Marc Recha: “Quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”

 

34743659_1974328815935187_1724558029384318976_o

Gina Barichello, Albert Picola i Ferran Calvet 

Ahir vam tenir la gran oportunitat, després de la projecció i el col·loqui de la pel·lícula La vida lliure, de poder parlar amb una part de l’equip: el director del film, Marc Recha, al que se li acabava d’entregar el premi honorífic del festival, juntament amb el vilanoví Sergi López i l’actriu Núria Prims. Ens vam asseure tots acompanyats de vi i cervesa, mantenint així una conversa molt distesa, propera i interessant que va fer que, de quatre preguntes que volíem fer, s’allargués a una hora de diàleg constant.

Vam començar preguntant a en Sergi López si el dialecte menorquí va suposar alguna dificultat. Ell, molt convençut, ens va dir que tot al contrari, que l’ajudava a transportar-se a aquell món; a aquella història, ja que aquest li resulta ser un dialecte hipnotitzant. Li agrada molt, va dir, per la musicalitat que té. Si més no, ell no havia d’interpretar en menorquí. Vam continuar parlant amb Sergi López, preguntant-li si a l’hora d’escollir alguna pel·lícula té alguna mena de filtre o algun element en comú que ha de ser-hi perquè pugui actuar-hi. Va contestar dient que amb el Marc Recha té un passat en comú i ja coneix com treballa. Simplement ens va respondre, que com a qualsevol actor, quan li arriba el guió el llegeix i busca que l’atragui. Personalment, ell no medita sobre el que vol fer, hi ha que li agraden i altres que no. En molts casos, ha hagut de rebutjar molt guions pel fet, que com ell diu, “m’arriben més coses de les que puc fer”. Insisteix en el fet de fiar-se de la seva intuïció i escollir aquella pel·lícula que creu que tindrà més ressò mediàtic, sense importar-li els diners. La conversa va anar evolucionant, i en Sergi López, que ha treballat a diferents llocs d’Europa, sobretot a França, ens va explicar que els canvis d’idiomes, en comptes d’incomodar-lo, l’alliberen. Així doncs, el director si no parla el seu idioma ha de sintetitzar i, per tant és més fàcil captar el missatge.

Seguidament, Marc Recha, a qui l’apassiona la fotografia, el so i tot allò que envolta el cinema, aclareix que aquesta multiplicitat de disciplines li permet a ell fer milions de coses. Es dóna així un cos molt artesanal, característica que creu ell que s’ha perdut en el setè art. Alaba la labor dels actors, aquella manera que tenen d’actuar com si res, enganyant a l’espectador  a través de la gestualitat, les mirades i les paraules.

Desprès d’un brindis proposat per Antonio Barrero, director del FIC-CAT, la conversa es va encaminar cap a la manera de treballar amb els dos nens que apareixen al film (Mariona Gomila i Macià Arguimbau). En Marc Recha va remarcar la importància del càsting i de saber escollir bé els actors, sobretot els nens. Amb paraules en Sergi López, “quan tens un bon càsting, la meitat de la posada en escena ja està feta”. En aquest cas, Núria Prims va ser l’encarregada de tractar amb ells durant el rodatge i qui va viure de més a prop el seu procés fora de les càmeres. També ens expliquen que va ser important el contacte de l’equip amb els pares i la relació d’ambdós amb els altres actors.

Davant de la pregunta que llancem sobre si fou necessari repetir moltes escenes amb els dos nens protagonistes, en Marc Recha ens respon que amb la directora de fotografia tenien la premissa de no parar de filmar, fet que “va tornar boja” –en paraules de Recha- a la muntadora del film. De fet, és un director que no deixa de rodar, dóna un cert lloc a la improvisació, segons Sergi López, gràcies a la capacitat de captar l’instant. L’actor ens explica que el cas de Recha no és molt recorrent, i el contraposà amb el model d’un director com Guillermo del Toro, qui ja va al rodatge amb tots els enquadraments i escenes calculades.

Així doncs, desprès de parlar amb l’equip, i sobretot amb el director Marc Recha, entenem millor el film que acabàvem de veure, gràcies a conèixer la seva concepció del cinema i el procés de creació dels seus treballs.

