Curts documentals

El Testament de la Rosa (2015), film d’Agustí Villaronga parteix del projecte d’adaptació d’El testament de Maria, la novel·la de Colm Tóibín, pel teatre, que l’actriu no va poder finalment realitzar a causa del càncer que patí i que la deixà, com a seqüela, invident. És, així mateix, un present cap a l’actriu catalana, que, com ella deia, li hagués agradat haver estat protagonista en una pel·lícula.

El film ens mostra els assajos de la Rosa a casa seva, la memorització i la repetició gràcies a l’ajuda de l’actriu Cesca Piñón i del realitzador. Poca cosa es pot dir del prodigi de la Novell i l’inesgotable talent que resta, amb tot, intacte en ella fins als seus últims dies. La mirada encesa, quasi verge, de la Rosa encarnant la mare de Déu davant la mort del seu fill és profundament colpidora. Al ser preguntada pel que hi ha d’ella al personatge: “Dolor, serenor i por”, respon ella.

el_testament_de_la_rosa-37820_655x

La pel·lícula transmet l’alè de l’actriu amb una molt cuidada i curosa intimitat. Tot i així peca en alguns moments de cert efectisme visual, d’una voluntat excessivament poetitzadora, quasi recreant –amb la sobreexposició fotogràfica que difuminar les imatges del cos de la Rosa, primers plans reiteratius de mans i peus – la mateixa fragilitat de l’actriu, el seu aprenentatge d’anar a palpentes en una mena d’impressionisme esteticista que no casa amb el respecte reverencial que intenta fer palès el film vers la Rosa. Potser aquest problema ve donat per la mateixa concepció en què es basa el film: el paral·lelisme, no ja entre la Verge i la Rosa, sinó més profundament entre el testament teatral que deixa l’actriu i el testament en què es converteix la pròpia pel·lícula. El film alterna les lectures de Rosa –la part més commovedora de la pel·lícula– amb el diàleg amigable entre l’actriu i el mateix Villaronga, que a voltes sembla voler estar a prop de l’actriu més a través de la inscripció de la seva pròpia imatge dins el quadre, de la seva pròpia presència física –com a Villaronga– dins la posada en escena davant de la càmera, que en un apropament altre on la traces de l’escriptura cinematogràfica i d’estil o l’empremta de l’autor quedin autolimitades o redefinides en coherència amb –o en favor de– la preeminència de la retratada. La qüestió és especialment problemàtica donat que la persona què observa i modela l’objectiu de la càmera no ens retorna, en aquest cas, la mirada, i no pot oferir més que la seva presència física i l’extraordinària bellesa del seu treball –el seu fer, el seu dir, el seu interpretar–.

Aquest joc de perspectives es combina també imatges d’Aro Tolbukhin: en la mente del asesino (2002), l’anterior documental del realitzador.

Estrenada a l’última edició del Festival Julius basat en la frase de John Ford: “Sóc John Ford i faig pel·lícules de l’oest”, Directors del desert (2014) retrata la situació dels directors que lluiten per fer-se un lloc dins el desèrtic panorama del cinema de curtmetratges. Cris Gambín i Toni Pinel, productors i directors del curt, donen la veu a un grapat de realitzadors que parlen del seu ofici i de la seva relació amb el cinema en el silenci d’un teatre buit. Asseguts a una cadira sobre l’escenari i girant l’esquena a un públic inexistent, com en un sarcàstic gest de descaradura propi dels personatges de Ford, apunten tots ells en la defensa i la dignificació de la figura del director i del gènere.

desert

La composició repeteix una mateixa sèrie on cada director és filmat a partir de dos angles diferents, dos punts estratègics de la càmera que, alternats sempre en el mateix ordre, produeixen un salt en mig del discurs de cada director: d’un pla mitjà lateral a un fred pla general: des de la perspectiva personal (gairebé còmplice) d’interrogar sobre la singularitat pròpia de l’experiència de rodar curtmetratges a la perspectiva distanciada, en tant que figures distingides (en el sentit de Bourdieu), agents diferenciats i diferenciants dins el propi camp. Aquí, els directors, situats en la mateixa posició abstracta –la cadira típica de “realitzador”– són situats en un marge –una posició desplaçada– de la centralitat de quadre on sembla llegir-se la igual condició d’adversitat de qui decideix dedicar-se al documental i als curtmetratges.

