitzar una escapada a cada edició per gaudir d’alguna de les sessions. L’escollida en aquest cas va ser la projecció del documental Paddling to Alaska, del jove tarragoní Rai Puig, que en aquest film explica, de primera mà, el viatge de més de tres mesos que el va portar de Vancouver a Alaska en caiac.

Lluny d’existir una distància entre el públic assistent i el jove protagonista de la sessió, es va establir un vincle immediat gràcies a la simpatia i naturalitat de Rai Puig, que es va ficar la sala a la butxaca gràcies a un discurs directe i proper, a més de delectar-nos amb imatges certament tendres, com la que va protagonitzar a l’acabar la projecció, ajudant a transportar la cadira de rodes d’una de les assistents.

Com no podia ser d’una altra manera, les seves paraules abans de la projecció van estar carregades de missatges positius, com els que pregona al llarg de la pel·lícula: aprofitar el temps, conviure amb la natura, viatjar i tenir grans experiències tinguis l’edat que tinguis… “No sóc milionari, no sóc un esportista d’elit, ni tinc cap espònsor al darrere. Sóc una persona normal que ha viscut una experiència fora del normal”. Si ell pot fer-ho, doncs tu també.

Però també va deixar anar alguna frase que ens va transportar per un moment al record de pel·lícules més fosques que Paddling to Alaska, com la recent El Renacido.“Aquells tres mesos, és quan més animal m’he sentit”. De manera que si algun dia us animeu, ja ho sabeu…haureu d’abraçar el vostre costat més salvatge.

13346482_1223863024315107_1176552635740135958_n

A continuació va arribar el moment de la primera sessió conjunta de curtmetratges, de la qual n’hi havia moltes ganes, i que no va defraudar. Aquesta primera tirada va constar de cinc obres. Sr Expósito de DaVid Conill és una arriscada proposta sobretot a nivell visual. Jugant amb els colors al pur estil Frank Miller, això sí, amb un contingut molt més surrealista. El director declarava abans de la projecció “Aquest curt va sortir de les ganes d’explicar alguna cosa, sense temps ni diners per fer-ho”, en una reivindicació que malauradament està sent habitual aquests dies.

A l’ombra de la muntanya és una inquietant història situada a un allunyat poble del Pirineu català. “La Neith Sentís (directora del curtmetratge) volia que estigués situat allà passés el que passés” declarava Montse Ribadellas, una de les actrius protagonistes que presentava el film.

El Adiós és un magnífic drama escrit i dirigit per Clara Roquet, amb una excel·lent Mercè Pons. És també el guanyador del premi al millor curtmetratge a la darrera entrega dels premis Gaudí. És una sort poder tenir-lo al festival pels que encara no l’havien pogut gaudir.

Camises cap al cel és també una història de superació protagonitzada per un nen que troba en els castells la forma de tirar endavant després de patir una important pèrdua familiar. El director del FIC-CAT, Antonio Barrero, va destacar el fet que fos una obra de ficció, després d’haver vist els darrers anys diverses històries sobre castellers a través del documental (Enxaneta, 165 Regent Street).

Va tancar la sessió l’esbojarrada L’Encenedor Quàntic de Pau Escribano, que va definir la seva obra com “ciència-ficció d’estar per casa”, i que compta amb el sempre inspirat David Verdaguer com a protagonista.

Per tancar aquesta tercera jornada es va projectar un dels plats forts del festival, així com una de les principals apostes del cinema català la darrera temporada. El colpidor drama L’Adopció, de Daniela Fejerman, la qual va assistir religiosament a presentar la pel·lícula, malgrat que ho va fer en forma de disculpa. En primer lloc en nom dels dos protagonistes, Nora Navas i Francesc Garrido, que no van poder estar pels seus compromisos teatrals i, posteriorment, per no parlar català, cosa que és fàcil de disculpar després d’haver rodat en català, i en moltes altres llengües, una contundent proposta com L’Adopció. “Es una historia muy personal que espero que conecte con todos”.

