Segona sessió de documentals variada i interessant

La directora Maria Roig i el productor Oriol Colomar han estat els presentadors d’una ronda de tres documentals de factura molt diferent on predomina la nostàlgia dels seus testimonis i un caràcter marcadament introspectiu.

Baix a Mar, els estius a la Torredembarra dels anys 20 als 40 del segle XX, realitzat per Maria Roig, és una novel·lització feta a partir d’un llegat fílmic i de cartes trobat a la localitat marinera. Després d’anys de recerca, l’arxiu local descobreix que són les vacances rodades dels Tizón, originaris de Barcelona, que es van enamorar de la platja i dels seus habitants als anys 20, en especial dels pescadors Figuerola. Les imatges de dones cosint i d’homes prenent la mar són conjurades per la veu de qui va ser una de les filles de la família, teixint un relat proustià sobre una terra que semblava exòtica i lliure als ulls d’una nena barcelonina de la seva classe social. Amb l’arribada de la Guerra Civil, aquest paisatge enyorat s’esvaeix, i la comunicació entre visitants i visitats es manté en forma de carta. Després de la desfeta republicana, reprenen el contacte de noves formes, compartint noves realitats socials.

L’ha seguit Invisibles, de Xavier Satorra, recull de veus de l’exili de Síria i Tunísia a Catalunya. De format més directe però acompanyant històries i dades sens dubte més impactants, narra la recerca d’asil de dues persones que segueixen parlant amb les seves famílies a l’altre costat del conflicte. Mohamad, provinent del complex moviment de la diàspora palestina a Síria, troba parella a Barcelona però segueix vinculat al seus país. La seva mare l’avisa dels perills de voler tornar: “si vens a Damasc, no reconeixeràs les persones”. Entre els altres personatges destaca Mireille, antiga treballadora d’ambaixades europees, escèptica de la solidaritat i els valors que diu professar Occident.

Des d’una òptica molt diferent, Cucli (Xavier Marrades) ha estat una aportació excèntrica i de voluntat poètica a aquesta sessió. El documental retrata el dia a dia d’un camioner ja gran que conviu amb un colom que no pot volar, en dol per la mort de la seva dona. Molt particularment cal destacar la fotografia aèria, que integra amb fluïdesa els paisatges de la Segarra, autopistes i indústries d’aspecte aclaparador.

_baixamarcaptura_40686d4d

Anuncis

Flaqueja la primera sessió conjunta de documentals

El tret de sortida de la sessió conjunta de documentals el va donar Ella, la vall, d’Albert Galindo i Albert Cristòfol, un documental inapetent i monòton centrat en Les Valls d’Aguilar. Amb la incorporació del pronom al títol com si d’una dona es tractés, el documental gira entorn el dia a dia de la població que viu a una zona tan aïllada i llunyana, tractant les dificultats i la “supervivència” en la seva quotidianitat. La durada del documental és injustificada; els creadors necessiten gairebé quaranta cinc minuts per explicar sense cap novetat amb una fila de testimonis i plànols de la natura la vida al camp. Més que documental, un reportatge televisiu per relaxar-se després de dinar.

desenterrant el negre

Desenterrant el negre, de Gerard H. Serra, una mena de fals documental qüestionable que relata les repercussions i conseqüències d’una joguina, Bushy Man, una reproducció a escala del conegut i polèmic Negre de Banyoles. Empaquetat amb la formalitat d’un autèntic documental, uneix l’expansió de la joguina amb tot un conflicte mundial.

Per últim i amb una durada d’un minut, el documental de Gerard Colom, El veritable espectacle, condensa l’amor pel cinema d’un home dedicat a la projecció de pel·lícules durant tota la seva vida a través de la seva declaració, incloent una petita reivindicació per la conservació de cinema analògic.

El viatge de l’Unai

Durant el segle XVIII el filòsof irlandès Edmund Burke va definir el sublim com allò que atrau l’ànima tot i produir-li temor i a la bellesa com la principal font d’amor. Aquests dos conceptes corren paral·lels a El viatge de l’Unai d’Andoni Canela; un documental que narra l’apassionant aventura d’una família viatjant per tots els continents vista a través dels ulls d’un nen de deu anys. Després de Sasha (Fèlix Colomer, 2016), de nou els ulls curiosos d’un infant actuen de fil conductor d’un relat ple de paisatges de postal.