Per últim, hem gaudit de tres documentals, tot fent un recorregut de dalt a baix del territori: del Vallès a les terres de l’Ebre i d’aquestes a Mallorca. Soleá, els néts dels altres catalans, dirigit per Marc Hernández, Maria Llinàs, Natàlia Morales i Marta Vivet –tots ells estudiants de Comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra–, parteix de la impossibilitat del Marc, estudiant també de guitarra des de ben petit, d’interpretar correctament la partitura d’una soleá de Julián Arcas, i de la necessitat d’entendre la seva incapacitat de comprensió d’allò propi, en aquest cas el flamenco. Els avis, tiets i la mare del Marc, que van emigrar fa 50 anys d’Andalusia cap al barri sabadellenc de Campoamor, conten les terribles condicions de misèria a les barraques, inclosa la famosa inundació de la Riuada del 62. El Marc interroga així les transformacions de la identitat dels seus familiars, i  a través d’ells, la seva pròpia. La pel·lícula estableix una connexió amb la immigració actual als mateixos barris i la formació de guettos tot qüestionant, per una banda, el discurs dominant de la integració a partir de la realitat de les forces econòmiques d’exclusió, i, per altra, la mateixa idea d’identitat catalana i de “ser català”, recordant el caràcter artificial, impur, construït i interessat de qualsevol identitat nacional.

Soléa-els-néts-dels-altres-catalans_2-1024x576

L’arròs, el cicle de la vida al Delta (2015), de Pau Bertomeu, ens porta a conèixer la història d’aquestes terres, els seus habitants i el desenvolupament fins als nostres dies d’aquest sistema de cultiu. Homenatge al territori i a l’arròs com a part del paisatge, el documental descriu la història de les transformacions tècniques en la preparació i fertilització de les terres, la mecanització en la sembra i les noves màquines per fer-ho. I ho fa, en bona mesura, a partir de la conversa dos pagesos veterans que van veure i fer possible tot aquest procés en un Delta encara verge. Té aquest curt un caràcter clarament promocional. Ens dóna a conèixer la Festa de la Plantada, on es practiquen les velles tradicions de cultiu i on es reuneixen pagesos retirats i joves o la Festa de la Sega, dirigida a mantenir les tradicions, no només en el cultiu sinó també de la música i les danses.

36560e4e37a45c8

Per últim, hem de parlar d’una petita joia, tant per la seva realització com per la fascinant història del seu protagonista. Som pastor (2015), de Borja Zausen, ens regala el retrat d’en Miquel, un nen d’onze anys que viu a Ses Olleries, als afores de Santa Eugènia (Mallorca). El ràpid muntatge i els plans subjectius contribueixen ea ndinsar-nos, de cap, en el món extraordinari d’aquest nen, que aprèn del seu tiet pastor a cuidar i a estimar els animals i que parla amb una expressivitat tan lúcida com la d’un avi de vuitanta anys. Envoltat de pericos, gallines, conills, ovelles… en Miquel sembla un home forjat en aquest únic entorn. En veu off ens parla de la felicitat i de la vida. A voltes ensenya als seus amics les tècniques del pastor, el camí de vida que sembla haver decidit. Mudat igual que el seu tiet, el veiem tocar els instruments de la música rural tradicional. Un retrat ple de màgia i d’imatges justes.

som pastor

 

Anuncis

Curtmetratges 1

La primera sessió conjunta de curtmetratges del Fic-Cat va oferir una gran varietat d’estils i històries, amb resultat desigual. Aquesta primera tirada va constar de cinc obres.

Sr Expósito de DaVid Conill és una arriscada proposta sobretot a nivell visual. Jugant amb el contrast de colors al pur estil Frank Miller (The Spirit o Sin City) o retrocedint una mica més encara trobaríem Dick Tracy o Sed de Mal. Això sí, amb un contingut molt més surrealista, que va acabar desconcertant bastant als assistents. El director declarava abans de la projecció “Aquest curt va sortir de les ganes d’explicar alguna cosa, sense temps ni diners per fer-ho”, en una reivindicació que malauradament està sent habitual aquests dies.

A l’ombra de la muntanya és una inquietant història situada a un allunyat poble del Pirineu català. “La Neith Sentís (directora del curtmetratge) volia que estigués situat allà passés el que passés” declarava Montse Ribadellas, una de les actrius protagonistes que presentava el film. L’arribada d’una jove parella a un petit poble on es respira una sensació de forçada felicitat ha estat reflectit altres vegades, com a ¿Quién puede matar a un niño? O Los Chicos del Maíz, i sempre funciona com a context d’històries recargolades. A partir d’aquí els noms de Polanski i Mia Farrow suraven en l’ambient de la sala.

