De Teresa Gimpera a Woody Allen

La quarta i última sessió de curtmetratges va mantenir el to in crescendo observat durant els dies anteriors. Dues propostes vingudes de Girona i un parell de ses illes tot recalcant la diversitat d’accents que tan congratula al FIC-CAT foren les protagonistes.

L’encarregada d’obrir la tarda va ser La senyora de la 212 (Mateu Ciurana, 2016). Sempre complau veure a la Gimpera davant la càmera i en aquest cas ho fa per donar vida a la Sra. Roig. Intransigent i classista, com si de la Castafiore de Tintin es tractés, l’acabalada anciana es diposa a abandonar el balneari on resideix quan la direcció li col·loca un jove treballador íntegrament dedicat a ella. El chevalier servant com l’anomena, apaivaga l’enuig de la vella solterona amb una rosa blanca cada matí i ella en retorn acabarà fent-li de mecenes de la carrera de pianista. Personatges antagònics que flueixen en una dolça història finalitzada amb una bonica el·lipsi amb un ram de flors blanques com a protagonista.

El segon plat, la sòbria Fugit (Marta Bayarri, 2016), ens va endinsar en el desgast patit per la relació d’un pare amb el seu fill arrel d’un accident. Partint d’un fet d’actualitat com és l’atropellament i mort d’un ciclista, la directora escodrinya el sentiment de culpa que això provoca a tots dos personatges en una sòlid curt interpretat magníficament per Oriol Ruiz i Nil Cardoner. També en una línia truculenta la mallorquina Passatemps (Ferran Bex, 2016) plantejava aquella premissa que la violència s’hereta de pares a fills. Curt amb bones intencions però reduccionista en la seva mirada envers la violència infantil esquitxada amb clixés de mafiosos.

Woody & Woody (2017), un curtmetratge gestat a l’edició del FIC-CAT 2016, va tancar la tarda. Amb guió de Laura Gost i dirigit per Jaume Carrió, el curt disposa un cara a cara entre el Woody Allen de la gloriosa època de Manhattan (1979) amb l’actual, el d’A Roma con amor (2012) fins a dia d’avui. Una animació on el pèl-roig i el canós – ambdós amb l’indissociable veu de Joan Pera –, dialoguen i s’interpel·len abocant les seves neurosis, fílies i obsessions. El divertit guió de Gost posa sobre la taula les cabòries amb el sexe, la religió i el psicòlegs del hipocondríac director novaiorquès sense oblidar la seva incontinència verbal. Imperdible la divertida frase final.

19024884_1596728870361852_8324087341746193542_o

Anuncis

Drama i comèdia destaquen a la segona sessió de curtmetratges

La segona jornada augmenta el nivell de qualitat amb quatre curts dividits en gènere i completament oposats. L’aposta de la sessió va ser iniciar amb els dos curtmetratges de caire dramàtic i acabar amb uns altres dos amb més comicitat.

Començant amb un plat fort, Cavalls morts, de Marc Riba i Anna Solanas, ressalta per tractar la temàtica de la guerra des de la innocència d’un nen que, amb la seva ingenuïtat, no entén el que succeeix ni la crueltat que suposa un conflicte. El curt opta per una animació molt ben encaixada que alleugera la tragèdia, però que arriba amb la mateixa intensitat i commoció. El curt més breu, però a la vegada el més potent. 

Dirigit per Esteve Rovira i Joaquim Bundó,  Operació preferent explica una realitat més pròxima en el temps per a la nostre societat, l’estafa bancària de les preferents, que van afectar en la seva majoria a ancians. L’argument coincideix amb el curt Ejecución hipotecaria (Josep M. Gifreu, 2014), on també un grup d’emmascarats rapten el director d’una sucursal bancària a canvi de diners.

Va ser Gentlemen l’encarregat de trencar la vessant més dramàtica. D’Esteve Rovira i Joaquim Bundó, Gentlemen és una comèdia amb un punt d’enginy ambientada a la Barcelona victoriana i barrejada amb vidents, un testament i vides passades. Relacionat amb la vida i els últims minuts és el que explica Humans; l’ésser humà i la seva necessitat de sincerar-se en els instants finals abans de morir és el que fan dues amigues moments previs al xoc d’un meteorit a punt de destruir la Terra. Un curt senzill i comú amb un missatge de burla, els comiats no són sempre tan idílics com pensem.

