Mil coses que faria per tu

Els excessos són dolents o, almenys, és el que sembla que succeeix a Mil coses que faria per tu, la nova pel·lícula de Dídac Cervera. Esquitxada amb influències de la comèdia de Woody Allen a parer del director, el film retrata tot allò que estem disposats a fer per recuperar un amor o, a la pel·lícula de Cervera, per recuperar un regal d’aniversari perdut que permetrà la reconciliació de la relació.

big-webmilcosasquehariaporti569

Policia, mafiosos i un lladre són els ingredients d’aquesta comèdia sense sentit que abusa de l’ús de recursos i diàlegs absurds. Cervera trenca la quarta paret fins a la sacietat, i moltes vegades de forma innecessària i amb comentaris sobrants que fracturen el ritme narratiu.

Un guió que reincideix en l’humor exageradament fàcil fins a provocar l’absència de gràcia i agudesa. El pes del relat recau en els actors Peter Vives i Peyu que, conjuntament amb Carmina Barrios i Jordi Vilches de secundaris, fan sobreviure la pel·lícula. El llargmetratge de Cervera confirma que els excessos són perjudicials.

A015_C009_0817X2

Anuncis

Empoderament de la dona

El mitjà de comunicació El diario afirmava fa tres mesos que més de la meitat dels estudiants de Comunicació Audiovisual a Catalunya són dones, una xifra que no concorda amb la realitat. Alguns exemples: només una dona, Kathryn Bigelow, ha guanyat un Òscar a la millor direcció durant tota la història dels premis; durant els setanta anys del Festival de Cannes, la neozelandesa Jane Campion ha sigut també l’única dona en emportar-se la Palma d’Or l’any 1993; amb dades més pròximes geogràficament, només tres dones han guanyat el màxim guardó als Goya i segons dades dels Premis Gaudí d’aquest any, el percentatge de dones era superior al 25% només a la direcció artística.

La desena edició del fic-cat va decidir denunciar aquest panorama desigual amb un col·loqui presidit per quatre cineastes, Clara Roquet, Judith Clotell, Alexia Muiños i Aina Clotet. Les ponents van reivindicar una major presència femenina al cinema i als alts càrrecs. “Hi ha una tendència cultural a que les dones estiguem en un segon pla”, assegurava Roquet, perquè la problemàtica prové des dels orígens de la nostre societat i afecta a tots els àmbits.

19105981_1596536870381052_283964996929743417_n

En el cas del cinema, el gènere influeix fins i tot per aconseguir finançament; segons la Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals, CIMA, el finançament es divideix en un 84% per homes i únicament un 16% per a dones. La preocupació és tant darrere la pantalla com a les mateixes pel·lícules. La crítica a la dona objecte que representa el cinema als films va estar present en el discurs de les quatre cineastes, que van coincidir en la forta mirada masculina centrada en el cos femení.

Roquet, Clotell, Muiños i Clotet van concloure amb la idea que l’entorn (i a vegades fins i tot la mateixa dona) dificulta en gran mesura la representació femenina més enllà dels tòpics i típics. “Qui sap si hauríem d’establir per llei un mínim de dones a certes categories dels festivals, per exemple”. El que tenen segur es que sí existeixen les dones cineastes.

Com va dir el mateix director del fic-cat, Antonio Barrero, “son les dones les que mouen el món”.

 

Flaqueja la primera sessió conjunta de documentals

El tret de sortida de la sessió conjunta de documentals el va donar Ella, la vall, d’Albert Galindo i Albert Cristòfol, un documental inapetent i monòton centrat en Les Valls d’Aguilar. Amb la incorporació del pronom al títol com si d’una dona es tractés, el documental gira entorn el dia a dia de la població que viu a una zona tan aïllada i llunyana, tractant les dificultats i la “supervivència” en la seva quotidianitat. La durada del documental és injustificada; els creadors necessiten gairebé quaranta cinc minuts per explicar sense cap novetat amb una fila de testimonis i plànols de la natura la vida al camp. Més que documental, un reportatge televisiu per relaxar-se després de dinar.

desenterrant el negre

Desenterrant el negre, de Gerard H. Serra, una mena de fals documental qüestionable que relata les repercussions i conseqüències d’una joguina, Bushy Man, una reproducció a escala del conegut i polèmic Negre de Banyoles. Empaquetat amb la formalitat d’un autèntic documental, uneix l’expansió de la joguina amb tot un conflicte mundial.

