Curts documentals

El Testament de la Rosa (2015), film d’Agustí Villaronga parteix del projecte d’adaptació d’El testament de Maria, la novel·la de Colm Tóibín, pel teatre, que l’actriu no va poder finalment realitzar a causa del càncer que patí i que la deixà, com a seqüela, invident. És, així mateix, un present cap a l’actriu catalana, que, com ella deia, li hagués agradat haver estat protagonista en una pel·lícula.

El film ens mostra els assajos de la Rosa a casa seva, la memorització i la repetició gràcies a l’ajuda de l’actriu Cesca Piñón i del realitzador. Poca cosa es pot dir del prodigi de la Novell i l’inesgotable talent que resta, amb tot, intacte en ella fins als seus últims dies. La mirada encesa, quasi verge, de la Rosa encarnant la mare de Déu davant la mort del seu fill és profundament colpidora. Al ser preguntada pel que hi ha d’ella al personatge: “Dolor, serenor i por”, respon ella.

el_testament_de_la_rosa-37820_655x

La pel·lícula transmet l’alè de l’actriu amb una molt cuidada i curosa intimitat. Tot i així peca en alguns moments de cert efectisme visual, d’una voluntat excessivament poetitzadora, quasi recreant –amb la sobreexposició fotogràfica que difuminar les imatges del cos de la Rosa, primers plans reiteratius de mans i peus – la mateixa fragilitat de l’actriu, el seu aprenentatge d’anar a palpentes en una mena d’impressionisme esteticista que no casa amb el respecte reverencial que intenta fer palès el film vers la Rosa. Potser aquest problema ve donat per la mateixa concepció en què es basa el film: el paral·lelisme, no ja entre la Verge i la Rosa, sinó més profundament entre el testament teatral que deixa l’actriu i el testament en què es converteix la pròpia pel·lícula. El film alterna les lectures de Rosa –la part més commovedora de la pel·lícula– amb el diàleg amigable entre l’actriu i el mateix Villaronga, que a voltes sembla voler estar a prop de l’actriu més a través de la inscripció de la seva pròpia imatge dins el quadre, de la seva pròpia presència física –com a Villaronga– dins la posada en escena davant de la càmera, que en un apropament altre on la traces de l’escriptura cinematogràfica i d’estil o l’empremta de l’autor quedin autolimitades o redefinides en coherència amb –o en favor de– la preeminència de la retratada. La qüestió és especialment problemàtica donat que la persona què observa i modela l’objectiu de la càmera no ens retorna, en aquest cas, la mirada, i no pot oferir més que la seva presència física i l’extraordinària bellesa del seu treball –el seu fer, el seu dir, el seu interpretar–.

Aquest joc de perspectives es combina també imatges d’Aro Tolbukhin: en la mente del asesino (2002), l’anterior documental del realitzador.

Estrenada a l’última edició del Festival Julius basat en la frase de John Ford: “Sóc John Ford i faig pel·lícules de l’oest”, Directors del desert (2014) retrata la situació dels directors que lluiten per fer-se un lloc dins el desèrtic panorama del cinema de curtmetratges. Cris Gambín i Toni Pinel, productors i directors del curt, donen la veu a un grapat de realitzadors que parlen del seu ofici i de la seva relació amb el cinema en el silenci d’un teatre buit. Asseguts a una cadira sobre l’escenari i girant l’esquena a un públic inexistent, com en un sarcàstic gest de descaradura propi dels personatges de Ford, apunten tots ells en la defensa i la dignificació de la figura del director i del gènere.

desert

La composició repeteix una mateixa sèrie on cada director és filmat a partir de dos angles diferents, dos punts estratègics de la càmera que, alternats sempre en el mateix ordre, produeixen un salt en mig del discurs de cada director: d’un pla mitjà lateral a un fred pla general: des de la perspectiva personal (gairebé còmplice) d’interrogar sobre la singularitat pròpia de l’experiència de rodar curtmetratges a la perspectiva distanciada, en tant que figures distingides (en el sentit de Bourdieu), agents diferenciats i diferenciants dins el propi camp. Aquí, els directors, situats en la mateixa posició abstracta –la cadira típica de “realitzador”– són situats en un marge –una posició desplaçada– de la centralitat de quadre on sembla llegir-se la igual condició d’adversitat de qui decideix dedicar-se al documental i als curtmetratges.

