El Rei Borni

 

És ben certa aquella dita que afirma que en el país dels cecs, el borni és el rei. En el Rei Borni, s’aprecia a la perfecció la descripció gràfica d’aquesta frase, ja que, tot i que la resta de personatges hi veuen de tots dos ulls, en aquest cas el borni també és l’encarregat de canviar la visió d’en David, el “gestor de masses” que precisament és el causant de la ceguera parcial d’aquest rei urbanita.

Marc Crehuet transporta el seu èxit teatral a la pantalla gran després d’haver treballat en ella durant més de dos anys amb els mateixos actors que protagonitzen el film, i la veritat és que es nota en el resultat final. Per sort, el circuit teatral català és una pedrera excel·lent que molts cops ens sorprèn als que no som tan avesats a anar al teatre però amants del setè art. No és un demèrit sinó una virtut; ja que tots quatre protagonistes ens ofereixen una actuació que sap quin és el moment exacte per la contenció i en quins ha de fer ús d’un histrionisme realment hilarant sense arribar mai a la caricatura. Queda clar que el mitjà requereix uns recursos diferents, i les lògiques diferències entre ambdues disciplines artístiques no ha afectat la qualitat final de les interpretacions.

No solament traslladar les actuacions al cine requereix una modificació dels matisos interpretatius, també el sentit del ritme. En qualsevol comèdia el ritme és essencial per fer que l’atenció de l’espectador no decaigui i Crehuet ha sigut perfectament conscient d’aquest factor al treballar el muntatge. La successió d’escenes aconsegueix un crescendo imparable, paral·lel a l’evolució ideològica del personatge de David, que desemboca en una sàtira absoluta i grotesca del tema candent durant el llarg.

reiborni

L’escenografia tampoc oblida les seves arrels teatrals, la fotografia aprofita al màxim les possibilitats espacials que permet un escenari mínim sense oblidar l’artificiositat dels seus orígens, aconseguint que el que en quedi no sigui una exposició realista de la situació crítica de partida sinó una representació simbòlica dels conflictes morals de l’obra.

Tal vegada, és aquesta falta de precisió o excessiva ambigüitat el que acaba fent que la valentia de la proposta no esdevingui radical. Tot i això, aquest reduït espai en el qual transcorr la major part del llarg aconsegueix transmetre a l’espectador aquesta sensació angoixant que acompanya el ritme de l’obra.

És lloable que el director deixi per a l’espectador la creació del sentit final de la pel·lícula tot i que aquest fet perjudica la seva vàlua com a protesta contra problemes socials tan actuals com els que tracta.

Després d’haver guanyat el premi a millor llargmetratge a la 9a edició del Festival Internacional de Cinema de CatalunyaCrehuet no només es consagra amb aquest film com un gran autor de comèdia (ja que Crehuet també n’és el guionista), sinó que també deixa entreveure que la seva carrera com a director de cinema pot donar moltes sorpreses d’ara en endavant.

Anuncis

Marc Crehuet:El límit de l’humor el posa l’espectador

Marc Crehuet ens parla de l’aventura de dirigir El Rei Borni, adaptació de l’obra de teatre homònima que a més és el seu debut com a director cinematogràfic. Després de més de dos anys girant amb l’obra, Crehuet ha decidit mantenir el repartiment d’actors per portat el seu guió a la pantalla gran.

  • Has mantingut bastant l’obra en l’àmbit de la direcció d’actors, però pel que fa a altres aspectes de direcció, com has adaptat l’obra al cinema?

Vaig escriure la primera versió del guió pensant en obrir, que respiri. Vaig escriure noves localitzacions, nous personatges, escenes a manifestacions, i em vaig adonar que a mi no m’agradava el que estava fent, a mi m’agradava que no respirés precisament, hi havia una part de la sensació asfixiant que es crea tenint als personatges tancats en una sola localització.

  • Ha estat una constant durant tot el festival quan han parlat directors i productors aquesta frase de “falta pressupost”, “ens hagués agradat tindre més diners per rodar-la”… Què es pot fer per a què això canviï?