El Adiós és un magnífic drama escrit i dirigit per Clara Roquet. L’ús de l’espai i l’ús dels silencis son les principals qualitats de l’obra, deixant de banda les subtils, i tenses a la vegada, interpretacions de les protagonistes. Especialment l’actriu Mercè Pons, que és capaç de dibuixar un personatge en pocs minuts d’una manera que només s’aconsegueix amb anys d’experiència. No oblidem que El Adiós és el guanyador del premi al millor curtmetratge a la darrera entrega dels Gaudí. És una sort poder tenir-lo al festival pels que encara no l’havien pogut gaudir.

1551628_918529258162733_6181182710772269141_n

Camises cap al cel és una història de superació (motiu recurrent aquests dies també) protagonitzada per un nen petit que troba en els castells la forma de tirar endavant després de patir una important pèrdua familiar. Biel Duran, que interpreta a l’oncle del nano, és el rostre més conegut d’aquest curtmetratge sorgit de la inesgotable cantera de l’ESCAC. El director del FIC-CAT, Antonio Barrero, va destacar el fet que fos una obra de ficció, després d’una gran proliferació els darrers anys de diverses històries sobre castellers explicades a través del documental (Enxaneta, 165 Regent Street etc).

Va tancar la sessió l’esbojarrada L’Encenedor Quàntic de Pau Escribano, que va definir la seva obra com “ciència-ficció d’estar per casa”. En no més de cinc minuts se’ns van passar pel cap clàssics del gènere com Retorn al Futur, Terminator o la comèdia Atrapat en el Temps. Compta amb el sempre inspirat David Verdaguer com a protagonista i un final digne de la sèrie Big Bang Theory.

cftv15443

Llums i ombres

13339672_1223703324331077_6167468507844507829_n

La tercera jornada del festival va arrencar amb certa sensació de Déjà Vu, ja que es va repetir la magnífica selecció de curtmetratges provinents dels centres d’educació primària del dia anterior. La posada en escena va resultar molt similar: sala plena, en gran part pels alumnes de les escoles convidades, i amb reaccions també calcades a les de la sessió prèvia: riures i emoció entre peça i peça, silenci respectuós durant les projeccions.

Si el matí va estar novament dominat pels més menuts, la primera sessió de la tarda va estar dedicada a un públic més veterà. La gran majoria venien de la residència assistida Mirador Barà, col·laboradora del festival, que acostuma a organitzar una escapada a cada edició per gaudir d’alguna de les sessions. L’escollida en aquest cas va ser la projecció del documental Paddling to Alaska, del jove tarragoní Rai Puig, que en aquest film explica, de primera mà, el viatge de més de tres mesos que el va portar de Vancouver a Alaska en caiac.

Lluny d’existir una distància entre el públic assistent i el jove protagonista de la sessió, es va establir un vincle immediat gràcies a la simpatia i naturalitat de Rai Puig, que es va ficar la sala a la butxaca gràcies a un discurs directe i proper, a més de delectar-nos amb imatges certament tendres, com la que va protagonitzar a l’acabar la projecció, ajudant a transportar la cadira de rodes d’una de les assistents.

Com no podia ser d’una altra manera, les seves paraules abans de la projecció van estar carregades de missatges positius, com els que pregona al llarg de la pel·lícula: aprofitar el temps, conviure amb la natura, viatjar i tenir grans experiències tinguis l’edat que tinguis… “No sóc milionari, no sóc un esportista d’elit, ni tinc cap espònsor al darrere. Sóc una persona normal que ha viscut una experiència fora del normal”. Si ell pot fer-ho, doncs tu també.

Però també va deixar anar alguna frase que ens va transportar per un moment al record de pel·lícules més fosques que Paddling to Alaska, com la recent El Renacido.“Aquells tres mesos, és quan més animal m’he sentit”. De manera que si algun dia us animeu, ja ho sabeu…haureu d’abraçar el vostre costat més salvatge.

