Carla Simón: “Vaig estar una setmana plorant després del rodatge”

Estiu 1993 arriba trepitjant fort al FIC-CAT. La primera pel·lícula de la directora Carla Simón s’ha endut el premi a la millor opera prima a la Berlinale, la Biznaga d’Or a la millor producció espanyola al Festival de Màlaga i dos premis del jurat i la crítica del FIC-CAT a la millor pel·lícula. Un film autobiogràfic sobre com la directora va afrontar la mort dels seus pares durant la infantesa. La directora Carla Simón i l’actor David Verdaguer ens han explicat com va ser el rodatge d’aquesta meravellosa pel·lícula.

A Estiu 1993 la càmera es col·loca a l’alçada de la mirada de la Frida. La planificació estava pensada així des d’un principi?

Carla Simón: Des del principi sabíem que la càmera estaria a l’altura dels ulls de la nena. Ja al guió, durant la planificació amb el director de fotografia, el Santiago Racaj, i fins al muntatge teníem molt clar que aquell seria el punt de vista. A nivell d’enquadrament, la meva inspiració principal era la imperfecció dels vídeos casolans i les fotografies de l’època. De fet, el mateix David em va comentar que el títol sembla d’una cinta VHS de família.

El que sí que es va transformar va ser la manera de rodar-ho perquè d’entrada jo tenia els meus records de quan era petita però en ple rodatge em vaig adonar que si intentava col·locar tots els elements per composar aquestes imatges la naturalitat i frescor dels actors es perdia. Eren dues coses difícils de conjugar perquè tampoc volíem una càmera intrusiva sobre les nenes petites amb moltes marques.

Va ser molt difícil el càsting per trobar a la nena que interpretés a la Frida? Buscaves que s’assemblés a tu o preferies certa llunyania?

CS: Vam estar com sis mesos de càsting i la Laia Artigas va ser la penúltima que vaig veure. Vaig sortir dient, crec que l’hem trobat però porto tal saturació de nenes que no ho sé. Jo el que buscava eren nenes que s’assemblessin als personatges que havia escrit perquè així fossin elles mateixes durant la gravació; que entressin al joc.

Pel personatge de la Frida buscava una nena que tingues un rostre innocent i de mala llet alhora. La Laia també ha viscut intensament i per això té aquesta mirada tant potent.

Com va ser per vosaltres treballar amb les dues nenes?

CS: Es necessita molta paciència. La part positiva és que abans del rodatge ja quedàvem tots plegats amb els actors per crear records comuns i així “jugàvem” als rols dels personatges. Fèiem activitats com anar al parc, cuinar o menjar un gelat per establir vincles.

Molt fort va ser un dia que mig assajant els personatges en una seqüència on el David rep una trucada de la germana i li comunica que té el VIH la petita, tot i no saber de què anava i després d’una hora jugant es va posar a plorar desconsolada. Són dues nenes molt intuïtives i mai es van llegir el guió i això dona frescor.

David, com afecta a l’ego d’un actor haver de delegar tot el protagonisme?

David Verdaguer: Estic molt malament d’ego, el tinc molt baix (riures). Doncs molt bé perquè tot i que hi ha escenes on interactuem amb les nenes i veus el progrés dels adults i clar que t’agraden i et surt l’ego d’actor, la protagonista absoluta és la nena i un cop veus la pel·lícula muntada i veus que funciona com un tiro és una meravella.

CS: Hi ha una gran feina de generositat que no es veu tant per part del David com de la Bruna fora de camp per fer funcionar les coses. Van ser un grans aliats.

Et va remoure per dins rodar la teva història personal?

CS: És molt heavy però no, estava treballant. Durant el rodatge pensava sóc de pedra, però estàs concentrat en treure el màxim profit de la feina. Això sí, vaig estar una setmana plorant després del rodatge; quan vaig escriure el guió també va ser dur perquè no podia dibuixar bé el paper de la mare biològica…no la recordava. De fet, jo recordo molt bé l’escena de quan els avis marxen amb el cotxe i quan posava la càmera no ho reconeixia. Vaig estar com dues hores per trobar-li el punt a la seqüència i treballant de manera molt intensa amb la Laia. Vam acabar les dues suant.

Qui em feia adonar-me’n més era la meva germana (Berta Pipó), qui fa el paper de la la tieta Àngela a la pel·lícula. Quan veia tot el muntatge durant el rodatge no parava de plorar.

DV: També cal dir que la història de la Carla és una història molt forta vista des de fora però la Carla l’ha explicat tants cops i la té tant interioritzada que no cal donar-li més voltes.