Sóc bastant nou en la indústria del cine, vinc del teatre, no tinc prou coneixement per contestar-te d’una manera que sigui raonable, però pel que sembla sí que és difícil. La gent no va gaire al cine, llavors les inversions del cinema van cap a pel·lícules que tinguin a priori com més proves millor que pot funcionar com a negoci, llavors inverteixen el pel·lícules que són fórmules comercials. Si et surts una mica d’aquí, és molt més difícil el camí. Això vol dir que trobar els diners és molt més difícil. En el meu cas jo ho he fet arruïnant-me i amb l’ajuda dels actors que també són productors de la peli, del director de fotografia i amb l’ajuda de Lastor Media que s’han implicat després quan ja estàvem en fase de muntatge però que també han fet la seva feina i han tirat endavant el projecte. Jo et parlo de la meva experiència.

  • El Rei Borni té un humor molt negre. Tot i que és molt subjectiu, hi ha un límit en l’humor negre? Si n’hi ha on és per tu aquest límit?

Jo crec que el límit el posa l’espectador, això ho he pogut comprovar bastant amb l’obra i també amb la peli. Hi havia dies que a la sala no reia ningú, hi havia dies que reia tothom molt i hi havia dies que la cosa es barrejava. L’humor té un component moral i, per tant, depèn d’on la posis tu la moral, això per una banda. Per l’altra, el meu límit personal de l’humor és la personalització, no m’agrada posar noms i cognoms, és un altre tipus d’humor que respecto però a mi no m’agrada personalitzar. A banda d’això tota la resta val. L’humor ha de sobrepassar els seus límits, perquè sinó no té sentit per mi.

  • Tant a Pop Ràpid com en aquesta pel·lícula fas conya amb els “hipsters”. Et permets alguna llicència hipster?

Tinc una relació amor/odi amb els hipsters, jo mateix he anat canviant molt de pal, he sigut una mica heavy, una mica com en aquella peli de Woody Allen, perquè a mi sempre m’ha interessat molt la música llavors ja em lligava a un estil determinat la veritat. Al marge d’això sí que hi ha una relació amor/odi i l’odi es concreta en l’esnobisme i al mateix temps sóc una mica esnob. Al Rei Borni recupero una mica el personatge de Pop Ràpid que és l’Ignasi, en Nacho, que és activista més de paraula que d’accions, però que és aquest hipster polititzat que hem pogut veure recentment que abans no existia, els hipsters mai parlaven de política, no els interessava en general als joves, especialment als hipsters que, des d’aquesta visió postmoderna de què no hi ha cap discurs que ens interessi. Quan ens afecta la crisi i ens toca la butxaca, t’has de començar a plantejar de quin bàndol estem i ens tornem més postmoderns dels que érem fins ara.

reiborni

  • Un Déu Salvatge també és una adaptació d’una obra de teatre al cinema. No sé si has agafat referències d’allà.

Va ser una de les pel·lícules que vaig pensar: Es pot fer una pel·lícula basada en una obra de teatre i deixar-la tal qual, fer-la només en una localització i mantenint aquest to opressiu. Sí que és un referent en aquest sentit. Però va ser un referent a nivell estilístic Cul de Sac, una altra pel·lícula de Polanski que volia utilitzar a nivell d’estètica. De fet jo volia rodar la pel·lícula en blanc i negre, gràcies al director de fotografia, en Xavi, que em va dissuadir, em va dir que prou difícil és dur a terme una pel·lícula d’aquestes característiques com per a sobre rodar-la en blanc i negre. En canvi em va proposar una fotografia súper “xula” que també té aquest punt asfixiant. El primer referent estètic que vaig tenir va ser Cabeza Borradora de Lynch, ja no només pel blanc i negre sinó per l’escenografia de la casa, un espai com de casa de nines que té com un punt d’artifici, m’interessava la idea de la casa com un símbol, també, d’aquest món d’en David que s’ha construït la parella, aquesta bombolla.

  • Després de tants anys treballant amb els mateixos actors, tens ganes de continuar fent projectes amb ells?

La veritat és que encara ens seguim sorprenent mútuament i ens ho seguim passant bé, llavors és un plaer. Però jo crec que ja no hi ha problema, ells treballen amb altres directors i no tinc atacs de gelosia i al revès tampoc hi hauria problema penso. A mi m’agrada que tingui un punt de joc, m’agrada no oblidar que això és un joc i que si ho faig és perquè és el meu joc, que des de molt petit m’ha agradat fer d’alguna forma, òbviament amb uns altres recursos. Potser no feia pelis, feia curts amb una càmera que tinc del meu pare, però no vull perdre aquest component, si els actors són amics, doncs això acompanya.

  • L’experiència de dirigir una pel·lícula t’anima a fer més cinema?