13346482_1223863024315107_1176552635740135958_n

A continuació va arribar el moment de la primera sessió conjunta de curtmetratges, de la qual n’hi havia moltes ganes, i que no va defraudar. Aquesta primera tirada va constar de cinc obres. Sr Expósito de DaVid Conill és una arriscada proposta sobretot a nivell visual. Jugant amb els colors al pur estil Frank Miller, això sí, amb un contingut molt més surrealista. El director declarava abans de la projecció “Aquest curt va sortir de les ganes d’explicar alguna cosa, sense temps ni diners per fer-ho”, en una reivindicació que malauradament està sent habitual aquests dies.

A l’ombra de la muntanya és una inquietant història situada a un allunyat poble del Pirineu català. “La Neith Sentís (directora del curtmetratge) volia que estigués situat allà passés el que passés” declarava Montse Ribadellas, una de les actrius protagonistes que presentava el film.

El Adiós és un magnífic drama escrit i dirigit per Clara Roquet, amb una excel·lent Mercè Pons. És també el guanyador del premi al millor curtmetratge a la darrera entrega dels premis Gaudí. És una sort poder tenir-lo al festival pels que encara no l’havien pogut gaudir.

Camises cap al cel és també una història de superació protagonitzada per un nen que troba en els castells la forma de tirar endavant després de patir una important pèrdua familiar. El director del FIC-CAT, Antonio Barrero, va destacar el fet que fos una obra de ficció, després d’haver vist els darrers anys diverses històries sobre castellers a través del documental (Enxaneta, 165 Regent Street).

Va tancar la sessió l’esbojarrada L’Encenedor Quàntic de Pau Escribano, que va definir la seva obra com “ciència-ficció d’estar per casa”, i que compta amb el sempre inspirat David Verdaguer com a protagonista.

Per tancar aquesta tercera jornada es va projectar un dels plats forts del festival, així com una de les principals apostes del cinema català la darrera temporada. El colpidor drama L’Adopció, de Daniela Fejerman, la qual va assistir religiosament a presentar la pel·lícula, malgrat que ho va fer en forma de disculpa. En primer lloc en nom dels dos protagonistes, Nora Navas i Francesc Garrido, que no van poder estar pels seus compromisos teatrals i, posteriorment, per no parlar català, cosa que és fàcil de disculpar després d’haver rodat en català, i en moltes altres llengües, una contundent proposta com L’Adopció. “Es una historia muy personal que espero que conecte con todos”.

Com diu la seva pel·lícula: “si os preguntan por proceso de adopción, decid que fue muy complicado, pero con final feliz”. Una mica el mateix que el que passa amb el cinema català actualment, costa aixecar un projecte, però per això quan ho aconseguim, l’estimem com a un fill.   13321656_1224163374285072_3411780385185566002_n

Centres Educatius

El passat dia 1 de juny va començar la primera projecció dels centres educatius d’educació primària amb una selecció variada d’obres audiovisuals creades per nens i nenes de 3 a 12 anys. Les propostes es van caracteritzar per la imaginativa posada en escena, per la revisió històrica d’icones de la cultura pop contemporània i per una il·lusió i un entusiasme que impregnaven tots i cadascun dels projectes presentats. Afortunadament, la imaginació i el risc van estar presents de manera palpable generant en el públic assistent admiració, simpatia i reconeixement.

13346547_1223702504331159_8465941949198912862_n

Els treballs van presentar una sèrie de constants temàtiques i estilístiques que permeten agrupar-los amb coherència i unitat en diferents conjunts. Per una banda i quasi a diferència de la tendència predominant al cine actual, el gènere musical va triomfar amb exemples prodigiosos com el rap amb un contundent cant a la llibertat de L’Educació ens farà lliures o Piaget el musical, que comptava amb referències explícites a espectacles de la magnitud de El Fantasma de l’Òpera de Andrew Lloyd Webber i Els miserables, de Alain Boublil y Claude-Michel Schönberg. No va ser només aquesta peça que va rendir homenatge a obres ja existents. Beatles Forever ens va delectar amb el seu particular homenatge al quartet de Liverpool fent un repàs de totes les seves èpoques i imatges més icòniques, West Child Story fa una revisió agosarada i contemporània de West Side Story, a la vegada adaptació de Romeu i Julieta de William Shakespeare. D’altra banda, L’esperat aniversari, no només ret homenatge al cine i al cinema mut, sinó també a una de les seves figures més conegudes, Charles Chaplin, en un divertit gag reminiscent de les creacions de l’artista anglès. L’humor no va acabar aquí, Un conte boig, xiflat i trastocat ens presenta un dia Kafkià en una escola on els alumnes es canvien els rols i on només Salvador Espriu els salvarà d’aquest embolic. El Circ proposa un original símil entre els estereotips de tipus d’alumne en una aula amb cadascun dels personatges d’un circ de tres pistes. Per últim, dues animacions ens varen sorprendre pels detalls, les temàtiques i la valentia proposades. Per una banda, Dis-capacitat parla d’una noia amb capacitats diferents que ens mostra de tot el que és capaç, i Orquinos, la petita orca, que ens recorda la trista vida que duen les orques en captivitat.