18954822_1597010810333658_2877609098105069202_o

La construcció del relat va ser únicament a partir d’imatges i dels teus records?

CS: Jo recordo poc. Quan ets nen i et passa això, la memòria és complexa i fa que t’oblidis. Recordava la culpa per no haver plorat el dia en que es va morir la meva mare; o quan la meva nova mare em va explicar un moment que surt a l’última escena de la pel·lícula, vaig tindre molt clar que volia acabar el film allà.

Sí que és cert que de petita vaig marxar de casa un dia i vaig tornar dient “Ja marxaré un altre dia que està massa fosc”. També recordava els comiats amb els meus avis, que eren un drama. Però després, per exemple, no vaig amagar mai la meva germana al fosc, maig em vaig fer una ferida i es va muntar un escàndol.

Jo tenia records i instants que es van reforçar amb les fotografies. A més, també vaig llegir molt sobre processos d’adopció, on vaig adonar-me que hi havia un element que podia utilitzar per estructurar el guió. Els nens en un procés d’adopció, quan arriben a un lloc, tenen un moment d’adaptació que consisteix en observar i en comportar-se correctament; i quan són conscients que poden confiar, comencen a provar límits. I això em va ajudar a plasmar una espècie de viatge emocional de la nena.

Quin significat té l’element religiós a la pel·lícula?

CS: Jo resava el pare nostre cada dia perquè la meva àvia m’ho deia, i per no mentir-la ho feia. Però recordo que al final el pare nostre em semblava tan llarg de dir que vaig fer la meva pròpia versió curta, que consistia en creuar els dits i pensar “Si us plau Déu, que no passi res dolent”.

El tema de la Verge no ho vaig fer mai realment, però em semblava una manera molt visual d’expressar una mala interpretació del que t’estaven fent realitzar. Per cert, molt heavy lo dels premis catòlics; a Màlaga i a Buenos Aires ens van donar un premi d’una Associació Catòlica que està present a alguns festivals.

DV: Jo no ho sabia això. Van veure la pel·lícula i es van emocionar quan la nena acaricia la Verge no? Però, escolta, també li tira sorra a la Verge.

CS: Jo crec que en aquesta part o van tancar els ulls o no van processar l’escena. Jo pensava que era una pel·lícula atea.

Us podíeu arribar a imaginar l’èxit que tindria la pel·lícula?

DV: Jo des de fora m’imaginava que seria un peliculón, però no que tindria aquesta repercussió als festivals.

CS: Jo no m’ho esperava per res. Sí que és cert que era un projecte que cridava l’atenció, factor que ens ha ajudat a aixecar el finançament ràpid. Sobre paper era brutal, però no deixava de ser una pel·lícula amb dos nenes, i una d’elles de quatre anys.  Llavors era complicat.

És difícil ser dona cineasta? 

CS: Jo personalment no em puc queixar. No he tingut més problemes pel fet de ser dona, però la veritat es que les xifres espanten i s’ha de treballar per anar a una situació amb més paritat. En el meu cas, tinc la sort d’estar en un entorn on sí que conec moltes dones cineastes, Mar Coll, Nely Reguera, Meritxell Colell, Elena Martín..

Però hem de recordar a les dones que volen ser cineastes que han de ser valentes i han d’atrevir-se a presentar els seus projectes.

19054880_1597010713667001_6686577066592853270_o

Anuncis

Estiu 1993

Hem hagut d’esperar al darrer dia de projeccions per veure una de les pel·lícules més lliures d’aquest festival. Estiu 1993, debut de Carla Simón, neix d’un guió que segons ella mateixa no va trigar més d’una setmana en finalitzar, i que li va valer el premi Generation Kplus a la Berlinale. En part, això no és sorprenent: es tracta d’una història que beu directament de la seva experiència i la fluïdesa que transmet el resultat suggereix que el procés ha participat d’una gran vinculació personal. La seva arrel autobiogràfica no és, però, l’única font de la seva profunditat.

