Joan Pera: “Sóc completament contrari al drama, no m’agrada gens”

Conegut per ser l’actor de doblatge d’en Woody Allen, l’intèrpret Joan Pera torna més fort que mai amb un doble desafiament, fer cinema i drama.

Interpretar al músic Pau Casals ha sigut el paper més difícil de la seva carrera?

Sí, n’estic convençut. Tothom em coneix per la comèdia i per personatges més divertits. Un personatge d’aquestes característiques com és Pau Casals, tan seu i tan íntim, ha estat un treball dur. Lo bo es que no m’han caracteritzat gens, sóc jo mateix, però amb una calba.

Vostè ha admès que va estudiar molt a Casals abans d’interpretar-lo; en què es va basar?

Vaig llegir com mai sobre ell, observava les seves imatges i estudiava els seus vídeos. És important tenir en compte que Casals no només té la part musical, té la vessant humana, de gran mestre, de gran coneixedor del món, d’enamorat, etc. I tot això en una persona com jo cau gros. La meva història ha sigut preguntar durant tot el rodatge: “Com està quedant?”

Va connectar ràpidament amb el personatge de Pau Casals?

Em va costar perquè la pel·lícula tracta una època de la seva vida molt dura i jo sóc completament contrari al drama, no m’agrada gens, no el suporto. Procuro sempre donar sentit de l’humor a tot. Per mi ha sigut dur, però a mesura que vas entrant dins la persona, vas connectant poc a poc.

Coneixia la música de Casals abans d’encarnar-lo?

Sempre he sigut molt admirador de Casals. Jo conec poca música, però El Cant dels Ocells el conec des que tenia cinc anys. El destí.

18882141_1592478667453539_6171358620657496038_n

Anuncis

Manuel Huerga: “No em dona por cagar-la pel fet que sigui Pau Casals”

Amb un rodatge de quatre setmanes al poble Prada de Conflent (França), el director de Casals, la força d’un silenci, Manuel Huerga, ens explica l’experiència d’aquesta pel·lícula.

Quin ha sigut el gran repte d’aquest projecte?

El gran repte ha sigut intentar explicar una història poc coneguda de Casals, però que té un gran valor, i més avui dia. Casals tenia uns principis i valors que actualment no veiem; una persona disposada a renunciar al seu valor més preuat, com és el talent per la música, per donar veu als altres. Fins i tot es va enfrontar als nazis!

Tot el que veiem a la pel·lícula va succeir realment?

Tot és cert. L’únic que no és cent per cent veritat és el personatge de l’alumne que interpreta en Nao Albet. Sabem que Casals va tindre alumnes, però no està basat en cap en concret. Vam crear aquest personatge perquè Casals ens pogués explicar el que pensava…el mirall amb el qual escoltem a Casals.

Sent cap tipus de responsabilitat quan plasma a la gran pantalla la vida de referents catalans com Salvador Puig Antich (2006) o Pau Casals a aquesta pel·lícula?

No em dona por cagar-la pel fet que sigui Pau Casals. La meva actitud no canvia perquè tingui davant a Casals; no li he de fer reverències. No és que no els hi tingui respecte, però són personatges que s’han de tractar com a personatges d’una història més, com si fossin un actor normal. Intento que això no suposi una pressió, tot el contrari, intento gaudir. Hem de treure ferro a les coses, però sempre amb professionalitat, sense sacralitzar.

18838918_1592478067453599_7478866675281017987_n

En Joan Pera va ser sempre la seva primera opció per encarnar la figura de Casals?

L’aposta per en Joan Pera era bastant arriscada. Tots coneixem més el seu estil còmic i que és la veu de Woody Allen. Crec que es mereix que se li donin més papers dramàtics, no l’hem d’encasellar. Té dret a demostrar que és un bon actor, un actor complet que pot actuar en tots els registres.

A més, a Catalunya no tenim gaires actors d’aquesta edat i que físicament tinguin una semblança a Casals, de manera que sempre va ser la meva primera opció. L’únic que vam haver de controlar va ser que no parlés a la pel·lícula com Woody Allen.

Era admirador de Casals abans de fer la pel·lícula?

No sóc més fan de Casals després d’haver fet la pel·lícula. Sóc molt melòman i m’agrada molt tota mena de música, de manera que a Casals sempre li he reconegut la genialitat i el talent. La faceta de Casals que tracta la pel·lícula era més desconeguda per mi, però sempre l’he tingut respecte. Qui estima la música és impossible que no hagi escoltat a Pau Casals.

