La propera pell

La darrera pel·lícula d’Isaki Lacuesta i Isa Campo ens situa en les ambigüitats del retrobament entre una mare (Emma Suárez) i el seu fill Gabriel. Léo, un jove amnèsic reclòs en un centre de menors a França (Àlex Monner), és identificat com Gabriel anys després de la seva desaparició durant una tempesta de muntanya als Pirineus, tot i que els seus records són esquius i fragmentaris. El poble de l’Ana, i especialment el seu cunyat (Sergi López), posen en dubte aquesta reaparició. El psicòleg que acompanyava en Gabriel al centre (Bruno Todeschini) supervisa alhora la transició d’aquest noi en la seva nova vida i la necessitat de l’Ana de començar de nou, fins i tot acceptant que es podria tractar d’un impostor.

La trama està teixida al voltant de la inquietant figura d’en Gabriel i els equívocs que susciten les seves paraules, els buits que queden entre records i la seva aparent afició per mentir compulsivament. El títol, que ens fa pensar en el canvi de muda d’una serp, també fa referència a les històries de l’escorxador on el protagonista es va fer adult. Les imatges de caça són recurrents: no és estrany en una història on abunden els elements edípics. D’una altra banda se’ns recorda que estem fets de records i paraules propis i aliens. En Gabriel es troba en una situació inquietant: pertànyer i no pertànyer a aquest món a la vegada que li han de concedir permís per ser-ne part. Tant el centre de menors, com el poble aïllat i les opressives relacions familiars semblen una mateixa gran presó.

Resulten sorprenents els paral·lelismes amb Gespenster, del director alemany Christian Petzold: en aquesta pel·lícula també es parla de l’implacable desig de recuperar un fill, i d’una persona jove problemàtica i malmesa per la vida. Les similituds no acaben aquí, però on el film alemany és sobri i diürn, Lacuesta i Campo hi introdueixen una imatgeria gòtica i nebulosa que emmiralla les ombres del protagonista. El seu productor, Oriol Maymó, ha subratllat la importància de la condició fronterera en aquesta pel·lícula. Ambientada a la frontera entre dos països i parlada en tres llengües, tot a La propera pell parla de límits. Hi ha moments, però, en què el personatge d’Àlex Monner posa en perill la tensió que els directors van construint magistralment.

la-propera-pell-emma-sua-rez-a-lex-monner

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s