Per últim, hem gaudit de tres documentals, tot fent un recorregut de dalt a baix del territori: del Vallès a les terres de l’Ebre i d’aquestes a Mallorca. Soleá, els néts dels altres catalans, dirigit per Marc Hernández, Maria Llinàs, Natàlia Morales i Marta Vivet –tots ells estudiants de Comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra–, parteix de la impossibilitat del Marc, estudiant també de guitarra des de ben petit, d’interpretar correctament la partitura d’una soleá de Julián Arcas, i de la necessitat d’entendre la seva incapacitat de comprensió d’allò propi, en aquest cas el flamenco. Els avis, tiets i la mare del Marc, que van emigrar fa 50 anys d’Andalusia cap al barri sabadellenc de Campoamor, conten les terribles condicions de misèria a les barraques, inclosa la famosa inundació de la Riuada del 62. El Marc interroga així les transformacions de la identitat dels seus familiars, i  a través d’ells, la seva pròpia. La pel·lícula estableix una connexió amb la immigració actual als mateixos barris i la formació de guettos tot qüestionant, per una banda, el discurs dominant de la integració a partir de la realitat de les forces econòmiques d’exclusió, i, per altra, la mateixa idea d’identitat catalana i de “ser català”, recordant el caràcter artificial, impur, construït i interessat de qualsevol identitat nacional.

Soléa-els-néts-dels-altres-catalans_2-1024x576

L’arròs, el cicle de la vida al Delta (2015), de Pau Bertomeu, ens porta a conèixer la història d’aquestes terres, els seus habitants i el desenvolupament fins als nostres dies d’aquest sistema de cultiu. Homenatge al territori i a l’arròs com a part del paisatge, el documental descriu la història de les transformacions tècniques en la preparació i fertilització de les terres, la mecanització en la sembra i les noves màquines per fer-ho. I ho fa, en bona mesura, a partir de la conversa dos pagesos veterans que van veure i fer possible tot aquest procés en un Delta encara verge. Té aquest curt un caràcter clarament promocional. Ens dóna a conèixer la Festa de la Plantada, on es practiquen les velles tradicions de cultiu i on es reuneixen pagesos retirats i joves o la Festa de la Sega, dirigida a mantenir les tradicions, no només en el cultiu sinó també de la música i les danses.

36560e4e37a45c8

Per últim, hem de parlar d’una petita joia, tant per la seva realització com per la fascinant història del seu protagonista. Som pastor (2015), de Borja Zausen, ens regala el retrat d’en Miquel, un nen d’onze anys que viu a Ses Olleries, als afores de Santa Eugènia (Mallorca). El ràpid muntatge i els plans subjectius contribueixen ea ndinsar-nos, de cap, en el món extraordinari d’aquest nen, que aprèn del seu tiet pastor a cuidar i a estimar els animals i que parla amb una expressivitat tan lúcida com la d’un avi de vuitanta anys. Envoltat de pericos, gallines, conills, ovelles… en Miquel sembla un home forjat en aquest únic entorn. En veu off ens parla de la felicitat i de la vida. A voltes ensenya als seus amics les tècniques del pastor, el camí de vida que sembla haver decidit. Mudat igual que el seu tiet, el veiem tocar els instruments de la música rural tradicional. Un retrat ple de màgia i d’imatges justes.

som pastor

 

Anuncis

Marc Recha: “No he cregut mai en les etiquetes perquè els éssers humans som contradictoris”.

La trajectòria de Marc Recha mai ha seguit els rumbs habituals del cine convencional, amb pel·lícules úniques com Pau i el seu germà (2001) i Petit indi (2009) ha oferit al panorama cinematogràfic internacional propostes personals i trencadores que l’han convertit en un autor imprescindible de l’actualitat. Ens presenta al 9è Festival Internacional de Cinema en Català Un dia perfecte per volar, una història senzilla però complexa sobre la paternitat protagonitzada per Sergi López i el fill del director, Roc Recha.