Joan Frank Charansonnet: “Pàtria és una metàfora claríssima dels temps que corren”

Després de l’estrena de Pàtria, la llegenda d’Otger Cataló i els 9 barons de la fama, des del Blog de crítica del Festival vam tenir l’oportunitat de xerrar amb el seu director Joan Frank Charansonnet i Miquel Sitjar, l’actor protagonista.

Quines ressonàncies té Pàtria, dins del seu gènere èpic d’aventures, amb el moment polític actual que travessa Catalunya?

Joan Frank Charansonnet: Si nou cavallers, dins del context d’una llegenda, són capaços de foragitar l’opressor, que no faran set milions de catalans i ho estem fent des de fa anys mitjançant el diàleg i el civisme per poder, com a mínim, tenir el dret a decidir amb llibertat quin és el destí del nostre país.

Miquel Sitjar: Per la meva banda, el que veig a nivell de paral·lelisme, és que ambdós moments històrics són per ser valents. És la valentia el que fa la força i em sembla que la pel·lícula és molt clara en el seu antibel·licisme doncs amb qualsevol guerra estem perdent. És una aposta pel diàleg i tan de bo sempre es pogués parlar per no arribar a aquest punt al que arriben els cavallers.

JFC: Pàtria és una metàfora claríssima dels temps que corren. Molts del discursos que té Otger amb Abderrahman poden ser escoltats al parlament. Abderrahman seria l’Arrimadas i l’Albiol i l’Otger podria ser en Junqueras o el senyor Puigdemont, el Molt Honorable, o qualsevol de la CUP.

A rodes de premsa anteriors i a la presentació d’avui ens has parlat de les dificultats que vau tenir per rodar. Fins a quin punt el talent i la col·laboració desinteressada ha suplert la falta de recursos?

JFC: Era un rodatge molt complicat però s’ha pogut suplir amb imaginació, amb molt d’esforç i amb molt de treball. Part de l’equip o els mateixos actors han participat i si necessitàvem un carro a terra veies als actors ajudant a col·locar-lo o veies a l’Otger Cataló fotent palades. També vam demanar grues a l’Ajuntament de Cantallops per gravar. Les mateixes que serveixen per col·locar els llums de nadal i allà m’enfilava a trenta metres.

Si bé és cert que també hem comptat amb tecnologia dron i una molt bona tecnologia de càmeres. Jo vaig fer una aposta clara per les càmeres australianes URSA doncs el seu cost és deu vegades inferior a una ARRI malgrat no s’havien provat mai aquí ni havien arribat. Aquella càmera jo la vaig estar lluitant perquè sabia que anava amb unes òptiques que ens interessaven i així o havíem parlat amb el Joan Babiloni, el director de fotografia. Ens van arribar un dia abans de començar el rodatge, la vam provar la nit anterior de començar i és gran part de l’èxit.

També la postproducció feta per Isart Pellín, finançada amb la campanya de verkami on va entrar l’ajuda de la ciutadania, va facilitar que sortís aquest resultat final tant americà, potent i digne.

 18922488_1591375214230551_3880779492260242339_o.jpg 

Com ha estat per Miquel Sitjar ficar-se a la pell d’Otger Cataló? Un personatge on t’hem vist patir, sagnar i plorar.

MS: Molt gratificant, de debò. Perquè quan toca representar un personatge que encarna l’empenta o la veu dels sentiments d’un poble, entenc que el patiment, aquell Otger més humà que surt cap al final, em fa pensar en els nostres polítics. Perquè en aquell moment eren batalles, eren guerrers, però ara també toca mostrar fortalesa, potència i convenciment davant de tothom quan potser a les seves vides personals els deu venir el pansiment davant dels seus familiars o fills. I en molts casos, treballant el personatge des de ben a dalt! ha d’estar ben fort! I sempre amb el convenciment i amb la força per davant, doncs jo pensava amb trets que pot tenir el personatge per engrescar a la gent que el seguia però, alhora, calia aprofundir en la part més humana que veiem al final de la pel·lícula.

Joan Frank Charansonnet ha fet tots els papers de l’auca a Pàtria; director, actor i guionista. Sobre aquesta darrera tasca, com ha estat el treball d’escriure un film on hi ha un homenatge implícit als qui escrivien les llegendes als monestirs catalans de fa segles?

JFC: Vaig escriure’l a quatre mans amb en Pau Gener perquè jo tenia molt clar que sol no podria. Per mi era molt important trobar la figura d’algú que pogués transmetre amb rítmica i amb poesia el que volia explicar. Aleshores un dia em vaig trobar al Pau a una oficina de correus on jo anava a buscar el certificat d’una carta del registre de guió de la meva pel·lícula anterior Doctrina: el pecat original i la reinserció (2016). El destí.

