Estiu 1993

Hem hagut d’esperar al darrer dia de projeccions per veure una de les pel·lícules més lliures d’aquest festival. Estiu 1993, debut de Carla Simón, neix d’un guió que segons ella mateixa no va trigar més d’una setmana en finalitzar, i que li va valer el premi Generation Kplus a la Berlinale. En part, això no és sorprenent: es tracta d’una història que beu directament de la seva experiència i la fluïdesa que transmet el resultat suggereix que el procés ha participat d’una gran vinculació personal. La seva arrel autobiogràfica no és, però, l’única font de la seva profunditat.

Frida, la seva protagonista (Laia Artigas) és una nena de set anys que ha viscut la mort dels pares i que s’ha d’habituar a un nou entorn adoptiu. Senzilla i dolorosa com podria semblar aquesta premisa, el film aconsegueix capbussar-nos en aquesta situació existencialment misteriosa tal i com la viu aquesta nena. Reminiscent, com el títol, d’una gravació de records de família en VHS, les imatges sorprenen per la seva franquesa i espontaneïtat. La convicció de la seva autora a l’hora de situar-nos sempre en el seu punt de vista és impressionant. Els actors adults que hi interpreten els adults (Bruna Cusí i David Verdaguer), per contrast, han hagut de fer la tasca de ser personatges circumstancials que apareixen i se’n van, figures d’autoritat relativa que ocupen un lloc encara incert en els afectes de la protagonista. La relació entre ella i la nena més petita està basada en una forma de jugar que ocasionalment resulta en perill físic i que resulta difícil de traslladar a paraules. És un exemple de molts altres possibles del model de naturalisme exacerbat que aquesta pel·lícula representa. Si bé en aquests dos sentits complementaris els actors adults i les dues actrius nenes són excepcionals, el més impactant de veritat és veure la protagonista jugant a ser els personatges grans tal i com els veu.

El paisatge on s’instal·len —els entorns boscosos d’una masia d’Osona— és el correlat d’una nova vida de llibertat condicional amb uns pares de caràcter poc doctrinari, però que la reprenen i premien a parts caòtiques, on és evident l’amor que senten cap a ella però sovint es respira l’instint de protegir la seva filla biològica. Els seus avis de Barcelona es volen involucrar en la seva educació introduint-hi de manera amable però subreptícia la religió, posant un accent repetitiu sobre la part de les oracions que versa sobre les nostres culpes. El benestar de la Frida, al cap i a la fi, és una qüestió moralitzada: sentim de rebot, sota la taula mentre parlen els grans, que els pares sempre havien fet les coses “malament”. Malgrat aquesta insistència, l’actuació de Laia Artigas ens retorna a un món encara en construcció i una expressivitat precoçment lúcida. Estiu 1993 és excepcionalment subtil sobre l’orfandat, pero no defuig en absolut les seves causes i sap dosificar de manera exemplar com la protagonista en va rebent senyals.

Anuncis

Incerta glòria

L’abril de 1940 la portada de la revista franquista Reconstrucción obria amb les runes de Belchite i al seu interior s’hi podia llegir: el cuerpo de Belchite al final de la lucha, su espíritu invencible y heroico pervive hoy, para contemplación y asombro de las gentes, entre las torres carcomidas, los arcos derrumbados y los muros deshechos.” En aquest descoratjador espai – el front d’Aragó durant el 1937 –, transcorre Incerta glòria, la darrera cinta d’Agustí Villaronga. Després de El mar (2000) i Pa Negre (2010), el director mallorquí torna a abordar la Guerra Civil en una zona fronterera entre els nacionals i els republicans. Una història de fidelitat, amor i traïcions dins l’espinós marc del conflicte bèl·lic hispà.

