El surrealisme del surrealisme

pelicula_dali

Gina Barichello

La pel·lícula del gran geni Dalí, submergida entre els arxipèlags de la Costa Brava, es narra a través de la mirada de la seva germana, en una llarga conversa amb una vella amiga d’estudis, on recorda la vida de l’artista. El diàleg, ple de nostàlgia, és el fil conductor, en el que totes dues actrius hipnotitzen a l’espectador viatjant pel temps com si fossin la personificació d’una enciclopèdia de Dalí.

Els flashbacks estan rodats amb poca tonalitat de color, recurs que permet diferenciar el temps en el qual transcórrer l’acció. Però sembla poc treballat i, fins i tot, arriba a ser molest perquè d’un moment cap a un altre, es deixa d’utilitzar aquest recurs sense cap explicació, perdent així, la coherència de la història. També, resulta incòmode l’abundància de tanta llum que no deixa pas jugar amb les ombres.
El film té un ritme pausat amb alguns moments que freguen la teatralitat, en molts casos artificial, acompanyats de talls mal realitzats. Tot i això, la pel·lícula és molt parlada, tant, que es fa en diversos idiomes resultant ser caòtic, no tenint ni cap ni peus envoltat d’un to còmic surrealista.

Les actuacions en general són poc contundents. Així i tot, l’actuació de Dalí, cobra vida gràcies a l’actor Joan Carreras, que impregnat per l’ànima de l’artista, li dóna versemblança a les escenes.

El director va voler abastar molt, el metratge original passava de les tres hores, el retallat es queda en dues hores i mitja, on es representen diverses èpoques, des dels anys vint fins als trenta, passant per l’etapa republicana, fins als vuitanta. Ni tan sols així, aconsegueix alleugerir el ritme de la pel·lícula.

En conclusió, Ventura Pons, desaprofita totalment l’oportunitat de realitzar un film amb una qualitat fotogràfica més treballada així com un diàleg més apropiat que no li resta valor a una de les criatures més grans del surrealisme. Encara que, resulta interessant que el director narri la història de Dalí en veu de sa germana, hi ha un ús excessiu dels salts temporals que disminueixen el seu atractiu.

Anuncis

“Fràgils”: naixements condicionats

cftv18393.jpg

Albert Picola

“Fràgils” és un documental codirigit per Lluís Jené, Amanda Sans i Oriol Gispert. El film ens trasllada a zones de conflicte de baixa intensitat, com Índia, Libèria o Bolívia, per veure el naixement de quatre criatures i com la seva situació evoluciona al llarg dels anys. D’aquesta manera, els documentalistes ofereixen una visió molt interessant, al filmar en el 2005 i 2006 els naixements de les quatre protagonistes (que comparteixen una fràgil situació de pobresa extrema), i tornar-hi 10 anys després. Alhora, però, no deixa de ser una proposta arriscada, ja que en uns inicis es treballa sobre un futur incert.

Veiem, explícitament, naixements com el de la Secret, a Libèria, que ho fa a casa perquè la seva mare té por de sortir al carrer, o el de la Daniela, que neix en el terra d’un apartament als afores d’Estocolm perquè la seva mare, immigrant indocumentada congolesa, té por d’anar a l’hospital i ser detinguda.

A nivells tècnics, el film es basa en una realització totalment al servei de la història, seguint les convencions de l’estil documental, i amb uns inserts d’imatges gravades en Super8 que li donen una certa estètica. També trobem la presència d’una veu en off que apareix en determinades ocasions per informar i contextualitzar les imatges, i que en cap moment resulta molesta.

Així doncs, el documental posa l’accent, per mitjà d’aquestes quatre històries, al fet de com ens condiciona el lloc i el moment en què naixem: depèn del lloc on neixes tens una sort o una altra. Alhora, la pel·lícula també incideix en la geopolítica, en com evoluciona la situació de cada un d’aquests països, i com aquesta afecta els personatges. De fet, els primers minuts del film són un clar exemple d’aquest condicionament, quan es descobreix que una de les protagonistes, l’Alaishiri (Índia), ha mort de malària amb tan sols cinc anys. L’esfera íntima està condicionada, doncs, per la col·lectiva. Tesi social ben plasmada de forma documental.