Si jo hagués volgut fer Pàtria d’una manera real hauria d’haver rodat en occità, francès i en català antic i clar, jo no sóc Mel Gibson i no puc fer com a La pasión de Cristo (2004) en arameu i a sobre no l’hagués entès ningú i la meva pel·lícula havia de volar. La figura del Pau és essencial perquè els seus diàlegs aconsegueixen arrossegar-nos cap al segle VIII i XV.

 

 

Marc Crehuet:El límit de l’humor el posa l’espectador

Marc Crehuet ens parla de l’aventura de dirigir El Rei Borni, adaptació de l’obra de teatre homònima que a més és el seu debut com a director cinematogràfic. Després de més de dos anys girant amb l’obra, Crehuet ha decidit mantenir el repartiment d’actors per portat el seu guió a la pantalla gran.

  • Has mantingut bastant l’obra en l’àmbit de la direcció d’actors, però pel que fa a altres aspectes de direcció, com has adaptat l’obra al cinema?

Vaig escriure la primera versió del guió pensant en obrir, que respiri. Vaig escriure noves localitzacions, nous personatges, escenes a manifestacions, i em vaig adonar que a mi no m’agradava el que estava fent, a mi m’agradava que no respirés precisament, hi havia una part de la sensació asfixiant que es crea tenint als personatges tancats en una sola localització.

  • Ha estat una constant durant tot el festival quan han parlat directors i productors aquesta frase de “falta pressupost”, “ens hagués agradat tindre més diners per rodar-la”… Què es pot fer per a què això canviï?

Sóc bastant nou en la indústria del cine, vinc del teatre, no tinc prou coneixement per contestar-te d’una manera que sigui raonable, però pel que sembla sí que és difícil. La gent no va gaire al cine, llavors les inversions del cinema van cap a pel·lícules que tinguin a priori com més proves millor que pot funcionar com a negoci, llavors inverteixen el pel·lícules que són fórmules comercials. Si et surts una mica d’aquí, és molt més difícil el camí. Això vol dir que trobar els diners és molt més difícil. En el meu cas jo ho he fet arruïnant-me i amb l’ajuda dels actors que també són productors de la peli, del director de fotografia i amb l’ajuda de Lastor Media que s’han implicat després quan ja estàvem en fase de muntatge però que també han fet la seva feina i han tirat endavant el projecte. Jo et parlo de la meva experiència.

  • El Rei Borni té un humor molt negre. Tot i que és molt subjectiu, hi ha un límit en l’humor negre? Si n’hi ha on és per tu aquest límit?

Jo crec que el límit el posa l’espectador, això ho he pogut comprovar bastant amb l’obra i també amb la peli. Hi havia dies que a la sala no reia ningú, hi havia dies que reia tothom molt i hi havia dies que la cosa es barrejava. L’humor té un component moral i, per tant, depèn d’on la posis tu la moral, això per una banda. Per l’altra, el meu límit personal de l’humor és la personalització, no m’agrada posar noms i cognoms, és un altre tipus d’humor que respecto però a mi no m’agrada personalitzar. A banda d’això tota la resta val. L’humor ha de sobrepassar els seus límits, perquè sinó no té sentit per mi.

  • Tant a Pop Ràpid com en aquesta pel·lícula fas conya amb els “hipsters”. Et permets alguna llicència hipster?

Tinc una relació amor/odi amb els hipsters, jo mateix he anat canviant molt de pal, he sigut una mica heavy, una mica com en aquella peli de Woody Allen, perquè a mi sempre m’ha interessat molt la música llavors ja em lligava a un estil determinat la veritat. Al marge d’això sí que hi ha una relació amor/odi i l’odi es concreta en l’esnobisme i al mateix temps sóc una mica esnob. Al Rei Borni recupero una mica el personatge de Pop Ràpid que és l’Ignasi, en Nacho, que és activista més de paraula que d’accions, però que és aquest hipster polititzat que hem pogut veure recentment que abans no existia, els hipsters mai parlaven de política, no els interessava en general als joves, especialment als hipsters que, des d’aquesta visió postmoderna de què no hi ha cap discurs que ens interessi. Quan ens afecta la crisi i ens toca la butxaca, t’has de començar a plantejar de quin bàndol estem i ens tornem més postmoderns dels que érem fins ara.

reiborni

  • Un Déu Salvatge també és una adaptació d’una obra de teatre al cinema. No sé si has agafat referències d’allà.