Villaronga parteix de la novel·la de Joan Sales, però enmig dels horrors de la guerra hi barreja les seves obsessions i univers personal. Una superlativa Núria Prims dona vida a la Carlana, una dona desarrelada al mig dels Monegros que mourà els fils que faci falta per sobreviure en tan ominós context. La filla del “cagorcio” – soberbi Juan Diego –, teixeix com una aranya manipulant al Tinent Sales (Marcel Borràs) i flirteja amb els dos bàndols. Per ella reserva Villaronga magnètics plans retallant-la sobre la foguera o amb el vent fent voleiar el seu vel. L’altra pal de paller del film és Oriol Pla qui interpreta un autèntic caramel: en Juli Soleràs; un vigorós Mercutio amb cor de Romeu el qual sacseja totes les seqüències on apareix amb el seu to sarcàstic. Més soferts són els rols de Borràs i Bruna Cusí (Trini) mantenint el to tot i haver d’afrontar passatges propers al serial. Completen el repartiment simbolitzant l’enteresa del poble aragonès uns secundaris de renom com Fernando Esteso, Terele Pávez i Luisa Gavasa.

Menció especial mereix la recreació històrica de la Barcelona dels trenta amb els seus refugis al metro i les escenes rodades a l’Aragó on es copsa amb gran verisme aquells temps. En la mateixa direcció, ajuda a capbussar a l’espectador dins dels desastres del conflicte el monestir abandonat on els cadàvers dels religiosos formen en macabra formació. En definitiva,  Incerta glòria esbudella de nou la Guerra Civil però sense maniqueismes. Una contesa forjada als replans entre pares, fills, germans i amics que continua recorrent l’espinada d’aquest país malgrat algunes veus properes a la dreta la donin per superada.

Incerta glòria.jpg

El viatge de l’Unai

Durant el segle XVIII el filòsof irlandès Edmund Burke va definir el sublim com allò que atrau l’ànima tot i produir-li temor i a la bellesa com la principal font d’amor. Aquests dos conceptes corren paral·lels a El viatge de l’Unai d’Andoni Canela; un documental que narra l’apassionant aventura d’una família viatjant per tots els continents vista a través dels ulls d’un nen de deu anys. Després de Sasha (Fèlix Colomer, 2016), de nou els ulls curiosos d’un infant actuen de fil conductor d’un relat ple de paisatges de postal.

Acompanyat dels pares i la simpatiquíssima germana petita Amaya; l’Unai explora, dibuixa i tafaneja tots els racons del món començant per Namíbia a la recerca dels elefants del desert. De les dunes del Kalahari i els baobabs fa el salt a les prades d’Amèrica del Nord. Entre bisons, la càmera solca els inoblidables indrets dels westerns de John Ford i ens deixa bocabadats amb el paisatges nevats a Yellowstone. Posteriorment són les emblemàtiques localitzacions d’Apocalypse now (F. Ford Coppola, 1979) amb el riu Mekong i les frondoses selves tropicals com a protagonistes les que captiven la mirada. Igual de corprenedora és la bellesa de la Terra de Graham a l’Antàrtida i divertida l’escena on fotografien un cangur estirat com La maja desnuda a les platges d’Austràlia.

L’Unai és inquiet i poliglot doncs parla català, castellà i anglès en un documental on la barreja també es trasllada a les eines audiovisuals (mòbil, fotografies i diverses càmeres). Banyada amb l’excel·lent música d’Albert Guinovart qui subratlla amb encert cadascun dels paisatges d’aquest apassionant viatge. La cinta reuneix la bellesa de les contrades xilenes amb el sublim d’un cicló a Tailàndia sent un delit pels ulls.

El viatg de l'Unai3

La propera pell

La darrera pel·lícula d’Isaki Lacuesta i Isa Campo ens situa en les ambigüitats del retrobament entre una mare (Emma Suárez) i el seu fill Gabriel. Léo, un jove amnèsic reclòs en un centre de menors a França (Àlex Monner), és identificat com Gabriel anys després de la seva desaparició durant una tempesta de muntanya als Pirineus, tot i que els seus records són esquius i fragmentaris. El poble de l’Ana, i especialment el seu cunyat (Sergi López), posen en dubte aquesta reaparició. El psicòleg que acompanyava en Gabriel al centre (Bruno Todeschini) supervisa alhora la transició d’aquest noi en la seva nova vida i la necessitat de l’Ana de començar de nou, fins i tot acceptant que es podria tractar d’un impostor.

