Estiu 1993

Hem hagut d’esperar al darrer dia de projeccions per veure una de les pel·lícules més lliures d’aquest festival. Estiu 1993, debut de Carla Simón, neix d’un guió que segons ella mateixa no va trigar més d’una setmana en finalitzar, i que li va valer el premi Generation Kplus a la Berlinale. En part, això no és sorprenent: es tracta d’una història que beu directament de la seva experiència i la fluïdesa que transmet el resultat suggereix que el procés ha participat d’una gran vinculació personal. La seva arrel autobiogràfica no és, però, l’única font de la seva profunditat.

Frida, la seva protagonista (Laia Artigas) és una nena de set anys que ha viscut la mort dels pares i que s’ha d’habituar a un nou entorn adoptiu. Senzilla i dolorosa com podria semblar aquesta premisa, el film aconsegueix capbussar-nos en aquesta situació existencialment misteriosa tal i com la viu aquesta nena. Reminiscent, com el títol, d’una gravació de records de família en VHS, les imatges sorprenen per la seva franquesa i espontaneïtat. La convicció de la seva autora a l’hora de situar-nos sempre en el seu punt de vista és impressionant. Els actors adults que hi interpreten els adults (Bruna Cusí i David Verdaguer), per contrast, han hagut de fer la tasca de ser personatges circumstancials que apareixen i se’n van, figures d’autoritat relativa que ocupen un lloc encara incert en els afectes de la protagonista. La relació entre ella i la nena més petita està basada en una forma de jugar que ocasionalment resulta en perill físic i que resulta difícil de traslladar a paraules. És un exemple de molts altres possibles del model de naturalisme exacerbat que aquesta pel·lícula representa. Si bé en aquests dos sentits complementaris els actors adults i les dues actrius nenes són excepcionals, el més impactant de veritat és veure la protagonista jugant a ser els personatges grans tal i com els veu.

El paisatge on s’instal·len —els entorns boscosos d’una masia d’Osona— és el correlat d’una nova vida de llibertat condicional amb uns pares de caràcter poc doctrinari, però que la reprenen i premien a parts caòtiques, on és evident l’amor que senten cap a ella però sovint es respira l’instint de protegir la seva filla biològica. Els seus avis de Barcelona es volen involucrar en la seva educació introduint-hi de manera amable però subreptícia la religió, posant un accent repetitiu sobre la part de les oracions que versa sobre les nostres culpes. El benestar de la Frida, al cap i a la fi, és una qüestió moralitzada: sentim de rebot, sota la taula mentre parlen els grans, que els pares sempre havien fet les coses “malament”. Malgrat aquesta insistència, l’actuació de Laia Artigas ens retorna a un món encara en construcció i una expressivitat precoçment lúcida. Estiu 1993 és excepcionalment subtil sobre l’orfandat, pero no defuig en absolut les seves causes i sap dosificar de manera exemplar com la protagonista en va rebent senyals.

Anuncis

Segona sessió de documentals variada i interessant

La directora Maria Roig i el productor Oriol Colomar han estat els presentadors d’una ronda de tres documentals de factura molt diferent on predomina la nostàlgia dels seus testimonis i un caràcter marcadament introspectiu.

Baix a Mar, els estius a la Torredembarra dels anys 20 als 40 del segle XX, realitzat per Maria Roig, és una novel·lització feta a partir d’un llegat fílmic i de cartes trobat a la localitat marinera. Després d’anys de recerca, l’arxiu local descobreix que són les vacances rodades dels Tizón, originaris de Barcelona, que es van enamorar de la platja i dels seus habitants als anys 20, en especial dels pescadors Figuerola. Les imatges de dones cosint i d’homes prenent la mar són conjurades per la veu de qui va ser una de les filles de la família, teixint un relat proustià sobre una terra que semblava exòtica i lliure als ulls d’una nena barcelonina de la seva classe social. Amb l’arribada de la Guerra Civil, aquest paisatge enyorat s’esvaeix, i la comunicació entre visitants i visitats es manté en forma de carta. Després de la desfeta republicana, reprenen el contacte de noves formes, compartint noves realitats socials.

L’ha seguit Invisibles, de Xavier Satorra, recull de veus de l’exili de Síria i Tunísia a Catalunya. De format més directe però acompanyant històries i dades sens dubte més impactants, narra la recerca d’asil de dues persones que segueixen parlant amb les seves famílies a l’altre costat del conflicte. Mohamad, provinent del complex moviment de la diàspora palestina a Síria, troba parella a Barcelona però segueix vinculat al seus país. La seva mare l’avisa dels perills de voler tornar: “si vens a Damasc, no reconeixeràs les persones”. Entre els altres personatges destaca Mireille, antiga treballadora d’ambaixades europees, escèptica de la solidaritat i els valors que diu professar Occident.