La meva vocació és cinematogràfica, jo vull fer cinema. El que no m’agrada gaire és conèixer l’estat del cine en aquests moments. És molt difícil que la gent vagi a les sales, ho veus amb els companys i amics que els costa. Això desanima, però a nivell artístic és alguna cosa que sempre m’ha agradat i he volgut fer, si puc ho seguiré fent tot i que hi ha molts formats de ficció, m’agrada especialment el format.

L’Adopció

Si s’analitzen els diversos significats de la paraula estranger, es pot interpretar en ella una connotació  hostil, el d’algú que ve de fora, un estrany, que s’introdueix en un espai que no li és familiar, i és que la força de la llengua és molt més poderosa del que sembla. Queda palès en L’Adopció, pel·lícula signada per Daniela Fejerman, que acompanya a una parella que viatja a Lituània per adoptar un fill que fa molt temps que esperen. Ja des de l’inici del film, una successió de petits mals auguris ens alerten que el clima d’il·lusió amb el que arriba el matrimoni, magníficament interpretat per Nora Navas i Francesc Garrido; no serà precisament un camí de flors.

El joc de fotografia entre càlids i freds plantegat per Juan Carlos Gómez, ens guia durant tot el llargmetratge; acompanyant la muntanya russa d’emocions per les quals passa la parella, que veu com es va trencant la seva dinàmica de parella de manera dràstica, a cada cop que els dóna un succés de personatges que intenten aprofitar-se de la vulnerable situació en la qual es troben els futurs pares.

La construcció de plans que ens proposa la directora, ens transmet també la sensació d’alienació per la qual passen als personatges, que a vegades sembla que estiguin escollint un cotxe en comptes d’escollir un nen, i que acompanya el vaivé psicològic de contradiccions morals davant les que es troben els protagonistes.

Cal destacar l’acurada narrativa que es fa servir en l’Adopció, que deixa respirar a l’espectador en els moments més dramàtics amb petites píndoles d’humor molt ben trobades i situades dins la trama. Daniela Feierman, també co-guionista de la pel·lícula que ha patit els tràngols de l’adopció en un país de l’Europa de l’Est en la seva pròpia pell; ha sabut jugar amb els temps narratius i uns personatges secundaris amb molt de caràcter i que són el complement perfecte per a què aquest equilibri entre humor i drama funcioni a la perfecció.

ladopcio2

No ens podem oblidar d’una de les peces clau en aquest particular engranatge: la llengua, o la desconeixença d’aquesta. Aquest element no juga només a favor de la trama o per destensar l’ambient de l’escena, sinó que se’ns presenta com un antagonista més en aquest camí per a què els protagonistes aconsegueixin el seu objectiu, una barrera invisible que té un gran pes.

Per més inri, el rerefons temporal del Nadal, època tradicionalment familiar, plena de joia i felicitat, fa que la situació Kafkiana en la qual es troben els personatges agafi un caire encara més rocambolesc.

En definitiva, una pel·lícula que no té cap fissura, la qual no escatima esforços en cuidar cadascun dels aspectes tècnics tot i ser un film, d’entrada, molt més avesat a la narrativa dramàtica. És per això que no deixa d’estranyar el poc recorregut que ha tingut en sales comercials, ja que no només és accessible al gran públic, sinó que sorprèn també per la seva qualitat audiovisual. Potser la dura competència que va tenir en els passats premis Gaudí, va fer que passés bastant més desapercebuda del que probablement es mereixia.

Alice Tapiol

Sempre dic que cada pel·lícula compleix una funció particular, sigui arribar a un gran públic, remoure consciències o exaltar els recursos que ofereix el setè art; la qüestió, al meu parer, és que un film satisfaci la raó per la qual s’ha creat. Tot i que diferents teòrics de la crítica cinematogràfica (i de qualsevol altra disciplina artística) podrien estar hores discernint sobre el tema, la manera en la qual s’analitza una pel·lícula té tantes possibles interpretacions com experts en la matèria hi ha.
És per això que fer una crítica cinematogràfica em produeix una sensació molt semblant a la que em va produir la primera pel·lícula que recordo veure, m’explico: Amb quatre anys vaig veure Nightmare Before Christmas, la qual em va fer una por increïble. Tot i això, em va produir tal fascinació que no podia deixar de veure aquell VHS una vegada i una altra. Enfrontarme a l’escriptura d’una crítica de cinema doncs, és quelcom semblant per mi.
Mai se sap suficient, però els mecanismes que tenim els amants del cinema per desglossar cadascun dels elements que formen un film i tot allò que l’envolta, fan que realment qualsevol opinió formada pugui ser igual d’apta que una altra.