  • A la roda de premsa de Sant Sebastià, on es va estrenar Un dia perfecte per volar al 2015 vas dir que la pel·lícula funcionava d’alguna forma com a testament, com a llegat cap al teu fill, podries aprofundir en aquest concepte?

Ell ara no ho té en compte, però quan sigui gran ho entendrà. I si algun dia jo no hi sóc quedarà la pel·lícula com a testament.

  • En la pel·lícula també intervens com a actor i no és la primera volta que ho fas, es deu al gust per la interpretació o per tindre un control encara més total sobre la teua obra. Igualment, l’elecció del teu fill com a protagonista també seria degut al fet que saps exactament què et pot oferir com a actor?

Jo ho veig més com una necessitat, és a dir, per a no posar massa gent allà al mig, penseu que la pel·lícula la vam fer sense un “duro” o sigui que els pocs diners que es van gastar els vaig posar jo de la meva butxaca. Per tant, es tracta de simplificar-ho tot: “tens cinc dies de rodatge, amb els teus amics, que es dediquen des de fa dècades també a fer pel·lícules, ve el Sergi López, vénen diferents persones, doncs penses no emboliquem la troca”. Intentem que hi hagi el mínim d’actors possibles. La solució ens la va donar la història, la història parla d’un pare amb el seu fill, doncs ja està. Però no és que em faci especial il·lusió sortir davant de la càmera, no m’he considerat mai en aquest sentit un actor, cadascú fa el seu paper dins de l’auca. Ja prou complex és dirigir, produir i escriure que al damunt  vulguis ser actor.

  • Acabes de mencionar la modèstia de la producció d’Un dia perfecte per volar, en aquest sentit la utilització d’actors de la categoria de Sergi López, Eduard Noriega o Olivier Gourmet durant tota la teua carrera tenia com a objectiu donar-li projecció a les pel·lícules?

Sí, sens dubte. És bàsic però a la vegada en aquest cas el Sergi va entrar a treballar a la pel·lícula perquè érem veïns i sobretot perquè li va encantar la història, ell no es posa a cap lloc si no està segur i en aquest aspecte té una gran capacitat creativa, inclusiva i generosa. Té molta empenta.

  • Tenint en compte que fas un cine a contracorrent, que no s’emmotlla a gustos convencionals, podries dir quines són les teues majors referències cinematogràfiques?

Sóc una persona que mira moltes coses, que li agrada molt tipus de cinema diferent. Cinema que hi hauria gent que diria “com li pot agradar aquet cine?”: jo miro moltes pel·lícules. Des del cine més trash i el més ignominiós fins al cine més poètic i meravellós, del cine més somiador d’aventures al més adrenalític de terror i d’acció. Tot el que sigui bon cinema.

  • Aleshores, si mires tot tipus de cine i pel·lícules molt allunyades de les que fas, és possible que cregues que no fas el cine que a tu t’agrada veure?

No, és al revés, jo intento fer el cine que m’agrada veure i que us acabo de dir però no ho aconsegueixo. Em veig abocat a fer pel·lícules petites.

  • Has intentat alguna volta fer un cine més trash o ignominiós, com has dit?

Sí, però després de molts anys encara no ho he aconseguit. El més divertit i la gran paradoxa és aquesta: “aquell pájaro es va passar dècades intentant fer una cosa que mai va poder fer i mentrestant va fer el que ha quedat”. Segurament és el llegat de molts autors, i de molts pintors i de molts escriptors… què sabem el que volien fer o el què no volien fer, no ho sabem. Sabem el que ha quedat i si hi ha  memòries, dietaris, vivències o testimonis, podem intuir més o menys per on anaven però res més. Jo ho dic públicament per a que la gent s’ho estalvi i perquè ho trobo divertit. Intentes anar per un camí i resulta que mentre intentes anar per aquet camí vas construint un que resulta que a la gent li agrada i sembla ser que la gent diu que és interessant, doncs endavant.

13325572_1224534604247949_3933659014781854093_n.jpg

  • Al respecte d’Un dia perfecte per volar i parlant de les limitacions de la seua producció has dit que “després de trenta anys de fer cine açò és el que toca fer”, a què et referies?

