Estiu 1993 triomfa a l’entrega de premis

La divertida actuació del còmic Toni Albà va posar el punt i final a la desena edició del Festival Internacional de Cinema en Català. Albà va conduir la Gala on va posar el dit a la nafra de les incongruències del BOE i va arrencar riallades entre el públic amb el seu ventall d’imitacions. A la platea, personalitats tant destacades com Carme Forcadell, la presidenta del Parlament de Catalunya o Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català observaren com Rosa Vergés rebia el Premi Honorífic per tota una trajectòria com a cineasta i guionista.

La gran guanyadora de la nit va ser Estiu 1993 de Carla Simón que es va endú el premi al millor llargmetratge i el premi Nova Crítica. El premi al millor documental fou per Sasha del sabadellenc Fèlix Colomer i el de millor curt per la post-apocalíptica Graffiti del barceloní Lluís Quílez. El millor guió cinematogràfic va recaure a La propera pell, mentre que el premi al millor guió escrit va ser per Címbals d’Artur Trias. El jurat va decidir fer dues mencions especial al documental Cucli de Xavier Marrades i a Incerta glòria. Mentrestant, el públic va quedar embadalit amb El viatge de l’Unai i amb les seves votacions van atorgar-li el guardó. Completaren el podi l’animació Provisions d’acostament de Paul Carr, amb el premi al millor videoclip; la història de superació de Clic! del Institut Llucmajor de Palma com a millor film dels centres educatius; Les coses són allí de Lia Guasch amb el Premi Jove 48h i Baix a mar de Maria Roig com a millor producció de les comarques tarragonines.

Finalitza així una desè any pel qual han passat arrauxades propostes catalanistes com Pàtria o El poble prohibit, grans mostres de la indústria a l’estil de Casals, la força d’un silenci o Incerta glòria i films intimistes vinguts de València com Dementia (La família). La mirada de tres nens com el Sasha, l’Unai i la Laia Artigas han enlluernat i l’animació, el curtmetratge i el documental demostren el seu bon estat de forma. És evident que al cinema en català encara li queda molt camí per recórrer però festivals com el FIC-CAT recorden la importància de no defallir en l’intent. La vella escola i la nova fornada de realitzadors – capitanejada per les dones -, han exemplificat com convé perseverar i seguir rodant en la nostra llengua perquè es fan pel·lícules d’una grandíssima qualitat.

Fins l’any vinent i llarga vida al cinema en català!

19055035_1598370466864359_2788958172954784296_o

Anuncis

De Teresa Gimpera a Woody Allen

La quarta i última sessió de curtmetratges va mantenir el to in crescendo observat durant els dies anteriors. Dues propostes vingudes de Girona i un parell de ses illes tot recalcant la diversitat d’accents que tan congratula al FIC-CAT foren les protagonistes.

L’encarregada d’obrir la tarda va ser La senyora de la 212 (Mateu Ciurana, 2016). Sempre complau veure a la Gimpera davant la càmera i en aquest cas ho fa per donar vida a la Sra. Roig. Intransigent i classista, com si de la Castafiore de Tintin es tractés, l’acabalada anciana es diposa a abandonar el balneari on resideix quan la direcció li col·loca un jove treballador íntegrament dedicat a ella. El chevalier servant com l’anomena, apaivaga l’enuig de la vella solterona amb una rosa blanca cada matí i ella en retorn acabarà fent-li de mecenes de la carrera de pianista. Personatges antagònics que flueixen en una dolça història finalitzada amb una bonica el·lipsi amb un ram de flors blanques com a protagonista.

El segon plat, la sòbria Fugit (Marta Bayarri, 2016), ens va endinsar en el desgast patit per la relació d’un pare amb el seu fill arrel d’un accident. Partint d’un fet d’actualitat com és l’atropellament i mort d’un ciclista, la directora escodrinya el sentiment de culpa que això provoca a tots dos personatges en una sòlid curt interpretat magníficament per Oriol Ruiz i Nil Cardoner. També en una línia truculenta la mallorquina Passatemps (Ferran Bex, 2016) plantejava aquella premissa que la violència s’hereta de pares a fills. Curt amb bones intencions però reduccionista en la seva mirada envers la violència infantil esquitxada amb clixés de mafiosos.