Des de ben petita sempre m’ha fascinat la ficció i la narrativa; però les influències de Buster Keaton i el “British Humour” de Monty Python, varen fer que m’interessés pel cinema i lluitar sempre per que em deixessin veure aquella pel·lícula que no estava recomanada per la meva franja d’edat. El meu interès va anar creixent amb els anys juntament amb la meva afició a l’escriptura, per la qual cosa cada cop vaig anar tenint sempre molt clar que el meu lloc era darrere d’una llibreta o un teclat. D’altra banda, la meva formació a la Universitat en tant l’Audiovisual com el Periodisme, m’han donat les eines per poder adonar-me que el meu lloc és el cinema. Molta de la meva formació no va ser a les aules sinó per iniciativa dels meus companys que encara em van contagiar més aquest afany creador, rodant diversos curtmetratges al llarg dels anys amb els quals vàrem guanyar diverses edicions del certamen Llanterna Digital.
L’escriptura del meu primer llargmetratge com a projecte de final de carrera, va ser l’instigador que em va portar a endinsar-me en el món del guió i a estudiar un postgrau Guió per a llargmetratge i televisió a la Fundació Taller de Guionistes, tasca a la qual, actualment, dedico la major part del meu temps lliure, una passió que a més s’ha convertit en la meva vocació.

Retornar a un vessant més periodística de l’escriptura com és la crítica, és per mi una oportunitat per aprofundir a l’anàlisi fílmic i una manera d’assimilar i reflexionar sobre la meva experiència fins al dia d’avui en el món del cinema. Formar part de la secció Nova Crítica en el Festival de Cinema Internacional del Cinema Català, doncs, és un exercici privilegiat que em permet estar a l’altra banda de la pantalla, fomentar el meu esperit analític i conèixer en profunditat l’obra de professionals catalans actuals.

Homenatge a un mestre

De manera inesperada, la segona jornada del 9è Festival Internacional de Cinema en Català va estar marcada per un gran halo d’esperança. Dos alumnes del cicle superior de l’ESC Piaget van prendre l’escenari per presentar la projecció de Centres Educatius d’Educació Primària, tot afirmant que “d’aquí a uns anys no recordarem les classes de matemàtiques, però el que sí recordarem és els dies que hem passat fent aquest curt”. Tot i que la sentència pot semblar una mica dràstica venint d’una generació que quasi ha nascut amb un “smartphone” sota el braç, és commovedor que s’interessin pel món del cinema i visquin amb passió la creació d’un curtmetratge. Raps, consciència social i molt d’humor es varen combinar amb una sorprenent quantitat de referents cinematogràfics, des de Chaplin a Les Misèrables, que van mantenir a tots els infants de la sala atents a la pantalla durant més d’una hora.