Des d’una òptica molt diferent, Cucli (Xavier Marrades) ha estat una aportació excèntrica i de voluntat poètica a aquesta sessió. El documental retrata el dia a dia d’un camioner ja gran que conviu amb un colom que no pot volar, en dol per la mort de la seva dona. Molt particularment cal destacar la fotografia aèria, que integra amb fluïdesa els paisatges de la Segarra, autopistes i indústries d’aspecte aclaparador.

_baixamarcaptura_40686d4d

Tercera sessió de curtmetratges

Els quatre curtmetratges d’aquesta sessió, absolutament dispars, coincideixen en ben poc si no és en el seu retrat dels afectes de parella, en l’espectre que va de la crisi amorosa a la soledat i la nostàlgia. Anatema, de Geni Lozano, és el pacte al qual arriba una parella gran (Francesc Orella i Fina Rius) per acabar amb el patiment físic de la seva filla malalta. La comparació amb Amour, de Michael Haneke, és per força obligada, si bé el seu origen es troba en una notícia real sobre un matrimoni de l’Alt Penedès que va afrontar aquesta decisió. Els plànols estàtics i l’aire lleugerament aristocràtic dels seus protagonistes reflecteix la dignitat d’aquests darrers instants. El títol, però, apunta al tabú i secretisme que acompanya la mort voluntària. A Tiger, dirigit per Aina Clotet i protagonitzat per ella mateixa i Marcel Borràs, assistim al conflicte banal d’una parella ciclotímica que espera un fill. Arran de la desaparició del seu gat, es dispara el caos en la seva relació, fent sortir a la llum de manera desaforada acusacions i malentesos. Lluny de la gravetat i esteticisme d’Anatema, l’estil twee i converses de caire neuròtic subratllen la volatilitat dels seus sentiments. Alba Florejachs hi aporta un contrapunt interpretant el paper d’una policia encarregada de fer tocar de peus a terra el personatge de Clotet.

Tanmateix, el curt de Lluís Quílez ha representat la part de més durada i de lluny la més apassionant. Edgar és el protagonista de Graffiti però també ho són la ciutat de Prypiat, juntament amb una tercera presència, aparentment humana. Aquest indret postapocalíptic, perillosament proper a l’incident de Txernòbil, ha estat recentment paradís tant per als exploradors de ruïnes urbanes com per als llops que han repoblat la regió. L’arquitectura soviètica, emblema d’un mode de vida col·lectivista, apareix ara buida i ominosa; part decorat de cartró pedra i acumulació muda de material radioactiu. El personatge que encarna Oriol Pla afronta una supervivència ja rutinària acompanyat del seu gos, mai perdent l’esperança de trobar una altra ànima. Sobtadament, es fa manifesta l’existència d’algú altre en forma de graffiti que responen a les paraules que l’Edgar va escrivint sobre els murs. L’intercanvi incorpori entre tots dos esdevé aviat un diàleg i esperança de trobar-se en persona. La tendresa d’aquest personatge contrasta fortament amb la presència fantasmàtica de la bogeria.

Donant un nou gir temàtic, la tarda ha finalitzat amb un Darrel (Marc Briones i Alan Carabantes) curt d’animació en 3D de comicitat slapstick i escatològica protagonitzat per dos camaleons que es coneixen al metro i que en cosa de tres minuts pulveritza les il·lusions de tots dos.

tiger

De bullying, refugiats i llengües mortes. Jornada de centres educatius

Aquest divendres ha començat amb la projecció de nou curts realitzats per alumnes de centres de secundària que ha destacat per la seva varietat de recursos expressius al voltant de temes com ara el bullying o l’actual crisi dels refugiats, si bé també hi hem pogut mirades fresques i originals sobre els adolescents i les seves vides.