Va ser una de les pel·lícules que vaig pensar: Es pot fer una pel·lícula basada en una obra de teatre i deixar-la tal qual, fer-la només en una localització i mantenint aquest to opressiu. Sí que és un referent en aquest sentit. Però va ser un referent a nivell estilístic Cul de Sac, una altra pel·lícula de Polanski que volia utilitzar a nivell d’estètica. De fet jo volia rodar la pel·lícula en blanc i negre, gràcies al director de fotografia, en Xavi, que em va dissuadir, em va dir que prou difícil és dur a terme una pel·lícula d’aquestes característiques com per a sobre rodar-la en blanc i negre. En canvi em va proposar una fotografia súper “xula” que també té aquest punt asfixiant. El primer referent estètic que vaig tenir va ser Cabeza Borradora de Lynch, ja no només pel blanc i negre sinó per l’escenografia de la casa, un espai com de casa de nines que té com un punt d’artifici, m’interessava la idea de la casa com un símbol, també, d’aquest món d’en David que s’ha construït la parella, aquesta bombolla.

  • Després de tants anys treballant amb els mateixos actors, tens ganes de continuar fent projectes amb ells?

La veritat és que encara ens seguim sorprenent mútuament i ens ho seguim passant bé, llavors és un plaer. Però jo crec que ja no hi ha problema, ells treballen amb altres directors i no tinc atacs de gelosia i al revès tampoc hi hauria problema penso. A mi m’agrada que tingui un punt de joc, m’agrada no oblidar que això és un joc i que si ho faig és perquè és el meu joc, que des de molt petit m’ha agradat fer d’alguna forma, òbviament amb uns altres recursos. Potser no feia pelis, feia curts amb una càmera que tinc del meu pare, però no vull perdre aquest component, si els actors són amics, doncs això acompanya.

  • L’experiència de dirigir una pel·lícula t’anima a fer més cinema?

La meva vocació és cinematogràfica, jo vull fer cinema. El que no m’agrada gaire és conèixer l’estat del cine en aquests moments. És molt difícil que la gent vagi a les sales, ho veus amb els companys i amics que els costa. Això desanima, però a nivell artístic és alguna cosa que sempre m’ha agradat i he volgut fer, si puc ho seguiré fent tot i que hi ha molts formats de ficció, m’agrada especialment el format.

Marc Recha: “No he cregut mai en les etiquetes perquè els éssers humans som contradictoris”.

La trajectòria de Marc Recha mai ha seguit els rumbs habituals del cine convencional, amb pel·lícules úniques com Pau i el seu germà (2001) i Petit indi (2009) ha oferit al panorama cinematogràfic internacional propostes personals i trencadores que l’han convertit en un autor imprescindible de l’actualitat. Ens presenta al 9è Festival Internacional de Cinema en Català Un dia perfecte per volar, una història senzilla però complexa sobre la paternitat protagonitzada per Sergi López i el fill del director, Roc Recha.

  • A la roda de premsa de Sant Sebastià, on es va estrenar Un dia perfecte per volar al 2015 vas dir que la pel·lícula funcionava d’alguna forma com a testament, com a llegat cap al teu fill, podries aprofundir en aquest concepte?

Ell ara no ho té en compte, però quan sigui gran ho entendrà. I si algun dia jo no hi sóc quedarà la pel·lícula com a testament.

  • En la pel·lícula també intervens com a actor i no és la primera volta que ho fas, es deu al gust per la interpretació o per tindre un control encara més total sobre la teua obra. Igualment, l’elecció del teu fill com a protagonista també seria degut al fet que saps exactament què et pot oferir com a actor?

Jo ho veig més com una necessitat, és a dir, per a no posar massa gent allà al mig, penseu que la pel·lícula la vam fer sense un “duro” o sigui que els pocs diners que es van gastar els vaig posar jo de la meva butxaca. Per tant, es tracta de simplificar-ho tot: “tens cinc dies de rodatge, amb els teus amics, que es dediquen des de fa dècades també a fer pel·lícules, ve el Sergi López, vénen diferents persones, doncs penses no emboliquem la troca”. Intentem que hi hagi el mínim d’actors possibles. La solució ens la va donar la història, la història parla d’un pare amb el seu fill, doncs ja està. Però no és que em faci especial il·lusió sortir davant de la càmera, no m’he considerat mai en aquest sentit un actor, cadascú fa el seu paper dins de l’auca. Ja prou complex és dirigir, produir i escriure que al damunt  vulguis ser actor.

  • Acabes de mencionar la modèstia de la producció d’Un dia perfecte per volar, en aquest sentit la utilització d’actors de la categoria de Sergi López, Eduard Noriega o Olivier Gourmet durant tota la teua carrera tenia com a objectiu donar-li projecció a les pel·lícules?