Frida, la seva protagonista (Laia Artigas) és una nena de set anys que ha viscut la mort dels pares i que s’ha d’habituar a un nou entorn adoptiu. Senzilla i dolorosa com podria semblar aquesta premisa, el film aconsegueix capbussar-nos en aquesta situació existencialment misteriosa tal i com la viu aquesta nena. Reminiscent, com el títol, d’una gravació de records de família en VHS, les imatges sorprenen per la seva franquesa i espontaneïtat. La convicció de la seva autora a l’hora de situar-nos sempre en el seu punt de vista és impressionant. Els actors adults que hi interpreten els adults (Bruna Cusí i David Verdaguer), per contrast, han hagut de fer la tasca de ser personatges circumstancials que apareixen i se’n van, figures d’autoritat relativa que ocupen un lloc encara incert en els afectes de la protagonista. La relació entre ella i la nena més petita està basada en una forma de jugar que ocasionalment resulta en perill físic i que resulta difícil de traslladar a paraules. És un exemple de molts altres possibles del model de naturalisme exacerbat que aquesta pel·lícula representa. Si bé en aquests dos sentits complementaris els actors adults i les dues actrius nenes són excepcionals, el més impactant de veritat és veure la protagonista jugant a ser els personatges grans tal i com els veu.

El paisatge on s’instal·len —els entorns boscosos d’una masia d’Osona— és el correlat d’una nova vida de llibertat condicional amb uns pares de caràcter poc doctrinari, però que la reprenen i premien a parts caòtiques, on és evident l’amor que senten cap a ella però sovint es respira l’instint de protegir la seva filla biològica. Els seus avis de Barcelona es volen involucrar en la seva educació introduint-hi de manera amable però subreptícia la religió, posant un accent repetitiu sobre la part de les oracions que versa sobre les nostres culpes. El benestar de la Frida, al cap i a la fi, és una qüestió moralitzada: sentim de rebot, sota la taula mentre parlen els grans, que els pares sempre havien fet les coses “malament”. Malgrat aquesta insistència, l’actuació de Laia Artigas ens retorna a un món encara en construcció i una expressivitat precoçment lúcida. Estiu 1993 és excepcionalment subtil sobre l’orfandat, pero no defuig en absolut les seves causes i sap dosificar de manera exemplar com la protagonista en va rebent senyals.

Incerta glòria

L’abril de 1940 la portada de la revista franquista Reconstrucción obria amb les runes de Belchite i al seu interior s’hi podia llegir: el cuerpo de Belchite al final de la lucha, su espíritu invencible y heroico pervive hoy, para contemplación y asombro de las gentes, entre las torres carcomidas, los arcos derrumbados y los muros deshechos.” En aquest descoratjador espai – el front d’Aragó durant el 1937 –, transcorre Incerta glòria, la darrera cinta d’Agustí Villaronga. Després de El mar (2000) i Pa Negre (2010), el director mallorquí torna a abordar la Guerra Civil en una zona fronterera entre els nacionals i els republicans. Una història de fidelitat, amor i traïcions dins l’espinós marc del conflicte bèl·lic hispà.

Villaronga parteix de la novel·la de Joan Sales, però enmig dels horrors de la guerra hi barreja les seves obsessions i univers personal. Una superlativa Núria Prims dona vida a la Carlana, una dona desarrelada al mig dels Monegros que mourà els fils que faci falta per sobreviure en tan ominós context. La filla del “cagorcio” – soberbi Juan Diego –, teixeix com una aranya manipulant al Tinent Sales (Marcel Borràs) i flirteja amb els dos bàndols. Per ella reserva Villaronga magnètics plans retallant-la sobre la foguera o amb el vent fent voleiar el seu vel. L’altra pal de paller del film és Oriol Pla qui interpreta un autèntic caramel: en Juli Soleràs; un vigorós Mercutio amb cor de Romeu el qual sacseja totes les seqüències on apareix amb el seu to sarcàstic. Més soferts són els rols de Borràs i Bruna Cusí (Trini) mantenint el to tot i haver d’afrontar passatges propers al serial. Completen el repartiment simbolitzant l’enteresa del poble aragonès uns secundaris de renom com Fernando Esteso, Terele Pávez i Luisa Gavasa.

Menció especial mereix la recreació històrica de la Barcelona dels trenta amb els seus refugis al metro i les escenes rodades a l’Aragó on es copsa amb gran verisme aquells temps. En la mateixa direcció, ajuda a capbussar a l’espectador dins dels desastres del conflicte el monestir abandonat on els cadàvers dels religiosos formen en macabra formació. En definitiva,  Incerta glòria esbudella de nou la Guerra Civil però sense maniqueismes. Una contesa forjada als replans entre pares, fills, germans i amics que continua recorrent l’espinada d’aquest país malgrat algunes veus properes a la dreta la donin per superada.