Woody & Woody (2017), un curtmetratge gestat a l’edició del FIC-CAT 2016, va tancar la tarda. Amb guió de Laura Gost i dirigit per Jaume Carrió, el curt disposa un cara a cara entre el Woody Allen de la gloriosa època de Manhattan (1979) amb l’actual, el d’A Roma con amor (2012) fins a dia d’avui. Una animació on el pèl-roig i el canós – ambdós amb l’indissociable veu de Joan Pera –, dialoguen i s’interpel·len abocant les seves neurosis, fílies i obsessions. El divertit guió de Gost posa sobre la taula les cabòries amb el sexe, la religió i el psicòlegs del hipocondríac director novaiorquès sense oblidar la seva incontinència verbal. Imperdible la divertida frase final.

19024884_1596728870361852_8324087341746193542_o

Empoderament de la dona

El mitjà de comunicació El diario afirmava fa tres mesos que més de la meitat dels estudiants de Comunicació Audiovisual a Catalunya són dones, una xifra que no concorda amb la realitat. Alguns exemples: només una dona, Kathryn Bigelow, ha guanyat un Òscar a la millor direcció durant tota la història dels premis; durant els setanta anys del Festival de Cannes, la neozelandesa Jane Campion ha sigut també l’única dona en emportar-se la Palma d’Or l’any 1993; amb dades més pròximes geogràficament, només tres dones han guanyat el màxim guardó als Goya i segons dades dels Premis Gaudí d’aquest any, el percentatge de dones era superior al 25% només a la direcció artística.

La desena edició del fic-cat va decidir denunciar aquest panorama desigual amb un col·loqui presidit per quatre cineastes, Clara Roquet, Judith Clotell, Alexia Muiños i Aina Clotet. Les ponents van reivindicar una major presència femenina al cinema i als alts càrrecs. “Hi ha una tendència cultural a que les dones estiguem en un segon pla”, assegurava Roquet, perquè la problemàtica prové des dels orígens de la nostre societat i afecta a tots els àmbits.

19105981_1596536870381052_283964996929743417_n

En el cas del cinema, el gènere influeix fins i tot per aconseguir finançament; segons la Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals, CIMA, el finançament es divideix en un 84% per homes i únicament un 16% per a dones. La preocupació és tant darrere la pantalla com a les mateixes pel·lícules. La crítica a la dona objecte que representa el cinema als films va estar present en el discurs de les quatre cineastes, que van coincidir en la forta mirada masculina centrada en el cos femení.

Roquet, Clotell, Muiños i Clotet van concloure amb la idea que l’entorn (i a vegades fins i tot la mateixa dona) dificulta en gran mesura la representació femenina més enllà dels tòpics i típics. “Qui sap si hauríem d’establir per llei un mínim de dones a certes categories dels festivals, per exemple”. El que tenen segur es que sí existeixen les dones cineastes.

Com va dir el mateix director del fic-cat, Antonio Barrero, “son les dones les que mouen el món”.

 

Segona sessió de documentals variada i interessant

La directora Maria Roig i el productor Oriol Colomar han estat els presentadors d’una ronda de tres documentals de factura molt diferent on predomina la nostàlgia dels seus testimonis i un caràcter marcadament introspectiu.