És el cas de Jugant amb la mort, obra dels alumnes del Taller Cinema… i Acció! del Museu del Cinema de Girona, amb un guió veritablement mordaç sobre un noi perseguit per la mala sort i el seu encontre amb una aprenent de la Mort en persona. Els seus autors han jugat amb nombroses possibilitats que ofereix el mitjà audiovisual en el marc d’un lluminós i versàtil retrat de la seva ciutat. D’altra banda, el nostre posicionament col·lectiu davant de l’assetjament escolar ha estat un tema recurrent en aquesta sessió. A Black Rainbow, de l’ESC El Cim de Terrassa, que ha anat acompanyada per una performance teatral i un veritable manifest, es contraposa la creativitat com eina d’empoderament personal a les actituds de maltracte i passivitat. Amb una estructura semblant però posant l’accent sobre l’homofòbia, Rewind, dels alumnes de l’INS-ESC Les Vinyes de Castellbisbal, ens mostra com les xarxes socials poden amplificar el malestar a les aules, o com ens hi podem relacionar de manera constructiva. L’ESC Escaladei de Cerdanyola s’ha decidit per fer una fàbula esportiva sobre l’enteniment entre dos nois que creuen no tenir res en comú: In-Diferència. D’altra banda, amb Clic!, els estudiants de l’INS Llucmajor roden breus retrats sobre catorze joves i els moments en els quals decideixen canviar les seves vides. Amb un llenguatge més poètic, A la vora d’un malson (Fundació Escola Teresiana de Torrent) ens situa en el moment en què Mel·lina decideix fer aquest salt.

L’altre gran eix ha estat el dels conflictes globals. A La història es repeteix, els alumnes de la Comissió per la Igualtat de l’INS Arabista Ribera de Carcaixent ens conviden a pensar els refugiats d’avui a través de la lectura de cartes de republicans valencians que es van haver d’exiliar a França. L’INS Son Pacs de Palma, per la seva banda, dibuixa el joc bèl·lic dels països rics i en representa les seves conseqüències a Les Voreres del Tauler. Molt més lúdica que aquestes dues, un professor de llatí aconsegueix introduir una classe endormiscada dins d’un mite clàssic a El mite de Prosèrpina, que l’INS Mediterrània del Vendrell interpreta de manera sorprenent en aquesta llengua clàssica.

Nou produccions molt diferents però on conviuen els problemes quotidians als instituts amb el seu enfocament personal a conflictes tal vegada més llunyans.

19060152_1595444120490327_39832362875849118_n

La propera pell

La darrera pel·lícula d’Isaki Lacuesta i Isa Campo ens situa en les ambigüitats del retrobament entre una mare (Emma Suárez) i el seu fill Gabriel. Léo, un jove amnèsic reclòs en un centre de menors a França (Àlex Monner), és identificat com Gabriel anys després de la seva desaparició durant una tempesta de muntanya als Pirineus, tot i que els seus records són esquius i fragmentaris. El poble de l’Ana, i especialment el seu cunyat (Sergi López), posen en dubte aquesta reaparició. El psicòleg que acompanyava en Gabriel al centre (Bruno Todeschini) supervisa alhora la transició d’aquest noi en la seva nova vida i la necessitat de l’Ana de començar de nou, fins i tot acceptant que es podria tractar d’un impostor.

La trama està teixida al voltant de la inquietant figura d’en Gabriel i els equívocs que susciten les seves paraules, els buits que queden entre records i la seva aparent afició per mentir compulsivament. El títol, que ens fa pensar en el canvi de muda d’una serp, també fa referència a les històries de l’escorxador on el protagonista es va fer adult. Les imatges de caça són recurrents: no és estrany en una història on abunden els elements edípics. D’una altra banda se’ns recorda que estem fets de records i paraules propis i aliens. En Gabriel es troba en una situació inquietant: pertànyer i no pertànyer a aquest món a la vegada que li han de concedir permís per ser-ne part. Tant el centre de menors, com el poble aïllat i les opressives relacions familiars semblen una mateixa gran presó.

Resulten sorprenents els paral·lelismes amb Gespenster, del director alemany Christian Petzold: en aquesta pel·lícula també es parla de l’implacable desig de recuperar un fill, i d’una persona jove problemàtica i malmesa per la vida. Les similituds no acaben aquí, però on el film alemany és sobri i diürn, Lacuesta i Campo hi introdueixen una imatgeria gòtica i nebulosa que emmiralla les ombres del protagonista. El seu productor, Oriol Maymó, ha subratllat la importància de la condició fronterera en aquesta pel·lícula. Ambientada a la frontera entre dos països i parlada en tres llengües, tot a La propera pell parla de límits. Hi ha moments, però, en què el personatge d’Àlex Monner posa en perill la tensió que els directors van construint magistralment.

la-propera-pell-emma-sua-rez-a-lex-monner