Sí, sens dubte. És bàsic però a la vegada en aquest cas el Sergi va entrar a treballar a la pel·lícula perquè érem veïns i sobretot perquè li va encantar la història, ell no es posa a cap lloc si no està segur i en aquest aspecte té una gran capacitat creativa, inclusiva i generosa. Té molta empenta.

  • Tenint en compte que fas un cine a contracorrent, que no s’emmotlla a gustos convencionals, podries dir quines són les teues majors referències cinematogràfiques?

Sóc una persona que mira moltes coses, que li agrada molt tipus de cinema diferent. Cinema que hi hauria gent que diria “com li pot agradar aquet cine?”: jo miro moltes pel·lícules. Des del cine més trash i el més ignominiós fins al cine més poètic i meravellós, del cine més somiador d’aventures al més adrenalític de terror i d’acció. Tot el que sigui bon cinema.

  • Aleshores, si mires tot tipus de cine i pel·lícules molt allunyades de les que fas, és possible que cregues que no fas el cine que a tu t’agrada veure?

No, és al revés, jo intento fer el cine que m’agrada veure i que us acabo de dir però no ho aconsegueixo. Em veig abocat a fer pel·lícules petites.

  • Has intentat alguna volta fer un cine més trash o ignominiós, com has dit?

Sí, però després de molts anys encara no ho he aconseguit. El més divertit i la gran paradoxa és aquesta: “aquell pájaro es va passar dècades intentant fer una cosa que mai va poder fer i mentrestant va fer el que ha quedat”. Segurament és el llegat de molts autors, i de molts pintors i de molts escriptors… què sabem el que volien fer o el què no volien fer, no ho sabem. Sabem el que ha quedat i si hi ha  memòries, dietaris, vivències o testimonis, podem intuir més o menys per on anaven però res més. Jo ho dic públicament per a que la gent s’ho estalvi i perquè ho trobo divertit. Intentes anar per un camí i resulta que mentre intentes anar per aquet camí vas construint un que resulta que a la gent li agrada i sembla ser que la gent diu que és interessant, doncs endavant.

13325572_1224534604247949_3933659014781854093_n.jpg

  • Al respecte d’Un dia perfecte per volar i parlant de les limitacions de la seua producció has dit que “després de trenta anys de fer cine açò és el que toca fer”, a què et referies?

Bo, era sentit de l’humor “rechià”, que és incomprensible. No, era una manera molt constructiva i positiva de dir que tenint l’experiència de trenta anys d’hores de vol, estem fent produccions com quan vam començar i això és magnífic, i això la gent jove no ho té. La gent jove té l’entusiasme i l’empenta per treure endavant coses però no té l’experiència de trenta anys. Jo concebo aquets dos conceptes, es poden fer pel·lícules amb molts pocs diners, que funcionen i són molt interessants , doncs endavant les “haches”. Ja ho vaig començar a fer fa molt de temps i ara ho puc tornar a fer, el drama seria no saber-ho fer.

  • Que sí que passa…

Li passa a molta gent, i també hi ha gent que és capaç de fer pel·lícules molt barates però que no tenen profunditat ni contingut  o que no estan ben lligades.

  • Creus que hi ha directors que es desgasten amb el temps, que tracten de reproduir el que feien als inicis de la seua carrera però no poden perquè els han absorbit la industria d’alguna forma?

Jo no crec que la gent es desgasti sinó que la gent evoluciona o la gent passa etapes, i el cine és tan absolutament apassionant que has de fer-te la mateixa reflexió que el que estava intentant explicar abans, és a dir, jo intento fer westerns i pot ser no ho aconsegueixo però hi ha gent que té la sort de fer aquets westerns, doncs això és l’important. I aquesta gent que dieu que s’han desgastat i a lo millor són incapaços de fer pel·lícules amb menys pressupost, això no és l’important, l’important és que si fan un western que estiga ben fet, o si fan una pel·lícula d’acció que estiga ben feta i això és meravellós perquè el cine d’acció és meravellós i el cine de gènere és molt interessant. El que jo no ho pugui fer no vol dir que no desitgi fer-ho i que la gent ho faça no vol dir que sigui gent que ha desvirtuat la seva carrera. No va per aquí la cosa…

  • Eres un autor de fama internacional, has competit al Festival de Cannes i fins i tot has participat en una pel·lícula col·lectiva en la qual també participava Godard, que evidentment és una referència absolutament indiscutible, encara trobes problemes per dur terme els teus projectes, tot i sent molt modestos? Igualment tens plantejat alguna volta rodar fora d’Espanya com fan alguns del teus actors, com és el cas de Segi López?