Incerta glòria.jpg

Oriol Pla: “L’ Agustí Villaronga estava encantat amb les meves anades d’olla”

L’actor barceloní Oriol Pla (1993) va parlar de la seva experiència rodant el curtmetratge Graffiti (Lluís Quílez, 2015) i la superproducció catalana Incerta glòria (Agustí Villaronga, 2017) projectades ahir al FIC-CAT.

Com és rodar a quinze graus sota zero a una ciutat abandonada?

Era molt difícil perquè quan estàs tu sol surt l’actor de reacció i no el d’acció. Quan estàs amb un company és fàcil deixar-se portar per la circumstància però quan t’ho has d’imaginar tot tu es torna més difícil.

A part d’això va ser tota una aventura perquè allò vital i professional es barrejaven. Els espais ajudaven moltíssim; era el millor set de so de la història doncs allà no passaven ni avions i et pots imaginar com de content estava el sonidista.

Aquestes condicionants ajuden a entrar al personatge?

Sí, però alhora és molt guai perquè no t’has d’inventar res.

Heu falsejat algun espai o tot va ser rodat a Prípiat?

Hi ha una part rodada a València, en concret els interiors. A més a més, era un lloc al costat d’una carretera on passaven molts cotxes i això contrastava amb el silenci d’Ucraïna.

Com interpretes el final de Graffiti?

De vegades el veig i penso que s’ho està inventant tot i en canvi d’altres vegades penso ara… ara apareixerà la noia! Això és lo maco al cap i a la fi i des de que vaig llegir el guió em va encantar el final obert.

Quanta part hi ha de tu mateix al personatge del Juli d’Incerta glòria?

El to arrauxat, aquesta màscara i teatralitat que l’acompanya. El joc sorneguer i la descaradura. El Juli és excèntric però s’havia de fer de manera justa per tal que fos creïble. La meva formació al teatre de carrer i el clown em va ajudar a assolir-ho i l’Agustí Villaronga estava encantat amb les meves anades d’olla.

Vas llegir la novel·la de Joan Sales per construir el paper o el vas deixar de banda per centrar-te en el guió?

Quan em va arribar el guió tot just tenia la tenia començada així que vaig acabar primer el guió i després la vaig recuperar per acabar alternant-los fent-me un embolic. De la novel·la agafava moltes coses per construir el personatge perquè el guió era molt diferent perquè moltes coses que defineixen el Juli les trobes més aviat al llibre; aquells detalls macos que et fan dir-te “Ai! Vull fer això”. Per exemple els parlaments que fa en Juli Solaràs a la novel·la els intento mostrar amb poques pinzellades per mostrar com li agrada parlar.

19054999_1595947787106627_8838925237750241655_o

La propera pell

La darrera pel·lícula d’Isaki Lacuesta i Isa Campo ens situa en les ambigüitats del retrobament entre una mare (Emma Suárez) i el seu fill Gabriel. Léo, un jove amnèsic reclòs en un centre de menors a França (Àlex Monner), és identificat com Gabriel anys després de la seva desaparició durant una tempesta de muntanya als Pirineus, tot i que els seus records són esquius i fragmentaris. El poble de l’Ana, i especialment el seu cunyat (Sergi López), posen en dubte aquesta reaparició. El psicòleg que acompanyava en Gabriel al centre (Bruno Todeschini) supervisa alhora la transició d’aquest noi en la seva nova vida i la necessitat de l’Ana de començar de nou, fins i tot acceptant que es podria tractar d’un impostor.

La trama està teixida al voltant de la inquietant figura d’en Gabriel i els equívocs que susciten les seves paraules, els buits que queden entre records i la seva aparent afició per mentir compulsivament. El títol, que ens fa pensar en el canvi de muda d’una serp, també fa referència a les històries de l’escorxador on el protagonista es va fer adult. Les imatges de caça són recurrents: no és estrany en una història on abunden els elements edípics. D’una altra banda se’ns recorda que estem fets de records i paraules propis i aliens. En Gabriel es troba en una situació inquietant: pertànyer i no pertànyer a aquest món a la vegada que li han de concedir permís per ser-ne part. Tant el centre de menors, com el poble aïllat i les opressives relacions familiars semblen una mateixa gran presó.