Baix a Mar, els estius a la Torredembarra dels anys 20 als 40 del segle XX, realitzat per Maria Roig, és una novel·lització feta a partir d’un llegat fílmic i de cartes trobat a la localitat marinera. Després d’anys de recerca, l’arxiu local descobreix que són les vacances rodades dels Tizón, originaris de Barcelona, que es van enamorar de la platja i dels seus habitants als anys 20, en especial dels pescadors Figuerola. Les imatges de dones cosint i d’homes prenent la mar són conjurades per la veu de qui va ser una de les filles de la família, teixint un relat proustià sobre una terra que semblava exòtica i lliure als ulls d’una nena barcelonina de la seva classe social. Amb l’arribada de la Guerra Civil, aquest paisatge enyorat s’esvaeix, i la comunicació entre visitants i visitats es manté en forma de carta. Després de la desfeta republicana, reprenen el contacte de noves formes, compartint noves realitats socials.

L’ha seguit Invisibles, de Xavier Satorra, recull de veus de l’exili de Síria i Tunísia a Catalunya. De format més directe però acompanyant històries i dades sens dubte més impactants, narra la recerca d’asil de dues persones que segueixen parlant amb les seves famílies a l’altre costat del conflicte. Mohamad, provinent del complex moviment de la diàspora palestina a Síria, troba parella a Barcelona però segueix vinculat al seus país. La seva mare l’avisa dels perills de voler tornar: “si vens a Damasc, no reconeixeràs les persones”. Entre els altres personatges destaca Mireille, antiga treballadora d’ambaixades europees, escèptica de la solidaritat i els valors que diu professar Occident.

Des d’una òptica molt diferent, Cucli (Xavier Marrades) ha estat una aportació excèntrica i de voluntat poètica a aquesta sessió. El documental retrata el dia a dia d’un camioner ja gran que conviu amb un colom que no pot volar, en dol per la mort de la seva dona. Molt particularment cal destacar la fotografia aèria, que integra amb fluïdesa els paisatges de la Segarra, autopistes i indústries d’aspecte aclaparador.

_baixamarcaptura_40686d4d

Flaqueja la primera sessió conjunta de documentals

El tret de sortida de la sessió conjunta de documentals el va donar Ella, la vall, d’Albert Galindo i Albert Cristòfol, un documental inapetent i monòton centrat en Les Valls d’Aguilar. Amb la incorporació del pronom al títol com si d’una dona es tractés, el documental gira entorn el dia a dia de la població que viu a una zona tan aïllada i llunyana, tractant les dificultats i la “supervivència” en la seva quotidianitat. La durada del documental és injustificada; els creadors necessiten gairebé quaranta cinc minuts per explicar sense cap novetat amb una fila de testimonis i plànols de la natura la vida al camp. Més que documental, un reportatge televisiu per relaxar-se després de dinar.

desenterrant el negre

Desenterrant el negre, de Gerard H. Serra, una mena de fals documental qüestionable que relata les repercussions i conseqüències d’una joguina, Bushy Man, una reproducció a escala del conegut i polèmic Negre de Banyoles. Empaquetat amb la formalitat d’un autèntic documental, uneix l’expansió de la joguina amb tot un conflicte mundial.

Per últim i amb una durada d’un minut, el documental de Gerard Colom, El veritable espectacle, condensa l’amor pel cinema d’un home dedicat a la projecció de pel·lícules durant tota la seva vida a través de la seva declaració, incloent una petita reivindicació per la conservació de cinema analògic.

Drama i comèdia destaquen a la segona sessió de curtmetratges

La segona jornada augmenta el nivell de qualitat amb quatre curts dividits en gènere i completament oposats. L’aposta de la sessió va ser iniciar amb els dos curtmetratges de caire dramàtic i acabar amb uns altres dos amb més comicitat.

Començant amb un plat fort, Cavalls morts, de Marc Riba i Anna Solanas, ressalta per tractar la temàtica de la guerra des de la innocència d’un nen que, amb la seva ingenuïtat, no entén el que succeeix ni la crueltat que suposa un conflicte. El curt opta per una animació molt ben encaixada que alleugera la tragèdia, però que arriba amb la mateixa intensitat i commoció. El curt més breu, però a la vegada el més potent. 

