Daniela Fejerman: “L’adopció és un conte de Nadal monstruós i Kafkià”

 

Daniela Fejerman ens presenta al 9è Festival Internacional de Cinema en Català, L’adopció, un conte pervers, monstruós, un descens a l’infern de l’entrellat obscur i corrupte del sistema de les adopcions, on la búsqueda persistent de la felicitat a través de l’adopció d’un fill pot cobrar-se la destrucció dels fonaments emocionals d’una parella al límit i obstinada en aconseguir el seu objectiu.

  • La realització de la pel·lícula és formalment molt sòbria, elegant, pausada, vas pensar que era una manera de fer la pel·lícula una mica més suportable? O potser, és una declaració d’intencions en aquest sentit?

Vaig tenir un canvi de idea al treballar amb el Director de Fotografia, Juan Carlos Gómez. El guió original tenia una idea més propera al documental, més immediata, més urgent,…va ser ell qui em va convènçer per fer un tractament més convencional, amb una planificació i enquadraments guionitzats i buscats. La intencionalitat dels actors també va fer que no calgués subratllar ni emfatitzar res.

  • El joc i contrastos amb els colors, la il·luminació, sens dubte és un dels punts forts de la pel·lícula. Quin era la teva intenció i plantejament?

Per una banda, amb Juan Carlos, volíem que la neu impregnés la fotografia de la pel·lícula, després, especialment, en el segon interior, on l’acció transcorre en un habitatge amb recorregut vital, havien de ser espais de més calidesa. En aquest aspecte, va contribuir decisivament el Director d’Art lituà de la pel·lícula. Aquest home té un enorme coneixement de la cultura a la que pertany i el seu treball combinatiu i creatiu d’oficines, apartaments, espais,… va crear la paleta de colors del film amb una intencionalitat emotiva, expressiva,…

  • Les escenes còmiques de la pel·lícula que ajuden a fer més còmode el visionat de la pel·lícula, estaven totes en el guió o va ser una opció a mida que el film agafava un to més ombrívol?

Alguna d’aquestes escenes es van afegir a guió en l’últim moment. Va ser el productor que ens va suggerir que afegíssim una mica més de respir i marge. Llavors, vam afegir intencionadament, en concret, l’escena quan ells dos es fiquen amb la intermediària i alguna situació més, produïda a partir d’improvitzacions que feia l’actor que fa el paper de taxista.

IMG-20160603-WA0000

  • La pel·lícula funciona com una mena d’exorcisme col·lectiu de dimonis personals de totes aquelles famílies que hagin patit problemes en el procés d’adopció?

Quan fas una pel·lícula d’aquesta mena és inevitable, en el sentit de poder construir una altra cosa a partir d’aquí. De totes maneres, fer una pel·lícula és un procés tan complexe ( finançament, actors, producció,… ), que a cada moment estàs per allò que has d’estar. En tot cas, amb la pel·lícula ja terminada si que t’adones que la pel·lícula commou i provoca debat i controvèrsia, remou, provoca. Després també hi ha molta gent que no li vé de gust tornar a parlar i a reviure la situació.

  • Fins on va arribar la teva implicació emocional i personal com a responsable de la pel·lícula?

Amb sinceritat, més que la implicació d’abordar la meva història personal, que,sens dubte, vaig fer-ho, on em vaig buidar va ser en aconseguir que la pel·lícula es fes. Vaig sobrepassar totalment els meus límits.

  • Pot ser que la pel·lícula funciona com un conte de Nadal deformat, monstruós, Kafkià?

Això era el que li explicava jo a l’Alejo, company de guió. A més, el fet de situar l’escena al Nadal tenia l’element potent de contrastar l’aïllament total dels protagonistes. Dos tipus en un món estrany i que la gent al seu voltant estigués de celebració, ajudava a explicar la història per contrast. Un contrast de desolació i soledat.

  • L’elecció dels actors va ser premeditada, hi havia cap vincle previ?

No teníem cap actor o actriu al cap. Al establir-se la coproducció i treballar a Catalunya va sorgir el nom de la Nora. Després vaig pensar en Francesc, però com el productor no ho veia tan clar, va haver de fer una prova de càmara ell i dos actors més. El feeling entre ells, entre Nora i Francesc, la comunicació, els codis, l’escolta va ser immediata i el resultat va fer l’elecció molt evident. Van donar background als personatges amb certa facilitat, gràcies al seu bagatge i experiència. Tots els jocs de mirades de Francesc i Nora es basen en l’escolta, en la veritat, perquè els dos saben on està el seu personatge en cada moment.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s