 

Anuncis

“La vida lliure”, la vida millor

Lavidalliure1

Albert Picola

En la quarta jornada del FIC-CAT, el director Marc Recha rebia el Premi Honorífic d’enguany, ja que en la seva obra sempre hi ha una gran vinculació amb les localitzacions, eix temàtic de la present edició del festival. En les seves pel·lícules, els paisatges i els escenaris adquireixen una gran importància i es converteixen en personatges principals que condicionen els relats. D’aquesta manera, Antonio Barrero, director del festival, assegurava en l’acte que aquest premi només podien donar-lo a Recha, mentre que aquest el rebia tot dient: “Que et donin un premi per les localitzacions és meravellós. És el millor”.

Tot seguit, es projectava el darrer treball del cineasta català, “La vida lliure”. Aquest cop Recha ens desplaça a l’illa de Menorca per narrar un relat intimista, explicat a través de la mirada de la Tina (Mariona Gomila), una nena que viu amb el seu germà Biel (Macià Arguimbau) i el seu oncle. El dia a dia dels nens, però, canvia amb l’arribada d’un foraster a l’illa, en Rom (Sergi López), amb qui acaben establint una bona relació. En el context de les acaballes de la Primera Guerra Mundial, les llegendes i els contes tenen una gran presència al llarg del relat, inclús es converteixen en la solució de l’insomni dels nens. De fet, podríem dir que el mateix film pren forma de conte, explicat en primera persona per la veu de la Tina, una nena madura i innocent alhora que viu en un món d’adults.

L’any passat descobríem a la Laia Artigas a “Estiu 1993”, de Carla Simón, i sens dubte el descobriment d’aquest any són la Mariona i el Macià. Ambdós interpreten a la Tina i en Biel respectivament amb una gran naturalitat i humanitat, sent el resultat d’un gran treball de càsting. Sergi López, ja habitual en les pel·lícules de Recha, també aconsegueix una sòlida actuació, donant vida a un personatge que resulta simpàtic alhora que obscur.

El director, després de “Petit indi” i “Un dia perfecte per volar”, torna a fer un retrat de l’univers de la infància, mostrant els aspectes més intangibles de les persones i les seves relacions. I com dèiem, sempre amb un gran protagonisme per part de la localització, aquest cop immersa en plena naturalesa, caracteritzada per uns paisatges sensorials i pictòrics que emanen vida i llibertat. Recha juga, doncs, amb plans detalls d’animals, de la vegetació mediterrània, del bufar del vent… que aporten una determinada textura al llargmetratge, gravats amb una càmera lliure de trípode, que busca també aquesta naturalitat. A més, en diverses ocasions aprofita el so directe d’aquesta natura, que transmet la insularitat en la qual habiten els protagonistes.

Marc Recha aconsegueix a “La vida lliure” una oda a la naturalesa en forma de drama intimista, amb un guió interessant i unes interpretacions que fan total justícia als personatges ideats pel director i guionista. Queda remarcat amb aquest treball, doncs, que Recha és un dels cineastes més consolidats del panorama català, amb una obra amb una clara identitat pròpia i personal.

“Jarabe contra el càncer”: Una dosi d’esperança

1103

Ferran Calvet

Albert Solé s’encarrega de dirigir el documental que tracta sobre la lluita del cantant català Pau Donés (conegut per al gran públic com un dels components del grup Jarabe de Palo)contra el càncer de còlon que se li va diagnosticar l’any 2015. Jarabe contra el càncer relata el dia a dia de l’artista en les seves visites a l’hospital (amb les respectives sessions de quimioteràpia), combinades amb imatges alliberadores, com escapades a la muntanya.

El documental compleix el seu objectiu principal, el de donar visibilitat a la lluita contra el càncer. De fet, és un producte televisiu en tota regla, tant en la seva duració (55 minuts) com en la manera en que s’estructura la narració. Sempre tenint clar que la intenció que hi ha darrere d’aquest documental és admirable i incontestable, la vessant cinematogràfica és quelcom qüestionable, tant en la manera com es presenta l’obra com en el desequilibri al presentar-nos alguns personatges i fets.