Bo, era sentit de l’humor “rechià”, que és incomprensible. No, era una manera molt constructiva i positiva de dir que tenint l’experiència de trenta anys d’hores de vol, estem fent produccions com quan vam començar i això és magnífic, i això la gent jove no ho té. La gent jove té l’entusiasme i l’empenta per treure endavant coses però no té l’experiència de trenta anys. Jo concebo aquets dos conceptes, es poden fer pel·lícules amb molts pocs diners, que funcionen i són molt interessants , doncs endavant les “haches”. Ja ho vaig començar a fer fa molt de temps i ara ho puc tornar a fer, el drama seria no saber-ho fer.

  • Que sí que passa…

Li passa a molta gent, i també hi ha gent que és capaç de fer pel·lícules molt barates però que no tenen profunditat ni contingut  o que no estan ben lligades.

  • Creus que hi ha directors que es desgasten amb el temps, que tracten de reproduir el que feien als inicis de la seua carrera però no poden perquè els han absorbit la industria d’alguna forma?

Jo no crec que la gent es desgasti sinó que la gent evoluciona o la gent passa etapes, i el cine és tan absolutament apassionant que has de fer-te la mateixa reflexió que el que estava intentant explicar abans, és a dir, jo intento fer westerns i pot ser no ho aconsegueixo però hi ha gent que té la sort de fer aquets westerns, doncs això és l’important. I aquesta gent que dieu que s’han desgastat i a lo millor són incapaços de fer pel·lícules amb menys pressupost, això no és l’important, l’important és que si fan un western que estiga ben fet, o si fan una pel·lícula d’acció que estiga ben feta i això és meravellós perquè el cine d’acció és meravellós i el cine de gènere és molt interessant. El que jo no ho pugui fer no vol dir que no desitgi fer-ho i que la gent ho faça no vol dir que sigui gent que ha desvirtuat la seva carrera. No va per aquí la cosa…

  • Eres un autor de fama internacional, has competit al Festival de Cannes i fins i tot has participat en una pel·lícula col·lectiva en la qual també participava Godard, que evidentment és una referència absolutament indiscutible, encara trobes problemes per dur terme els teus projectes, tot i sent molt modestos? Igualment tens plantejat alguna volta rodar fora d’Espanya com fan alguns del teus actors, com és el cas de Segi López?

Bé, fins ara les pel·lícules que he fet han estat coproduïdes amb França i per tant ha sigut gairebé com rodar a França. Fins ara m’he sentit a gust estant aquí amb històries d’aquí però hi haurà algun dia que em vindrà de gust també estar a algun altre lloc. Que la gent no tingui prejudicis si us plau, tothom ha de fer de tot hi ha de poder tindre l’oportunitat d’expressar i fer coses diferents.

  • Et molesta, aleshores, l’etiqueta de cine d’autor?

És que no l’he cregut mai perquè acabant el que intentava dir abans, els éssers humans som contradictoris i això ens fa meravellosos perquè ens crea un pòsit d’una dimensió humana increïble. Un dia diem que sí i un altre dia diem que no, i què? Doncs això és el mateix, això del cine d’autor és una etiqueta. S’ha de creu en les persones i en qui són, això és el més bonic.

Un dia perfecte per volar

SA_1453664921_3771866_1000x562

L’últim projecte del ja àmpliament consagrat director Marc Recha (autor de Pau y su hermano (2001), Las manos vacías (2003), Días de agosto (2006) i Petit indi (2009), entre d’altres) va néixer com un rodatge improvisat a Sant Pere de Ribes, sense cap ajuda ni suport institucional, amb un equip mínim. A la primera seqüència veiem a Roc Recha (fill del director) en aquells moments en què, de petits, ens trobem de sobte “perduts” –tot i que únicament sols, momentàniament–, desenredant el fil del seu estel entre els arbustos, on apareix la incertesa, el temor, però també l’estranyesa de quelcom nou, l’astorament enfront d’un abisme. El nen crida al seu pare, perquè per fer volar fan falta dos. S’ha dit per alguns crítics que si el Quixot inventa la novel·la moderna és perquè introdueix el diàleg com a model paradigmàtic de l’estructura narrativa. No pot fer el mateix el cinema? L’home que arriba, vestit d’espeleòleg (inoblidable Sergi López) serà el company de viatges fantàstics del nen.

