Aina Clotet: “El cinema i el món necessiten més veus femenines”

El FIC-CAT va projectar els curtmetratges Anatema (Geni Lozano, 2016) i Tiger (Aina Clotet, 2016). Sengles directores ens van parlar del seu treball com a cineastes i la situació de la dona a l’àmbit cinematogràfic.

Anatema i Tiger són curtmetratges dirigits per dones però amb marcades diferències formals. Com us vau plantejar la planificació del vostre curt?

Geni Lozano: Jo sóc una persona molt endreçada, molt obsessiva en general i vaig pensar moltíssim cadascun dels plans. A més estava condicionada pel poc pressupost i això m’obligava a planificar el màxim possible.

Vaig voler marcar distància amb la història que explico i la càmera juga el paper de la societat. Desconeixement, desinformació i llunyania són els trets principals d’un objectiu que només s’acosta un moment concret quan la parella es reconcilia i decideix el que farà, però la resta està construït a base de plans fixes, allunyats i espartans on preval l’austeritat marcada pel caràcter rural.

Aina Clotet: Jo buscava completament l’oposat. La meva història demanava una càmera que es mogués com les emocions i estigués el més a prop possible dels personatges. Tenia molt clar que volia zooms i moviments erràtics que el muntador, a qui vaig donar llibertat, va obviar en el primer muntatge i el vam haver de recuperar junts. Volia dinamisme perquè les emocions són mutables i el curt no tan sols parla de l’embaràs sino també de les relacions de parella. Val a dir que el resultat aconseguit és mèrit del director de fotografia, en Nilo Zimmermann, qui va aportar moltíssimes idees.

Tiger barreja les discussions de parella amb comèdia. Va ser difícil aconseguir l’equilibri?

AC: Ha estat complicat perquè al rodatge sí que hi era però a la sala de muntatge costava aconseguir-ho. Si la càmera aguantava massa al noi ella et semblava una histèrica i al revés ell quedava com un immadur i calia l’equilibri.

És difícil és ser dona cineasta?

AC: Queda molt camí per recórrer. És un tema complexa on és fàcil caure en tòpics però la desigualtat és evident i així ho expressen les dades objectives. Però no només és al cinema, és al món en general i en qualsevol disciplina. El que sí tinc clar és que el cinema i el món necessiten més veus femenines.

Sense anar més lluny, el fet d’estar avui al Festival ha suposat un sobreesforç que he fet amb certa consciència de militància doncs no volia que cuidar la meva filla m’ho impedís. La meva parella treballa i amb l’ajuda de la meva meravellosa mare he pogut ser aquí.

GL: Només cal veure les escoles de cinema on hi ha moltes dones i en canvi quan fas el salt a l’esfera pública i la cartellera on la seva presència minva de manera notable. De fet, l’altre dia la Isona Passola deia que les dones que han pogut fer més d’una pel·lícula, és a dir, s’han pogut dedicar a ser cineastes, o bé han tingut els fills molt joves o bé no han estat mares. Per tant crec que com a societat tenim un problema quan l’arribada d’un fill li permet a l’home prosseguir amb la seva projecció professional amb normalitat i en canvi la dona, tot i les necessitats biològiques, té més números de veure-la truncada degut a la maternitat.

19092607_1595947370440002_5956259638730709872_o

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s