Carla Simón: “Vaig estar una setmana plorant després del rodatge”

Estiu 1993 arriba trepitjant fort al FIC-CAT. La primera pel·lícula de la directora Carla Simón s’ha endut el premi a la millor opera prima a la Berlinale, la Biznaga d’Or a la millor producció espanyola al Festival de Màlaga i dos premis del jurat i la crítica del FIC-CAT a la millor pel·lícula. Un film autobiogràfic sobre com la directora va afrontar la mort dels seus pares durant la infantesa. La directora Carla Simón i l’actor David Verdaguer ens han explicat com va ser el rodatge d’aquesta meravellosa pel·lícula.

A Estiu 1993 la càmera es col·loca a l’alçada de la mirada de la Frida. La planificació estava pensada així des d’un principi?

Carla Simón: Des del principi sabíem que la càmera estaria a l’altura dels ulls de la nena. Ja al guió, durant la planificació amb el director de fotografia, el Santiago Racaj, i fins al muntatge teníem molt clar que aquell seria el punt de vista. A nivell d’enquadrament, la meva inspiració principal era la imperfecció dels vídeos casolans i les fotografies de l’època. De fet, el mateix David em va comentar que el títol sembla d’una cinta VHS de família.

El que sí que es va transformar va ser la manera de rodar-ho perquè d’entrada jo tenia els meus records de quan era petita però en ple rodatge em vaig adonar que si intentava col·locar tots els elements per composar aquestes imatges la naturalitat i frescor dels actors es perdia. Eren dues coses difícils de conjugar perquè tampoc volíem una càmera intrusiva sobre les nenes petites amb moltes marques.

Va ser molt difícil el càsting per trobar a la nena que interpretés a la Frida? Buscaves que s’assemblés a tu o preferies certa llunyania?

CS: Vam estar com sis mesos de càsting i la Laia Artigas va ser la penúltima que vaig veure. Vaig sortir dient, crec que l’hem trobat però porto tal saturació de nenes que no ho sé. Jo el que buscava eren nenes que s’assemblessin als personatges que havia escrit perquè així fossin elles mateixes durant la gravació; que entressin al joc.

Pel personatge de la Frida buscava una nena que tingues un rostre innocent i de mala llet alhora. La Laia també ha viscut intensament i per això té aquesta mirada tant potent.

Com va ser per vosaltres treballar amb les dues nenes?

CS: Es necessita molta paciència. La part positiva és que abans del rodatge ja quedàvem tots plegats amb els actors per crear records comuns i així “jugàvem” als rols dels personatges. Fèiem activitats com anar al parc, cuinar o menjar un gelat per establir vincles.

Molt fort va ser un dia que mig assajant els personatges en una seqüència on el David rep una trucada de la germana i li comunica que té el VIH la petita, tot i no saber de què anava i després d’una hora jugant es va posar a plorar desconsolada. Són dues nenes molt intuïtives i mai es van llegir el guió i això dona frescor.

David, com afecta a l’ego d’un actor haver de delegar tot el protagonisme?

David Verdaguer: Estic molt malament d’ego, el tinc molt baix (riures). Doncs molt bé perquè tot i que hi ha escenes on interactuem amb les nenes i veus el progrés dels adults i clar que t’agraden i et surt l’ego d’actor, la protagonista absoluta és la nena i un cop veus la pel·lícula muntada i veus que funciona com un tiro és una meravella.

CS: Hi ha una gran feina de generositat que no es veu tant per part del David com de la Bruna fora de camp per fer funcionar les coses. Van ser un grans aliats.

Et va remoure per dins rodar la teva història personal?