Acompanyat dels pares i la simpatiquíssima germana petita Amaya; l’Unai explora, dibuixa i tafaneja tots els racons del món començant per Namíbia a la recerca dels elefants del desert. De les dunes del Kalahari i els baobabs fa el salt a les prades d’Amèrica del Nord. Entre bisons, la càmera solca els inoblidables indrets dels westerns de John Ford i ens deixa bocabadats amb el paisatges nevats a Yellowstone. Posteriorment són les emblemàtiques localitzacions d’Apocalypse now (F. Ford Coppola, 1979) amb el riu Mekong i les frondoses selves tropicals com a protagonistes les que captiven la mirada. Igual de corprenedora és la bellesa de la Terra de Graham a l’Antàrtida i divertida l’escena on fotografien un cangur estirat com La maja desnuda a les platges d’Austràlia.

L’Unai és inquiet i poliglot doncs parla català, castellà i anglès en un documental on la barreja també es trasllada a les eines audiovisuals (mòbil, fotografies i diverses càmeres). Banyada amb l’excel·lent música d’Albert Guinovart qui subratlla amb encert cadascun dels paisatges d’aquest apassionant viatge. La cinta reuneix la bellesa de les contrades xilenes amb el sublim d’un cicló a Tailàndia sent un delit pels ulls.

El viatg de l'Unai3

Le peuple interdit (El poble prohibit)

La regió canadenca del Quebec va celebrar una cosa ignota a Catalunya com són dos referèndums d’independència als anys 1980 i 1995. Les concomitàncies amb l’anhel de llibertat d’una gran part del poble català ha estat el motor que ha portat al cineasta Alexandre Chartrand a realitzar el documental Le peuple interdit (El poble prohibit). Centrat cronològicament entre la Diada del 2014, la de l’espectacular V, fins a les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2015 i la posterior imputació dels responsable polítics, el cineasta hi copsa l’ambient d’aquelles fervoroses dates entre els seus promotors. El relat del film pivota sobre les figures de Ferran Civit i Víctor Cucurull, membres del secretariat de l’ANC, així com la de l’expresident Artur Mas.

El compromís del director amb el procés d’independència ofereix un relat de marcat to propagandístic. Les imatges a càmera lenta dels castellers a la històrica diada de Tarragona o la dels correfocs de Barcelona són d’una gran bellesa i força visual. Les torres humanes caient al inici del film i sostenint-se al final de manera capicua metaforitzen la perseverança d’un sentiment que no té cap intenció de plegar-se als embats del govern espanyol. Obstacles com el sabotatge als mòbils dels voluntaris de l’ANC o la veu en off de Rajoy sobre una pantalla en negre són algunes de les eines emprades per Chartrand per ensenyar-nos les males arts de l’estat. L’altre cara de la moneda és l’ambient festiu i pacífic dels membres i participants durant els actes organitzats per l’ANC. El poble prohibit deixa constància de jornades de remarcable calat històric per Catalunya i ofereix el domini francòfon dels líders nostrats amb declaracions de Raül Romeva, la malaurada Muriel Casals o l’abans citat Artur Mas.

No obstant això, el seu discurs unívoc fa que es trobin a faltar altres punts de vista menys complaents. Altament recomanable per l’espectador internacional, El poble prohibit és un gran instrument per escampar fets aquí de sobres coneguts pels telenotícies. A estones maniqueu, es tracta d’un documental de gran factura fet amb l’objectiu de portar la veu del procés arreu del món com demostra la seva projecció a París, Ginebra o Brussel·les i que fa bona aquella dita de que els “catalans de les pedres en fan pans”.

Peuple-interdit

PADDLING TO ALASKA

No hi ha cap dubte que la proliferació de les xarxes socials ha canviat no solament la forma de relacionar-nos sinó també la manera d’experimentar determinats moments vitals. El valor de la intimitat s’ha reduït notablement afavorint la comunicació directa i a ser possible immediata de qualsevol fet que de no ser publicat en Facebook, Instagram o alguna altra xarxa semblaria que no hauria ocorregut. El documental Paddling to Alaska és un exemple més que il·lustratiu d’aquest canvi revolucionari.

L’òpera prima de Rai Puig, també protagonista absolut del llarg, es centra en el seu propi viatge  de 95 dies des de Vancouver fins a Alaska, un trajecte ardu per al qual només disposava de la seua destresa i d’un caiac de mar com a mitjà de transport. Lamentablement, deixant a banda l’inqüestionable mèrit de la travessia i el fet d’haver rodat totes les imatges sol, l’aventura que podria haver emulat les peripècies d’un explorador del segle XVIII pren un matís radicalment distint i actual degut a la personalitat del seu artífex.

