Informe General II. El nou rapte d’Europa

portabella_1

1. Aquesta crítica es podria anomenar també “Intent de comprendre Informe General II“, de pensar-la i de pensar amb ella, amb l’objectiu de subratllar el caràcter provisori i complexe d’abordar sintèticament un artefacte complex, polièdric, voluntàriament obert i expansiu que és, al seu temps, una temptativa de comprendre el nostre present, les seves esquerdes i les nostres crisis (institucional, política, econòmica, mediambiental, antropològica). El jove cineasta de 89 anys assumeix la difícil tasca de ser –esdevenir– contemporani del present, i d’aixecar una posició al bell mig del terratrèmol. Fent servir estratègies documentals, però meticulosament construït i dissenyat, el film estructura tres grans blocs relatius a tres problemàtiques: la funció del museu i la mercantilització de l’art; la nova política i el salt a les institucions, juntament amb la redefinició dels subjectes polítics; per últim, la responsabilitat i el paper dels científics –també dels intel·lectuals– enfront del bé comú i el canvi climàtic. Problemàtiques que configuren ja no només un mapa local –com la possible i imminent transició al primer Infome General–, sinó les traces d’unes condicions globals. Tanmateix, aquest nou informe ha de ser llegit com a continuació d’aquell, que el conté i prolonga en tant que els problemes que plantejava estan encara oberts, irresolts, pendents: el trànsit (la transició) fallida; el debat de les nacionalitats de l’Estat i els seus drets a decidir; Europa com a horitzó i com a promesa –llavors– i com a crua cristal·lització de l’embat i la victòria neoliberal en una fèrria dictadura dels mercats.

2. Intent d’apuntar l’hora actual –o possible– com un tir de daus, un joc, una proposta oberta, la pel·lícula està feta a partir de la conversa com a eix estructurador principal. Converses tant de persones entre elles com d’imatges, en un recorregut per espais, per camps de discursos, d’actors i de llenguatges. El primer és la institució artística arquetípica: el museu, ja que aquest informe va néixer com a proposta del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, en el marc d’un encontre realitzat al febrer de 2014, on intel·lectuals, moviments socials i organitzacions ciutadanes van debatre entorn la crisi d’Europa. En aquest espai ens trobem amb la reflexió d’alguns intel·lectuals i activistes socials (Toni Negri, Marina Garcés, Beatriz PreciadoItziar González o l’actual alcaldessa Ada Colau), però no sobre la crisi europea sinó sobre la crisi de la mateixa institució museu, com a institució mercantilitzada, neutralitzadora de la creativitat i l’experiència ètica que se li suposa a l’art. Toni Negri aborda, amb el Manuel Borja-Villel, director del Reina Sofia, els problemes del capitalisme cognitiu, els efectes de l’especialització tècnica en la subjectivitat i la identitat moderna. Els qüestionaments del filòsof italià sobre la dimensió real de les transformacions que la revolució tecnològica produeix en nosaltres mateixos, en la nostra sensibilitat i relacions, sembla caminar en una direcció similar a la d’un R. Sennet quan apunta la necessitat de l’aprenentatge d’una tècnica com a forma de resistència a la disgregació de la personalitat en les societats postindustrials. No en va és l’híper-realista paisatge urbà d’un quadre d’Antonio López el que serveix de pont o finestra pel primer canvi d’espai i de discursos –del museu al carrer, de l’art a la política, d’uns “especialistes” a uns altres–: en aquest cas els dirigents de l’ANC, el Consejo Ciudadano de Podemos, i els experts en els temes de corrupció. Paradoxalment, tot i l’evident simpatia que mostra la pel·lícula respecte a aquests moviments, els qui parlen no són les lluitadores anònimes, els ningú, els qualssevol de les multituds i les marees: parlen, en canvi, els ja esdevinguts representants, els ja legitimats per fer-ho –Carme Forcadell, Íñigo Errejón, Simona Levi i Jaume Asens, entre d’altres, dins les reunions dels respectius grups citats anteriorment–. La velocitat amb què avancen els canvis contribueix possiblement en produir, en la distància de pocs anys, aquest efecte de desfasament que fa que els representants de la “nova política” es converteixin o apareguin ràpidament com a figurants instal·lats en la peixera mediàtica.