03.-GENTLEMEN

Aina Clotet: “El cinema i el món necessiten més veus femenines”

El FIC-CAT va projectar els curtmetratges Anatema (Geni Lozano, 2016) i Tiger (Aina Clotet, 2016). Sengles directores ens van parlar del seu treball com a cineastes i la situació de la dona a l’àmbit cinematogràfic.

Anatema i Tiger són curtmetratges dirigits per dones però amb marcades diferències formals. Com us vau plantejar la planificació del vostre curt?

Geni Lozano: Jo sóc una persona molt endreçada, molt obsessiva en general i vaig pensar moltíssim cadascun dels plans. A més estava condicionada pel poc pressupost i això m’obligava a planificar el màxim possible.

Vaig voler marcar distància amb la història que explico i la càmera juga el paper de la societat. Desconeixement, desinformació i llunyania són els trets principals d’un objectiu que només s’acosta un moment concret quan la parella es reconcilia i decideix el que farà, però la resta està construït a base de plans fixes, allunyats i espartans on preval l’austeritat marcada pel caràcter rural.

Aina Clotet: Jo buscava completament l’oposat. La meva història demanava una càmera que es mogués com les emocions i estigués el més a prop possible dels personatges. Tenia molt clar que volia zooms i moviments erràtics que el muntador, a qui vaig donar llibertat, va obviar en el primer muntatge i el vam haver de recuperar junts. Volia dinamisme perquè les emocions són mutables i el curt no tan sols parla de l’embaràs sino també de les relacions de parella. Val a dir que el resultat aconseguit és mèrit del director de fotografia, en Nilo Zimmermann, qui va aportar moltíssimes idees.

Tiger barreja les discussions de parella amb comèdia. Va ser difícil aconseguir l’equilibri?

AC: Ha estat complicat perquè al rodatge sí que hi era però a la sala de muntatge costava aconseguir-ho. Si la càmera aguantava massa al noi ella et semblava una histèrica i al revés ell quedava com un immadur i calia l’equilibri.

És difícil és ser dona cineasta?

AC: Queda molt camí per recórrer. És un tema complexa on és fàcil caure en tòpics però la desigualtat és evident i així ho expressen les dades objectives. Però no només és al cinema, és al món en general i en qualsevol disciplina. El que sí tinc clar és que el cinema i el món necessiten més veus femenines.

Sense anar més lluny, el fet d’estar avui al Festival ha suposat un sobreesforç que he fet amb certa consciència de militància doncs no volia que cuidar la meva filla m’ho impedís. La meva parella treballa i amb l’ajuda de la meva meravellosa mare he pogut ser aquí.

GL: Només cal veure les escoles de cinema on hi ha moltes dones i en canvi quan fas el salt a l’esfera pública i la cartellera on la seva presència minva de manera notable. De fet, l’altre dia la Isona Passola deia que les dones que han pogut fer més d’una pel·lícula, és a dir, s’han pogut dedicar a ser cineastes, o bé han tingut els fills molt joves o bé no han estat mares. Per tant crec que com a societat tenim un problema quan l’arribada d’un fill li permet a l’home prosseguir amb la seva projecció professional amb normalitat i en canvi la dona, tot i les necessitats biològiques, té més números de veure-la truncada degut a la maternitat.

19092607_1595947370440002_5956259638730709872_o

Tercera sessió de curtmetratges

Els quatre curtmetratges d’aquesta sessió, absolutament dispars, coincideixen en ben poc si no és en el seu retrat dels afectes de parella, en l’espectre que va de la crisi amorosa a la soledat i la nostàlgia. Anatema, de Geni Lozano, és el pacte al qual arriba una parella gran (Francesc Orella i Fina Rius) per acabar amb el patiment físic de la seva filla malalta. La comparació amb Amour, de Michael Haneke, és per força obligada, si bé el seu origen es troba en una notícia real sobre un matrimoni de l’Alt Penedès que va afrontar aquesta decisió. Els plànols estàtics i l’aire lleugerament aristocràtic dels seus protagonistes reflecteix la dignitat d’aquests darrers instants. El títol, però, apunta al tabú i secretisme que acompanya la mort voluntària. A Tiger, dirigit per Aina Clotet i protagonitzat per ella mateixa i Marcel Borràs, assistim al conflicte banal d’una parella ciclotímica que espera un fill. Arran de la desaparició del seu gat, es dispara el caos en la seva relació, fent sortir a la llum de manera desaforada acusacions i malentesos. Lluny de la gravetat i esteticisme d’Anatema, l’estil twee i converses de caire neuròtic subratllen la volatilitat dels seus sentiments. Alba Florejachs hi aporta un contrapunt interpretant el paper d’una policia encarregada de fer tocar de peus a terra el personatge de Clotet.

