Estiu 1993

Hem hagut d’esperar al darrer dia de projeccions per veure una de les pel·lícules més lliures d’aquest festival. Estiu 1993, debut de Carla Simón, neix d’un guió que segons ella mateixa no va trigar més d’una setmana en finalitzar, i que li va valer el premi Generation Kplus a la Berlinale. En part, això no és sorprenent: es tracta d’una història que beu directament de la seva experiència i la fluïdesa que transmet el resultat suggereix que el procés ha participat d’una gran vinculació personal. La seva arrel autobiogràfica no és, però, l’única font de la seva profunditat.

Frida, la seva protagonista (Laia Artigas) és una nena de set anys que ha viscut la mort dels pares i que s’ha d’habituar a un nou entorn adoptiu. Senzilla i dolorosa com podria semblar aquesta premisa, el film aconsegueix capbussar-nos en aquesta situació existencialment misteriosa tal i com la viu aquesta nena. Reminiscent, com el títol, d’una gravació de records de família en VHS, les imatges sorprenen per la seva franquesa i espontaneïtat. La convicció de la seva autora a l’hora de situar-nos sempre en el seu punt de vista és impressionant. Els actors adults que hi interpreten els adults (Bruna Cusí i David Verdaguer), per contrast, han hagut de fer la tasca de ser personatges circumstancials que apareixen i se’n van, figures d’autoritat relativa que ocupen un lloc encara incert en els afectes de la protagonista. La relació entre ella i la nena més petita està basada en una forma de jugar que ocasionalment resulta en perill físic i que resulta difícil de traslladar a paraules. És un exemple de molts altres possibles del model de naturalisme exacerbat que aquesta pel·lícula representa. Si bé en aquests dos sentits complementaris els actors adults i les dues actrius nenes són excepcionals, el més impactant de veritat és veure la protagonista jugant a ser els personatges grans tal i com els veu.

El paisatge on s’instal·len —els entorns boscosos d’una masia d’Osona— és el correlat d’una nova vida de llibertat condicional amb uns pares de caràcter poc doctrinari, però que la reprenen i premien a parts caòtiques, on és evident l’amor que senten cap a ella però sovint es respira l’instint de protegir la seva filla biològica. Els seus avis de Barcelona es volen involucrar en la seva educació introduint-hi de manera amable però subreptícia la religió, posant un accent repetitiu sobre la part de les oracions que versa sobre les nostres culpes. El benestar de la Frida, al cap i a la fi, és una qüestió moralitzada: sentim de rebot, sota la taula mentre parlen els grans, que els pares sempre havien fet les coses “malament”. Malgrat aquesta insistència, l’actuació de Laia Artigas ens retorna a un món encara en construcció i una expressivitat precoçment lúcida. Estiu 1993 és excepcionalment subtil sobre l’orfandat, pero no defuig en absolut les seves causes i sap dosificar de manera exemplar com la protagonista en va rebent senyals.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s