Le peuple interdit (El poble prohibit)

La regió canadenca del Quebec va celebrar una cosa ignota a Catalunya com són dos referèndums d’independència als anys 1980 i 1995. Les concomitàncies amb l’anhel de llibertat d’una gran part del poble català ha estat el motor que ha portat al cineasta Alexandre Chartrand a realitzar el documental Le peuple interdit (El poble prohibit). Centrat cronològicament entre la Diada del 2014, la de l’espectacular V, fins a les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2015 i la posterior imputació dels responsable polítics, el cineasta hi copsa l’ambient d’aquelles fervoroses dates entre els seus promotors. El relat del film pivota sobre les figures de Ferran Civit i Víctor Cucurull, membres del secretariat de l’ANC, així com la de l’expresident Artur Mas.

El compromís del director amb el procés d’independència ofereix un relat de marcat to propagandístic. Les imatges a càmera lenta dels castellers a la històrica diada de Tarragona o la dels correfocs de Barcelona són d’una gran bellesa i força visual. Les torres humanes caient al inici del film i sostenint-se al final de manera capicua metaforitzen la perseverança d’un sentiment que no té cap intenció de plegar-se als embats del govern espanyol. Obstacles com el sabotatge als mòbils dels voluntaris de l’ANC o la veu en off de Rajoy sobre una pantalla en negre són algunes de les eines emprades per Chartrand per ensenyar-nos les males arts de l’estat. L’altre cara de la moneda és l’ambient festiu i pacífic dels membres i participants durant els actes organitzats per l’ANC. El poble prohibit deixa constància de jornades de remarcable calat històric per Catalunya i ofereix el domini francòfon dels líders nostrats amb declaracions de Raül Romeva, la malaurada Muriel Casals o l’abans citat Artur Mas.

No obstant això, el seu discurs unívoc fa que es trobin a faltar altres punts de vista menys complaents. Altament recomanable per l’espectador internacional, El poble prohibit és un gran instrument per escampar fets aquí de sobres coneguts pels telenotícies. A estones maniqueu, es tracta d’un documental de gran factura fet amb l’objectiu de portar la veu del procés arreu del món com demostra la seva projecció a París, Ginebra o Brussel·les i que fa bona aquella dita de que els “catalans de les pedres en fan pans”.

Peuple-interdit

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s