Tanmateix, el curt de Lluís Quílez ha representat la part de més durada i de lluny la més apassionant. Edgar és el protagonista de Graffiti però també ho són la ciutat de Prypiat, juntament amb una tercera presència, aparentment humana. Aquest indret postapocalíptic, perillosament proper a l’incident de Txernòbil, ha estat recentment paradís tant per als exploradors de ruïnes urbanes com per als llops que han repoblat la regió. L’arquitectura soviètica, emblema d’un mode de vida col·lectivista, apareix ara buida i ominosa; part decorat de cartró pedra i acumulació muda de material radioactiu. El personatge que encarna Oriol Pla afronta una supervivència ja rutinària acompanyat del seu gos, mai perdent l’esperança de trobar una altra ànima. Sobtadament, es fa manifesta l’existència d’algú altre en forma de graffiti que responen a les paraules que l’Edgar va escrivint sobre els murs. L’intercanvi incorpori entre tots dos esdevé aviat un diàleg i esperança de trobar-se en persona. La tendresa d’aquest personatge contrasta fortament amb la presència fantasmàtica de la bogeria.

Donant un nou gir temàtic, la tarda ha finalitzat amb un Darrel (Marc Briones i Alan Carabantes) curt d’animació en 3D de comicitat slapstick i escatològica protagonitzat per dos camaleons que es coneixen al metro i que en cosa de tres minuts pulveritza les il·lusions de tots dos.

tiger

Animació, discapacitat i un llapis malèfic a la primera tarda de curtmetratges

Cinc curtmetratges van ser els projectats durant la primera sessió dedicada a aquest fructífer format cinematogràfic del FIC-CAT d’enguany. Cinc propostes ben diferents entre elles de les quals dues foren d’animació. Començà la tarda amb Morning Cowboy d’Elena i Fernando Pomares, un cant a trencar amb la rutina grisa de les oficines apel·lant a la fantasia del llunyà oest. Amb un dibuix que els menys avesats podem identificar com proper als anuncis de Red Bull, el genet solitari desafia l’ordre d’un món encotillat a lloms del seu cavall. L’altre curtmetratge d’animació fou Roger (2016); dirigida entre cinc, presenta les aventures d’un actor estil 007 després de quedar apartat d’un rodatge. El seu estil ens remet directament a Wallace and Gromit de Nick Park.

La resta de curts oscil·laven entre la inquietant i torbadora Waste (Laura Sisteró i Alejo Levis, 2016). Un esquizofrènic curt a mig camí entre la dansa contemporània i una desfilada de Victoria’s Secret on cinc noies pugnen per un llapis que té un estrany poder hipnòtic i suggestiu sobre elles. La mallorquina Sa terra de Borja Zausen on es planteja el dubte existencial que afecta al jovent actual sobre emprendre un camí a l’estranger fora del seu lloc d’origen. El protagonista es debat entre acceptar una beca internacional malgrat el desencís que això genera al seu entorn més immediat i el sentiment de pertinença a un tros de terra. Per acabar, menció a part mereix la petita peça de tres minuts Pensaments d’en Nil (Dani Andreu, 2015). Amb la presència del director, el curt reflecteix la seva experiència personal amb els seus dos fills un dels quals pateix una greu discapacitat. Dani Andreu demostra que es necessita ben poc per emocionar i plasmar què pot passar pel cap d’un nen el qual el seu germà pateix autisme. Un joc de perspectiva, un pla estàtic, un desenfocament i una veu en off arrodoneixen l’afectuosa proposta.

Roger animació.png
Imatge de Roger

Zombis, compromís social i cinema mut a la jornada dels Centres Educatius

Una de les apostes més interessants del FIC-CAT és la sessió dedicada als centres educatius de primària i secundària. En una era on la imatge s’ha apoderat de la comunicació entre els infants i adolescents vehiculant el seu dia a dia, què millor que donar-los les càmeres perquè s’expressin com ho han fet les nou propostes dels centres de primària presentades avui.

