Darrere la porta

“Els temps estan canviant”, proclamava Dylan un llunyà octubre de 1963. Revolució, agitació, inconformisme i protesta social.

Darrere la porta, es tracta d’un drama social, urbà i amb el rerefons de la crisi econòmica que tot ho assola i destrueix com a teló de fons, que ens explica la història d’una dona atrapada i esclavitzada pel seu propi pare, un militar feixista retirat que l’anul·la com a persona. L’arribada al pis d’un llogater jueu, professor d’universitat, li permet recuperar i renovar la il·lusió de viure i aspirar a una nova esperança vital. Els temps estan canviant…

La pel·lícula, sens dubte, condicionada i limitada tant pel seu baix pressupost, com per l’escàs temps del que van gaudir per a realitzar la producció, mostra algunes deficiències formals, estructurals i de construcció de personatges que fan que es ressenti de forma esglaonada, a mida que avança el seu metratge. Els protagonistes de la pel·lícula responen a arquetips excessivament superficials, lineals i maniqueus que llasten tant la cruesa i verosimilitud del guió com les seves possibilitats expressives i dramàtiques. I es que els temps estan canviant…

Escenes corals, com la del desnonament fallit, el passeig romàntic de la parella principal per Portbou, les escenes escabroses, desagradables de l’amo del bar que utilitza sexualment a la protagonista a canvi de diners,… es queden en la epidermis d’allò que intenten mostrar. Sense  matís. Una proposta massa lineal i obvia que acaba per desvirtuar allò que justament es pretèn denunciar. I els temps continuen canviant…

cftv14272

Possiblement, una aposta més decidida per aprofundir i concretar sobre algun dels múltiples aspectes i temes que apareixen en el film ( feixisme, masclisme, crisi econòmica, noves oportunitats, pare dominant,… ), ens oferiria una panoràmica més deductiva que, ens permetria, escodrinyar més acuradament un d’aquests aspectes, tractant-lo així amb més maduresa i responsabilitat artística. Per altra banda, paradoxalment, això mateix, ens portaria, finalment, a una inferència inductiva que ens permetria assimilar millor com aquest aspecte en particular influeix en el tot dramàtic que se’ns planteja. Els temps inexorablement, estan canviant…

Menció a banda, però, mereixen en el capítol interpretatiu Mercè Pons i Carlos Lasarte, filla i pare a la pel·lícula, oferint moments extraordinaris de tensió i veritat interpretativa realment punyents, colpidors i commovedors. I els temps, imparables, canvien…

Els temps, efectivament, permanentment estan canviant, i avui dia, en ple segle XXI, no es pot plantejar una pel·lícula com aquesta, de denúncia o drama social, des del conformisme ètic o estètic, o des del sensacionalisme efectista i estèril del que busca l’impacte visual sense una reflexió valenta ni profunditat conceptual i moral. No podem entendre la modernitat ni afrontar els temps incerts que s’esdevenen, sense que, ara més que mai, s’imposi el toc humà i un creixement panoràmic i radical del compromís i la honestedat artístiques. És ara el moment, o…, potser, pròximament, ens hauran de fregir a tots plegats amb la nostra farina impostada, farcida de superficialitat i desencant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s