La trama està teixida al voltant de la inquietant figura d’en Gabriel i els equívocs que susciten les seves paraules, els buits que queden entre records i la seva aparent afició per mentir compulsivament. El títol, que ens fa pensar en el canvi de muda d’una serp, també fa referència a les històries de l’escorxador on el protagonista es va fer adult. Les imatges de caça són recurrents: no és estrany en una història on abunden els elements edípics. D’una altra banda se’ns recorda que estem fets de records i paraules propis i aliens. En Gabriel es troba en una situació inquietant: pertànyer i no pertànyer a aquest món a la vegada que li han de concedir permís per ser-ne part. Tant el centre de menors, com el poble aïllat i les opressives relacions familiars semblen una mateixa gran presó.

Resulten sorprenents els paral·lelismes amb Gespenster, del director alemany Christian Petzold: en aquesta pel·lícula també es parla de l’implacable desig de recuperar un fill, i d’una persona jove problemàtica i malmesa per la vida. Les similituds no acaben aquí, però on el film alemany és sobri i diürn, Lacuesta i Campo hi introdueixen una imatgeria gòtica i nebulosa que emmiralla les ombres del protagonista. El seu productor, Oriol Maymó, ha subratllat la importància de la condició fronterera en aquesta pel·lícula. Ambientada a la frontera entre dos països i parlada en tres llengües, tot a La propera pell parla de límits. Hi ha moments, però, en què el personatge d’Àlex Monner posa en perill la tensió que els directors van construint magistralment.

la-propera-pell-emma-sua-rez-a-lex-monner

Casals, la força d’un silenci

Diuen que els homes de paraula compromesos i amb principis estan en perill d’extinció; ara bé, sempre ens quedaran els referents del passat com el gran músic Pau Casals. El director Manuel Huerga, que ja havia portat a la gran pantalla la història de referents catalans com Gaudí (1988) o Salvador Puig Antich (2006), torna ara amb la pel·lícula Casals, la força d’un silenci, centrada en l’etapa en la qual el músic va viure exiliat a Prada de Conflent ajudant a famílies republicanes.

casals-300x296

Huerga mostra de nou la seva predilecció per les grans figures de Catalunya i retrata de forma delicada i subtil la força de l’esperit de Casals quan va decidir no tocar més el violoncel mentre Franco estigués al poder. Un relat fidedigne ben construït que es reforça per la mateixa història i per les actuacions dels secundaris i dels dos protagonistes,  destacant un Joan Pera que, tot i estar acostumat al registre còmic, arriba a l’alçada del paper amb una interpretació sublim.

Casals no només reflexa la grandesa del mestre com a músic i màxima autoritat en Johann Sebastian Bach, sinó que rendeix homenatge a la part més humana i reivindicativa. Esquivant el patriotisme, el director apropa l’espectador a Casals amb les escenes quotidianes, jugant dòmino, fumant pipa o passejant amb el gos. Una intimitat meravellosa que exposa la vulnerabilitat i les pors internes del músic dins la ferma convicció en els seus valors.

Aquella promesa de Casals en l’última etapa de la vida per lluitar contra el règim franquista i la repressió demostra a través d’una pel·lícula sòbria la perseverança d’un home que va utilitzar d’arma el violoncel i va sacrificar el seu bé més preuat, la música.

Foto Casals bona

Le peuple interdit (El poble prohibit)

La regió canadenca del Quebec va celebrar una cosa ignota a Catalunya com són dos referèndums d’independència als anys 1980 i 1995. Les concomitàncies amb l’anhel de llibertat d’una gran part del poble català ha estat el motor que ha portat al cineasta Alexandre Chartrand a realitzar el documental Le peuple interdit (El poble prohibit). Centrat cronològicament entre la Diada del 2014, la de l’espectacular V, fins a les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2015 i la posterior imputació dels responsable polítics, el cineasta hi copsa l’ambient d’aquelles fervoroses dates entre els seus promotors. El relat del film pivota sobre les figures de Ferran Civit i Víctor Cucurull, membres del secretariat de l’ANC, així com la de l’expresident Artur Mas.