Roc i Sergi fan volar l’estel, quan bufa el vent. Quan no ho fa, a Roc li agrada demanar-li que faci venir el gegant, que vola sempre pels aires amb els seus pantalons voladors, buscant alguna cosa per menjar, perquè sempre té gana, i mai no s’atipa. Així s’obre un món de fabulacions on Roc i l’home descobreixen, en sublim harmonia, els misteris naturals, on el gegant es reuneix amb les altres criatures: el conillet de les orelles vermelles, els peixos voladors, l’aranya verinosa o els boscos dels Uhinuhan: els arbres mil·lenaris que defensen la terra i no parlen català, sinó uhinuhan… tots sortits de dins del Sergi, que recrea –i es recrea en– les seves veus. Així, bufa el vent. Però en algun moment ja no bufa, el gegant se’n va, el mar s’apaga.

Una de les coses més meravelloses del film és com tot el paisatge pren un to màgic, estant la càmera tan a prop com està dels personatges. Però és justament gràcies a aquest acompanyar –en plans curts que mantenen als personatges en una intimitat difusament contextualitzada en el paisatge–, què aquest emergeix poèticament –en un enfora real, inextingible–. El paisatge va per dins, com la memòria, com els secrets, en un més aquí o més enllà on tot està viu, despert, latent. Un paisatge filmat, al seu torn, en quadres sense cap virtuosisme ni espectacularitat, sinó serenament, a altura humana, parant l’orella. No hi ha efectismes ni panoràmiques extraordinàries en els quadres de l’entorn natural.

maxresdefault

Sergi és qui mena –com recordant– les històries improvisades. Roc les remunta quan se li acaba la imaginació a ell. La simplicitat de l’argument i de la posada en escena permet donar espai a l’espontaneïtat i la innocència “robades” per la càmera a les interpretacions, i carregar amb elles la força dels plànols. Com a contrapès narratiu d’aquestes històries compartides, la veu en off d’en Roc conta, des del principi del film i després en mesuradíssims moments, amb les paraules justes, la seva vivència quotidiana d’aquesta experiència de coneixement. I ho fa íntimament, amb naturalitat i versemblança, i –també– amb certa tristesa.

El motor de la pel·lícula ve donat per aquest invisible joc pendular, entre la veu d’un i la mirada de l’altre, situant-nos primer en el punt de vista infantil, en la seva imaginació expansiva i en la sensibilitat oberta que es veu afectada per totes les històries que escolta, però també per aquelles que inventa i imagina. A mesura que avança, aquesta tensió es va revelant, subtilment, com un joc entre presència i absència, entre el fantàstic i el real, però on un dels pols, el de la perspectiva adulta –com a principi de realitat– ens és inaccessible, constantment defugida. El prodigi del film (completament exterior, tots els plànols rodats a la intempèrie) és aquest misteriós i impossible equilibri, més fi que el fil d’un estel, entre l’exterioritat documental i la potència d’una ficció que sembla trobar en el paisatge la seva materialitat pura, la seva consistència plena, massissa com el gegant, com el Massís del Garraf. Aquesta sembla encarnar-se, manifestar-se sensiblement en la fisicitat de l’espeleòleg, en la seva veu com a estrat viu de la memòria i la imaginació. El vol és aquest espai compartit on la mirada del nen avança i la paraula de l’home sosté, on la paraula tiba i la mirada planeja, fora de camp, sobre el paisatge. L’antena que connecta l’un i l’altre.

L’alè d’allò narrat no satura ni la realitat –la felicitat, la complicitat i la sorpresa que narren els rostres per ells mateixos– ni la ficció –amagada als seus plecs, nodrida en mil porositats per històries interminables i enigmes–. L’aparició final de Marc Recha, director i pare que ve, diríem, a recollir la pel·lícula, proporciona el distanciament vers la màgia, la tornada al civilitzat, però com a una variació més: no es tracta, creiem, de la clau de volta narrativa que explicaria i clausuraria el tot, absorbint en si mateix tots els enigmes precedents, sinó d’un nou nivell diegètic, un gir més: un replec que en virtut de concloure obre una última porta de sentit.