Per últim i amb una durada d’un minut, el documental de Gerard Colom, El veritable espectacle, condensa l’amor pel cinema d’un home dedicat a la projecció de pel·lícules durant tota la seva vida a través de la seva declaració, incloent una petita reivindicació per la conservació de cinema analògic.

Drama i comèdia destaquen a la segona sessió de curtmetratges

La segona jornada augmenta el nivell de qualitat amb quatre curts dividits en gènere i completament oposats. L’aposta de la sessió va ser iniciar amb els dos curtmetratges de caire dramàtic i acabar amb uns altres dos amb més comicitat.

Començant amb un plat fort, Cavalls morts, de Marc Riba i Anna Solanas, ressalta per tractar la temàtica de la guerra des de la innocència d’un nen que, amb la seva ingenuïtat, no entén el que succeeix ni la crueltat que suposa un conflicte. El curt opta per una animació molt ben encaixada que alleugera la tragèdia, però que arriba amb la mateixa intensitat i commoció. El curt més breu, però a la vegada el més potent. 

Dirigit per Esteve Rovira i Joaquim Bundó,  Operació preferent explica una realitat més pròxima en el temps per a la nostre societat, l’estafa bancària de les preferents, que van afectar en la seva majoria a ancians. L’argument coincideix amb el curt Ejecución hipotecaria (Josep M. Gifreu, 2014), on també un grup d’emmascarats rapten el director d’una sucursal bancària a canvi de diners.

Va ser Gentlemen l’encarregat de trencar la vessant més dramàtica. D’Esteve Rovira i Joaquim Bundó, Gentlemen és una comèdia amb un punt d’enginy ambientada a la Barcelona victoriana i barrejada amb vidents, un testament i vides passades. Relacionat amb la vida i els últims minuts és el que explica Humans; l’ésser humà i la seva necessitat de sincerar-se en els instants finals abans de morir és el que fan dues amigues moments previs al xoc d’un meteorit a punt de destruir la Terra. Un curt senzill i comú amb un missatge de burla, els comiats no són sempre tan idílics com pensem.

03.-GENTLEMEN

Casals, la força d’un silenci

Diuen que els homes de paraula compromesos i amb principis estan en perill d’extinció; ara bé, sempre ens quedaran els referents del passat com el gran músic Pau Casals. El director Manuel Huerga, que ja havia portat a la gran pantalla la història de referents catalans com Gaudí (1988) o Salvador Puig Antich (2006), torna ara amb la pel·lícula Casals, la força d’un silenci, centrada en l’etapa en la qual el músic va viure exiliat a Prada de Conflent ajudant a famílies republicanes.

casals-300x296

Huerga mostra de nou la seva predilecció per les grans figures de Catalunya i retrata de forma delicada i subtil la força de l’esperit de Casals quan va decidir no tocar més el violoncel mentre Franco estigués al poder. Un relat fidedigne ben construït que es reforça per la mateixa història i per les actuacions dels secundaris i dels dos protagonistes,  destacant un Joan Pera que, tot i estar acostumat al registre còmic, arriba a l’alçada del paper amb una interpretació sublim.

Casals no només reflexa la grandesa del mestre com a músic i màxima autoritat en Johann Sebastian Bach, sinó que rendeix homenatge a la part més humana i reivindicativa. Esquivant el patriotisme, el director apropa l’espectador a Casals amb les escenes quotidianes, jugant dòmino, fumant pipa o passejant amb el gos. Una intimitat meravellosa que exposa la vulnerabilitat i les pors internes del músic dins la ferma convicció en els seus valors.

Aquella promesa de Casals en l’última etapa de la vida per lluitar contra el règim franquista i la repressió demostra a través d’una pel·lícula sòbria la perseverança d’un home que va utilitzar d’arma el violoncel i va sacrificar el seu bé més preuat, la música.

Foto Casals bona

Joan Pera: “Sóc completament contrari al drama, no m’agrada gens”

Conegut per ser l’actor de doblatge d’en Woody Allen, l’intèrpret Joan Pera torna més fort que mai amb un doble desafiament, fer cinema i drama.