CS: És molt heavy però no, estava treballant. Durant el rodatge pensava sóc de pedra, però estàs concentrat en treure el màxim profit de la feina. Això sí, vaig estar una setmana plorant després del rodatge; quan vaig escriure el guió també va ser dur perquè no podia dibuixar bé el paper de la mare biològica…no la recordava. De fet, jo recordo molt bé l’escena de quan els avis marxen amb el cotxe i quan posava la càmera no ho reconeixia. Vaig estar com dues hores per trobar-li el punt a la seqüència i treballant de manera molt intensa amb la Laia. Vam acabar les dues suant.

Qui em feia adonar-me’n més era la meva germana (Berta Pipó), qui fa el paper de la la tieta Àngela a la pel·lícula. Quan veia tot el muntatge durant el rodatge no parava de plorar.

DV: També cal dir que la història de la Carla és una història molt forta vista des de fora però la Carla l’ha explicat tants cops i la té tant interioritzada que no cal donar-li més voltes.

18954822_1597010810333658_2877609098105069202_o

La construcció del relat va ser únicament a partir d’imatges i dels teus records?

CS: Jo recordo poc. Quan ets nen i et passa això, la memòria és complexa i fa que t’oblidis. Recordava la culpa per no haver plorat el dia en que es va morir la meva mare; o quan la meva nova mare em va explicar un moment que surt a l’última escena de la pel·lícula, vaig tindre molt clar que volia acabar el film allà.

Sí que és cert que de petita vaig marxar de casa un dia i vaig tornar dient “Ja marxaré un altre dia que està massa fosc”. També recordava els comiats amb els meus avis, que eren un drama. Però després, per exemple, no vaig amagar mai la meva germana al fosc, maig em vaig fer una ferida i es va muntar un escàndol.

Jo tenia records i instants que es van reforçar amb les fotografies. A més, també vaig llegir molt sobre processos d’adopció, on vaig adonar-me que hi havia un element que podia utilitzar per estructurar el guió. Els nens en un procés d’adopció, quan arriben a un lloc, tenen un moment d’adaptació que consisteix en observar i en comportar-se correctament; i quan són conscients que poden confiar, comencen a provar límits. I això em va ajudar a plasmar una espècie de viatge emocional de la nena.

Quin significat té l’element religiós a la pel·lícula?

CS: Jo resava el pare nostre cada dia perquè la meva àvia m’ho deia, i per no mentir-la ho feia. Però recordo que al final el pare nostre em semblava tan llarg de dir que vaig fer la meva pròpia versió curta, que consistia en creuar els dits i pensar “Si us plau Déu, que no passi res dolent”.

El tema de la Verge no ho vaig fer mai realment, però em semblava una manera molt visual d’expressar una mala interpretació del que t’estaven fent realitzar. Per cert, molt heavy lo dels premis catòlics; a Màlaga i a Buenos Aires ens van donar un premi d’una Associació Catòlica que està present a alguns festivals.

DV: Jo no ho sabia això. Van veure la pel·lícula i es van emocionar quan la nena acaricia la Verge no? Però, escolta, també li tira sorra a la Verge.

CS: Jo crec que en aquesta part o van tancar els ulls o no van processar l’escena. Jo pensava que era una pel·lícula atea.

Us podíeu arribar a imaginar l’èxit que tindria la pel·lícula?

DV: Jo des de fora m’imaginava que seria un peliculón, però no que tindria aquesta repercussió als festivals.

CS: Jo no m’ho esperava per res. Sí que és cert que era un projecte que cridava l’atenció, factor que ens ha ajudat a aixecar el finançament ràpid. Sobre paper era brutal, però no deixava de ser una pel·lícula amb dos nenes, i una d’elles de quatre anys.  Llavors era complicat.

És difícil ser dona cineasta? 

CS: Jo personalment no em puc queixar. No he tingut més problemes pel fet de ser dona, però la veritat es que les xifres espanten i s’ha de treballar per anar a una situació amb més paritat. En el meu cas, tinc la sort d’estar en un entorn on sí que conec moltes dones cineastes, Mar Coll, Nely Reguera, Meritxell Colell, Elena Martín..