Podríem parlar d’un caràcter fonamentalment literari i, per això mateix, profundament cinematogràfic, degut a la seva pròpia impuresa, com diria Bazin? El cert és que la ficció té lloc únicament a través de la paraula, de l’art de fabular, de contar històries davant la càmera. Si la veiéssim sense so, aquesta pel·lícula seria completament inintel·ligible. Filmada des del desig, des de la diversió i des d’una tendresa extraordinària, aquest regal (“testament” pel seu fill segons l’autor) és una expedició lúdica per la màgia del real, que brinda a la mirada –no és això el cinema?– el plaer d’inventar el món arran de món, des del món, i la bellesa amb allò que el món dóna.

La Rosa i les coincidències

El Fic-Cat va llevar-se divendres amb una gran dosi d’energia, la que va aportar una nova projecció de curtmetratges dels centres educatius, en aquest cas de secundària. Amb el casino del poble novament a vessar, es va viure un entusiasme i respecte, per la feina d’altres escoles, similar al gran exemple que ja ens havien ofert les escoles de primària.  Fins i tot, vam tenir l’oportunitat de gaudir d’una glosa improvisada sobre l’escenari, per part del representant de Sopa de Pedres,  un curt arribat de ses illes que va causar una gran impressió.

La primera sessió de la tarda ens va portar una sessió conjunta de dos documentals en format més breu, amb un significat especial. El primer, Directors del desert, perquè parla sobre els realitzadors en si, tema principal del Fic-Cat 2016. I el segon, El testament de la Rosa d’Agustí Villaronga, per donar-nos l’oportunitat d’acomiadar-nos d’una gran figura de la cultura catalana com Rosa Novell.

Rosa Novell va ser el nom del dia, i protagonista de la primera coincidència de la jornada, la que la va portar a protagonitzar també el primer dels curtmetratges que es van projectar en la segona tirada del festival. Escudella, d’un altre director de referència com Lluís Miñarro, que amb una imatge pràcticament fixa i en blanc i negre (com El Testament de la Rosa, nova coincidència) mostra a aquesta gran actriu recitant un conte macabre dels germans Grimm.

De fet, la paraula macabre podria ser el denominador comú d’aquests curtmetratges. Caçador d’Hèctor Prats i Jordi Porcel és una altra proposta dura i molt dramàtica que toca temes com el suïcidi i la pèrdua d’un pare. Els actors Oriol Pla i Àlex Monner en son els protagonistes, igual que del film inaugural: Ebre, del bressol a la batalla (tercera coincidència). “Tenir aquests dos grans actors ens va ajudar a incrementar la professionalitat del curt” exclamaven els directors durant la presentació.

Les històries crues i realistes van seguir de la mà d’un altre tema molt delicat, la violència de gènere, reflectit a partir de l’obra El conte de mai més. Títol que juga amb la vessant d’un conte infantil i una clara referència al drama que suposa aquesta dura realitat. “És la història que m’hagués agradat no rodar”, declarava el seu director Josep Varo, ja que estava basada en una història real.

Demà no serà avui de Joan Bosch i Albert Cartanyà, va oferir un petit respir dins de tanta tragèdia amb una història que arrenca amb un plantejament amarg (la pèrdua de la feina) i que evoluciona cap a un to de comèdia negre molt aspre però divertit a la vegada.

Una mica similar al que succeeix a No et tiris, encara  de Marta Gastón. El suïcidi planeja novament sobre aquesta història, però amb una intenció molt més optimista i romàntica, constatat per la pròpia directora “No vam voler que fos una cosa dramàtica i tràgica”.

