L’Adopció

Si s’analitzen els diversos significats de la paraula estranger, es pot interpretar en ella una connotació  hostil, el d’algú que ve de fora, un estrany, que s’introdueix en un espai que no li és familiar, i és que la força de la llengua és molt més poderosa del que sembla. Queda palès en L’Adopció, pel·lícula signada per Daniela Fejerman, que acompanya a una parella que viatja a Lituània per adoptar un fill que fa molt temps que esperen. Ja des de l’inici del film, una successió de petits mals auguris ens alerten que el clima d’il·lusió amb el que arriba el matrimoni, magníficament interpretat per Nora Navas i Francesc Garrido; no serà precisament un camí de flors.

El joc de fotografia entre càlids i freds plantegat per Juan Carlos Gómez, ens guia durant tot el llargmetratge; acompanyant la muntanya russa d’emocions per les quals passa la parella, que veu com es va trencant la seva dinàmica de parella de manera dràstica, a cada cop que els dóna un succés de personatges que intenten aprofitar-se de la vulnerable situació en la qual es troben els futurs pares.

La construcció de plans que ens proposa la directora, ens transmet també la sensació d’alienació per la qual passen als personatges, que a vegades sembla que estiguin escollint un cotxe en comptes d’escollir un nen, i que acompanya el vaivé psicològic de contradiccions morals davant les que es troben els protagonistes.

Cal destacar l’acurada narrativa que es fa servir en l’Adopció, que deixa respirar a l’espectador en els moments més dramàtics amb petites píndoles d’humor molt ben trobades i situades dins la trama. Daniela Feierman, també co-guionista de la pel·lícula que ha patit els tràngols de l’adopció en un país de l’Europa de l’Est en la seva pròpia pell; ha sabut jugar amb els temps narratius i uns personatges secundaris amb molt de caràcter i que són el complement perfecte per a què aquest equilibri entre humor i drama funcioni a la perfecció.

ladopcio2

No ens podem oblidar d’una de les peces clau en aquest particular engranatge: la llengua, o la desconeixença d’aquesta. Aquest element no juga només a favor de la trama o per destensar l’ambient de l’escena, sinó que se’ns presenta com un antagonista més en aquest camí per a què els protagonistes aconsegueixin el seu objectiu, una barrera invisible que té un gran pes.

Per més inri, el rerefons temporal del Nadal, època tradicionalment familiar, plena de joia i felicitat, fa que la situació Kafkiana en la qual es troben els personatges agafi un caire encara més rocambolesc.

En definitiva, una pel·lícula que no té cap fissura, la qual no escatima esforços en cuidar cadascun dels aspectes tècnics tot i ser un film, d’entrada, molt més avesat a la narrativa dramàtica. És per això que no deixa d’estranyar el poc recorregut que ha tingut en sales comercials, ja que no només és accessible al gran públic, sinó que sorprèn també per la seva qualitat audiovisual. Potser la dura competència que va tenir en els passats premis Gaudí, va fer que passés bastant més desapercebuda del que probablement es mereixia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s