13327643_1224337977600945_1685588898341000668_n

L’endemà va ser el torn de la sessió conjunta dels centres educatius d’educació secundària. En aquest cas, la majoria de creacions van anar més enfocades a temes de marcat caràcter i contingut social, sempre amb una intenció moral per tal de prendre consciència sobre temes candents que afecten la seva generació. La sessió va començar amb Sopa de Pedres, una entranyable aproximació al conte popular homònim relatat en glosa, on la solidaritat i la concòrdia esdevé valor fonamental. La preocupació per les droges es va fer palesa en tres de les propostes presentades pels centres, HT22, Titelles i Un gram. Tots tres curts ens alertaven amb diferents recursos narratius, sobre els diversos perills i conseqüències a curt termini de l’us i abús del consum d’estupefaents. L’altra gran eix vertebrador de la sessió va ser l’amor, entés com a motor vital que tot ho pot i tot ho canvia. L’instant, una proposta atrevida formalment amb evocacions poètiques; 20.15, les emocions i contradiccions amoroses d’un jove enamorat, per reflectir els seus dubtes i pors davant del fet d’estar enamorat de la seva veïna. Per últim, Pròxima parada, plasma amb valentia un tema de gran controvèrsia i polèmica social com és la justificació moral o no de la venjança i el bullying escolar.

Informe General II. El nou rapte d’Europa

portabella_1

1. Aquesta crítica es podria anomenar també “Intent de comprendre Informe General II“, de pensar-la i de pensar amb ella, amb l’objectiu de subratllar el caràcter provisori i complexe d’abordar sintèticament un artefacte complex, polièdric, voluntàriament obert i expansiu que és, al seu temps, una temptativa de comprendre el nostre present, les seves esquerdes i les nostres crisis (institucional, política, econòmica, mediambiental, antropològica). El jove cineasta de 89 anys assumeix la difícil tasca de ser –esdevenir– contemporani del present, i d’aixecar una posició al bell mig del terratrèmol. Fent servir estratègies documentals, però meticulosament construït i dissenyat, el film estructura tres grans blocs relatius a tres problemàtiques: la funció del museu i la mercantilització de l’art; la nova política i el salt a les institucions, juntament amb la redefinició dels subjectes polítics; per últim, la responsabilitat i el paper dels científics –també dels intel·lectuals– enfront del bé comú i el canvi climàtic. Problemàtiques que configuren ja no només un mapa local –com la possible i imminent transició al primer Infome General–, sinó les traces d’unes condicions globals. Tanmateix, aquest nou informe ha de ser llegit com a continuació d’aquell, que el conté i prolonga en tant que els problemes que plantejava estan encara oberts, irresolts, pendents: el trànsit (la transició) fallida; el debat de les nacionalitats de l’Estat i els seus drets a decidir; Europa com a horitzó i com a promesa –llavors– i com a crua cristal·lització de l’embat i la victòria neoliberal en una fèrria dictadura dels mercats.