Però hem de recordar a les dones que volen ser cineastes que han de ser valentes i han d’atrevir-se a presentar els seus projectes.

19054880_1597010713667001_6686577066592853270_o

Anuncis

Mil coses que faria per tu

Els excessos són dolents o, almenys, és el que sembla que succeeix a Mil coses que faria per tu, la nova pel·lícula de Dídac Cervera. Esquitxada amb influències de la comèdia de Woody Allen a parer del director, el film retrata tot allò que estem disposats a fer per recuperar un amor o, a la pel·lícula de Cervera, per recuperar un regal d’aniversari perdut que permetrà la reconciliació de la relació.

big-webmilcosasquehariaporti569

Policia, mafiosos i un lladre són els ingredients d’aquesta comèdia sense sentit que abusa de l’ús de recursos i diàlegs absurds. Cervera trenca la quarta paret fins a la sacietat, i moltes vegades de forma innecessària i amb comentaris sobrants que fracturen el ritme narratiu.

Un guió que reincideix en l’humor exageradament fàcil fins a provocar l’absència de gràcia i agudesa. El pes del relat recau en els actors Peter Vives i Peyu que, conjuntament amb Carmina Barrios i Jordi Vilches de secundaris, fan sobreviure la pel·lícula. El llargmetratge de Cervera confirma que els excessos són perjudicials.

A015_C009_0817X2

Empoderament de la dona

El mitjà de comunicació El diario afirmava fa tres mesos que més de la meitat dels estudiants de Comunicació Audiovisual a Catalunya són dones, una xifra que no concorda amb la realitat. Alguns exemples: només una dona, Kathryn Bigelow, ha guanyat un Òscar a la millor direcció durant tota la història dels premis; durant els setanta anys del Festival de Cannes, la neozelandesa Jane Campion ha sigut també l’única dona en emportar-se la Palma d’Or l’any 1993; amb dades més pròximes geogràficament, només tres dones han guanyat el màxim guardó als Goya i segons dades dels Premis Gaudí d’aquest any, el percentatge de dones era superior al 25% només a la direcció artística.

La desena edició del fic-cat va decidir denunciar aquest panorama desigual amb un col·loqui presidit per quatre cineastes, Clara Roquet, Judith Clotell, Alexia Muiños i Aina Clotet. Les ponents van reivindicar una major presència femenina al cinema i als alts càrrecs. “Hi ha una tendència cultural a que les dones estiguem en un segon pla”, assegurava Roquet, perquè la problemàtica prové des dels orígens de la nostre societat i afecta a tots els àmbits.

19105981_1596536870381052_283964996929743417_n

En el cas del cinema, el gènere influeix fins i tot per aconseguir finançament; segons la Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals, CIMA, el finançament es divideix en un 84% per homes i únicament un 16% per a dones. La preocupació és tant darrere la pantalla com a les mateixes pel·lícules. La crítica a la dona objecte que representa el cinema als films va estar present en el discurs de les quatre cineastes, que van coincidir en la forta mirada masculina centrada en el cos femení.

Roquet, Clotell, Muiños i Clotet van concloure amb la idea que l’entorn (i a vegades fins i tot la mateixa dona) dificulta en gran mesura la representació femenina més enllà dels tòpics i típics. “Qui sap si hauríem d’establir per llei un mínim de dones a certes categories dels festivals, per exemple”. El que tenen segur es que sí existeixen les dones cineastes.

Com va dir el mateix director del fic-cat, Antonio Barrero, “son les dones les que mouen el món”.