Escoles_ficcat
De les promeses més joves del cinema, vàrem passar a l’homenatge a una de les més grans i transcendents figures del cinema en català, Pere Portabella. Un premi no només a una trajectòria professional avantguardista que insta a transgredir els cànons del cinema generalista, sinò també a la rellevància que ja té i tindrà en un futur, la seva obra en l’anàlisi de la història social i política del país. Segurament per aquestes raons, el director del festival Antoni Barrero va deixar molt clar que en aquesta edició dedicada a la figura del director, no va tenir cap dubte que el premi honorífic d’enguany havia de ser pel director català.
Sí, els temps estan canviant, la societat ha passat de ser espectadora a usuària, de fet, Portabella assegurava en el seu discurs d’acceptació que les seves obres no duraven ni deu dies en sala, però en canvi la seva seqüència del metro, la qual forma part de El Silencio Antes de Bach (2007) s’ha vist més d’un milió i mig de vegades. Portabella també va tenir unes paraules per als joves cineastes als quals va animar a trencar els codis establerts i que si algú que realment té la vocació d’explicar una història a la pantalla gran “no treptigi mai una escola de cinema”; paraules d’esperança per tots aquells cineastes que tenen la vocació de transgredir i fer que el cinema no s’estanqui en un estàndard i continuï evolucionant.
40 anys després d’Informe General (1976), Portabella ens presentà Informe General II, el nou rapte d’Europa; un anàlisi de la situació política actual que ens porta a una nova visió de la política. Si a Informe General retratava la transició a la democràcia, Portabella s’endinsa en els nous moviments polítics sorgits del mateix poble.
“Tot allò contemporani no té sentit que estigui en un museu”, amb aquesta afirmació comença aquesta pel·lícula de ficció (com el mateix Portabella la defineix), en la qual el cineasta enfoca la seva particular lupa a cadascun dels moviments socials que s’han produït en els darrers dos anys i que auguren un canvi, el qual segons el director “Ja no és un esprint, sinó una marató lenta, i com més lluny arribem millor”.
Després del visionat d‘Informe Semanal II, va arribar l’hora de rebre al productor de Game Over, Jordi Ambrós, el qual presentà aquest curiós documental. Amb una posada en escena estilitzada, la directora Alba Sotorra ens endinsa en el món de Djalal, un exmilitar desencantat per la seva experiència en combat que està obsessionat amb les armes. Sotorra es fixa en la relació del jove amb la seva família i en com la seva experiència vital l’ha dut fins a un punt d’inflexió en el que Djalal es planteja la seva situació actual.
Un cop finalitzat el documental, Alba Sotorra va respondre a les preguntes d’un públic entusiasmat i totalment fascinat pel retrat de la directora, la qual explicà com va conéixer en Djalal i el que la va atrapar d’aquest personatge enamorat de la “American way of life”. Gràcies a la sorprenent feina de documentació audiovisual de la seva vida, la directora va explicar com utilitza aquest mitjà per crear un lloc en el qual es sentia còmode, en el que podia ser ell mateix.
“L’esperit d’en Djalal m’ha posseït”, afirmava l’Alba quan explicava com aquesta història l’ha portat a investigar més en el món bèl·lic i l’ha dut a seguir dues dones kurdes en lluita a l’Orient Mitjà, on s’hi està vivint una vertadera revolució de gènere que s’enfronta a les forces d’ISIS. L’últim visionat del dia va tancar la jornada amb un últim bri d’esperança, el d’una cineasta lluitadora i compromesa la qual ens demostra que el gènere documental és moltíssim més que allò que veiem per fer la becaina.

Oriol Marcos: Si avui hi ha 400 persones que se’n van recordant la Lleva del Biberó haurà valgut la pena

El productor Oriol Marcos, ens presenta Ebre, del bressol a la batalla, TV-movie que ens presenta de les poques pel·lícules bèl·liques sobre la Guerra Civil Española. En la seva estrena al Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada, Marcos se’ns presenta com un gran defensor de la memòria històrica fent que la seva tasca no es limiti només a el que és estrictament cinematogràfic, sinó que també insta a remoure consciències.

  • En la presentació has explicat que et va sorgir la idea quan vas visitar la Cova de Santa Llúcia. Que hi vas veure quan vas entrar que et va inspirar per crear Ebre, del bressol a la batalla?

La Cova de Santa Llúcia és una cova que està al Priorat i era una cova-hospital de la rereguarda. Ara mateix està museïtzada, hi ha panells informatius i pots veure fotografies del que allà va succeir. Va ser mentre l’equip hi rodava un documental que no tenia res a veure amb la batalla de l’Ebre, em vaig dedicar a llegir la informació que hi havia. Em va sobtar pensar amb el que havia passat allà 75 anys enrera. A la facultat vaig preguntar un dia si sabien què havia passat a la batalla de l’Ebre i em van dir: Sí, sí, és una batalla que passa a l’Ebre. En aquell moment vaig pensar que, A, tenim un problema educatiu i, B, com la societat és capaç d’oblidar tan ràpidament. Si som capaços d’oblidar la nostra història, vol dir que som capaços de repetir-la. Em vaig veure moralment forçat a dir: no pot ser que hi hagi una generació de catalans i no catalans que van donar la seva vida, al cap i a la fi, per la llibertat, i que només 75 anys després hagin passat a l’oblit. Va ser el que em va impulsar, d’una manera molt simbòlica i molt humil; a fer justícia.

  •  Quina és la principal raó que t’ha portat a tirar endavant aquest projecte?