13308278_1224534457581297_2153494832553254838_o

Un dia perfecte per volar de Marc Recha, va ser la gran aposta del festival el divendres. El propi director la va presentar amb el seu fill Roc, protagonista del film al costat “El Sergi coneix al Roc des de que era un patufet” deia Marc Recha en referència a l’actor Sergi López, l’altre gran protagonista de la pel·lícula. Recha també va reconèixer que la idea per a una pel·lícula tan singular va néixer de la caiguda d’altres projectes que no van arribar concretar-se. “Ens vam ajuntar amb uns amics per veure que podíem fer, va ser com un aperitiu amb cadascú aportant alguna cosa”.

La jornada es va tancar amb Darrere la porta de Pere Solès i David Gimbernat. Un altre drama colpidor que va aixecar una gran controvèrsia entre els assistents al finalitzar la pel·lícula. “Calia que matés aquell personatge?” protestava un senyor al director Pere Solès, que, de tota manera, s’havia definit a si mateix com un doctor Jekyll i Mr Hyde. “Eres malo malo, te he odiado toda la película”, va ser una altre càrrega de profunditat llançada per part del públic a l’actor Carlos Lasarte, que certament interpreta a un personatge odiós, de manera que ens ho hem de prendre com un elogi indirecte. Tampoc va faltar alguna declaració enormement entusiasta com la d’un senyor que va dir haver viscut “la màgia del cinema” amb la pel·lícula. Sent una declaració summament generosa, és la finalitat de tot aquell que fa cinema i del festival a l’hora de projectar-lo. Per tant, benvinguda sigui.  13240627_1224794344221975_5348727357832050887_n

Centres Educatius

El passat dia 1 de juny va començar la primera projecció dels centres educatius d’educació primària amb una selecció variada d’obres audiovisuals creades per nens i nenes de 3 a 12 anys. Les propostes es van caracteritzar per la imaginativa posada en escena, per la revisió històrica d’icones de la cultura pop contemporània i per una il·lusió i un entusiasme que impregnaven tots i cadascun dels projectes presentats. Afortunadament, la imaginació i el risc van estar presents de manera palpable generant en el públic assistent admiració, simpatia i reconeixement.

13346547_1223702504331159_8465941949198912862_n

Els treballs van presentar una sèrie de constants temàtiques i estilístiques que permeten agrupar-los amb coherència i unitat en diferents conjunts. Per una banda i quasi a diferència de la tendència predominant al cine actual, el gènere musical va triomfar amb exemples prodigiosos com el rap amb un contundent cant a la llibertat de L’Educació ens farà lliures o Piaget el musical, que comptava amb referències explícites a espectacles de la magnitud de El Fantasma de l’Òpera de Andrew Lloyd Webber i Els miserables, de Alain Boublil y Claude-Michel Schönberg. No va ser només aquesta peça que va rendir homenatge a obres ja existents. Beatles Forever ens va delectar amb el seu particular homenatge al quartet de Liverpool fent un repàs de totes les seves èpoques i imatges més icòniques, West Child Story fa una revisió agosarada i contemporània de West Side Story, a la vegada adaptació de Romeu i Julieta de William Shakespeare. D’altra banda, L’esperat aniversari, no només ret homenatge al cine i al cinema mut, sinó també a una de les seves figures més conegudes, Charles Chaplin, en un divertit gag reminiscent de les creacions de l’artista anglès. L’humor no va acabar aquí, Un conte boig, xiflat i trastocat ens presenta un dia Kafkià en una escola on els alumnes es canvien els rols i on només Salvador Espriu els salvarà d’aquest embolic. El Circ proposa un original símil entre els estereotips de tipus d’alumne en una aula amb cadascun dels personatges d’un circ de tres pistes. Per últim, dues animacions ens varen sorprendre pels detalls, les temàtiques i la valentia proposades. Per una banda, Dis-capacitat parla d’una noia amb capacitats diferents que ens mostra de tot el que és capaç, i Orquinos, la petita orca, que ens recorda la trista vida que duen les orques en captivitat.