 

Flaqueja la primera sessió conjunta de documentals

El tret de sortida de la sessió conjunta de documentals el va donar Ella, la vall, d’Albert Galindo i Albert Cristòfol, un documental inapetent i monòton centrat en Les Valls d’Aguilar. Amb la incorporació del pronom al títol com si d’una dona es tractés, el documental gira entorn el dia a dia de la població que viu a una zona tan aïllada i llunyana, tractant les dificultats i la “supervivència” en la seva quotidianitat. La durada del documental és injustificada; els creadors necessiten gairebé quaranta cinc minuts per explicar sense cap novetat amb una fila de testimonis i plànols de la natura la vida al camp. Més que documental, un reportatge televisiu per relaxar-se després de dinar.

desenterrant el negre

Desenterrant el negre, de Gerard H. Serra, una mena de fals documental qüestionable que relata les repercussions i conseqüències d’una joguina, Bushy Man, una reproducció a escala del conegut i polèmic Negre de Banyoles. Empaquetat amb la formalitat d’un autèntic documental, uneix l’expansió de la joguina amb tot un conflicte mundial.

Per últim i amb una durada d’un minut, el documental de Gerard Colom, El veritable espectacle, condensa l’amor pel cinema d’un home dedicat a la projecció de pel·lícules durant tota la seva vida a través de la seva declaració, incloent una petita reivindicació per la conservació de cinema analògic.

Drama i comèdia destaquen a la segona sessió de curtmetratges

La segona jornada augmenta el nivell de qualitat amb quatre curts dividits en gènere i completament oposats. L’aposta de la sessió va ser iniciar amb els dos curtmetratges de caire dramàtic i acabar amb uns altres dos amb més comicitat.

Començant amb un plat fort, Cavalls morts, de Marc Riba i Anna Solanas, ressalta per tractar la temàtica de la guerra des de la innocència d’un nen que, amb la seva ingenuïtat, no entén el que succeeix ni la crueltat que suposa un conflicte. El curt opta per una animació molt ben encaixada que alleugera la tragèdia, però que arriba amb la mateixa intensitat i commoció. El curt més breu, però a la vegada el més potent. 

Dirigit per Esteve Rovira i Joaquim Bundó,  Operació preferent explica una realitat més pròxima en el temps per a la nostre societat, l’estafa bancària de les preferents, que van afectar en la seva majoria a ancians. L’argument coincideix amb el curt Ejecución hipotecaria (Josep M. Gifreu, 2014), on també un grup d’emmascarats rapten el director d’una sucursal bancària a canvi de diners.

Va ser Gentlemen l’encarregat de trencar la vessant més dramàtica. D’Esteve Rovira i Joaquim Bundó, Gentlemen és una comèdia amb un punt d’enginy ambientada a la Barcelona victoriana i barrejada amb vidents, un testament i vides passades. Relacionat amb la vida i els últims minuts és el que explica Humans; l’ésser humà i la seva necessitat de sincerar-se en els instants finals abans de morir és el que fan dues amigues moments previs al xoc d’un meteorit a punt de destruir la Terra. Un curt senzill i comú amb un missatge de burla, els comiats no són sempre tan idílics com pensem.

03.-GENTLEMEN

Aina Clotet: “El cinema i el món necessiten més veus femenines”

El FIC-CAT va projectar els curtmetratges Anatema (Geni Lozano, 2016) i Tiger (Aina Clotet, 2016). Sengles directores ens van parlar del seu treball com a cineastes i la situació de la dona a l’àmbit cinematogràfic.

Anatema i Tiger són curtmetratges dirigits per dones però amb marcades diferències formals. Com us vau plantejar la planificació del vostre curt?

Geni Lozano: Jo sóc una persona molt endreçada, molt obsessiva en general i vaig pensar moltíssim cadascun dels plans. A més estava condicionada pel poc pressupost i això m’obligava a planificar el màxim possible.

Vaig voler marcar distància amb la història que explico i la càmera juga el paper de la societat. Desconeixement, desinformació i llunyania són els trets principals d’un objectiu que només s’acosta un moment concret quan la parella es reconcilia i decideix el que farà, però la resta està construït a base de plans fixes, allunyats i espartans on preval l’austeritat marcada pel caràcter rural.