3. Entre aquestes converses, al punt mitjà del metratge, veiem imatges de les mobilitzacions empalmades amb la dels vells –i encara actuals– polítics del bipartidisme. Les primeres, enregistrades en vídeo, mantenen el format i l’edició que li han donat en cada cas els seus protagonistes a les diverses ciutats de l’Estat. Els polítics, d’igual manera, els veiem allà on són: en les petrificades imatges televisives reproduïdes dins d’una pantalla tablet que opera com a marc intern –el plasma de Rajoy, l’espectacle emmarcat dins l’espectacle–. El salt d’aquestes imatges a les manifestacions porta a una imatge novament expandida a la pantalla gran, que ocupa ella mateixa tot el quadre, donant així la sensació de desaparició del marc. Per com es donen les transicions entre unes i altres, es produeixen efectes que generen certa confusió i ambigüitat: les imatges dels carrers, no esdevenen a voltes més que un moment dins el zapping del muntatge? No cauen dins la lògica de dependència respecte les imatges de l’espectacle? Tot així, ens obliga a moure’ns, a escollir el marc a partir de la qual muntar, lligar mentalment les imatges i els sentits de les rèpliques, les friccions que es produeixen entre elles. El problema del muntatge és estrictament polític, i en aquest cas més que mai un problema estratègic: com articular justament les paraules d’aquests nous representants amb les imatges dels moviments que els han precedit i els han fet néixer? A quina distància, per mitjà de quines articulacions?

1454696926_183038_1454697519_noticia_normal

4. La pel·lícula sembla animada per un moviment centrífug, expansiu. Les converses naveguen, llargues i extenses, errants, fins que es dissolen i es tallen bruscament. Dibuixen tants vectors i en tantes direccions que acaben en molts casos per perdre consistència, per desdibuixar-se dins una constel·lació cada cop més incerta. Com més s’amplia la panoràmica més difosa i líquida apareix. Tot i així, no deixa de ser captivadora aquesta deriva incessant, aquesta juganera exploració dels marges. Estimulant i difícil, temptar una cartografia a mà alçada –potser la mà més justa– dins de la confusió accelerada i en un barco en marxa.

5. L’última parada és l’espai discursiu dels científics del CSIC. El que posen sobre la taula és la poca atenció política atorgada a la ciència, tot reivindicant l’autoritat política d’aquesta en tant que servei social, en la seva funció de bé comú front a la despreocupació d’una política curtterminista, sotmesa als dictàmens dels grans capitals i només interessada en la ciència aplicada. Alerten, paral·lelament, dels límits del model energètic i econòmic actual, abocat necessàriament al col·lapse. Retornem així a l’àmbit polític. Assistim al procés de fabricació industrial d’urnes. A l’últim pla del film veiem les imatges de les marxes ciutadanes projectades sobre un mur homogèni fet d’urnes apilonades. Gent travessant les urnes, però no frontalment sinó a través d’elles, en la bidimensionalitat impenetrable de la imatge cinematogràfica. Aquí és el mur quadriculat de les urnes el fons estable, invalterable, per on la lluita passa. Fons que, com un enreixat invisible –càpsules atomitzadores a punt de convertir-se en pantalles– apareix, un cop més, com el destí fatal que retorna. On el món que no acaba de morir subjecta la imatge del món que neix, i aquest resta fantasmagòricament fixat en aquell.

P.D. El subtítol del film és El nou rapte d’Europa. Rere les esquerdes del projecte europeu emergeix, nítidament i victoriosa, la dictadura financera a la qual realment respon. El mar nostre de cada dia s’ha convertit en un mar d’infàmia, des de les costes de Melilla fins a l’Egeu. De vots i de cendres, totes les urnes estan buides.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s