Bé, fins ara les pel·lícules que he fet han estat coproduïdes amb França i per tant ha sigut gairebé com rodar a França. Fins ara m’he sentit a gust estant aquí amb històries d’aquí però hi haurà algun dia que em vindrà de gust també estar a algun altre lloc. Que la gent no tingui prejudicis si us plau, tothom ha de fer de tot hi ha de poder tindre l’oportunitat d’expressar i fer coses diferents.

  • Et molesta, aleshores, l’etiqueta de cine d’autor?

És que no l’he cregut mai perquè acabant el que intentava dir abans, els éssers humans som contradictoris i això ens fa meravellosos perquè ens crea un pòsit d’una dimensió humana increïble. Un dia diem que sí i un altre dia diem que no, i què? Doncs això és el mateix, això del cine d’autor és una etiqueta. S’ha de creu en les persones i en qui són, això és el més bonic.

Daniela Fejerman: “L’adopció és un conte de Nadal monstruós i Kafkià”

 

Daniela Fejerman ens presenta al 9è Festival Internacional de Cinema en Català, L’adopció, un conte pervers, monstruós, un descens a l’infern de l’entrellat obscur i corrupte del sistema de les adopcions, on la búsqueda persistent de la felicitat a través de l’adopció d’un fill pot cobrar-se la destrucció dels fonaments emocionals d’una parella al límit i obstinada en aconseguir el seu objectiu.

  • La realització de la pel·lícula és formalment molt sòbria, elegant, pausada, vas pensar que era una manera de fer la pel·lícula una mica més suportable? O potser, és una declaració d’intencions en aquest sentit?

Vaig tenir un canvi de idea al treballar amb el Director de Fotografia, Juan Carlos Gómez. El guió original tenia una idea més propera al documental, més immediata, més urgent,…va ser ell qui em va convènçer per fer un tractament més convencional, amb una planificació i enquadraments guionitzats i buscats. La intencionalitat dels actors també va fer que no calgués subratllar ni emfatitzar res.

  • El joc i contrastos amb els colors, la il·luminació, sens dubte és un dels punts forts de la pel·lícula. Quin era la teva intenció i plantejament?

Per una banda, amb Juan Carlos, volíem que la neu impregnés la fotografia de la pel·lícula, després, especialment, en el segon interior, on l’acció transcorre en un habitatge amb recorregut vital, havien de ser espais de més calidesa. En aquest aspecte, va contribuir decisivament el Director d’Art lituà de la pel·lícula. Aquest home té un enorme coneixement de la cultura a la que pertany i el seu treball combinatiu i creatiu d’oficines, apartaments, espais,… va crear la paleta de colors del film amb una intencionalitat emotiva, expressiva,…

  • Les escenes còmiques de la pel·lícula que ajuden a fer més còmode el visionat de la pel·lícula, estaven totes en el guió o va ser una opció a mida que el film agafava un to més ombrívol?

Alguna d’aquestes escenes es van afegir a guió en l’últim moment. Va ser el productor que ens va suggerir que afegíssim una mica més de respir i marge. Llavors, vam afegir intencionadament, en concret, l’escena quan ells dos es fiquen amb la intermediària i alguna situació més, produïda a partir d’improvitzacions que feia l’actor que fa el paper de taxista.

IMG-20160603-WA0000

  • La pel·lícula funciona com una mena d’exorcisme col·lectiu de dimonis personals de totes aquelles famílies que hagin patit problemes en el procés d’adopció?

Quan fas una pel·lícula d’aquesta mena és inevitable, en el sentit de poder construir una altra cosa a partir d’aquí. De totes maneres, fer una pel·lícula és un procés tan complexe ( finançament, actors, producció,… ), que a cada moment estàs per allò que has d’estar. En tot cas, amb la pel·lícula ja terminada si que t’adones que la pel·lícula commou i provoca debat i controvèrsia, remou, provoca. Després també hi ha molta gent que no li vé de gust tornar a parlar i a reviure la situació.

  • Fins on va arribar la teva implicació emocional i personal com a responsable de la pel·lícula?

Amb sinceritat, més que la implicació d’abordar la meva història personal, que,sens dubte, vaig fer-ho, on em vaig buidar va ser en aconseguir que la pel·lícula es fes. Vaig sobrepassar totalment els meus límits.

  • Pot ser que la pel·lícula funciona com un conte de Nadal deformat, monstruós, Kafkià?

Això era el que li explicava jo a l’Alejo, company de guió. A més, el fet de situar l’escena al Nadal tenia l’element potent de contrastar l’aïllament total dels protagonistes. Dos tipus en un món estrany i que la gent al seu voltant estigués de celebració, ajudava a explicar la història per contrast. Un contrast de desolació i soledat.