Aina Clotet: Jo buscava completament l’oposat. La meva història demanava una càmera que es mogués com les emocions i estigués el més a prop possible dels personatges. Tenia molt clar que volia zooms i moviments erràtics que el muntador, a qui vaig donar llibertat, va obviar en el primer muntatge i el vam haver de recuperar junts. Volia dinamisme perquè les emocions són mutables i el curt no tan sols parla de l’embaràs sino també de les relacions de parella. Val a dir que el resultat aconseguit és mèrit del director de fotografia, en Nilo Zimmermann, qui va aportar moltíssimes idees.

Tiger barreja les discussions de parella amb comèdia. Va ser difícil aconseguir l’equilibri?

AC: Ha estat complicat perquè al rodatge sí que hi era però a la sala de muntatge costava aconseguir-ho. Si la càmera aguantava massa al noi ella et semblava una histèrica i al revés ell quedava com un immadur i calia l’equilibri.

És difícil és ser dona cineasta?

AC: Queda molt camí per recórrer. És un tema complexa on és fàcil caure en tòpics però la desigualtat és evident i així ho expressen les dades objectives. Però no només és al cinema, és al món en general i en qualsevol disciplina. El que sí tinc clar és que el cinema i el món necessiten més veus femenines.

Sense anar més lluny, el fet d’estar avui al Festival ha suposat un sobreesforç que he fet amb certa consciència de militància doncs no volia que cuidar la meva filla m’ho impedís. La meva parella treballa i amb l’ajuda de la meva meravellosa mare he pogut ser aquí.

GL: Només cal veure les escoles de cinema on hi ha moltes dones i en canvi quan fas el salt a l’esfera pública i la cartellera on la seva presència minva de manera notable. De fet, l’altre dia la Isona Passola deia que les dones que han pogut fer més d’una pel·lícula, és a dir, s’han pogut dedicar a ser cineastes, o bé han tingut els fills molt joves o bé no han estat mares. Per tant crec que com a societat tenim un problema quan l’arribada d’un fill li permet a l’home prosseguir amb la seva projecció professional amb normalitat i en canvi la dona, tot i les necessitats biològiques, té més números de veure-la truncada degut a la maternitat.

19092607_1595947370440002_5956259638730709872_o

Casals, la força d’un silenci

Diuen que els homes de paraula compromesos i amb principis estan en perill d’extinció; ara bé, sempre ens quedaran els referents del passat com el gran músic Pau Casals. El director Manuel Huerga, que ja havia portat a la gran pantalla la història de referents catalans com Gaudí (1988) o Salvador Puig Antich (2006), torna ara amb la pel·lícula Casals, la força d’un silenci, centrada en l’etapa en la qual el músic va viure exiliat a Prada de Conflent ajudant a famílies republicanes.

casals-300x296

Huerga mostra de nou la seva predilecció per les grans figures de Catalunya i retrata de forma delicada i subtil la força de l’esperit de Casals quan va decidir no tocar més el violoncel mentre Franco estigués al poder. Un relat fidedigne ben construït que es reforça per la mateixa història i per les actuacions dels secundaris i dels dos protagonistes,  destacant un Joan Pera que, tot i estar acostumat al registre còmic, arriba a l’alçada del paper amb una interpretació sublim.

Casals no només reflexa la grandesa del mestre com a músic i màxima autoritat en Johann Sebastian Bach, sinó que rendeix homenatge a la part més humana i reivindicativa. Esquivant el patriotisme, el director apropa l’espectador a Casals amb les escenes quotidianes, jugant dòmino, fumant pipa o passejant amb el gos. Una intimitat meravellosa que exposa la vulnerabilitat i les pors internes del músic dins la ferma convicció en els seus valors.

Aquella promesa de Casals en l’última etapa de la vida per lluitar contra el règim franquista i la repressió demostra a través d’una pel·lícula sòbria la perseverança d’un home que va utilitzar d’arma el violoncel i va sacrificar el seu bé més preuat, la música.

Foto Casals bona