2. Intent d’apuntar l’hora actual –o possible– com un tir de daus, un joc, una proposta oberta, la pel·lícula està feta a partir de la conversa com a eix estructurador principal. Converses tant de persones entre elles com d’imatges, en un recorregut per espais, per camps de discursos, d’actors i de llenguatges. El primer és la institució artística arquetípica: el museu, ja que aquest informe va néixer com a proposta del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, en el marc d’un encontre realitzat al febrer de 2014, on intel·lectuals, moviments socials i organitzacions ciutadanes van debatre entorn la crisi d’Europa. En aquest espai ens trobem amb la reflexió d’alguns intel·lectuals i activistes socials (Toni Negri, Marina Garcés, Beatriz PreciadoItziar González o l’actual alcaldessa Ada Colau), però no sobre la crisi europea sinó sobre la crisi de la mateixa institució museu, com a institució mercantilitzada, neutralitzadora de la creativitat i l’experiència ètica que se li suposa a l’art. Toni Negri aborda, amb el Manuel Borja-Villel, director del Reina Sofia, els problemes del capitalisme cognitiu, els efectes de l’especialització tècnica en la subjectivitat i la identitat moderna. Els qüestionaments del filòsof italià sobre la dimensió real de les transformacions que la revolució tecnològica produeix en nosaltres mateixos, en la nostra sensibilitat i relacions, sembla caminar en una direcció similar a la d’un R. Sennet quan apunta la necessitat de l’aprenentatge d’una tècnica com a forma de resistència a la disgregació de la personalitat en les societats postindustrials. No en va és l’híper-realista paisatge urbà d’un quadre d’Antonio López el que serveix de pont o finestra pel primer canvi d’espai i de discursos –del museu al carrer, de l’art a la política, d’uns “especialistes” a uns altres–: en aquest cas els dirigents de l’ANC, el Consejo Ciudadano de Podemos, i els experts en els temes de corrupció. Paradoxalment, tot i l’evident simpatia que mostra la pel·lícula respecte a aquests moviments, els qui parlen no són les lluitadores anònimes, els ningú, els qualssevol de les multituds i les marees: parlen, en canvi, els ja esdevinguts representants, els ja legitimats per fer-ho –Carme Forcadell, Íñigo Errejón, Simona Levi i Jaume Asens, entre d’altres, dins les reunions dels respectius grups citats anteriorment–. La velocitat amb què avancen els canvis contribueix possiblement en produir, en la distància de pocs anys, aquest efecte de desfasament que fa que els representants de la “nova política” es converteixin o apareguin ràpidament com a figurants instal·lats en la peixera mediàtica.

3. Entre aquestes converses, al punt mitjà del metratge, veiem imatges de les mobilitzacions empalmades amb la dels vells –i encara actuals– polítics del bipartidisme. Les primeres, enregistrades en vídeo, mantenen el format i l’edició que li han donat en cada cas els seus protagonistes a les diverses ciutats de l’Estat. Els polítics, d’igual manera, els veiem allà on són: en les petrificades imatges televisives reproduïdes dins d’una pantalla tablet que opera com a marc intern –el plasma de Rajoy, l’espectacle emmarcat dins l’espectacle–. El salt d’aquestes imatges a les manifestacions porta a una imatge novament expandida a la pantalla gran, que ocupa ella mateixa tot el quadre, donant així la sensació de desaparició del marc. Per com es donen les transicions entre unes i altres, es produeixen efectes que generen certa confusió i ambigüitat: les imatges dels carrers, no esdevenen a voltes més que un moment dins el zapping del muntatge? No cauen dins la lògica de dependència respecte les imatges de l’espectacle? Tot així, ens obliga a moure’ns, a escollir el marc a partir de la qual muntar, lligar mentalment les imatges i els sentits de les rèpliques, les friccions que es produeixen entre elles. El problema del muntatge és estrictament polític, i en aquest cas més que mai un problema estratègic: com articular justament les paraules d’aquests nous representants amb les imatges dels moviments que els han precedit i els han fet néixer? A quina distància, per mitjà de quines articulacions?

1454696926_183038_1454697519_noticia_normal

4. La pel·lícula sembla animada per un moviment centrífug, expansiu. Les converses naveguen, llargues i extenses, errants, fins que es dissolen i es tallen bruscament. Dibuixen tants vectors i en tantes direccions que acaben en molts casos per perdre consistència, per desdibuixar-se dins una constel·lació cada cop més incerta. Com més s’amplia la panoràmica més difosa i líquida apareix. Tot i així, no deixa de ser captivadora aquesta deriva incessant, aquesta juganera exploració dels marges. Estimulant i difícil, temptar una cartografia a mà alçada –potser la mà més justa– dins de la confusió accelerada i en un barco en marxa.