Dirigit per Esteve Rovira i Joaquim Bundó,  Operació preferent explica una realitat més pròxima en el temps per a la nostre societat, l’estafa bancària de les preferents, que van afectar en la seva majoria a ancians. L’argument coincideix amb el curt Ejecución hipotecaria (Josep M. Gifreu, 2014), on també un grup d’emmascarats rapten el director d’una sucursal bancària a canvi de diners.

Va ser Gentlemen l’encarregat de trencar la vessant més dramàtica. D’Esteve Rovira i Joaquim Bundó, Gentlemen és una comèdia amb un punt d’enginy ambientada a la Barcelona victoriana i barrejada amb vidents, un testament i vides passades. Relacionat amb la vida i els últims minuts és el que explica Humans; l’ésser humà i la seva necessitat de sincerar-se en els instants finals abans de morir és el que fan dues amigues moments previs al xoc d’un meteorit a punt de destruir la Terra. Un curt senzill i comú amb un missatge de burla, els comiats no són sempre tan idílics com pensem.

03.-GENTLEMEN

Tercera sessió de curtmetratges

Els quatre curtmetratges d’aquesta sessió, absolutament dispars, coincideixen en ben poc si no és en el seu retrat dels afectes de parella, en l’espectre que va de la crisi amorosa a la soledat i la nostàlgia. Anatema, de Geni Lozano, és el pacte al qual arriba una parella gran (Francesc Orella i Fina Rius) per acabar amb el patiment físic de la seva filla malalta. La comparació amb Amour, de Michael Haneke, és per força obligada, si bé el seu origen es troba en una notícia real sobre un matrimoni de l’Alt Penedès que va afrontar aquesta decisió. Els plànols estàtics i l’aire lleugerament aristocràtic dels seus protagonistes reflecteix la dignitat d’aquests darrers instants. El títol, però, apunta al tabú i secretisme que acompanya la mort voluntària. A Tiger, dirigit per Aina Clotet i protagonitzat per ella mateixa i Marcel Borràs, assistim al conflicte banal d’una parella ciclotímica que espera un fill. Arran de la desaparició del seu gat, es dispara el caos en la seva relació, fent sortir a la llum de manera desaforada acusacions i malentesos. Lluny de la gravetat i esteticisme d’Anatema, l’estil twee i converses de caire neuròtic subratllen la volatilitat dels seus sentiments. Alba Florejachs hi aporta un contrapunt interpretant el paper d’una policia encarregada de fer tocar de peus a terra el personatge de Clotet.

Tanmateix, el curt de Lluís Quílez ha representat la part de més durada i de lluny la més apassionant. Edgar és el protagonista de Graffiti però també ho són la ciutat de Prypiat, juntament amb una tercera presència, aparentment humana. Aquest indret postapocalíptic, perillosament proper a l’incident de Txernòbil, ha estat recentment paradís tant per als exploradors de ruïnes urbanes com per als llops que han repoblat la regió. L’arquitectura soviètica, emblema d’un mode de vida col·lectivista, apareix ara buida i ominosa; part decorat de cartró pedra i acumulació muda de material radioactiu. El personatge que encarna Oriol Pla afronta una supervivència ja rutinària acompanyat del seu gos, mai perdent l’esperança de trobar una altra ànima. Sobtadament, es fa manifesta l’existència d’algú altre en forma de graffiti que responen a les paraules que l’Edgar va escrivint sobre els murs. L’intercanvi incorpori entre tots dos esdevé aviat un diàleg i esperança de trobar-se en persona. La tendresa d’aquest personatge contrasta fortament amb la presència fantasmàtica de la bogeria.

Donant un nou gir temàtic, la tarda ha finalitzat amb un Darrel (Marc Briones i Alan Carabantes) curt d’animació en 3D de comicitat slapstick i escatològica protagonitzat per dos camaleons que es coneixen al metro i que en cosa de tres minuts pulveritza les il·lusions de tots dos.

tiger