  • L’elecció dels actors va ser premeditada, hi havia cap vincle previ?

No teníem cap actor o actriu al cap. Al establir-se la coproducció i treballar a Catalunya va sorgir el nom de la Nora. Després vaig pensar en Francesc, però com el productor no ho veia tan clar, va haver de fer una prova de càmara ell i dos actors més. El feeling entre ells, entre Nora i Francesc, la comunicació, els codis, l’escolta va ser immediata i el resultat va fer l’elecció molt evident. Van donar background als personatges amb certa facilitat, gràcies al seu bagatge i experiència. Tots els jocs de mirades de Francesc i Nora es basen en l’escolta, en la veritat, perquè els dos saben on està el seu personatge en cada moment.

Entrevista a Pere Portabella

Pere Portabella és una de les figures més fonamentals del nostre cinema, del cinema que estimem. Probablement el director amb més prestigi i reconeixement en l’actualitat. Vell precursor i mestre encara. El jove cineasta de 89 anys ens convida al repte d’aventurar-nos pels plecs i les sinuositats de pensar –discutir, abordar– ni més ni menys que el nostre temps amb la seva darrera pel·lícula Informe general II. El nuevo rapto de Europa. Comencem l’entrevista tot just després de l’acte d’entrega del Premi Honorífic del festival. Li dic què és la meva primera entrevista, la primera que faig en la meva vida, i somriu, complaent: “M’encanta que sigui així”. Proper, amistós i profundament lúcid, al Pere no se li acaben les ganes de xerrar, d’explicar, de compartir. Ni el plaer ni l’entusiasme de fer-ho. Em recorda l’amic que –descobreixo– tenim en comú, el Pepe Corredor-Matheos.

– D’on sorgeix la necessitat de fer aquest nou Informe? És en el fons un acte “d’optimisme de la voluntat”, com deia Gramsci, per a què vingui o esdevingui ja el que no acabar de venir, per a què s’ensorri o mori ja el que no acaba d’ensorrar-se?

Està molt ben vist. Del que  més preocupació el poder és quan hi ha la insubmissió, quan de sobte el què funcionava, la capacitat per mantenir als ciutadans en una situació d’acceptació dels seus interessos, ja no es pot mantenir. Hi ha una espècie de capgirament que es veu en les manifestacions d’ara, que no són corporatives i que són transversals –als avis, als nens, als pares… que canten i ballen i estan de bon humor. És la voluntat que neix d’una necessitat, d’una evidència de l’ocult del poder que es fa insuportable, i d’ocupar ells l’espai de la política. Jo estic implicadíssim fins a les celles. Quan vaig veure això vaig dir: jo, com a cineasta –perquè aquesta pel·lícula no té res de documental– vaig a construir, vaig a utilitzar-ho per fixar aquest moment, com ho vaig fixar en el 76. El final de la pel·lícula és un optimisme de collons.

– Suposo que volies fer un diagnòstic general, però no amb una voluntat totalitzadora d’abastar tot l’escenari, és així?

No, jo vaig fer al revés: posar quins són els vectors importants, en aquest cas quins espais queden ocupats i qui són els protagonistes, que això és la força. No ha sortit ningú dels partits que estaven al poder, sinó gent al carrer. Hi ha quatre debats modèlics: un per exemple són els de l’Assemblea Nacional Catalana que fan la reunió a un despatx –perquè no tenim més puesto on anar– i sempre parlen entre ells: no hi ha veu en off ni res. El pacte que jo vaig fer amb ells va ser dir: escolteu, mediàticament, la vostra existència no ha bastat. Què penseu fer quan arribin les eleccions? Aquest [el de la ANC] és un model que és assembleari i és estupendu. Amb Podemos ho vaig fer amb una càmera zenital i les cadires d’ells en cercle. L’altre espai és un diàleg entre els “experts” sobre el tema de la corrupció filmat en blanc i negre. Per altra banda estan els científics i els intel·lectuals i les elits del principi, els analistes de l’art, que sempre són exclosos: no els veuràs mai en llistes electorals. Els polítics, fora.

– Veus limitacions en aquest nou discurs ciutadanista? No pot tenir com a perill la difuminació o l’arraconament de les contradiccions del món del treball i de l’opressió de classe que encara existeix?

El pas de les places a les institucions la fan els que són delegats de la plaça. El comportament d’ells pot ser el mateix que la plaça, però ha de resoldre les idees comunes de canvi en un escenari que està ocupat de dalt a baix, ple de portes i de finestres que semblen que donin a un balcó i et fots una castanya de tres pisos. Però la vigilància de la gent sobre el poder, tot això és un canvi fonamental. En aquest sentit, és un èxit que no es pugui fer govern: ha sigut la gent. S’ha acabat això d’un o dos.