5. L’última parada és l’espai discursiu dels científics del CSIC. El que posen sobre la taula és la poca atenció política atorgada a la ciència, tot reivindicant l’autoritat política d’aquesta en tant que servei social, en la seva funció de bé comú front a la despreocupació d’una política curtterminista, sotmesa als dictàmens dels grans capitals i només interessada en la ciència aplicada. Alerten, paral·lelament, dels límits del model energètic i econòmic actual, abocat necessàriament al col·lapse. Retornem així a l’àmbit polític. Assistim al procés de fabricació industrial d’urnes. A l’últim pla del film veiem les imatges de les marxes ciutadanes projectades sobre un mur homogèni fet d’urnes apilonades. Gent travessant les urnes, però no frontalment sinó a través d’elles, en la bidimensionalitat impenetrable de la imatge cinematogràfica. Aquí és el mur quadriculat de les urnes el fons estable, invalterable, per on la lluita passa. Fons que, com un enreixat invisible –càpsules atomitzadores a punt de convertir-se en pantalles– apareix, un cop més, com el destí fatal que retorna. On el món que no acaba de morir subjecta la imatge del món que neix, i aquest resta fantasmagòricament fixat en aquell.

P.D. El subtítol del film és El nou rapte d’Europa. Rere les esquerdes del projecte europeu emergeix, nítidament i victoriosa, la dictadura financera a la qual realment respon. El mar nostre de cada dia s’ha convertit en un mar d’infàmia, des de les costes de Melilla fins a l’Egeu. De vots i de cendres, totes les urnes estan buides.

 

Daniela Fejerman: “L’adopció és un conte de Nadal monstruós i Kafkià”

 

Daniela Fejerman ens presenta al 9è Festival Internacional de Cinema en Català, L’adopció, un conte pervers, monstruós, un descens a l’infern de l’entrellat obscur i corrupte del sistema de les adopcions, on la búsqueda persistent de la felicitat a través de l’adopció d’un fill pot cobrar-se la destrucció dels fonaments emocionals d’una parella al límit i obstinada en aconseguir el seu objectiu.

  • La realització de la pel·lícula és formalment molt sòbria, elegant, pausada, vas pensar que era una manera de fer la pel·lícula una mica més suportable? O potser, és una declaració d’intencions en aquest sentit?

Vaig tenir un canvi de idea al treballar amb el Director de Fotografia, Juan Carlos Gómez. El guió original tenia una idea més propera al documental, més immediata, més urgent,…va ser ell qui em va convènçer per fer un tractament més convencional, amb una planificació i enquadraments guionitzats i buscats. La intencionalitat dels actors també va fer que no calgués subratllar ni emfatitzar res.

  • El joc i contrastos amb els colors, la il·luminació, sens dubte és un dels punts forts de la pel·lícula. Quin era la teva intenció i plantejament?

Per una banda, amb Juan Carlos, volíem que la neu impregnés la fotografia de la pel·lícula, després, especialment, en el segon interior, on l’acció transcorre en un habitatge amb recorregut vital, havien de ser espais de més calidesa. En aquest aspecte, va contribuir decisivament el Director d’Art lituà de la pel·lícula. Aquest home té un enorme coneixement de la cultura a la que pertany i el seu treball combinatiu i creatiu d’oficines, apartaments, espais,… va crear la paleta de colors del film amb una intencionalitat emotiva, expressiva,…

  • Les escenes còmiques de la pel·lícula que ajuden a fer més còmode el visionat de la pel·lícula, estaven totes en el guió o va ser una opció a mida que el film agafava un to més ombrívol?

Alguna d’aquestes escenes es van afegir a guió en l’últim moment. Va ser el productor que ens va suggerir que afegíssim una mica més de respir i marge. Llavors, vam afegir intencionadament, en concret, l’escena quan ells dos es fiquen amb la intermediària i alguna situació més, produïda a partir d’improvitzacions que feia l’actor que fa el paper de taxista.

IMG-20160603-WA0000

  • La pel·lícula funciona com una mena d’exorcisme col·lectiu de dimonis personals de totes aquelles famílies que hagin patit problemes en el procés d’adopció?

Quan fas una pel·lícula d’aquesta mena és inevitable, en el sentit de poder construir una altra cosa a partir d’aquí. De totes maneres, fer una pel·lícula és un procés tan complexe ( finançament, actors, producció,… ), que a cada moment estàs per allò que has d’estar. En tot cas, amb la pel·lícula ja terminada si que t’adones que la pel·lícula commou i provoca debat i controvèrsia, remou, provoca. Després també hi ha molta gent que no li vé de gust tornar a parlar i a reviure la situació.

  • Fins on va arribar la teva implicació emocional i personal com a responsable de la pel·lícula?