Al final és una pel·lícula humil, nosaltres intentem plasmar la història de diverses persones, és una pel·lícula coral, no és només un protagonista. Vam decidir que fos així perquè la guerra és coral, la guerra no és d’una única persona. Hi ha moltes històries dintre d’una guerra i nosaltres les vam voler plasmar. En cap moment vaig voler fer una pel·lícula de bons i dolents, els republicans no són els bons i els nacionals no són els dolents ni viceversa, estem parlant de persones i estem parlant de la psicologia d’aquestes persones, perquè al final, davant de la guerra tots són uns pobres desgraciats que estan allà. La idea és plasmar la brutalitat i la bogeria de la guerra i com afecta les persones. El motiu per fer-la no és més que poder estar parlant d’això, no jo sinó la gent que l’acaba de veure, intentar despertar consciències. Si avui hi ha 400 persones que se’n van recordant la Lleva del Biberó haurà valgut la pena.

  • No sé fins a quin punt vas voler participar en el procés creatiu de la pel·lícula.

És una pel·lícula molt personal. Vaig buscar a l’Eduard Solà, que vaig pensar que era la persona idònia per aquest tipus de projectes, ja que té aquesta sensibilitat. L’Edu es va començar a informar i documentar, ell anava proposant i jo anava llegint. Amb la Júlia Vilapinyó, que és la script editor, l’analista de guió; anàvem fent un trio i a poc a poc vam anar donant vida a aquest guió que va escriure l’Eduard, fins a la vuitena edició de guió, que ja estava preparada per rodar.

  •  D’aquí fins al moment en el qual el projecte arriba a mans de TV3?

Aquest ha sigut un dels camins més difícils. Fins i tot els primers guions eren més pretensiosos, m’hagués agradat fer-ho encara més gran. El que passa és que una vegada comences a trucar a portes d’entitats, administracions públiques i canals de televisió que consideres que et podrien ajudar, comences a veure la situació de crisis en la que viu el país t’adones que potser no podràs tenir tots els recursos que desitjaves i en conseqüència la teva pel·lícula s’haurà d’adaptar a la situació econòmica. També vam estar adaptant el guió en funció dels recursos econòmics que teníem a la viabilitat del projecte. TV3 va ser el primer company de viatge que vam tindre. Va ser molt senzill, els hi ho vam proposar, van veure clarament que era una pel·lícula necessària per a la història del país, ja que era una part de la història que no s’havia explicat i com a conseqüència havíem de ser-hi. Val a dir que un cop tens a TV3 com a soci hi ha moltes portes que se t’obren perquè veuen que si TV3 hi confia, alguna cosa voldrà dir.

  •  Com has dit, el pressupost és un gran factor. També hem parlat amb el Román sobre l’ajuda que heu tingut per part de FAYON i Lo Riu. No  quant hauria inflat el pressupost sense ells.

Si no haguéssim tingut l’ajuda d’aquestes dues fundacions el projecte no hagués sigut viable, no s’hauria pogut fer aquesta pel·lícula. Pensa que per una banda estan les persones, per l’altra els uniformes, les armes, i sobretot les seves ganes. Això es nota. Quan tens extres que estan disposats a fer el que calgui i estar les hores que faci falta, quan no hi ha cap tipus de problema si han de matinar … Això es transmet. Si s’hagués hagut de pagar la pel·lícula no s’hauria fet, seria inquantificable i no haguéssim tingut el finançament com per fer-la.

  • Hi ha reticència a produir cinema bèl·lic en aquest país?

A mi em sobta que som molt consumidors de cinema bèl·lic de la Segona Guerra Mundial però, en canvi, no produïm cinema bèl·lic de la nostra pròpia història. És curiós. Quan parles d’una pel·lícula sobre la Guerra Civil Espanyola la gent et diu “Una altra peli sobre la Guerra Civil!” i dius, perdona, hi ha moltes pel·lícules ambientades en la Guerra Civil Espanyola, però que tractin el conflicte bèl·lic de la Guerra Civil n’hi ha ben poques. Jo sempre dic “Diga-me’n una”. Potser trobaràs a algú que et digui Libertária… Potser te’n diran dues. La resta són pel·lícules que de rerefons tenen aquesta guerra però n’hi ha ben poques que tractin el tema. Una raó és per què són cares, és evident, és molt més car tindre extres, tindre explosions, tindre dues o tres càmeres per rodar les explosions, que no fer seqüències intimistes en una casa que poca cosa necessites. Una altra raó és que encara hi ha, almenys per mi i, crec que és un error; la idea aquesta que és millor no tocar les ferides. Han passat 78 anys, potser comença a ser hora que ens ho plantegem. Sobretot considero que és necessari, perquè les persones que obliden el seu passat tendeixen a repetir-lo. Si els nostres fills no saben el que va passar, és possible que no valorin la democràcia, no valorin la llibertat i puguin caure el dia de demà en els errors dels seus avis.

