Un dia perfecte per volar

SA_1453664921_3771866_1000x562

L’últim projecte del ja àmpliament consagrat director Marc Recha (autor de Pau y su hermano (2001), Las manos vacías (2003), Días de agosto (2006) i Petit indi (2009), entre d’altres) va néixer com un rodatge improvisat a Sant Pere de Ribes, sense cap ajuda ni suport institucional, amb un equip mínim. A la primera seqüència veiem a Roc Recha (fill del director) en aquells moments en què, de petits, ens trobem de sobte “perduts” –tot i que únicament sols, momentàniament–, desenredant el fil del seu estel entre els arbustos, on apareix la incertesa, el temor, però també l’estranyesa de quelcom nou, l’astorament enfront d’un abisme. El nen crida al seu pare, perquè per fer volar fan falta dos. S’ha dit per alguns crítics que si el Quixot inventa la novel·la moderna és perquè introdueix el diàleg com a model paradigmàtic de l’estructura narrativa. No pot fer el mateix el cinema? L’home que arriba, vestit d’espeleòleg (inoblidable Sergi López) serà el company de viatges fantàstics del nen.

Roc i Sergi fan volar l’estel, quan bufa el vent. Quan no ho fa, a Roc li agrada demanar-li que faci venir el gegant, que vola sempre pels aires amb els seus pantalons voladors, buscant alguna cosa per menjar, perquè sempre té gana, i mai no s’atipa. Així s’obre un món de fabulacions on Roc i l’home descobreixen, en sublim harmonia, els misteris naturals, on el gegant es reuneix amb les altres criatures: el conillet de les orelles vermelles, els peixos voladors, l’aranya verinosa o els boscos dels Uhinuhan: els arbres mil·lenaris que defensen la terra i no parlen català, sinó uhinuhan… tots sortits de dins del Sergi, que recrea –i es recrea en– les seves veus. Així, bufa el vent. Però en algun moment ja no bufa, el gegant se’n va, el mar s’apaga.

Una de les coses més meravelloses del film és com tot el paisatge pren un to màgic, estant la càmera tan a prop com està dels personatges. Però és justament gràcies a aquest acompanyar –en plans curts que mantenen als personatges en una intimitat difusament contextualitzada en el paisatge–, què aquest emergeix poèticament –en un enfora real, inextingible–. El paisatge va per dins, com la memòria, com els secrets, en un més aquí o més enllà on tot està viu, despert, latent. Un paisatge filmat, al seu torn, en quadres sense cap virtuosisme ni espectacularitat, sinó serenament, a altura humana, parant l’orella. No hi ha efectismes ni panoràmiques extraordinàries en els quadres de l’entorn natural.

maxresdefault

Sergi és qui mena –com recordant– les històries improvisades. Roc les remunta quan se li acaba la imaginació a ell. La simplicitat de l’argument i de la posada en escena permet donar espai a l’espontaneïtat i la innocència “robades” per la càmera a les interpretacions, i carregar amb elles la força dels plànols. Com a contrapès narratiu d’aquestes històries compartides, la veu en off d’en Roc conta, des del principi del film i després en mesuradíssims moments, amb les paraules justes, la seva vivència quotidiana d’aquesta experiència de coneixement. I ho fa íntimament, amb naturalitat i versemblança, i –també– amb certa tristesa.

El motor de la pel·lícula ve donat per aquest invisible joc pendular, entre la veu d’un i la mirada de l’altre, situant-nos primer en el punt de vista infantil, en la seva imaginació expansiva i en la sensibilitat oberta que es veu afectada per totes les històries que escolta, però també per aquelles que inventa i imagina. A mesura que avança, aquesta tensió es va revelant, subtilment, com un joc entre presència i absència, entre el fantàstic i el real, però on un dels pols, el de la perspectiva adulta –com a principi de realitat– ens és inaccessible, constantment defugida. El prodigi del film (completament exterior, tots els plànols rodats a la intempèrie) és aquest misteriós i impossible equilibri, més fi que el fil d’un estel, entre l’exterioritat documental i la potència d’una ficció que sembla trobar en el paisatge la seva materialitat pura, la seva consistència plena, massissa com el gegant, com el Massís del Garraf. Aquesta sembla encarnar-se, manifestar-se sensiblement en la fisicitat de l’espeleòleg, en la seva veu com a estrat viu de la memòria i la imaginació. El vol és aquest espai compartit on la mirada del nen avança i la paraula de l’home sosté, on la paraula tiba i la mirada planeja, fora de camp, sobre el paisatge. L’antena que connecta l’un i l’altre.

L’alè d’allò narrat no satura ni la realitat –la felicitat, la complicitat i la sorpresa que narren els rostres per ells mateixos– ni la ficció –amagada als seus plecs, nodrida en mil porositats per històries interminables i enigmes–. L’aparició final de Marc Recha, director i pare que ve, diríem, a recollir la pel·lícula, proporciona el distanciament vers la màgia, la tornada al civilitzat, però com a una variació més: no es tracta, creiem, de la clau de volta narrativa que explicaria i clausuraria el tot, absorbint en si mateix tots els enigmes precedents, sinó d’un nou nivell diegètic, un gir més: un replec que en virtut de concloure obre una última porta de sentit.

Podríem parlar d’un caràcter fonamentalment literari i, per això mateix, profundament cinematogràfic, degut a la seva pròpia impuresa, com diria Bazin? El cert és que la ficció té lloc únicament a través de la paraula, de l’art de fabular, de contar històries davant la càmera. Si la veiéssim sense so, aquesta pel·lícula seria completament inintel·ligible. Filmada des del desig, des de la diversió i des d’una tendresa extraordinària, aquest regal (“testament” pel seu fill segons l’autor) és una expedició lúdica per la màgia del real, que brinda a la mirada –no és això el cinema?– el plaer d’inventar el món arran de món, des del món, i la bellesa amb allò que el món dóna.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s