Llums i ombres

13339672_1223703324331077_6167468507844507829_n

La tercera jornada del festival va arrencar amb certa sensació de Déjà Vu, ja que es va repetir la magnífica selecció de curtmetratges provinents dels centres d’educació primària del dia anterior. La posada en escena va resultar molt similar: sala plena, en gran part pels alumnes de les escoles convidades, i amb reaccions també calcades a les de la sessió prèvia: riures i emoció entre peça i peça, silenci respectuós durant les projeccions.

Si el matí va estar novament dominat pels més menuts, la primera sessió de la tarda va estar dedicada a un públic més veterà. La gran majoria venien de la residència assistida Mirador Barà, col·laboradora del festival, que acostuma a organitzar una escapada a cada edició per gaudir d’alguna de les sessions. L’escollida en aquest cas va ser la projecció del documental Paddling to Alaska, del jove tarragoní Rai Puig, que en aquest film explica, de primera mà, el viatge de més de tres mesos que el va portar de Vancouver a Alaska en caiac.

Lluny d’existir una distància entre el públic assistent i el jove protagonista de la sessió, es va establir un vincle immediat gràcies a la simpatia i naturalitat de Rai Puig, que es va ficar la sala a la butxaca gràcies a un discurs directe i proper, a més de delectar-nos amb imatges certament tendres, com la que va protagonitzar a l’acabar la projecció, ajudant a transportar la cadira de rodes d’una de les assistents.

Com no podia ser d’una altra manera, les seves paraules abans de la projecció van estar carregades de missatges positius, com els que pregona al llarg de la pel·lícula: aprofitar el temps, conviure amb la natura, viatjar i tenir grans experiències tinguis l’edat que tinguis… “No sóc milionari, no sóc un esportista d’elit, ni tinc cap espònsor al darrere. Sóc una persona normal que ha viscut una experiència fora del normal”. Si ell pot fer-ho, doncs tu també.

Però també va deixar anar alguna frase que ens va transportar per un moment al record de pel·lícules més fosques que Paddling to Alaska, com la recent El Renacido.“Aquells tres mesos, és quan més animal m’he sentit”. De manera que si algun dia us animeu, ja ho sabeu…haureu d’abraçar el vostre costat més salvatge.

13346482_1223863024315107_1176552635740135958_n

A continuació va arribar el moment de la primera sessió conjunta de curtmetratges, de la qual n’hi havia moltes ganes, i que no va defraudar. Aquesta primera tirada va constar de cinc obres. Sr Expósito de DaVid Conill és una arriscada proposta sobretot a nivell visual. Jugant amb els colors al pur estil Frank Miller, això sí, amb un contingut molt més surrealista. El director declarava abans de la projecció “Aquest curt va sortir de les ganes d’explicar alguna cosa, sense temps ni diners per fer-ho”, en una reivindicació que malauradament està sent habitual aquests dies.

A l’ombra de la muntanya és una inquietant història situada a un allunyat poble del Pirineu català. “La Neith Sentís (directora del curtmetratge) volia que estigués situat allà passés el que passés” declarava Montse Ribadellas, una de les actrius protagonistes que presentava el film.

El Adiós és un magnífic drama escrit i dirigit per Clara Roquet, amb una excel·lent Mercè Pons. És també el guanyador del premi al millor curtmetratge a la darrera entrega dels premis Gaudí. És una sort poder tenir-lo al festival pels que encara no l’havien pogut gaudir.

Camises cap al cel és també una història de superació protagonitzada per un nen que troba en els castells la forma de tirar endavant després de patir una important pèrdua familiar. El director del FIC-CAT, Antonio Barrero, va destacar el fet que fos una obra de ficció, després d’haver vist els darrers anys diverses històries sobre castellers a través del documental (Enxaneta, 165 Regent Street).

Va tancar la sessió l’esbojarrada L’Encenedor Quàntic de Pau Escribano, que va definir la seva obra com “ciència-ficció d’estar per casa”, i que compta amb el sempre inspirat David Verdaguer com a protagonista.

Per tancar aquesta tercera jornada es va projectar un dels plats forts del festival, així com una de les principals apostes del cinema català la darrera temporada. El colpidor drama L’Adopció, de Daniela Fejerman, la qual va assistir religiosament a presentar la pel·lícula, malgrat que ho va fer en forma de disculpa. En primer lloc en nom dels dos protagonistes, Nora Navas i Francesc Garrido, que no van poder estar pels seus compromisos teatrals i, posteriorment, per no parlar català, cosa que és fàcil de disculpar després d’haver rodat en català, i en moltes altres llengües, una contundent proposta com L’Adopció. “Es una historia muy personal que espero que conecte con todos”.

Com diu la seva pel·lícula: “si os preguntan por proceso de adopción, decid que fue muy complicado, pero con final feliz”. Una mica el mateix que el que passa amb el cinema català actualment, costa aixecar un projecte, però per això quan ho aconseguim, l’estimem com a un fill.   13321656_1224163374285072_3411780385185566002_n

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s