Oriol Marcos_AliceTapiol.jpg

  •  Es nota cert punt didàctic, intentant retratar diversos punts de vista per plasmar el que va ser la Guerra Civil Espanyola i retratar no només la batalla que passa a la trinxera sinó també la batalla institucional.

Totalment, quin és el paper que van tenir Azaña i Negrín en la batalla i al final com estem en mans sempre dels mateixos i com són capaços d’arreglar qualsevol cosa amb una guerra.

  • Content amb el resultat?

I tant! Hi ha molts cops si et planteges si val la pena, si t’has equivocat, que potser no t’hi hauries d’haver ficat i hauries d’haver fet coses més senzilles que et donen menys problemes i que econòmicament són més viables, però quan veus que gràcies a la feina d’aquest equip estàs removent consciències t’adones que el patiment ha valgut la pena.

Román Parrado: Aquesta pel·lícula és molt ambiciosa pel pressupost que té, és miraculós que estigui feta

Román Parrado ja va fer els primers passos com a director en la TV movie Rapados (2004). Després d’haver dirigit 14 dies amb Víctor (2010), el seu primer llargmetratge; dirigeix Ebre, del bressol a la batalla, que ha tingut el privilegi d’inaugurar la 9a edició del Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada. Parrado ens convida a reviure l’experiència de diversos membres de la Lleva del Biberó, regiment de nois de 18 i 19 anys que varen ser cridats pel bàndol Republicà i que van lluitar en la Batalla de l’Ebre el Juliol de 1938.

  • Ebre és una història coral, on s’intenta donar veu a molts dels actors que varen participar de la Guerra Civil Espanyola. Amb tants personatges, hauràs hagut de plasmar moltes històries en molt poc temps, oi?

El cinema és ritme, per tant, jugues a allargar plans, allargar mirades … La tele és un altre mitjà, tot són ritmes, has de fer que les coses passin, passin, passin.  Aquí hem pres la decisió televisiva, que al final és el mitjà en el qual la pel·lícula es passarà.  Crec que al principi tot és una mica precipitat i hi ha moments en el que el ritme és massa ràpid per pair tot el que passa.

  • A la presentació d’Ebre, ens has explicat que vas anar al rodatge amb un storyboard ple de plans fixant-te en una seqüència Salvar al soldado Ryan. Aquella seqüència, com has dit, es va rodar en un mes, i tu en aquest temps has rodat la TV-Movie sencera. També té molt mèrit. Aquesta és la dificultat més gran amb la qual t’has trobat?

La dificultat més gran,  evidentment és el temps i per extensió els diners. De fet, el temps és diners. Anàvem rapidíssim per rodar, a més eren seqüències complicades. Jo havia fet pelis més petites, amb pocs personatges; per tant també aprens molt durant els rodatges. Un dia començàvem a rodar i hi havien 150 figurants, jo no tenia interioritzat que havíem d’esperar tres hores per tirar el primer pla. Tota aquesta gent s’ha de vestir, s’ha de maquillar, ha de passar per perruqueria…  Teníem reforços de vestuari i maquillatge però, tot i així, els ritmes són molt més lents. Quan arribàvem a tirar pla ja havíem consumit una quarta part de la jornada de rodatge. Les coses són molt més lentes. Aquesta pel·lícula és molt ambiciosa pel pressupost que té, és una mica miraculós que estigui feta.

  • També has comentat que quan vas veure tot aquesta feinada vas deixar de banda el storyboard. Finalment, què se n’ha fet d’aquest storyboard?

El tinc per casa com a raresa, com una cosa que mai s’ha fet.

  • Heu treballat amb voluntaris d’associacions de recreació històrica com l’associació Lo Riu i Fayon. Com ha estat l’experiència de rodar amb gent que no és professional del cinema?