Interpretar al músic Pau Casals ha sigut el paper més difícil de la seva carrera?

Sí, n’estic convençut. Tothom em coneix per la comèdia i per personatges més divertits. Un personatge d’aquestes característiques com és Pau Casals, tan seu i tan íntim, ha estat un treball dur. Lo bo es que no m’han caracteritzat gens, sóc jo mateix, però amb una calba.

Vostè ha admès que va estudiar molt a Casals abans d’interpretar-lo; en què es va basar?

Vaig llegir com mai sobre ell, observava les seves imatges i estudiava els seus vídeos. És important tenir en compte que Casals no només té la part musical, té la vessant humana, de gran mestre, de gran coneixedor del món, d’enamorat, etc. I tot això en una persona com jo cau gros. La meva història ha sigut preguntar durant tot el rodatge: “Com està quedant?”

Va connectar ràpidament amb el personatge de Pau Casals?

Em va costar perquè la pel·lícula tracta una època de la seva vida molt dura i jo sóc completament contrari al drama, no m’agrada gens, no el suporto. Procuro sempre donar sentit de l’humor a tot. Per mi ha sigut dur, però a mesura que vas entrant dins la persona, vas connectant poc a poc.

Coneixia la música de Casals abans d’encarnar-lo?

Sempre he sigut molt admirador de Casals. Jo conec poca música, però El Cant dels Ocells el conec des que tenia cinc anys. El destí.

18882141_1592478667453539_6171358620657496038_n

Manuel Huerga: “No em dona por cagar-la pel fet que sigui Pau Casals”

Amb un rodatge de quatre setmanes al poble Prada de Conflent (França), el director de Casals, la força d’un silenci, Manuel Huerga, ens explica l’experiència d’aquesta pel·lícula.

Quin ha sigut el gran repte d’aquest projecte?

El gran repte ha sigut intentar explicar una història poc coneguda de Casals, però que té un gran valor, i més avui dia. Casals tenia uns principis i valors que actualment no veiem; una persona disposada a renunciar al seu valor més preuat, com és el talent per la música, per donar veu als altres. Fins i tot es va enfrontar als nazis!

Tot el que veiem a la pel·lícula va succeir realment?

Tot és cert. L’únic que no és cent per cent veritat és el personatge de l’alumne que interpreta en Nao Albet. Sabem que Casals va tindre alumnes, però no està basat en cap en concret. Vam crear aquest personatge perquè Casals ens pogués explicar el que pensava…el mirall amb el qual escoltem a Casals.

Sent cap tipus de responsabilitat quan plasma a la gran pantalla la vida de referents catalans com Salvador Puig Antich (2006) o Pau Casals a aquesta pel·lícula?

No em dona por cagar-la pel fet que sigui Pau Casals. La meva actitud no canvia perquè tingui davant a Casals; no li he de fer reverències. No és que no els hi tingui respecte, però són personatges que s’han de tractar com a personatges d’una història més, com si fossin un actor normal. Intento que això no suposi una pressió, tot el contrari, intento gaudir. Hem de treure ferro a les coses, però sempre amb professionalitat, sense sacralitzar.

18838918_1592478067453599_7478866675281017987_n

En Joan Pera va ser sempre la seva primera opció per encarnar la figura de Casals?

L’aposta per en Joan Pera era bastant arriscada. Tots coneixem més el seu estil còmic i que és la veu de Woody Allen. Crec que es mereix que se li donin més papers dramàtics, no l’hem d’encasellar. Té dret a demostrar que és un bon actor, un actor complet que pot actuar en tots els registres.

A més, a Catalunya no tenim gaires actors d’aquesta edat i que físicament tinguin una semblança a Casals, de manera que sempre va ser la meva primera opció. L’únic que vam haver de controlar va ser que no parlés a la pel·lícula com Woody Allen.

Era admirador de Casals abans de fer la pel·lícula?

No sóc més fan de Casals després d’haver fet la pel·lícula. Sóc molt melòman i m’agrada molt tota mena de música, de manera que a Casals sempre li he reconegut la genialitat i el talent. La faceta de Casals que tracta la pel·lícula era més desconeguda per mi, però sempre l’he tingut respecte. Qui estima la música és impossible que no hagi escoltat a Pau Casals.