El compromís del director amb el procés d’independència ofereix un relat de marcat to propagandístic. Les imatges a càmera lenta dels castellers a la històrica diada de Tarragona o la dels correfocs de Barcelona són d’una gran bellesa i força visual. Les torres humanes caient al inici del film i sostenint-se al final de manera capicua metaforitzen la perseverança d’un sentiment que no té cap intenció de plegar-se als embats del govern espanyol. Obstacles com el sabotatge als mòbils dels voluntaris de l’ANC o la veu en off de Rajoy sobre una pantalla en negre són algunes de les eines emprades per Chartrand per ensenyar-nos les males arts de l’estat. L’altre cara de la moneda és l’ambient festiu i pacífic dels membres i participants durant els actes organitzats per l’ANC. El poble prohibit deixa constància de jornades de remarcable calat històric per Catalunya i ofereix el domini francòfon dels líders nostrats amb declaracions de Raül Romeva, la malaurada Muriel Casals o l’abans citat Artur Mas.

No obstant això, el seu discurs unívoc fa que es trobin a faltar altres punts de vista menys complaents. Altament recomanable per l’espectador internacional, El poble prohibit és un gran instrument per escampar fets aquí de sobres coneguts pels telenotícies. A estones maniqueu, es tracta d’un documental de gran factura fet amb l’objectiu de portar la veu del procés arreu del món com demostra la seva projecció a París, Ginebra o Brussel·les i que fa bona aquella dita de que els “catalans de les pedres en fan pans”.

Peuple-interdit

La Família (Dementia)

Tot sovint la relació que s’estableix entre nets i avis esdevé d’una puresa emocional que supera els entrebancs entre pares i fills. La família (Dementia) de la directora valenciana Giovanna Ribes ens narra com una família afronta els brots de demència senil de l’avi posant l’accent en el fort vincle que s’estableix entre aquest i el membre més jove. Dividida en tres episodis: “Tractant d’escapar”, “Viatge al sanatori” i “La ciutat”; la cinta és un drama familiar introspectiu que diseccionna amb cura els rols dels cinc components del clan davant la malaltia de l’avi. El pare, tot i viure a Grenoble, encarna el poder de decisió el qual li és delegat per la seva mare i germana; aferrades encara a velles estructures patriarcals. Només el jove Roger s’oposarà a l’entrada de l’avi a una residència emportant-se’l al seu pis d’estudiant a València.

La pel·lícula destil·la un gust exquisit per la contemplació dels petits detalls de l’ambient rural i la fotografia de Gabo Guerra plasma els arrossars de l’albufera valenciana amb una llum suggeridora. L’opressiu entorn familiar està plagat de contrallums i plans estàtics que reben el seu contrapunt a la magnífica seqüència on net i avi, muntats a la moto i sense casc, recorren els voltants de Catarroja. Igualment notable és la interacció dins la trama narrativa del desvaris de l’avi Roger durant el segon capítol. Les seves facultats mentals afeblides generen records de joventut, divagacions dels racons de la seva ment que la directora introdueix de manera orgànica amb gran mestratge. Memòries d’una ment malalta a la platja i al sanatori o els mateixos fantasmes de la Guerra Civil que van marcar a foc a aquella generació i que el net abraça sense retrets. Tanmateix, la càmera tracta de manera no invasiva la relació d’ambdós restant al llindar de la porta en diverses ocasions demostrant una alta cura.

Dissortadament, l’episodi urbà té una davallada oferint-se menys rodó que els anteriors. Centrat en l’onerosa responsabilitat femenina com denota una àvia que etziba la següent frase: “jo no vull que deixeu de necessitar-me”, destapa la bona però insuficient voluntat d’un net afectuós i delicat amb l’avi com prova l’escena de la pistola. En resum, Dementia presenta tres generacions, tres Rogers i tres maneres de fer xocant entre sí en una tendre història humana amb gran sensibilitat on moltes persones s’hi veuran reflectides.

Dementia