– Tu tens una visió bastant optimista respecte les noves tecnologies, els nous models de producció i difusió audiovisual. En aquest context de sobreabundància d’imatges, on hi ha una evident saturació, és possible una experiència estètica i ètica a partir de la imatge tal com s’havia entès fins ara?

Tots aquests nous mitjans, en si mateixos, no són promiscus: depèn de l’ús, de qui l’agafi. La força que tenen aquests nous instruments –tot i que provoca una allau de ludòpates, especuladors, és lògic– és que hi ha una franja important de gent per què tots aquests instruments els ha servit per mobilitzar-se. Hi ha un contingent important de gent sensibilitzada que ha fet experiències amb el món digital amb un èxit important, com els nous partits polítics o les convocatòries dels primers moviments antiglobalització.

20160601_193656

– Però en el cas de l’experiència cinematogràfica o audiovisual: no pot ser que aquesta exposició a shocks permanents no deixin espais per una experiència transformadora? És possible seguir pensant l’experiència de la imatge com una ocasió de desvetllament, de revelació colpidora que transformi la consciència, la mirada, en última instància la praxi dels espectadors?

El control dels continguts i de les grans finestres busquen això, l’alienació, el desmembrament crític capaç de portar una mirada crítica contra els seus interessos. I per això creen constantment noves formes que van des de la pornografia barata fins a la capacitat de fer uns jocs interminables… està tot pensat. En aquest sentit no és gens innocent. Hi ha una pressió fortíssima dels grups i les grans companyies. És un poder que estan utilitzant amb molta intensitat. Estant creant nous jocs i expectatives per mantenir un tipus de persona alienada, això vol dir fascinada i incomunicada. Volen tenir tot controlat. Amb això, està el problema de la implosió informàtica. Avui la humanitat podem arruïnar l’espècie, tenim els mecanismes. El sistema és insostenible. En el cas del cinema, s’ha de saber bé què es vol fer amb l’instrument i amb els codis dominants per poder incidir col·lectivament.

– Has produït i acompanyat projectes de realitzadors com José Luís Guerín o Albert Serra. Com veus les propostes actuals del cinema català?

Estic encantat amb la gent jove –jove d’esperit–, que puc ajudar. I no faran el que faig jo, però si a ells els hi funciona, perfecte.

– Estàs tan entusiasmat amb el procés sobiranista com en els moviments de transformació sorgits de les places?

Van lligats. Les reformes es mantindran en la mesura que es mantingui el procés.

– Políticament vas ser company de viatge del comunisme i del PSUC; estèticament, has sigut company de molts corrents, artistes i disciplines –el surrealisme de Dau al Set, el conceptualisme del Grupo El Paso…–, dibuixant una constel·lació que escapa a una categorització o enquadrament fixa. Tot i així, la contundència de la teva resistència davant qualsevol tipus de representació i codificació estable del discurs, i el teu allunyament del realisme cinematogràfic, dóna l’aparença d’una actitud més aviat llibertària. Ho consideraries així?

Poder sí. Els llenguatges serveixen per desmitificar, per pensar. Jo no he sigut mai comunista, però sempre he estat per les lluites. El cine que jo faig és una deconstrucció total dels llenguatges i dels codis.

– En concret, les relacions amb la poesia, presents en el teu cinema des de la teva primera pel·lícula No compteu amb els dits amb Joan Brossa, les veus presents en altres realitzadors? On la trobes? Creus que té recorregut l’apropament a la poesia i les recerques de relació amb ella per part del cine?

Les tenen. Hi ha pel·lícules molt maques on la poesia apareix de sobte. Els meus clàssics són el Sokurov, el Tarkovsi

– …Angelopoulos també?

És clar. L’Angelopoulos… també el Dreyer. Aquests són els clàssics perquè estableixen una ruptura entre l’espai i el temps del cinema i introdueixen aquests “temps morts” que són meravellosos. Hi ha la poètica, mística, el sentiment… és fantàsitc. Jo sóc més radical, però ho sóc perquè, mira, la radicalitat és molt important si estructuralment ets capaç de crear-te uns codis, una manera de fer. Això és una eina important perquè trasllades l’estètica a una pel·lícula que l’espectador habitual, si se la mira com les veu totes, no s’assabentarà de res, i en canvi el convida des de l’entrada a dir: nen, si tu no vens, si tu no et mous… És el que has de fer a una pel·lícula. L’Eisenstein ja va dir que el cinema, la pel·lícula, està entre el projector i la mirada, entre plano i plano, als plecs.