Sense aquesta gent no s’hauria pogut fer aquesta pel·lícula, això segur. Ells són els que controlaven tota la part militar, eren els experts, nosaltres no en teníem ni idea. Vam parlar amb ells, ens van assessorar. De fet, es va produir una cosa molt “xula”, en els moments en els quals teníem més figurants que són el creuament del riu i la batalla, teníem uns 150 figurants i 50 de FAYON i Lo Riu. El que fèiem era fer jerarquia militar, els donàvem figurants, que eren gent que no tenia cap experiència militar i posàvem cada vuit dos militars de FAYON i fèiem unitats militars. Aquests eren els que els feien l’entrenament, llavors quan estàvem preparant plans i moments morts del rodatge el feien entrenament a ells. Quan començava el rodatge i la batalla eren ells els que eren responsables de la seva columna. Es va crear una jerarquia militar molt “xula”  que sense ells el ritma hagués estat molt més lenta.

equip ebre
Román Parrado amb l’equip d’Ebre, del bressol a la batalla

 

  • Creus que et van ajudar ells en el rodatge, doncs?

Sí, sí. A més de portar material, sempre els teníem d’assessors, ens deien com ens feien les coses i com no. A més, entrenaven als figurants que no estaven avesats al món bèl·lic. Així que van ser imprescindibles. Brutal.

  • El productor Oriol Marcos també ha explicat en la presentació que la idea de rodar Ebre va sorgir d’una visita seva a la cova de Santa Llúcia i d’allí va començar a investigar. Què va fer que t’interessesis pel projecte i fer-lo teu?

Al final quan t’ho encarreguen, el repte és “xulo”, la història és molt “xula”, és una cosa que jo crec que s’ha d’explicar. Estàs explicant una part de la història del nostre país que és molt important i que no és tan coneguda. A més explica moltes coses de la política internacional d’aquella època, cosa que a mi m’interessa molt. La Guerra Civil és una cosa molt estranya, va esclatar just abans de la Segona Guerra Mundial, que va ser en el moment de trencament dels blocs i que va ser un conflicte d’ideologies brutal i es va fer un assaig general d’aquella guerra i ningú va prendre partit, bé, els alemanys i els italians s’ho van prendre com un escenari d’entrenament per al qual després va ser la Segona Guerra Mundial, però francesos, anglesos i la resta d’Aliats van passar olímpicament.

D’aquesta història em va interessar molt tot aquest vessant política que et fa entendre per què es va produir una missió tan suïcida com la batalla de l’Ebre, perquè al final quan ho veus ho entens. Negrín, és un personatge que després ha estat molt bescantat per la història, però el seu pla tenia sentit. Al final és evident que era un pla que implicava sacrificis humans enormes, però estaven en mig d’una guerra. Tot aquest vesant em va semblar molt atractiva. Després, quan investigues i parles amb veterans que van estar sobre el terreny t’expliquen totes les seves històries personals i ja estàs atrapat, et transportes. Si has estat a la Terra Alta, hi ha moltes petjades de la Guerra encara. El poble de Corbera vell és un poble on estan totes les ruïnes del poble que van bombardejar i han construït el poble nou al costat, però les ruïnes estan intactes. Totes les seqüències de trinxeres estan rodades en trinxeres reals de la Guerra Civil. Ens van ensenyar les trinxeres i ja vam veure que no tenía sentit construir unes trinxeres, només la vam “atretzar” com si fos el moment en el qual es va produir la batalla. De fet, per circumstàncies de la producció es va acabar rodant al mes de juliol, quan es va creuar el riu, per tant estaves en les trinxeres reals, en el lloc real i a la data real en la que va succeir, amb gent vestida d’època i que cada any reconstrueixen la batalla. Al final es va crear un clima que ho va fer tot molt més emotiu.

  • Has mencionat Salvar al Soldado Ryan com a referència. Quines altres referències cinematogràfiques has utilitzat?

Hi ha una referència que m’ha servit molt. És una sèrie alemanya que es diu Fills del Tercer Reich. Al final, veient Salvar al soldado Ryan ràpidament em vaig adonar que allò no es podia fer. Llavors vaig començar a buscar referències que s’ajustessin i fossin una mica més realistes. Aquesta és una minisèrie de tres capítols que duren una hora i mitja cada un, la duració de la nostra pel·lícula; i que cada capítol tenia un pressupost de 2.5M d’euros, el triple que el pressupost que nosaltres teníem. Però ja no eren 25 cops més.  Allà podies veure com havien plantejat algunes batalles.

  • També juguen molt a retratar els diversos personatges…

Sí, juguen molt a canviar de punt de vista, cosa que també em va servir. Definitivament aquesta és la meva referència principal.