Mostrant una falta de pudor sorprenent, el jove tarragoní converteix el seu particular homenatge a la natura nord-americana reconvertit en missatge d’auto superació en l’exhibició d’un gran ego filtrat per la visió contemporània d’una càmera GoPro. L’afany de protagonisme del director/actor ocupa cada pla de la pel·lícula anul·lant fins i tot el previsible premi de consolació de contemplar les belles vistes que en principi oferia el viatge. No obstant, i a pesar d’aquests problemes insalvables, l’atenció de l’espectador no decau en quasi cap moment del seu (limitat) metratge gràcies a l’energia del protagonista i als ocasionals moments plens d’encant com els encontres amb els generosos habitants de les localitats per on passa.

Per bé o per mal, Paddling to Alaska té el valor de ser una obra inconfusiblement del segle XXI, que probablement per això haguera trobat un millor canal per difondre’s en Youtube o qualsevol altra plataforma més lleugera que la programació d’un festival, però que igualment no deixaria de ser l’evocació involuntària del mite de Narcís, aquesta vegada incapaç de caure a l’aigua per estar permanentment muntat damunt d’una piragua.

GOPR1039.JPG.jpg

 

 

Alba Sotorra: “A nivell de públic, és el millor moment que ha viscut mai el documental”

 

Alba Sotorra ens presenta al 9è Festival Internacional de Cinema en Català, Game Over, una aproximació desencantada a l’univers fictici del Djalal, un jove obsessionat per les armes i els videojocs, que amb la crisi econòmica familiar despertarà de sobte al món real per adonar-se’n que el joc s’ha acabat i que ara és el moment de prendre decisions i trobar el seu lloc i paper en el món.

  • La sensació que pot produir el documental durant bona part del metratge, és que hi ha determinades actituds i comportaments com impostats, teatralitzats, poc naturals, va ser una opció forçada, pactada?

Per tal de mostrar aquest món en el que habita el Djalal vam jugar a favor de tot allò que ell ens proposava, això implicava mostrar la seva fascinació per l’”american way of life”, les armes, els cotxes esportius,… i amb aquesta intenció vam col·locar la càmara, intentant crear imatges “cool” fins el punt de convertir-ho tot plegat en una gran caricatura. Ell intenta ser algú que no existeix, reproduir aquesta masculinitat extrema i bàsica, el símbol de l’heroi. En definitiva, aquesta teatralitat de la posada en escena és plenament intencionada.

  • Fins a quin punt la família era conscient del que volíeu retratar, mostrar amb la pel·lícula?

La idea del documental va anar canviant des del principi, ni jo mateixa sabia cap a on anava.

Al principi la idea era fer un projecte absolutament diferent, sobre els plans que tenia el Djalal en aquell moment de fer-se mercenari. Quan comencem a filmar, ha passat un temps i aquesta idea ha desaparegut del seu cap. Això provoca que ens adaptem a la nova situació, no passa absolutament res, no hi ha cap pla immediat. Apareix la família de forma casual i comencem a filmar de forma absolutament natural tot el que passa, ells s’interessen per la pel·lícula, pregunten què volem fer,… i la meva resposta és que ara mateix no ho sé.

  • Tot l’aspecte de crisi econòmica, el sabíeu, estava previst?

No, no, no estava gens previst, això va arribant. És cert que, quan filmem l’escena de la reunió, de la discussió, els hi diem que estem retratant la crisi a través d’ells. Va ser molt incòmode, aquesta escena en concret, va ser molt més pujada de to del que mostra la pel·lícula i vam haver d’intervenir perquè el diàleg fos més constructiu amb la intenció de poder aprofitar després alguna cosa del material filmat.

  • Quins van ser els límits de la teva implicació?

És molt difícil, és molt complicat decidir què és allò que ensenyaràs dels teus personatges. Per una banda, vols protegir la seva intimitat, però per altra banda, si no mostre suficient, la pel·lícula no té cap interès i llavors és edulcorada i hi ha manca de realitat i de drama. No és una pel·lícula morbosa, no ho pretèn en absolut, és un film sobri en quant al posicionament, hi ha una mirada però sense jutjar. És un mirall, un retrat desencantat.

IMG-20160602-WA0002

  • La crisi del Djalal és també una metàfora sobre la crisi dels joves avui dia, els seus somnis truncats, les frustracions, les promeses trencades…

Avui en dia els joves a Internet troben la seva fàbrica de somnis. Potencialment tot és posible, possibilitats infinites. Els joves estudien, treballen,… tornen a casa, al seu niu sobreprotegit i alhora hiperestimulat. I quan s’han d’enfrontar als problemes de la realitat, es troben descol·locats, no entenen res. Els pares col·loquen els nens en una bombolla i el mon de les tecnologies, videojocs,…fa la resta. El Djalal a través del seu alter ego i de les xarxes socials troba un mitjà per fer tot allò que no pot fer i no pot ser a la vida real.