Amb sinceritat, més que la implicació d’abordar la meva història personal, que,sens dubte, vaig fer-ho, on em vaig buidar va ser en aconseguir que la pel·lícula es fes. Vaig sobrepassar totalment els meus límits.

  • Pot ser que la pel·lícula funciona com un conte de Nadal deformat, monstruós, Kafkià?

Això era el que li explicava jo a l’Alejo, company de guió. A més, el fet de situar l’escena al Nadal tenia l’element potent de contrastar l’aïllament total dels protagonistes. Dos tipus en un món estrany i que la gent al seu voltant estigués de celebració, ajudava a explicar la història per contrast. Un contrast de desolació i soledat.

  • L’elecció dels actors va ser premeditada, hi havia cap vincle previ?

No teníem cap actor o actriu al cap. Al establir-se la coproducció i treballar a Catalunya va sorgir el nom de la Nora. Després vaig pensar en Francesc, però com el productor no ho veia tan clar, va haver de fer una prova de càmara ell i dos actors més. El feeling entre ells, entre Nora i Francesc, la comunicació, els codis, l’escolta va ser immediata i el resultat va fer l’elecció molt evident. Van donar background als personatges amb certa facilitat, gràcies al seu bagatge i experiència. Tots els jocs de mirades de Francesc i Nora es basen en l’escolta, en la veritat, perquè els dos saben on està el seu personatge en cada moment.

L’Adopció

Si s’analitzen els diversos significats de la paraula estranger, es pot interpretar en ella una connotació  hostil, el d’algú que ve de fora, un estrany, que s’introdueix en un espai que no li és familiar, i és que la força de la llengua és molt més poderosa del que sembla. Queda palès en L’Adopció, pel·lícula signada per Daniela Fejerman, que acompanya a una parella que viatja a Lituània per adoptar un fill que fa molt temps que esperen. Ja des de l’inici del film, una successió de petits mals auguris ens alerten que el clima d’il·lusió amb el que arriba el matrimoni, magníficament interpretat per Nora Navas i Francesc Garrido; no serà precisament un camí de flors.

El joc de fotografia entre càlids i freds plantegat per Juan Carlos Gómez, ens guia durant tot el llargmetratge; acompanyant la muntanya russa d’emocions per les quals passa la parella, que veu com es va trencant la seva dinàmica de parella de manera dràstica, a cada cop que els dóna un succés de personatges que intenten aprofitar-se de la vulnerable situació en la qual es troben els futurs pares.

La construcció de plans que ens proposa la directora, ens transmet també la sensació d’alienació per la qual passen als personatges, que a vegades sembla que estiguin escollint un cotxe en comptes d’escollir un nen, i que acompanya el vaivé psicològic de contradiccions morals davant les que es troben els protagonistes.

Cal destacar l’acurada narrativa que es fa servir en l’Adopció, que deixa respirar a l’espectador en els moments més dramàtics amb petites píndoles d’humor molt ben trobades i situades dins la trama. Daniela Feierman, també co-guionista de la pel·lícula que ha patit els tràngols de l’adopció en un país de l’Europa de l’Est en la seva pròpia pell; ha sabut jugar amb els temps narratius i uns personatges secundaris amb molt de caràcter i que són el complement perfecte per a què aquest equilibri entre humor i drama funcioni a la perfecció.

ladopcio2

No ens podem oblidar d’una de les peces clau en aquest particular engranatge: la llengua, o la desconeixença d’aquesta. Aquest element no juga només a favor de la trama o per destensar l’ambient de l’escena, sinó que se’ns presenta com un antagonista més en aquest camí per a què els protagonistes aconsegueixin el seu objectiu, una barrera invisible que té un gran pes.

Per més inri, el rerefons temporal del Nadal, època tradicionalment familiar, plena de joia i felicitat, fa que la situació Kafkiana en la qual es troben els personatges agafi un caire encara més rocambolesc.

En definitiva, una pel·lícula que no té cap fissura, la qual no escatima esforços en cuidar cadascun dels aspectes tècnics tot i ser un film, d’entrada, molt més avesat a la narrativa dramàtica. És per això que no deixa d’estranyar el poc recorregut que ha tingut en sales comercials, ja que no només és accessible al gran públic, sinó que sorprèn també per la seva qualitat audiovisual. Potser la dura competència que va tenir en els passats premis Gaudí, va fer que passés bastant més desapercebuda del que probablement es mereixia.