Ha obert la sessió la divertida Kids vs Zombies 2 de l’ESC Piaget de Barcelona on una plaga zombi empeny als alumnes infectats a comunicar-se amb frases sense sentit… de Mariano Rajoy! A continuació, Paraules perdudes de l’ESC Salvador Espriu de Roda de Berà ens ha recordat les dificultats en l’aprenentatge lectoescriptor que pateixen alguns nens ara i des d’antuvi amb un flashback al franquisme. La crida per la igualtat de gèneres,  la recerca de l’equitat i una metàfora sobre el bullying l’han posat Diari d’una classe genial del valencià ESC Sant Vicent Ferrer, la psicodèlica Looking for equality de l’ESC Mansuet de Collbató i la metafòrica Obrim els ulls de l’escola Maspujols de Tarragona. El clam contra l’explotació infantil als països africans ha estat  la contribució de Cobalt del Puigberenguer de Manresa mentre que l’alacantina Xssst del CRA Sella Orxeta-Relleu ha posat el focus en els infants en cadira de rodes. Per finalitzar, com un Chaplin dels anys vint, uns perillosos delinqüents escapen de la presó a Fugitius habituals del CPEE Raquel Payà de Dènia i des del Sant Josep Oriol de Barcelona han volgut mostrar de manera amena i actual, com prova el mannequin challenge,  els principis del llenguatge cinematogràfic a Això no és un tutorial.

Grans dosis de rialles i entusiasme han copat un matí amb efectes especials, compromís i un sorprenent gust pel blanc i negre i l’estètica del cinema mut de les noves generacions d’una jornada on la quitxalla s’ha pogut expressar en un dels mitjans que li és més propi: l’audiovisual.

18922520_1592896804078392_3949867471204568982_o

Curts documentals

El Testament de la Rosa (2015), film d’Agustí Villaronga parteix del projecte d’adaptació d’El testament de Maria, la novel·la de Colm Tóibín, pel teatre, que l’actriu no va poder finalment realitzar a causa del càncer que patí i que la deixà, com a seqüela, invident. És, així mateix, un present cap a l’actriu catalana, que, com ella deia, li hagués agradat haver estat protagonista en una pel·lícula.

El film ens mostra els assajos de la Rosa a casa seva, la memorització i la repetició gràcies a l’ajuda de l’actriu Cesca Piñón i del realitzador. Poca cosa es pot dir del prodigi de la Novell i l’inesgotable talent que resta, amb tot, intacte en ella fins als seus últims dies. La mirada encesa, quasi verge, de la Rosa encarnant la mare de Déu davant la mort del seu fill és profundament colpidora. Al ser preguntada pel que hi ha d’ella al personatge: “Dolor, serenor i por”, respon ella.

el_testament_de_la_rosa-37820_655x

La pel·lícula transmet l’alè de l’actriu amb una molt cuidada i curosa intimitat. Tot i així peca en alguns moments de cert efectisme visual, d’una voluntat excessivament poetitzadora, quasi recreant –amb la sobreexposició fotogràfica que difuminar les imatges del cos de la Rosa, primers plans reiteratius de mans i peus – la mateixa fragilitat de l’actriu, el seu aprenentatge d’anar a palpentes en una mena d’impressionisme esteticista que no casa amb el respecte reverencial que intenta fer palès el film vers la Rosa. Potser aquest problema ve donat per la mateixa concepció en què es basa el film: el paral·lelisme, no ja entre la Verge i la Rosa, sinó més profundament entre el testament teatral que deixa l’actriu i el testament en què es converteix la pròpia pel·lícula. El film alterna les lectures de Rosa –la part més commovedora de la pel·lícula– amb el diàleg amigable entre l’actriu i el mateix Villaronga, que a voltes sembla voler estar a prop de l’actriu més a través de la inscripció de la seva pròpia imatge dins el quadre, de la seva pròpia presència física –com a Villaronga– dins la posada en escena davant de la càmera, que en un apropament altre on la traces de l’escriptura cinematogràfica i d’estil o l’empremta de l’autor quedin autolimitades o redefinides en coherència amb –o en favor de– la preeminència de la retratada. La qüestió és especialment problemàtica donat que la persona què observa i modela l’objectiu de la càmera no ens retorna, en aquest cas, la mirada, i no pot oferir més que la seva presència física i l’extraordinària bellesa del seu treball –el seu fer, el seu dir, el seu interpretar–.

Aquest joc de perspectives es combina també imatges d’Aro Tolbukhin: en la mente del asesino (2002), l’anterior documental del realitzador.