  • Ens podries parlar dels teus projectes actuals?

Estic filmant a dues comandants kurdes de l’exèrcit de la YPJ, Unitat de Protecció de les Dones, que lluiten en una milícia de Dones al nord de Síria en contra de l’Estat Islàmic. La seva lluita, però, va molt més enllà, lluiten contra el Patriarcat, volen crear una societat nova en la que les dones tinguin els mateixos drets que els homes. De fet, no només ho volen, sino que ja ho han aconseguit i fet. Hi ha un territori al nord de Siría anomenat Rojava, en el que hi ha una mena de govern autoproclamat en el que hi ha un president i una presidenta, en cada poble hi ha un alcalde i alcaldessa, i a nivell de presa de decisions funciona per assemblea. Assemblees de dones. Defensen aquest sistema, proposen exportar i instaurar aquest sistema no només a Síria sinó a tot el món. Espero que la pel·lícula estigui acabada a finals d’any.

  • Què opines de la desigualtat notable de gènere en l’àmbit de la direcció cinematogràfica i televisiva?

Ho trobo escandalós, crec que hauríem de fer entre tots plegats que això canviés, a les escoles i Universitats de Cinema són meitat i meitat, llavors, per què no hi ha tantes dones directores i ens estem perdent la meitat de les mirades? Defenso que cada mirada és independent, única, però que només hi hagi un 12% d’aquesta mirada femenina és una llàstima pel cinema i per la societat en general.

  • Cóm veus el moment de la indústria audiovisual del documental?

Viu un molt bon moment en quant a públic i cada cop hi ha més gent interessada en veure documentals i espais on projectar-los. Els festivals de ficció cada vegada donen més espai i obren les seves portes per atorgar un lloc amb identitat pròpia al documental. A nivell de públic, sens dubte, és el millor moment que ha viscut mai.

GAME OVER (2015)

Pràcticament es podria determinar una categoria de documentals estructurats sobre quantitats ingents de material fílmic que han sigut gravades pel mateix objecte d’estudi del documentalista, amb exemples representatius com Capturing the Friedmans (2003) o la més recent Amy (2015). Game Over (2015) també sembla pertànyer a aquesta tipologia de pel·lícules amb la particularitat que el protagonista i director de les cintes domèstiques és un esteta consumat que coneix perfectament la imatge que vol donar.

El nou film d’Alba Sotorra es centra en Djalal Banchs, un jove fanàtic de les armes i fill únic d’una família disfuncional d’origen iranià. Es tracta d’un personatge complex i de vegades contradictori que conjumina aspiracions violentes primitives amb reflexions que racionalitzen les seues pròpies obsessions.

En un primer lloc, la pel·lícula és un retrat fascinant d’una persona capficada en representar o directament viure un model de vida estereotipat i proper al “american way of life” més exagerat, com el propi protagonista indica. La possessió malaltissa d’armes i d’un cotxe esportiu clarament “xulesc”, la seua relació amb una noia que pareix una Barbie i les referències a importants icones de la cultura popular nord-americana com les samarretes del Capità Amèrica o una conversa sobre els “hipermasculinitzats” personatges de la segona part de la saga Els mercenaris (2010-2014) són elements que creen la idiosincràsia del personatge, però el que fa que aquest siga tan atractiu és la forma en la que ell mateix els gestiona. La utilització de xarxes com Facebook i Youtube per autopromocionar-se com un adonis militar i sobretot el control de la seua gestualitat corporal durant les sessions fotogràfiques que ell mateix s’organitza són la representació perfecta del patològic culte a la imatge en què degenera cada vegada més sovint la societat actual.

Game-over_02-1024x567

Desafortunadament, la pel·lícula abasta ja des del començament també els conflictes paternofilials del personatge principal (la dedicatòria inicial es molt clara al respecte: “A la meva família, i a totes les famílies imperfectes”) creant una discutible, i sobretot poc interessant, relació de causa i efecte entre el fanatisme armamentístic de Djajal i els traumes familiars, que igualment no explicarien algunes de les imatges més potents del documental com la del protagonista, de menut, disfressat com una Tortuga Ninja i brandant amb una inquietant fúria una espassa de joguina.

Per sort, el discurs estilístic de la directora no deixa de ser sòlid en cap moment degut a la simbiosi perfecta que aconsegueix entre l’obsessió per la imatge del personatge i la forma en la que la càmera el filma conservant el seu caràcter artificiós i exhibicionista. D’aquesta forma, Game Over acaba assolint una calculada posada en escena on malgrat això la realitat es manifesta.