Potser el pecat del documental del càncer sobre Pau Donés és el de focalitzar-lo tot en Pau Donés. Aquesta sensació ve de l’intent del guió d’afegir dues històries paral·leles, la d’en Marc i la de la Meritxell. Les dues són tan interessants com la de l’artista, però es deixen en un segon pla massa exagerat, sobretot la de la Meritxell, la qual hagués donat un relat interessantíssim a partir de la seva pròpia visió i la de la seva família, que acaba intervenint de manera anecdòtica, i al final, per rematar, no per parlar del propi càncer, sinó per demanar al cantant que li autografiï la guitarra.

Aquestes dues històries estan molt poc aprofitades i fan fluixejar el documental. També hi ha una història transversal, que és la de la Carol, una infermera de la secció d’oncologia de l’Hospital Vall d’Hebron. Aquesta figura s’hauria d’haver explotat molt més per donar major veu a la visió del personal de l’hospital. Pel contrari, per tenir un paper tant fluix, la decisió més adequada hagués sigut la de suprimir-la de l’entramat central del documental.

El documental, però, escapa molt bé de caure en el dramatisme. Potser gràcies a l’actitud de Donés, es veu com un cant a l’esperança i a la llibertat, amb un carpe diem de fons constant. I gràcies a aquest enfocament, el film funciona en tot moment.

El que no funciona tant és l’excessiva guionització dels diàlegs. Hi ha escenes on es nota molt que hi ha una preparació prèvia. En sí, la preparació no és dolenta, però sí que ho és que es noti excessiva quan la intenció és mostrar escenes més naturals. La conversa pel Facebook entre en Pau i en Marc és la que millor mostra aquesta excessiva artificialitat, tot i que aquesta és bastant recorrent.

Així doncs, la cinta està dirigida a mitjans televisius, i com a tal, el producte funciona bastant bé, ja que darrere conté unes intencions clares, que des del meu punt de vista no són les de desestigmatitzar la malaltia, tal i com es diu en el film –no crec que sigui necessari avui en dia-, sinó la de, en certa manera, mostrar que hi ha persones que conviuen amb ella i que això aporta una sèrie de dificultats molt dures, però que a lhora és necessària l’esperança per a combatre-la cara a cara. 

Vida i mort: 2ª sessió conjunta de curtmetratges

DR97VV0W4AAi9BT

Joan Miquel Gual 

En aquesta sessió, vam poder veure cinc obres, presentades seguint el següent ordre: 72% (Lluís Quílez, 2017, 21′); La roda (Mateu Ciurana, 2017, 14′); Elefants blancs (Artur Trias, 2016, 13′); El nen i l’eriçó (Marc Riba i Anna Solanas, 2016, 3′); Doble angoixa (Dani Morell, 2017, 3′). De tots ells, voldria destacar el primer.

72% és la composició d’aigua que tenim en el cos els éssers humans. Cada cop més, l’aigua potable resulta un bé escàs, i en aquesta faula humana tot, com la vida, gira al seu voltant.

L’escenari desèrtic on té lloc l’acció -qüestió important en un festival dedicat a posar en valor les localitzacions en el cinema català-, s’ubica físicament a Aragó. L’aridesa del territori actua com a  protagonista visual.

El món es presenta com una immensa deforestació, gràcies a les panoràmiques. La vida es troba  en extinció, només aguantada per una gota d’aigua que cau sempre en el mateix punt, fet que permet omplir una ampolla que conté la quantitat diària per a que els sis personatges no morin deshidratats.

El contrast entre les preses panoràmiques i els rostres de les persones marca una dinàmica narrativa feta de silenci, el protagonista sonor.

Només els sons de la natura escassa i dels glops que calmen la sed, miracle quotidià, interrompen l’absència de llenguatge. Les paraules resulten inútils, els humans han abandonat la comunicació verbal, però això no evita la fonda introspecció en les seves mentalitats, mitjançant els gestos i l’expressió de les cares, filmades en primeríssim primer pla.

Com a faula, reflexiona sobre la solidaritat, els accidents, l’avarícia, la tendresa i l’esperança, mitjançant sis arquetips, protagonistes humans que desenvolupen un paper determinat. Potser, el principal mèrit de Quílez és haver aconseguit, en 21 minuts, una sensació d’espera eterna, sense deixar de presentar, amb gran factura visual i tècnica, girs i esdeveniments inesperats.