Quarta i última sessió de curtmetratges: retrats personals i èxtasi visual

2018053011014193762

Ferran Calvet

La quarta i última sessió de curtmetratges començà amb un dels plats forts d’aquesta secció del festival, la multi-premiada Los desheredados, dirigida per Laura Ferrés i guardonada a Cannes, als Goya o als Gaudí entre altres.

Aquest curt, de naturalesa documental ambigua degut a la seva excessiva guionització, aporta una reflexió interessant sobre com afectà la crisi a la petita i mitjana empresa. El punt de vista és el de Pere Ferrés, un home de 53 anys que veu com el seu negoci familiar ha de tancar les portes definitivament. El màxim encert del film és no caure en el melodrama i mostrar-nos aquesta difícil situació d’una manera més contemplativa, pel fet de veure’s inevitable.

El tractament de la llum, els enquadraments i la fotografia son esplèndids, i estan en concordança amb allò que vol significar el curtmetratge. Tots aquests elements tècnics culminen en una escena final desoladora però de la que no podríem prescindir per entendre el film.

El següent curtmetratge projectat en aquesta última sessió és Xisca, una cinta de vint-i-un minuts dirigida per Sergi Lara, que ens fa sentir tendresa per una ovella del Pallars que estableix una relació amb en Ramon, un noi que viu tranquil·lament en una casa de camp. Aquest film retrata molt bé les relacions i la vida en els pobles remots del Pirineu lleidatà, i s’atreveix, amb gran èxit, a intentar establir una connexió entre un animal i un humà, cosa que fàcilment podria haver resultat fallida. Aquesta relació sembla suficient com per omplir tot el film però Lara intenta cosir una relació d’en Ramón amb una pagesa que queda molt forçada i resulta desconcertant.

La directora Judith Colell, també presentà el seu curtmetratge Aniversari, el qual té un missatge molt marcat que ja se’ns fa conèixer a través de la sinopsi: “Hi havia una vegada una petita lleona que tenia un somni, ser un lleó”. Aquest treball forma part dels cinc curtmetratges d’una col·lecció de material didàctic per a la igualtat i la lluita contra la discriminació per raons sexuals, que a part de Colell també ha conegut participacions de cineastes com Isabel Coixet o Isaki Lacuesta.

Aniversari toca la transsexualitat d’una manera molt delicada i simbòlica, però és un film que en un festival de cinema sap a poc i té un difícil encaix, ja que el seu espai està lluny d’aquests circuits. Tot i això, a títol personal, crec que és necessària la seva projecció en cercles molt més educatius i pedagògics, als que al cap i a la fi està dirigit, i on compleixen els seus objectius.

L’última projecció és potser la més peculiar i interessant de la sessió, un film difícil d’imaginar en un festival com el FIC-CAT, on s’hi veuen pel·lícules de tall més clàssic. Lluna captiva serp vermella safata de plata és un deliri visual molt ben elaborat que tot i el bombardeig d’imatges i conceptes en un principi incongruents, aconsegueix endinsar-te en el misteri que planteja, amb una inspiració que remet a l’impressionisme francès, sobretot al film Napoleón d’ Abel Ganz (1927), amb aquesta divisió en tres de la pantalla i imatges que interactuen visualment entre elles.

El festival conclou amb aquesta sessió la selecció oficial de curtmetratges, on s’hi ha vist durant quatre passes disset obres, més les tres presentades sota el paraigües de “Pantalla Sitges”. Com a reflexió, les sessions en un conjunt han estat quelcom desequilibrades, algunes molt fluixes, com la del dijous.

A unes hores de saber quins son els premiats, hi ha la convicció de que 72% de Lluís Quílez, Les bones nenes de Clara Roquet, L’escarbat al final del carrer de Joan Vives i Los desheredados de Laure Ferrés, són els màxims candidats a aconseguir algun guardó durant la gala d’aquest vespre.