13327643_1224337977600945_1685588898341000668_n

L’endemà va ser el torn de la sessió conjunta dels centres educatius d’educació secundària. En aquest cas, la majoria de creacions van anar més enfocades a temes de marcat caràcter i contingut social, sempre amb una intenció moral per tal de prendre consciència sobre temes candents que afecten la seva generació. La sessió va començar amb Sopa de Pedres, una entranyable aproximació al conte popular homònim relatat en glosa, on la solidaritat i la concòrdia esdevé valor fonamental. La preocupació per les droges es va fer palesa en tres de les propostes presentades pels centres, HT22, Titelles i Un gram. Tots tres curts ens alertaven amb diferents recursos narratius, sobre els diversos perills i conseqüències a curt termini de l’us i abús del consum d’estupefaents. L’altra gran eix vertebrador de la sessió va ser l’amor, entés com a motor vital que tot ho pot i tot ho canvia. L’instant, una proposta atrevida formalment amb evocacions poètiques; 20.15, les emocions i contradiccions amoroses d’un jove enamorat, per reflectir els seus dubtes i pors davant del fet d’estar enamorat de la seva veïna. Per últim, Pròxima parada, plasma amb valentia un tema de gran controvèrsia i polèmica social com és la justificació moral o no de la venjança i el bullying escolar.

Darrere la porta

“Els temps estan canviant”, proclamava Dylan un llunyà octubre de 1963. Revolució, agitació, inconformisme i protesta social.

Darrere la porta, es tracta d’un drama social, urbà i amb el rerefons de la crisi econòmica que tot ho assola i destrueix com a teló de fons, que ens explica la història d’una dona atrapada i esclavitzada pel seu propi pare, un militar feixista retirat que l’anul·la com a persona. L’arribada al pis d’un llogater jueu, professor d’universitat, li permet recuperar i renovar la il·lusió de viure i aspirar a una nova esperança vital. Els temps estan canviant…

La pel·lícula, sens dubte, condicionada i limitada tant pel seu baix pressupost, com per l’escàs temps del que van gaudir per a realitzar la producció, mostra algunes deficiències formals, estructurals i de construcció de personatges que fan que es ressenti de forma esglaonada, a mida que avança el seu metratge. Els protagonistes de la pel·lícula responen a arquetips excessivament superficials, lineals i maniqueus que llasten tant la cruesa i verosimilitud del guió com les seves possibilitats expressives i dramàtiques. I es que els temps estan canviant…

Escenes corals, com la del desnonament fallit, el passeig romàntic de la parella principal per Portbou, les escenes escabroses, desagradables de l’amo del bar que utilitza sexualment a la protagonista a canvi de diners,… es queden en la epidermis d’allò que intenten mostrar. Sense  matís. Una proposta massa lineal i obvia que acaba per desvirtuar allò que justament es pretèn denunciar. I els temps continuen canviant…

cftv14272

Possiblement, una aposta més decidida per aprofundir i concretar sobre algun dels múltiples aspectes i temes que apareixen en el film ( feixisme, masclisme, crisi econòmica, noves oportunitats, pare dominant,… ), ens oferiria una panoràmica més deductiva que, ens permetria, escodrinyar més acuradament un d’aquests aspectes, tractant-lo així amb més maduresa i responsabilitat artística. Per altra banda, paradoxalment, això mateix, ens portaria, finalment, a una inferència inductiva que ens permetria assimilar millor com aquest aspecte en particular influeix en el tot dramàtic que se’ns planteja. Els temps inexorablement, estan canviant…

Menció a banda, però, mereixen en el capítol interpretatiu Mercè Pons i Carlos Lasarte, filla i pare a la pel·lícula, oferint moments extraordinaris de tensió i veritat interpretativa realment punyents, colpidors i commovedors. I els temps, imparables, canvien…

Els temps, efectivament, permanentment estan canviant, i avui dia, en ple segle XXI, no es pot plantejar una pel·lícula com aquesta, de denúncia o drama social, des del conformisme ètic o estètic, o des del sensacionalisme efectista i estèril del que busca l’impacte visual sense una reflexió valenta ni profunditat conceptual i moral. No podem entendre la modernitat ni afrontar els temps incerts que s’esdevenen, sense que, ara més que mai, s’imposi el toc humà i un creixement panoràmic i radical del compromís i la honestedat artístiques. És ara el moment, o…, potser, pròximament, ens hauran de fregir a tots plegats amb la nostra farina impostada, farcida de superficialitat i desencant.