Resulten sorprenents els paral·lelismes amb Gespenster, del director alemany Christian Petzold: en aquesta pel·lícula també es parla de l’implacable desig de recuperar un fill, i d’una persona jove problemàtica i malmesa per la vida. Les similituds no acaben aquí, però on el film alemany és sobri i diürn, Lacuesta i Campo hi introdueixen una imatgeria gòtica i nebulosa que emmiralla les ombres del protagonista. El seu productor, Oriol Maymó, ha subratllat la importància de la condició fronterera en aquesta pel·lícula. Ambientada a la frontera entre dos països i parlada en tres llengües, tot a La propera pell parla de límits. Hi ha moments, però, en què el personatge d’Àlex Monner posa en perill la tensió que els directors van construint magistralment.

la-propera-pell-emma-sua-rez-a-lex-monner

Casals, la força d’un silenci

Diuen que els homes de paraula compromesos i amb principis estan en perill d’extinció; ara bé, sempre ens quedaran els referents del passat com el gran músic Pau Casals. El director Manuel Huerga, que ja havia portat a la gran pantalla la història de referents catalans com Gaudí (1988) o Salvador Puig Antich (2006), torna ara amb la pel·lícula Casals, la força d’un silenci, centrada en l’etapa en la qual el músic va viure exiliat a Prada de Conflent ajudant a famílies republicanes.

casals-300x296

Huerga mostra de nou la seva predilecció per les grans figures de Catalunya i retrata de forma delicada i subtil la força de l’esperit de Casals quan va decidir no tocar més el violoncel mentre Franco estigués al poder. Un relat fidedigne ben construït que es reforça per la mateixa història i per les actuacions dels secundaris i dels dos protagonistes,  destacant un Joan Pera que, tot i estar acostumat al registre còmic, arriba a l’alçada del paper amb una interpretació sublim.

Casals no només reflexa la grandesa del mestre com a músic i màxima autoritat en Johann Sebastian Bach, sinó que rendeix homenatge a la part més humana i reivindicativa. Esquivant el patriotisme, el director apropa l’espectador a Casals amb les escenes quotidianes, jugant dòmino, fumant pipa o passejant amb el gos. Una intimitat meravellosa que exposa la vulnerabilitat i les pors internes del músic dins la ferma convicció en els seus valors.

Aquella promesa de Casals en l’última etapa de la vida per lluitar contra el règim franquista i la repressió demostra a través d’una pel·lícula sòbria la perseverança d’un home que va utilitzar d’arma el violoncel i va sacrificar el seu bé més preuat, la música.

Foto Casals bona

Le peuple interdit (El poble prohibit)

La regió canadenca del Quebec va celebrar una cosa ignota a Catalunya com són dos referèndums d’independència als anys 1980 i 1995. Les concomitàncies amb l’anhel de llibertat d’una gran part del poble català ha estat el motor que ha portat al cineasta Alexandre Chartrand a realitzar el documental Le peuple interdit (El poble prohibit). Centrat cronològicament entre la Diada del 2014, la de l’espectacular V, fins a les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2015 i la posterior imputació dels responsable polítics, el cineasta hi copsa l’ambient d’aquelles fervoroses dates entre els seus promotors. El relat del film pivota sobre les figures de Ferran Civit i Víctor Cucurull, membres del secretariat de l’ANC, així com la de l’expresident Artur Mas.

El compromís del director amb el procés d’independència ofereix un relat de marcat to propagandístic. Les imatges a càmera lenta dels castellers a la històrica diada de Tarragona o la dels correfocs de Barcelona són d’una gran bellesa i força visual. Les torres humanes caient al inici del film i sostenint-se al final de manera capicua metaforitzen la perseverança d’un sentiment que no té cap intenció de plegar-se als embats del govern espanyol. Obstacles com el sabotatge als mòbils dels voluntaris de l’ANC o la veu en off de Rajoy sobre una pantalla en negre són algunes de les eines emprades per Chartrand per ensenyar-nos les males arts de l’estat. L’altre cara de la moneda és l’ambient festiu i pacífic dels membres i participants durant els actes organitzats per l’ANC. El poble prohibit deixa constància de jornades de remarcable calat històric per Catalunya i ofereix el domini francòfon dels líders nostrats amb declaracions de Raül Romeva, la malaurada Muriel Casals o l’abans citat Artur Mas.

No obstant això, el seu discurs unívoc fa que es trobin a faltar altres punts de vista menys complaents. Altament recomanable per l’espectador internacional, El poble prohibit és un gran instrument per escampar fets aquí de sobres coneguts pels telenotícies. A estones maniqueu, es tracta d’un documental de gran factura fet amb l’objectiu de portar la veu del procés arreu del món com demostra la seva projecció a París, Ginebra o Brussel·les i que fa bona aquella dita de que els “catalans de les pedres en fan pans”.

Peuple-interdit