Com diu la seva pel·lícula: “si os preguntan por proceso de adopción, decid que fue muy complicado, pero con final feliz”. Una mica el mateix que el que passa amb el cinema català actualment, costa aixecar un projecte, però per això quan ho aconseguim, l’estimem com a un fill.   13321656_1224163374285072_3411780385185566002_n

Homenatge a un mestre

De manera inesperada, la segona jornada del 9è Festival Internacional de Cinema en Català va estar marcada per un gran halo d’esperança. Dos alumnes del cicle superior de l’ESC Piaget van prendre l’escenari per presentar la projecció de Centres Educatius d’Educació Primària, tot afirmant que “d’aquí a uns anys no recordarem les classes de matemàtiques, però el que sí recordarem és els dies que hem passat fent aquest curt”. Tot i que la sentència pot semblar una mica dràstica venint d’una generació que quasi ha nascut amb un “smartphone” sota el braç, és commovedor que s’interessin pel món del cinema i visquin amb passió la creació d’un curtmetratge. Raps, consciència social i molt d’humor es varen combinar amb una sorprenent quantitat de referents cinematogràfics, des de Chaplin a Les Misèrables, que van mantenir a tots els infants de la sala atents a la pantalla durant més d’una hora.

Escoles_ficcat
De les promeses més joves del cinema, vàrem passar a l’homenatge a una de les més grans i transcendents figures del cinema en català, Pere Portabella. Un premi no només a una trajectòria professional avantguardista que insta a transgredir els cànons del cinema generalista, sinò també a la rellevància que ja té i tindrà en un futur, la seva obra en l’anàlisi de la història social i política del país. Segurament per aquestes raons, el director del festival Antoni Barrero va deixar molt clar que en aquesta edició dedicada a la figura del director, no va tenir cap dubte que el premi honorífic d’enguany havia de ser pel director català.
Sí, els temps estan canviant, la societat ha passat de ser espectadora a usuària, de fet, Portabella assegurava en el seu discurs d’acceptació que les seves obres no duraven ni deu dies en sala, però en canvi la seva seqüència del metro, la qual forma part de El Silencio Antes de Bach (2007) s’ha vist més d’un milió i mig de vegades. Portabella també va tenir unes paraules per als joves cineastes als quals va animar a trencar els codis establerts i que si algú que realment té la vocació d’explicar una història a la pantalla gran “no treptigi mai una escola de cinema”; paraules d’esperança per tots aquells cineastes que tenen la vocació de transgredir i fer que el cinema no s’estanqui en un estàndard i continuï evolucionant.
40 anys després d’Informe General (1976), Portabella ens presentà Informe General II, el nou rapte d’Europa; un anàlisi de la situació política actual que ens porta a una nova visió de la política. Si a Informe General retratava la transició a la democràcia, Portabella s’endinsa en els nous moviments polítics sorgits del mateix poble.
“Tot allò contemporani no té sentit que estigui en un museu”, amb aquesta afirmació comença aquesta pel·lícula de ficció (com el mateix Portabella la defineix), en la qual el cineasta enfoca la seva particular lupa a cadascun dels moviments socials que s’han produït en els darrers dos anys i que auguren un canvi, el qual segons el director “Ja no és un esprint, sinó una marató lenta, i com més lluny arribem millor”.
Després del visionat d‘Informe Semanal II, va arribar l’hora de rebre al productor de Game Over, Jordi Ambrós, el qual presentà aquest curiós documental. Amb una posada en escena estilitzada, la directora Alba Sotorra ens endinsa en el món de Djalal, un exmilitar desencantat per la seva experiència en combat que està obsessionat amb les armes. Sotorra es fixa en la relació del jove amb la seva família i en com la seva experiència vital l’ha dut fins a un punt d’inflexió en el que Djalal es planteja la seva situació actual.
Un cop finalitzat el documental, Alba Sotorra va respondre a les preguntes d’un públic entusiasmat i totalment fascinat pel retrat de la directora, la qual explicà com va conéixer en Djalal i el que la va atrapar d’aquest personatge enamorat de la “American way of life”. Gràcies a la sorprenent feina de documentació audiovisual de la seva vida, la directora va explicar com utilitza aquest mitjà per crear un lloc en el qual es sentia còmode, en el que podia ser ell mateix.
“L’esperit d’en Djalal m’ha posseït”, afirmava l’Alba quan explicava com aquesta història l’ha portat a investigar més en el món bèl·lic i l’ha dut a seguir dues dones kurdes en lluita a l’Orient Mitjà, on s’hi està vivint una vertadera revolució de gènere que s’enfronta a les forces d’ISIS. L’últim visionat del dia va tancar la jornada amb un últim bri d’esperança, el d’una cineasta lluitadora i compromesa la qual ens demostra que el gènere documental és moltíssim més que allò que veiem per fer la becaina.