Estrenada a l’última edició del Festival Julius basat en la frase de John Ford: “Sóc John Ford i faig pel·lícules de l’oest”, Directors del desert (2014) retrata la situació dels directors que lluiten per fer-se un lloc dins el desèrtic panorama del cinema de curtmetratges. Cris Gambín i Toni Pinel, productors i directors del curt, donen la veu a un grapat de realitzadors que parlen del seu ofici i de la seva relació amb el cinema en el silenci d’un teatre buit. Asseguts a una cadira sobre l’escenari i girant l’esquena a un públic inexistent, com en un sarcàstic gest de descaradura propi dels personatges de Ford, apunten tots ells en la defensa i la dignificació de la figura del director i del gènere.

desert

La composició repeteix una mateixa sèrie on cada director és filmat a partir de dos angles diferents, dos punts estratègics de la càmera que, alternats sempre en el mateix ordre, produeixen un salt en mig del discurs de cada director: d’un pla mitjà lateral a un fred pla general: des de la perspectiva personal (gairebé còmplice) d’interrogar sobre la singularitat pròpia de l’experiència de rodar curtmetratges a la perspectiva distanciada, en tant que figures distingides (en el sentit de Bourdieu), agents diferenciats i diferenciants dins el propi camp. Aquí, els directors, situats en la mateixa posició abstracta –la cadira típica de “realitzador”– són situats en un marge –una posició desplaçada– de la centralitat de quadre on sembla llegir-se la igual condició d’adversitat de qui decideix dedicar-se al documental i als curtmetratges.

Per últim, hem gaudit de tres documentals, tot fent un recorregut de dalt a baix del territori: del Vallès a les terres de l’Ebre i d’aquestes a Mallorca. Soleá, els néts dels altres catalans, dirigit per Marc Hernández, Maria Llinàs, Natàlia Morales i Marta Vivet –tots ells estudiants de Comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra–, parteix de la impossibilitat del Marc, estudiant també de guitarra des de ben petit, d’interpretar correctament la partitura d’una soleá de Julián Arcas, i de la necessitat d’entendre la seva incapacitat de comprensió d’allò propi, en aquest cas el flamenco. Els avis, tiets i la mare del Marc, que van emigrar fa 50 anys d’Andalusia cap al barri sabadellenc de Campoamor, conten les terribles condicions de misèria a les barraques, inclosa la famosa inundació de la Riuada del 62. El Marc interroga així les transformacions de la identitat dels seus familiars, i  a través d’ells, la seva pròpia. La pel·lícula estableix una connexió amb la immigració actual als mateixos barris i la formació de guettos tot qüestionant, per una banda, el discurs dominant de la integració a partir de la realitat de les forces econòmiques d’exclusió, i, per altra, la mateixa idea d’identitat catalana i de “ser català”, recordant el caràcter artificial, impur, construït i interessat de qualsevol identitat nacional.

Soléa-els-néts-dels-altres-catalans_2-1024x576

L’arròs, el cicle de la vida al Delta (2015), de Pau Bertomeu, ens porta a conèixer la història d’aquestes terres, els seus habitants i el desenvolupament fins als nostres dies d’aquest sistema de cultiu. Homenatge al territori i a l’arròs com a part del paisatge, el documental descriu la història de les transformacions tècniques en la preparació i fertilització de les terres, la mecanització en la sembra i les noves màquines per fer-ho. I ho fa, en bona mesura, a partir de la conversa dos pagesos veterans que van veure i fer possible tot aquest procés en un Delta encara verge. Té aquest curt un caràcter clarament promocional. Ens dóna a conèixer la Festa de la Plantada, on es practiquen les velles tradicions de cultiu i on es reuneixen pagesos retirats i joves o la Festa de la Sega, dirigida a mantenir les tradicions, no només en el cultiu sinó també de la música i les danses.

36560e4e37a45c8

Per últim, hem de parlar d’una petita joia, tant per la seva realització com per la fascinant història del seu protagonista. Som pastor (2015), de Borja Zausen, ens regala el retrat d’en Miquel, un nen d’onze anys que viu a Ses Olleries, als afores de Santa Eugènia (Mallorca). El ràpid muntatge i els plans subjectius contribueixen ea ndinsar-nos, de cap, en el món extraordinari d’aquest nen, que aprèn del seu tiet pastor a cuidar i a estimar els animals i que parla amb una expressivitat tan lúcida com la d’un avi de vuitanta anys. Envoltat de pericos, gallines, conills, ovelles… en Miquel sembla un home forjat en aquest únic entorn. En veu off ens parla de la felicitat i de la vida. A voltes ensenya als seus amics les tècniques del pastor, el camí de vida que sembla haver decidit. Mudat igual que el seu tiet, el veiem tocar els instruments de la música rural tradicional. Un retrat ple de màgia i d’imatges justes.

som pastor